Apunta't al Club Lector

divendres, 28 de gener de 2011

Somriure agredolç


Manel Alonso i Català, Els somriures de la pena, Benicarló, Onada Edicions, 2011 ("Narratives", 12)


Per Carles Lluch i publicat a La Veu de Benicarló, núm. 767
(21 de gener de 2011)

L'escriptor de Puçol Manel Alonso ha confeccionat, en Els somriures de la pena, un ventall de trenta històries molt breus amb un denominador comú: el protagonisme de la memòria, del record. Són contes ambientats al poble imaginari de Pouet, lloc recurrent en l'imaginari de l'autor (inspirat evidentment en Puçol), que hi situa bona part de les seues creacions, com si es tractés d'un Macondo particular. Tot i que Alonso, potser inconscientment, és més de la família de Proust que de la de García Márquez, salvant totes les distàncies.

Deia això darrer pel paper rellevant del record. Tots els contes estan impregnats de la melangia que comporta als personatges, narradors gairebé sempre en primera persona, regirar el seu passat. De fet, no és gaire agosarat afirmar que Alonso ha pouat en la pròpia autobiografia per a extraure les anècdotes que narra. Això és encara poc evident en la primera part, que sembla nàixer de les anècdotes locals de Pouet, reelaborades literàriament. Hi ha una presència poderosa de la mort (fins i tot personificada en "El constructor"), i especialment la mort com a fenomen imprevist. Alonso sap recrear la fascinació popular per la mort imprevisible, que arriba quan vol i de la manera més sobtada.

En la segona i tercera parts és quan els records personals de l'autor afloren amb claredat. De fet, conformen una mena d'autobiografia àgil, feta de pinzellades, de moments, detalls, anècdotes, dividida en dos parts: la infantesa i la joventut, d'una banda; i la maduresa, marcada pel treball literari i editorial, de l'altra. El to no és tan pessimista, i hi ha més presència de l'humor, però que no desperta un somriure obert i expansiu, sinó un somriure sovint trist, de postguerra tardofranquista. Són ben bé "somriures de la pena".

Em semblen particularment encertats els contes de la segona part (que és, a més, la més extensa). Amb dotze contes Alonso fa un retrat excel·lent d'una família valenciana de poble dels anys setanta, sense mitificacions, en la qual tants valencians ens podem reconéixer. Hi ha l'elegia d'un món i un temps desapareguts, però amb les dosis justes de nostàlgia barrejada amb ironia que fan que no siga excessivament sentimental. Pares que discuteixen i malparlen, animals (n'hi ha molts) que transitaven per la llar, aspres conflictes familiars, collidors de taronja. No és un passat exemplar, però és el de l'autor, i això sol és prou.

Al capdavall, Els somriures de la pena deixa un regust agredolç, de fracassos, de mort, però també de tendresa, de senzillesa. Un regust de vida autèntica, en definitiva. I això tan aparentment simple, és una qualitat que el distingeix i el fa altament recomanable.

ADDENDA: El proper divendres 28 de gener, dins del cicle de Divendres Literaris d'Alambor, Manel Alonso i Català presentarà Els somriures de la pena. Tot seguit, ell mateix i Mari Carmen Sáez protagonitzaran uns Diàlegs Poètics. A les 19:30, al Saló d'Actes de Caixa Benicarló.

'El Punt' es fa ressò d''Els somriures de la pena'

dimecres, 19 de gener de 2011

Vint anys més tard, un escriptor premiat s'adona que és invisible, inexistent


Si després de llegir Fem un trio. El fascinant món de la ploma, us vau quedar amb les ganes de saber com li va la vida al protagonista, ara arriba el darrer relat de Manel Joan i Arinyó, L’atzucac del perdedor, les vivències d'un escriptor en el món editorial.

dimarts, 18 de gener de 2011

'Cantaments': Fet per cercar, de Manel Rodríguez-Castelló

Cantaments, d'Ivan Brull, és una "proposta sòlida que equilibra amb saviesa les pretensions i els resultats, austera, intel·ligent, reflexiva i sincera"

Revista Saó, núm. 355, desembre 2010

Joan Andrés Sorribes: "En aquest recull aflora més clarament el Joan que jo sóc".


Per Josep Manuel San Abdón
Joan Andrés Sorribes és un dels escriptors de les nostres comarques amb una trajectòria més consolidada, després de començar amb una trilogia de novel·les etnohistòriques, darrerament s’ha aproximat més a la societat on viu. Així mateix, s’ha aproximat en els últims temps a la narració curta, el seu últim llibre Set narracions curtes per a una setmana llarga (Onada Edicions, 2010), li va valdre el premi de narrativa Vila d’Almassora, sobre aquest darrer llibre vam mantenir amb ell la següent conversa.

Després d’un temps d’haver publicat el llibre, has arribat ja a alguna conclusió sobre el que dius en la narració introductòria, sobre si el que escrius es producte de la teua imaginació o són les muses qui dirigeixen el teu pensament? En tot cas, tens algun mètode per a inspirar-te?

No s’ha d’oblidar que la primera narració no es presenta com a tal; jo mateix ho explique al primer paràgraf aclarint quina és la meua part en la narració i quina pertoca a allò que uns anomenen musses, d’altres imaginació, inspiració o no sé quantes coses més. Amb tot i això, no s’ha d’oblidar que són elles, les mateixes protagonistes del relat, qui es defineixen com a tals davant del meu escepticisme.
Pel que fa al mètode que use per inspirar-me, si s’ha de parlar amb el cor a la mà, jo no sabria què dir; de vegades serà un impuls interior, d’altres et provoca un fet extern, fins i tot ens inspiren sentiments, vivències, lectures, somnis, converses i qualsevol cosa que provoque aquella espurna capaç d’engegar el procés creador. Sí que puc dir, però, que la cosa sempre resulta immaterial i intangible, que per això mateix també és de natura imprevisible i difícil de controlar. Però no per això resulta menys real.

Llegir històries o veure pel·lícules influeix en la teua manera de percebre la realitat? Hauries escrit la narració "La mosca" sense haver llegit el relat de George Langelaan o vist la pel·lícula d’Edward Bernds?
Tots som esclaus de les nostres lectures, del que veiem o del que vivim i sentim. Són aquestes vivències les que van configurant el nostre particular bagatge cultural i és a través d’aquest bagatge que encarem la realitat que ens envolta. El relat de "La mosca", però, sols li deu a Langelaan aquell rerefons cultural de què he parlat i, si molt rebusquem, una part del final. Realment, el relat va nàixer un matí d’estiu (així s’explica a la narració) observant com les mosques m’emprenyaven a l’hora de desdejunar; és a partir d’aquest fet que surt la història. Pel que fa a la referència a Langelaan, com totes les que faig al text, són homenatges deguts a gent que m’ha impressionat.

En la narració “La coherència com a valor”, al protagonista no li queda cap amic més que el seu gos. La proliferació de gossos de companyia en les ciutats que s’ha produït en els darrers anys, creus que és perquè els éssers humans estem cada cop més incomunicats?, o perquè els gossos ens poden escoltar però no ens contesten?

Bé, el gos del meu relat està tan humanitzat que el lector no s'adona de la seua identitat fins al remat de la història; de fet, tot i que no parla, pensa i analitza els fets amb una racionalitat superior a la del seu propietari. La veritat és que el món de les mascotes sempre m’ha fet pensar molt. Mai no m’ha agradat ser propietari d’una mascota; em recordava l’esclavitud i trobava alienant el fet d’imposar-li a un animal comportaments, valors i actituds humanes. Sovint, quan veig persones humanes parlant amb un gos o dient allò que diu que “el gos és el millor amic de l’home”, no puc estar-me de pensar que prou desgràcia que té la persona que ha de recórrer a un gos com a millor amic. Pobre home… i pobre gos.

Què li deu Set narracions curtes... a la figura de Kafka?
El mateix que he comentat sobre la mosca val per ací; ben entès que a les Set narracions… les situacions són molt més variades, menys dramàtiques i força iròniques. Sols cal veure en aquesta cita uns homenatges deguts i en algun moment se’ns presenta l’ocasió de fer-ho.

S’ha dit que Set narracions curtes... és el teu llibre més personal. Hi estàs d’acord?
No falta gent que ho diu, això; jo sé, però, que cadascun del meus llibres porta enganxades moltes parts de mi. Jo sols sóc capaç d’escriure rebuscant entre els plecs de l’ànima; potser això resulta molt més evident a Parlaràs de mi per ser un llibre molt més compromès. Sí que reconec que aquest format de la narració curta et dóna una major llibertat a l’hora d’escriure i això sens dubte possibilita que et mostres més com ets. Tant si es vol com si no, quan entres en la dinàmica d’una novel·la vas adquirint un seguit de lligams que et vénen donats pel mateix tema, per l’època, pels personatges o per la dinàmica de la narració. Clar que sempre resols aquestes situacions segons el teu personal criteri, et cal aturar-te, replantejar-te situacions o formes, posar o llevar coses, etc.
Val a dir, però, que jo m’he trobat molt més solt en aquest recull que no en l’anterior, de L’altra mirada. Per més que en aquell, també m’hi reconec, ací aflora més clarament el Joan que jo sóc.

En la contraportada del llibre es parla de situacions surrealistes, però situacions com les que es conten en el relat “Ser o deixar de ser”, sense arribar a l’extrem d’aquesta història, es donen cada dia. És la vida la surrealista o bé les narracions són realistes?
Aquesta història té molt poc de surrealisme, molt menys del que la gent pot pensar. De fet, està inspirada en diferents vicissituds patides al llarg de la meua dilatada relació professional amb l’administració educativa. Fins i tot diré que hi ha fragments gairebé transcrits al peu de la lletra.
És per això que refuse delimitar els conceptes REALISME/SURREALISME amb caràcter antagònic; tan real és una cosa com l’altra. Tal com veieu en les diferents narracions, la diferència rau amb el punt de vista amb què enfoquem la realitat. Allò que per uns és realitat pura i dura és per altra gent un mite, una llegenda, un somni o una creença. Realisme o surrealisme, no són per mi altra cosa que dos aspectes complementaris d’aquella realitat que existeix fora de nosaltres i al marge de les nostres observacions.

Vas començar amb la novel·la històrica, però darrerament t’has aproximat al present. A què es deu aquesta evolució?

Sembla una evolució lògica; un camí natural des del passat cap al present. Vaig començar amb els ibers (segle III aC), vaig continuar amb la pesta negra (segle XIV) i després amb la guerra de Cabrera (segle XIX). Finalment, als dos reculls de narracions curtes i a “Parlaràs de mi” em vaig veure abocat a analitzar el món actual sota diferents aspectes. El procés, però, sempre és el mateix: t’has de documentar, has de construir la història i els personatges i, finalment, has d’adoptar els registres corresponents i administrar la informació.
El problema el tenen aquells que intenten explicar processos que potser resulten inexplicables; són els crítics que parlen de novel·la històrica si tractes del passat més antic i de novel·la social quan tractes del passat més recent. En tots dos casos, però, jo em limite a contar històries; la veritable evolució rau en la forma d’enfocar la narració, en els missatges que decideixes transmetre, en la profunditat dels personatges, en el paper que dónes al narrador i en aquelles coses tan impalpables com aquestes. En definitiva, l’evolució està en aquells canvis que fa l’autor per aconseguir no repetir-se sense deixar de ser ells mateixos.

dilluns, 17 de gener de 2011

Sovint de la poesia al llit no hi ha gaire distància (Josep Pla)


Aquesta setmana Sandra Dominguez Roig ens parla en Papallones en la llum de Si em parles del desig de Manel Alonso.

L'erotisme i la sensualitat són les característiques d'aquest poemari que reviu les sensacions esvanides i que realça la inducció de la paraula.
L'objecte del poema escrit des de la valentia de brollar de dins, aquelles coses que la resta emulsiona i camufla per la temuda i potser absurda creença que el desvetllin i sigui qüestionat. No és una gran novetat la mancança que tenim pendent amb la nostra literatura d'erotisme com a gènere. Trobarem molts poemes eròtics inclosos en poemaris, però no trobarem tants en els que la sensualitat es desnua com una mussolina transparent cobrint la nuesa del cos. Aquesta metàfora es fa palesa a mesura que ens endinsem en les entranyes de Si em parles del desig, i ens obliga simplement a sospirar, i a tancar la pàgina en uns instants de reflexió íntima.

L'autor empra la metàfora, sí, però amb una lividesa que s'estén evocant imatges belíssimes, amb un to suau i elegant, ens declama cada passatge i cada anhel.
Si l'objecte del vers –quan no es limita a pintar una imatge abstracta– és instigar a la imaginació amb la passió de les paraules, ho aconsegueix sobradament, perquè aquesta passió es constata per la delicadesa de la lírica que s'esmuny en la lectura, pinzellant la pell.
Un poemari cuit a foc lent, per anar esfullant com una carícia la lectura.
Induir a imaginar el sexe sense cap altra pretensió, d'una forma oberta i clara, eludint els ornaments i centrant-se en el cos.
L'anhel de les sensacions passades, i la lloança de l'avinent ve a explicar-nos una sensualitat exquisida.
I molt se n'ha parlat, d'alguns estils d'escriptura que fan els poemes inintel·ligibles, però com que al meu imaginari (que mano jo) el meu inductor domina el llenguatge i les paraules, aquest em serveix per fer un salt instantani i reflectir la bellesa que exposa dins dels meus ulls.
M'agrada l'erotisme sublim, des de l'elegància i la provocació de la paraula, la descoberta en definitiva de la comunicació.

Gemegava el teu nom
al bell mig de la fosca.

et cridava nàufrag
en la immensitat de la mar.

Et cercava en els somnis
i no hi aparegueres.

Quedí eixut
per no trobar el teu oasi

Em vaig sentir morir
gemegant el teu nom.


Manuel Alonso i Català

Alba torna a visitar l'escola


El dimarts 18 de gener Alba tornarà a visitar per segona vegada el col·legi públic Santa Teresa de València a la classe de P-4. En aquesta ocasió Gabriel Albero (papà d'un xiquet d'aquesta classe) farà l'explotació didàctica d'Alba juga.

Entrevista a Joan Manel i Arinyó

Si encara no us heu atansat al darrer relat d'Arinyó, L'atzucac del perdedor, dimecres 19 de gener, a les 19 h, en teniu l'oportunitat a la Llibreria 80 Mundos d'Alacant. Mentrestant, si voleu conèixer més a fons tot el que envolta L'atzucac del perdedor?, aquí en teniu un tastet.

dimecres, 5 de gener de 2011

Per als amants de la poesia musicada


Presentació de Si em parles del desig (X Premi de Poesia Antoni Matutano) de Manel Alonso i Català, que anirà a càrrec dels escriptors Francesc Mompó i Mercè Climent i que comptarà amb la presència de l’autor.

Tot seguit, hi haurà un recital de poesia en què Juan Luis Llopis del grup Ànima Maleïda, Juanen del grup Infussió i Garri cantaran tres poemes d’Alonso.

La cita és el 9 de gener, a l’Auditori de l’Ajuntament de Bonrepós i Mirambell, a les 19.30 h.

Presetanció d'Emergència al País de la Màgia' a Torredembarra

Si no vau ser a temps a Barcelona, ni Tortosa ni Amposta... teniu una altra cita amb els personatges del País de la Màgia. Si voleu ajudar-los, arribeu-vos fins a Torredembarra i allí us explicaran què és el que heu de fer.

Divendres, 7 de gener, a les 18.00 h
Biblioteca Mestra Maria Antònia
av. Pompeu Fabra, 5A
Torredembara