dijous, 26 d’abril del 2012
Tortosa va retornar dècades enrere amb "La vida tortosina"
Presentem obres d'Onada a la Fira del Llibre de València
Vídeos de la presentació de "La cuina de la Delta de l'Ebre"
"Dìàlegs de Dalt i de Baix" es presenta aquest dissabte a Petrer
dimecres, 25 d’abril del 2012
"La vida tortosina" i "Del bon humor tortosí", llibres més destacats del Sant Jordi
"Desterrats" a El club de mitjanit
Miquelet Setencàrrecs a la Diada de Sant Jordi d'Amposta
Miquel López Crespí parla de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" (5a part)
dimarts, 24 d’abril del 2012
"La vida tortosina", el llibre més venut a Tortosa aquest Sant Jordi 2012
dilluns, 23 d’abril del 2012
Quimo Panisello parla de "La vida tortosina" al programa Primera Columna
Les obres d'Onada, al suplement de Sant Jordi del Diari de Tarragona
Raimond Aguiló i Miquel López Crespí reben els guardons del XI Vila d'Almassora
dissabte, 21 d’abril del 2012
La Fira del Llibre arriba el diumenge a Benicarló i a Vinaròs
Per la seua banda, es pot llegir la nota de premsa de la Fira del Llibre de Benicarló tot clicant ací.
divendres, 20 d’abril del 2012
Presentació-acte solidari del llibre "Del bon humor tortosí", aquesta vesprada a Tortosa
dijous, 19 d’abril del 2012
Aquesta vesprada es presenta "La vida tortosina. Volum II" al Felip Pedrell de Tortosa
La història de la Tortosa més recent i quotidiana retorna amb el segon volum de “La vida tortosina”, el complet treball de Quimo Panisello sobre els comerços, indústries i entitats de la capital del Baix Ebre durant les dècades dels anys 40, 50 60 i 70.
A l’igual que el primer volum, presentat amb notable èxit abans de Nadal, la segona part de l’obra de Panisello recòrre els negocis que van impulsar la Tortosa de la posguerra, tant els que es van consolidar a nivell local com els que van sortir a la recerca de nous mercats.
Nombrosos sectors es tracten en la segona part: des de metal·lúrgies a armeries i des de rellotgeries als productes de neteja, tot passant per les tèxtils i del calcer, els forns de pa i queviures i les empreses de transport. No tot són botigues i indústries, també hi recull institucions històriques com la Biblioteca, el cos de Bombers, l’Orfeó Tortosí, el CD Tortosa, el Carrilet... una llista que, amb tot, s’allarga a les més de cent fitxes, mostra de l’esplendor que van convertir la ciutat ebrenca en una autèntica capital al sud de Catalunya.
Com molt bé diu la lectora i tieta Ada Cid Xutglà: “Hi ha llibres, que tots hem llegit, que parlen de la catedral, de la Suda, o de les cases modernistes, llibres turístics. N’hi ha que expliquen les meravelles dels Ports o del Delta. Però no n’hi havia de les persones, que dia a dia, amb tot el seu esforç, van construir la nostra ‘Tortoseta’, persones com qualsevol altra, que mai no van pensar que sortirien en un llibre, per¬què el que feien era el que havien de fer”.
Pròleg de “La vida tortosina. Volum II”
Tot seguint l’estel del primer llibre, bona part d’aquestes històries s’expliquen a través del nombrós material gràfic que l’autor ha recollit d’arxius i de donacions dels centenars d’entrevistats. Vegem fotografies de tot un segle, anuncis a la premsa de l’època, cartells promocionals, entrades i etiquetes. I és que en Quimo Panisello, dissenyador gràfic, ha sabut apreciar aquest material, tot emprant-lo per a una obra colorida i amena, que desperta la nostàlgia dels que van conèixer les fàbriques (i fins i tot hi van formar part d’elles) i la curiositat dels nous tortosins per descobrir una ciutat que canvia sense pressa però sense pausa.
dimecres, 18 d’abril del 2012
"El regal en la mirada", a l'Oficina de Català de Calonge
Aquest llibre és el resultat d’un viatge fascinant al Perú, el país dels inques. L’autor ens proposa una mirada a una cultura antiquíssima, plena de matisos i de savieses.
Les novetats d'Onada Edicions per a Sant Jordi 2012
En el gènere narratiu, les novetats passen pels guanyadors de dos certamens, el Vila de Puçol i el Vila d’Almassora. En el primer va resultar guardonat el catarrogí Berna Blanch amb Apunts d’altres mons, una novel·la de ciència-ficció psicològica, mentre que en l’altre cas, el premiat va ser Miquel López Crespí, un escriptor mallorquí d’ampla bibliografia que amb Les vertaderes memòries de Salvador Orlan es posa en la pell de Llorenç Villalonga, autor d’obres com Bearn o la casa de nines, durant les primeries de la Guerra Civil. Junt a aquests dos títols hi ha Un pont sobre el meridià, un recull de contes a càrrec dels autors i autores d’El Pont, l’associació d’escriptors de les comarques castellonenques, on hi participen noms com Vicent Sanz, Jordi Colonques, Nel·lo Navarro o Joan Pla, entre d’altres.
Pel que fa a la poesia, l’aposta passa per dos autors catalans, Raimond Aguiló i Marc Artigau. Aguiló, de Falset, presenta Kalenda d’hivern, un poemari sobre el pas del temps que va convèncer el jurat del Premi Antoni Matutano d’Almassora. Per la seua banda, el barceloní Artigau continua, tot i la seua joventut, col·leccionant guardons. Desterrats, el seu darrer llibre i reconegut amb el Josep Antoni Ribelles de Puçol, és un conjunt de poemes per anar a poc a poc i fins i tot, marxa enrere.
A mig camí entre el llibre infantil i el llibre local hi trobem els Altres encàrrecs de Miquelet, el segon conte protagonitzat pel xiquet ampostí Miquelet Setencàrrecs i la granota Teresina, qui ens conten algunes historietes de l’Amposta de principis del segle XX, com la fundació del club de futbol o la inauguració del Carrilet. Relats dels més majors que ha adaptat Jesús Serrano i ha il·lustrat Jordi Alfonso per a transmetre’ls a les noves generacions.
Ja dins de la temàtica local, hi destaca el protagonisme de la ciutat de Tortosa, que hi compta amb la presentació de dues obres que es capbussen en la seua història més recent. Després de l’èxit del primer volum de La vida tortosina el passat Nadal, aquest dijous arriba la segona part del recorregut que Quimo Panisello ens proposa pels comerços, entitats i personatges de la Tortosa de posguerra a través del nombrós material gràfic recopilat.
L’altra novetat de la capital del Baix Ebre és Del bon humor tortosí o La exaltació dels humils, l’obra en la qual hi va treballar en els seus darrers dies en Joan Moreira (1878-1951), l’autor de l’Himne de la Verge de la Cinta i fundador de l’Orfeó Tortosí. En aquests escrits inèdits, conservats per la família, continua la tasca de preservació del folklore ebrenc que va dur a terme Moreira en la primera meitat del segle passat i que ara, al 2012, suposa un autèntic viatge en el temps cap una Tortosa que només recorden els més grans.
La resta de propostes locals es completen amb Els jocs i la tradició lúdica de Sant Mateu al segle XX, un complet estudi de Joan Ortí on es detallen i s’expliquen els jocs que durant un segle van dominar els carrers i places de la vila històrica del Maestrat.
dimarts, 17 d’abril del 2012
L'exposició dels dibuixos de Muniatto, aquesta setmana a Vinaròs
La mostra prepara els motors cap la Fira del Llibre de la ciutat, el proper diumenge, on hi seran les autores: Ester Besolí durà a terme un taller al voltant de l'activitat de contacontes d'Olga Besolí. Serà a partir de les 11.30 hores.
L'exposició de les il·lustracions de les Contalles romandrà oberta fins el proper 25 d'abril. Per a més informació, es pot consultar el bloc de les autores.
Vídeo de la presentació de "José Vicente Borrás" a VInaròs
A l'acte, que va omplir el recinte, hi van participar, a més de l'autor, Manuel Molinos, de la Fundació, l'exalcalde Jordi Romeu, i José Borràs Fonollosa, fill d'aquest mestre de fortes conviccions republicanes.
Per fer un tast de la presentació es pot veure aquest vídeo de Vinaròs News.
dilluns, 16 d’abril del 2012
Joan Moreira i Ramos, sis dècades després
Músic, folklorista, periodista, mestre... moltes van ser les vessants de Joan Moreira i Ramos (1878-1951), però una en va predominar sobre tota la resta: el tortosisme. Tot i que nascut a Lleida (“per casualitat”, com deia), Moreira va dedicar tota la seua vida a activar i recuperar la cultura tradicional i popular de la capital de l’Ebre i del seu entorn.
Fill de militar, el seu pare va morir abans que Joan Moreira complís els dos anys. Va ser llavors quan, amb sa mare, es va traslladar a Tortosa. La seua joventut va estar dominada per la música i el cant; hi participa del cor de la catedral, on és escolanet. De fet, va ingressar al Seminari Diocesà i va fer carrera sacerdotal durant onze anys, però no l’acaba. Als 22 anys celebra les noces amb Carme Montesinos.
El Moreira músic.
De la seua experiència amb mestres de música de capella com Josep Vilás o Vicenç Ripollés, al 1905 posa en marxa l’Orfeó Tortosí, del qual en seria director set anys, quan marxa a l’Schola Orfeónica. Altres projectes d’aquesta mena seran la Unión Coral Roquetense i l’Orfeó Montsià, d’Ulldecona. Però, hi acabaria retornant a l’Orfeó Tortosí durant la Segona República, on, amb la pausa de la Guerra Civil, hi roman fins finals de 1940, aleshores l’asma l’impedeix continuar. Al mig d’aquesta frenètica activitat cantaire, hi composa el reconegut “Himne a la Verge de la Santa Cinta” (1918), en honor a la patrona tortosina.
El Moreira folklorista.
Conservém i defensém les nòstres reliquies patrimonials. ¿Voldrém consentí que desaparégue lo “bò que’ls vells de casa van dixar-mos”, com si Tortosa fos un pòble d’abúlics descastáts.
Una altra de les obsessions de Joan Moreira va ser la salvaguarda dels costums de la seua ciutat, en una època en la qual els canvis cada cop s’acceleraven més. Al llarg de la seua vida, va recopilar anècdotes, personatges, històries, malnoms... el dia a dia de l’època. Al remat, de tota aquesta ingent feinada, només va veure un llibre publicat, “Del folklore tortosí”, publicat al 1934. Ara, al 2012, sorgeix el segon, “Del bon humor tortosí, o La exaltació dels humils”. Hi ha d’altres que es coneix la seua existència però no se’n conserva cap rastre, com “Lo llibre dels jòcs i endevinalles tortosins” o “Pescadós i marinés tortosins”. Cal aclarir que als seus escrits, Moreira empra el dialecte tortosí sense normalitzar que s’ha respectat en la nova publicació que veu la llum ara.
El Moreira regionalista.
I és que l’ús del tortosí és una mostra de la ideologia regionalista de Joan Moreira, qui era contrari a la normalització del català, un dels puntals, junt el catolicisme conservador, del tortosinisme , el moviment polític que propugnava la conversió de les Terres de l’Ebre en província separada de Tarragona. Tot i això, va mantindre bones relacions amb autors i periodistes d’altres tendències polítiques, i sense anar més lluny, l’epíleg de la seua obra el signa en Francesc Mestre i Noé, aferrissat catalanista.
L’herència de Joan Moreira
Al remat i al marge de la política lingüística, l’obra folklòrica de Joan Moreira i Ramos és un excel·lent testimoni de la quotidianeïtat de les Terres de l’Ebre de finals del segle XIX i la primera meitat del XX, i ens apropa persones, vivències, parlars i tradicions nostrades que sense el seu testimoni, se sumirien en la foscor de la història.
Documentació:
Joan Moreira i Ramos a la Viquipèdia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Moreira_i_Ramos
El tortosinisme com a ideologia conservadora, localista i clerical
http://www.llibresebrencs.org/index.php?option=com_content&task=view&id=205&Itemid=61
El segon volum de "La vida tortosina" es presenta aquest dijous
Aquest proper dijous (19 d’abril) a les 19:30 esteu tots convidats a la presentació del segon volum de l'obra La vida tortosina (1939-1979) a la sala gran del Teatre Auditori Felip Pedrell.
Entre d'altres empreses, s'expliquen Autobuses Ebro o Transportes El Rápido, entitats com el CD Tortosa o el Centre del Comerç, o botigues paradigmàtiques com El Barato o Casa Chispes.
Es prega puntualitat ja que no hi haurà acomodadors com al cine Fèmina i començarem l’acte apagant les llums i presenciant fotografies de temps de la Maria Castanya recollides pels germans Otero i narrades pel propi Joan Otero, reflexant el tortosí de a peu dels anys posteriors a la guerra. Al cap d’unes quantes instantànies s’obriran les llums i el sinyó alcalde Ferran Bel donarà la benvinguda a la platea i donarà el torn a l’editor Miquel Àngel Pradilla de l'editorial Onada (els valents que han imprés tota l’obra) qui lloarà a l’autor i a l’obra titllant-la d’imprescindible, després l'alcalde donarà el torn a Arturo Gaya, fill del sastre Gaya i conegut contertuli tant a Radio Tortosa com a la Tele 3, qui dissertarà sobre la necesitat dels vestits a mida i de l’època.
Ja quasi arribant a la mitja hora de l’esdeveniment l'alcalde donarà el torn a l'autor, animant-lo a fer un volum més sols sobre l’Ajuntament. Després dels 2 minuts i mig d'agraïments de l'autor, l'alcalde donarà l'acte per acabat i tots ens prepararem per a presenciar la projecció del vídeo del realitzador Oriol Gracià, on surten, entre d'altres personalitats, el bomber Ricardo Príncep, la vocalista Pepita Solanes o l’alcalde Felipe Tallada, i del vídeo del realitzador de Jesús, Paco Fuentes, qui retrata amb la seua càmera de Super 8 l’últim viatge del Carrilet.
Moltes gràcies per endavant,
Quimo Panisello Gamundi
Miquel López Crespí parla de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" (4a part)
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.
L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
Miquel López Crespí és l'autor de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan", Premi de Narrativa Vila d'Almassora 2011, publicat per Onada al març d'enguany.
divendres, 13 d’abril del 2012
El programa "Boscos" entrevista el fotògraf Mariano Cebolla
Les imatges del de Deltebre han il·lustrat un grapat de llibres d'Onada. És el cas de "La pedra en sec a les comarques del Baix Ebre i Montsià" o "La cuina del Delta de l'Ebre".
dijous, 12 d’abril del 2012
Vinaròs acull la presentació de "José Vicente Borrás"
L'obra són les memòries i els escrits que va redactar mentre José Borrás estava a la presó, condemnat a mort durant uns mesos en plena posguerra. El mestre de Càlig ens conta les seues experiències durant els dies d'abans de la Guerra Civil, el conflicte, i especialment, la repressió posterior que hi va viure. Unes memòries que han estat ampliades per Àngel Rodríguez de Mier, qui ha fet un treball de camp tot contextualitzant els relats i contactant amb altres persones, o els seus descendents, que són nomenats en les velles notes del professor.
Intuir la poesia. Carla Badillo parla sobre "Cantaments"
"Me lo envió tras una bella advertencia: No sé si los estenderás (escribo en catalán), pero los vas a intuir, seguro. No se equivocó. La intuición, debo admitirlo, como buena viajera he aprendido a afilarla cada vez más. En efecto, luego de varias semanas el libro llegó en mi casa, y entre la dedicatoria que Iván me hacía con su puño y letra, saltó a mi vista la siguiente pregunta: "¿Lo entenderás, tú que ya me has entendido?". Eso para mí fue clave."
El text sencer de Carla Badillo, on reprodueix uns versos del poema "Bàrbar", es pot llegir tot clicant ací.
dimecres, 11 d’abril del 2012
"Villalonga és un autèntic personatge de novel·la". Maria de la Pau Janer entrevista Miquel López Crespí
- ¿De dónde surge el título de su último libro?
Se titula Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40… En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y premio Pere Colom 2010.
- ¿Por qué esa primera parte se titular 'Una Arcadia feliz'?
La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre de 1936, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes
-Hábleme de su interés por Villalonga.
-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil y la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo.
- Un personaje ciertamente complejo.
- Me lnteresan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltalre... Recordemos que el protagonista de Bearn, don Toni, que era un alter ego suyo, porque representaba quien hubiese querido ser realmente, también leía a esos mismos autores. A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le 'descubren' algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep Maria Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Habia muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.
Reproducció de part de l'entrevista publicada al diari Última Hora.
"És un cant a la vida, al desig pels vins i pels cossos". Ramon Guillem ressenya el "Vitis vinifera cataloniae"
dimarts, 10 d’abril del 2012
Demà es presenta a Berga "La mort, a l'ombra del bibliotecari"
Aquest llibre, amb el qual l'autor berguedà va guanyar el Ciutat de Sagunt 2011, conta les aventures de l'Artemi Boix, el bibliotecari d'un poble menut, Corbera, que es veu immers en un crim que li canviarà la vida. Un títol, a més a més, que encara es pot votar a la Llança de Sant Jordi, la iniciativa d'Òmnium Cultural per triar el més destacat del darrer any.
Miquel López Crespí parla de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" (3a part)
En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117).
Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants – culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.
Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca.
En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”. En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones. 'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".
A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.
Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa... 'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".
Tampoc no hauríem d’oblidar el redactor del diari El Día, el socialista Simó Fullana Font, assassinat a començament de la guerra juntament amb Joan Avila,, Ramon Fuster i Vicenç Forniers. També va ser empresonat el periodista, crític d’art i dibuixant Miquel Àngel Colomar i durant més de vint anys no pogués tornar a col·laborar als diaris de Mallorca. Va morir l’any 1970 després d’haver patit nombroses penalitats sota el franquisme. Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".
Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres.
Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles. Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
Miquel López Crespí és l'autor de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan", Premi de Narrativa Vila d'Almassora 2011, publicat per Onada al març d'enguany.