Apunta't al Club Lector

divendres, 31 de juliol de 2015

Les novetats d'Onada al Canal 56. Entrevista a Miquel Àngel Pradilla


La televisió comarcal del Maestrat Canal 56 va entrevistar, de la mà de Ramon Blanch, a Miquel Àngel Pradilla, representant d'Onada Edicions, qui va fer cinc cèntims de les últimes novetats de l'editorial benicarlanda en clau comarcal, amb obres com la biografia del compositor Carles Santos, l'àlbum infantil guanyador del Premi Ciutat de Benicarló o les novel·les "Dotze campanades" i "Dimonis de la riera encesa", entre d'altres.

Podeu veure l'entrevista tot clicant ací, a la pàgina de Vimeo de Canal 56.

Es presenta "La cuina de la Tinença de Benifassà" a Vallibona


Aquest dissabte 1 d'agost, Luisa Viñas apropa la gastronomia tradicional de la Tinença de Benifassà a la veïna vila de Vallibona, als Ports. Serà a partir de les 19 hores quan l'autora presente aquest receptari que recull la cultura culinària dels set pobles que formen aquesta menuda comarca de l'extrem nord valencià.

dijous, 30 de juliol de 2015

El Càlig dels segles XVI, XVII i XVIII

Onada publica “Càlig modern II. Urbanisme i cultura” de Joan Ferreres, el segon volum de l’obra que exposa com era la vila de Càlig i la societat calijona en aquesta època històrica. 


Aquest divendres 31 de juliol, l’historiador Joan Ferreres presenta a la Casa de la Cultura de Càlig la segona part de l’estudi que ha dedicat a aquesta vila del Maestrat durant els segles XVI, XVII i XVIII. Si en el primer volum, estrenat en aquest mateix indret ara fa un any, Ferreres s’hi va centrar en els apartats de la demografia i de l’economia, ara s’hi dedica a l’urbanisme i a la cultura, tot completant un acurat retrat de la societat calijona d’aquell període. L’acte serà a partir de les 19.30 hores i comptarà amb la participació de l’autor, de la regidora de Cultura Ruth Sanz i del representant d’Onada Edicions Miquel Àngel Pradilla.

A partir de la documentació extreta de capbreus, morabatins, capitulacions matrimonials, protocols, heretats, etc. Joan Ferreres tracta en primer lloc com era l’espai urbà de Càlig de fa segles i descriu els carrers, les places i els portals que composaven la trama d’una vila aleshores emmurallada i que al llarg de l’època moderna va veure com començaven a crèixer ravals que ocupaven antics corrals, cellers i hortets.

Pel que fa a la cultura, l’historiador es refereix concretament a “una cultura de la rebel·lió”, que contrasta amb “la cultura de la por” descrita en altres poblacions del Maestrat. Entre el segle XVI i el XVIII, Càlig mostra una predisposició a la subversió social durant les Germanies i el bandolerisme, sense oblidar el gran pes, la presència i la influència de la religió i de nissagues poderoses en la vida quotidiana.

“Càlig modern II. Urbanisme i cultura” s’hi suma a la llarga llista d’obres del santjordienc Joan Ferreres i Nos, un dels historiadors de referència del Maestrat i en concret de l’època modern, on ja ha dedicat volums a altres poblacions com ara Canet lo Roig o Rossell.

Benilloba va acollir la presentació de "Material fotogràfic" de Joaquim Espinós

 

La Casa de la Cultura de Benilloba es va omplir per a la presentació de "Material fotogràfic", la novel·la de l'autor benillober Joaquim Espinós, amb la qual ha guanyat el Premi Ciutat de Sagunt. Acompanyat de l'historiador Enric Morrió i de l'alcadessa Anna Dèlia Gisbert, Espinós va fer cinc cèntims d'aquesta aproximació ficcionada a un dels fets històrics tant important com desconegut de principis del segle passat: l'emigració a Amèrica del Nord per part de valencians, especialment de les Comarques Centrals, com és el cas del mateix municipi de Benilloba, transmutat en Llòria al llibre.

Imatges: Ajuntament de Benilloba

dimecres, 29 de juliol de 2015

Aquest divendres es presenta "Càlig modern II. Urbanisme i cultura" de Joan Ferreres


Aquest divendres 31 de juliol, Joan Ferreres presenta la segona part de "Càlig modern", l'estudi sobre la societat d'aquesta vila del Maestrat. En aquest nou volum, l'historiador santjordienc aborda l'urbanisme i la cultura calijona dels segles XVI, XVII i XVIII.

L'acte tindrà lloc a partir de les 19.30 hores al Centre de Cultura de Càlig, i comptarà amb la participació de l'autor, la regidora de Cultura Ruth Sanz i el representant d'Onada Edicions Miquel Àngel Pradilla.

dimarts, 28 de juliol de 2015

La biografia del compositor Carles Santos es va presentar a Vinaròs

Passat dissabte, l'Auditori Carles Santos de Vinaròs va acollir l'acte de presentació de la biografia que la periodista i escriptora Alícia Coscollano ha escrit del reconegut compositor que li dóna nom a l'estància. "Carles Santos i Ventura" és l'assaig biogràfica amb el qual se'ns descobreix no només la faceta artística del vinarossenc, sinó també el seu recorregut vital des de la primera infantesa. L'acte va comptar amb la participació del comunicador Sebastià Serrano i del professor de la URV i representant d'Onada Miquel Àngel Pradilla, els quals van acompanyar biògrafa i biografiat, qui a més a més, va oferir un recital a quatre mans juntament Inés Borràs.

Foto: La Calamanda

“El fil argumental d’aquest llibre és evidentment l’afecte, el respecte a una manera de fer, però també a una manera de viure. Santos ha transcendit la modernitat, ha estat Fluxus, ha treballat amb Brossa, amb Tàpies, amb Pere Portabella, amb John Cage, ha seduït Nova York, Méxic i les principals capitals artístiques Europees, i ha saludat el món. Artísticament ha aconseguit tot el que es pot aconseguir sense renunciar -i això és el més fascinant-, al risc que suposa la creació lliure de clixés. Aquest assaig intenta una fusió entre dos mons, l’humà i el creatiu, impossibles de diluir l’un de l’altre, i que crec aconsegueix –al menys així ho he intentat-, una visió més personal tant del mateix Santos com de la seua trajectòria. Les converses han estat llargues i han tingut en compte molts aspectes, tant professionals com personals. M’ha permet sentir totes les sensacions de de l’espectre emocional, des del riure a cor ple, com emocionar-me inevitablement que en alguns punts. Per a mi ha estat un plaer i un privilegi”, exposava l'autora Alícia Coscollano, en unes paraules recollides en l'extensa i completa crònica publicada al mitjà digital La Calamanda, que podeu llegir tot clicant ací.

L'esdeveniment també va comptar amb l'emissió en directe per part de Maestrat.tv, qui ha publicat el vídeo sencer de l'acte al seu canal de Youtube.

divendres, 24 de juliol de 2015

"Material fotogràfic" de Joaquim Espinós es presenta a Benilloba


El pròxim dimecres 29 de juliol, a partir de les 20 hores, Joaquim Espinós presenta la novel·la "Material fotogràfic" a la Casa de la Cultura de Benilloba. Hi comptarà amb la participació de l'historiador Enric Morrió i de l'alcaldessa Anna Dèlia Gisbert.

"Material fotogràfic" és la primera ficció narrativa sobre l'emigració valenciana als Estats Units, a principis del segle passat, un fet històric que ha passat desapercebut fins els darrers temps, quan s'ha divulgat aquest fenomen amb documentals, monografies i exposicions. La marxa a la recerca d'una vida millor a l'altra banda de l'Atlàntic va produir-se especialment a les Comarques Centrals Valencianes, com és el cas de Benilloba, al Comtat, el poble de Joaquim Espinós.

dijous, 23 de juliol de 2015

"El lector trobarà uns poemes que volen servir de reflexió al voltant del fet de la vida i la mort, de les pèrdues en un sentit total". Parlem amb Francesc Viadel, autor de "Ciutat, dies insòlits"

A "Ciutat, dies insòlits", Francesc Viadel ens dibuixa uns espais angoixants, que el poeta colpeja amb ràbia per combatre l'odi que emanen els poderosos. Amb aquest crític -i reivindicatiu- llibre, el d'Algemesí va obtindre el Premi Josep Maria Ribelles - Vila de Puçol de Poesia. Parlem amb l'autor.

Què us va dur a escriure aquest poemari?
Escriure és el meu refugi i la meua salvació... ja sé que pot semblar un tòpic però és així. "Ciutat, dies insòlits", és un llibre escrit en uns moments molt difícils, de solitud, de patiment, de creixement interior i de refeta personal. Són uns poemes escrits, també, durant un període temporal molt llarg. M’agradaria dir que sense aquest llibre la meua vida potser hauria estat molt més dura i la meua experiència vital molt més solitària i insuportable.

Què hi trobarà el lector en “Ciutat, dies insòlits”?
Trobarà un llibre molt intens, dur i, alhora, d’una gran sinceritat… uns poemes que en certa manera són un arravatament contra el pecat de l’enveja i l’odi, contra el sectarisme i l’estigmatització del derrotat i, també, uns poemes que volen servir de reflexió al voltant del fet de la vida i la mort, de les pèrdues en un sentit total.

Quines diríeu que són les vostres influències?
En són moltes, des d’Estellés -m’atreviria a dir com qualsevol poeta valencià contemporani- passant per Marc Granell, Gabriel Ferrater, Joan Navarro, Salvador Jàfer… Així mateix, admire molt l’obra d’amics i conciutadans meus com Josep Manel Esteve o Vicent Nàcher amb els qui vaig iniciar la meua aventura com a escriptor allà pels anys 80, amb experiències inoblidables com la del col·lectiu L’Horabaixa. Les veus d’Esteve i Nàcher són d’una gran potència, molt particulars.

Al poemari descriu un ambient deshumanitzat i asfixiant. En quines ciutats en concret es va inspirar? Beu de la València i la Barcelona actuals?
València i Barcelona són les meues ciutats de referència principals però també hi ha Amsterdam o Londres, ciutats amb els seus racons foscos camuflats dins d’un escenari enganyós de llum i llibertat. Les ciutats són el món i el món m’estimula. 

Per què pareix que hi ha dificultat en què el públic consumisca poesia?
Els valencians ja són poc llegits en termes generals, ho diuen les estadístiques i aquells estudis que de tant en tant fan els organismes estatals... d’altra banda, la poesia és un gènere ben sovint poc accessible que requereix d’una certa preparació, però, sobretot d’una disposició i d’una voluntat d’acostament per part del lector. Tampoc ja no hi ha temps per a llegir gairebé res. Ho volem tot ja, ràpidament, mastegat...

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?
Esperançador malgrat tot, malgrat les condicions sociolingüístiques tan complicades que tenim. Tot plegat, continuem sense tenir un mercat de llengua normal i uns mitjans de comunicació prou potents com per a visibilitzar una magnífica producció literària si més no en comparació a la que hi havia fa unes dècades endarrere.

El poemari va obtindre l’últim Vila de Puçol. Són necessaris els premis com aquest per a la difusió de la literatura?
Sens dubte. Els premis sempre són un estímul per als escriptors, no només econòmic sinó també des del punt de vista del reconeixement públic. Al final, la cosa és molt simple, els escriptors escriuen per a ser llegits

Teniu cap altre projecte a la vista?
Treballe ara mateix en el què voldria que fora una trilogia poètica. Al meu ritme, mentre prepare algun assaig i mantinc les meues col·laboracions amb la premsa, especialment amb La Veu del País Valencià.

dimecres, 22 de juliol de 2015

La revista Caràcters ressenya "Material fotogràfic" de Joaquim Espinós

"Una novel·la honesta, clàssica, sense massa complicacions, al servei d'una història que ja és de per si molt novel·lesca". Així defineix a Caràcters Josep Camps Arbós "Material fotogràfic" el llibre de Joaquim Espinós, premi Ciutat de Sagunt de Narrativa, i la història a la qual es refereix és la que aborda l'autor de Benilloba: l'emigració de valencians cap els Estats Units, un esdeveniment que sovint ha passat de puntetes pel recorregut pel segle passat del nostre país, ("poc o gens tractat en la nostra literatura" diu Camps) però que va afectar a centenars de persones, especialment a les comarques centrals valencianes, com és el cas de la mateixa vila d'Espinós.

A la ressenya publicada pel filòleg a la revista literària de la Universitat de València s'hi fa una repassada per la sinopsi, i a partir dels tres personatges principals -tres joves valencians que creuen l'Atlàntic per fer cap a Nova York- se'ns exposa la dualitat de societats, la d'origen i la de destinació, així com les grans fites històriques del moment a partir de les vivències dels protagonistes.

Podeu llegir la ressenya sencera de "Material fotogràfic" a Caràcters tot clicant sobre la imatge

De viatge amb Onada: el Perú segons "El regal en la mirada" de Joan-Baptista Campos

Fa poc menys de dos anys i mig ens deixava Joan-Baptista Campos, metge de professió i escriptor de vocació, un dels noms propis de la literatura castellonenca contemporània que havia excel·lit principalment en dos gèneres: la poesia i la literatura de viatges, "ell és el poeta valencià del viatge, títols com ara "Istambul" o "Quadern de l’Índia" així ho corroboren", escrivia Manel Alonso. A l'estiu del 2011 publicava a Onada "El regal de la mirada", un llibre de viatges-dietari sobre la seua estada a Perú durant tres setmanes, en les quals va recórrer el país armat amb un quadern on hi recollia les seues impressions de tot allò que hi veia, sentia, tastava i percebia, de qui es trobava i de què s'hi parlava, unes sensacions que s'entrecreuaven amb els records i els apunts d'un autor que s'ha informat abans d'emprendre l'aventura.

Descobrint un país
El periple peruà de Campos se'ns presenta a mig camí entre el recorregut turístic planificat i el viatge obert a la sorpresa, tant positiva com negativa, el que ens duu a una dicotomia entre allò més conegut, les postals de l'indret, i allò desconegut. El viatge s’enceta i fineix a la capital, Lima, però el camí recórre Arequipa, “la ciutat blanca” i Cusco, “el melic del món”. El llac Titicaca, la selva amazònica i les serralades andines amb l’impressionant Machu Picchu, també s’incorporen a la travessia.

Allà on va, acompanyat de la seua companya, l’autor descriu els ambients, els sabors i els olors. Xerra amb nombrosos peruans i peruanes, que ens ajuden a comprendre el país més enllà dels tòpics de les guies de viatge. Així, coneixem a Rosa, una mestra-conductora de turistes, a Gladys, una xiqueta que es guanya la vida ballant al carrer, o a Tito, l’encarregat de dur els visitants estrangers a la selva, al cor de les tenebres conradià. 

Se’ns presenta doncs, un Perú divers, l'actual i el de sempre. Mentre a Lima estan immersos en campanya electoral, a l’interior rural del país sobreviuen al dia a dia. La història és ben present: l’herència dels inques perviu tot i la colonització espanyola, la qual s’entresmescla amb les cultures quítxua, aimara, taquiles, uros i tantes altres. Combina les grans dades que cal saber sobre el país andí, contínues contextualitzacions i ampliacions d’història, cultura, societat i política, amb la història personal de dos turistes valencians que tant pateixen de soroche, el mal d’altura, a la Vall del Colca, com es deceben quan no aconsegueixen fotografiar cap animaló a la Cruz del Cóndor. Per damunt de tot, l’interés i la curiositat per viure un viatge únic, a la manera de l’Ítaca de Kavafis.

dimarts, 21 de juliol de 2015

Alícia Coscollano parla de "Carles Santos i Ventura" a COPE Vinaròs

Passat divendres va ser entrevistada Alícia Coscollano, autora de la biografia "Carles Santos i Ventura", a les ones de COPE Vinaròs per part de Laura Puig. Amb vista a la presentació del 25 de juliol a Vinaròs, Coscollano va comentar alguns dels detalls d'aquest llibre que recórre la figura i l'obra del reconegut compositor.

Podeu escoltar l'entrevista a continuació.

dilluns, 20 de juliol de 2015

"Els motius de les coses sempre són els mateixos. I no solen ser les ideologies". Parlem amb Josep Usó, autor de "L'any de l'herba sana"

L'escriptor de Vila-real Josep Usó va obtindre el Premi de Narrativa Vila de Puçol amb "L'any de l'herba sana", una intensa novel·la ambientada en un xicotet poble de la Plana al punt d'acabar la Guerra Civil, i com l'arribada del nou règim trastoca profundament la vida dels habitants i dels nouvinguts. Parlem amb l'autor.

Què us va dur a escriure aquesta novel·la?
Un dia, al Facebook, vaig veure una foto molt impactant. La de la portada de la novel·la. Anava acompanyada per una notícia segons la qual, s'havien assassinat dos bones persones al poble de Borriol. I adjuntava els noms i un bon grapat de comentaris. Jo, de seguida vaig veure que la fotografia no podia ser certa, perquè s'hi veu el fum dels dispars i la camisa de l'afusellat en primer terme està neta i sencera. Però, de tota manera, resultava (i resulta) molt impactant.

El que jo vaig pensar en aquell moment, era que un dels guàrdies civils que participaven en aquella escena podia ser un bon home al qual les circumstàncies extraordinàries que comporta una guerra qualsevol havien dut allà. I aquesta fou la idea fonamental de "L'any de l'herba sana". Com sol passar-me, després d'un temps de reflexió inconscient sobre els diferents personatges, vaig començar a escriure. Molt després, quan vam tractar d'incloure la fotografia a la portada, vam haver de demanar permís a l'autor. És d'un documental sobre la Guerra Civil a Galícia. “Flores Tristes”.

En quins esdeveniments i persones us vau basar? Hi ha més ficció que realitat, o més realitat que ficció? Hi ha hagut una tasca important de documentació al darrere?
No hi ha cap personatge real, a "L'any de l'herba sana". Tots els personatges són ficticis. Quan es llig, es poden reconèixer perfectament els personatges de la fotografia de la portada. La única tasca de documentació va ser per alguns fets concrets. Per exemple, una cosa necessària era documentar els fets concrets de la Guerra Civil a les comarques de Castelló. Com també procurar no incloure anacronismes, que sempre es un perill quan es descriuen situacions més antigues que un mateix.

Quan a la resta, els temes que apareixen a "L'any de l'herba sana", són molt més universals. Hi ha històries d'amor, d'enveja, rancúnia, por, odi, cobdícia, fermesa... Al capdavall, i malgrat que aparega la Guerra Civil, aquest no és el tema principal de "L'any de l'herba sana". És una història de persones.

La novel·la va obtindre l’últim Vila de Puçol. Són necessaris els premis com aquest per a la difusió de la literatura?
Malauradament, en els temps que vivim, és molt difícil la difusió de la literatura. No és només una qüestió econòmica, que també. Ara mateix, la literatura competeix amb allò que s'anomenen les “noves tecnologies” que absorbeixen molt del temps lliure de tothom. Dels joves i dels no tan joves. De manera que aconseguir que et publiquen una novel·la no és fàcil. No ho és ni tan sols en castellà, que sempre té més ajuts i “mercat”. De manera que, en valencià, els premis literaris són un ajut molt important per ajudar a la difusió de les obres de molts autors que, d'altra manera seriem completament desconeguts. És molt d'agrair que molts ajuntaments o altres institucions públiques els mantinguen, malgrat la crisi en la qual estan immersos. També cal dir que ara mateix, amb el canvi que s'ha produït al País Valencià després de més de vint anys de governs hostils a la llengua i a la cultura en general i al Valencià i a la cultura valenciana en particular, també canviarà la situació de la literatura. Com a mínim, una miqueta.

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?
Ara mateix, el panorama del llibre en Valencià a València és molt difícil. Lluitem contra moltes coses. Per exemple, la distribució és, en general, molt dolenta i molt cara. A banda, des del Principat no sempre s'entén el gran esforç que fan les editorials valencianes per publicar unes obres que, en general, són de molta qualitat. I allà, la distribució també es fa difícil. Però també pense que, amb tot el que està passant, les coses milloraran. Per exemple, amb el triomf de Compromís al País Valencià, s'ha aconseguit trencar el fals paradigma que els valencians sempre votàvem el mateix malgrat els que ens feien. Jo soc optimista de cara al futur. Però això no vol dir res. Els llauradors del meu poble, que cada vegada en queden menys, quan malvenen les taronges perquè no controlen en absolut la xarxa comercial, sempre pensen que “l'any que ve serà millor”. Pot ser jo faig el mateix, però a la vegada considere que els autors i els editors hem d'anar de la mà i fent entrar les novel·les a cada lloc on ens vulguen escoltar. En aquest sentit, Onada Edicions i jo fem tot el que podem.

Veu la necessitat d'escriure novel·les sobre la memòria?
Jo sempre he escrit sobre allò que m'ha apetit. Es veu que soc afortunat. I de la història del segle XX a casa nostra, la veritat és que en sabem molt poc. Concretament, en el cas de la Guerra Civil, els supervivents no han explicat res. Els qui la van perdre, i els valencians la vam perdre, per por. La por ha segellat moltes boques fins la mort i més enllà. I els qui la van guanyar, perquè no els ha convingut mai. Per això és un tema que m'atrau. Però no d'una manera absoluta. Escric sobre molts altres temes. El maltractament de les dones, la xenofòbia, les màfies, o una història fantàstica. Però la memòria és molt atractiva, perquè pots aprofitar les quatre coses que has escoltat dir als qui ara són vells o als qui ja fa anys que s'han mort. Aleshores, t'adones que els motius de les coses sempre són els mateixos. I no solen ser les ideologies. Normalment, són causes molt més prosaiques: luxúria, enveja, venjança...

Fa poc s'ha criticat la gran quantitat de novel·les que empren la guerra civil només com a context ambiental, front a les poques que tenen com a tema central el conflicte. Com veu la situació de la novel·la que tracta de recuperar la memòria de la guerra?
A mi, quan he començat a escriure sobre la Guerra Civil, sempre m'ha preocupat no fer un pamflet. Recorde quan vaig llegir "Si això és un home" de Primo Levi. Em va sorprendre i molt que ell descrivia unes situacions terribles de les quals havia segut protagonista i no reflectia cap mena d'afany de revenja. Descrivia i prou. I em va semblar que allò devia ser molt difícil. Per això, sempre que he tractat el tema de la guerra, he procurat que els meus personatges foren creïbles. Més enllà de la seva ideologia o bàndol, he tractat de descriure situacions en les què cadascú busca el seu benefici propi. O, de vegades, només sobreviure. A mi em resultaria molt difícil escriure una història novel·lada de la Guerra Civil. No soc historiador. Només químic. Per tant, em limite a descriure, en les meves històries, els aspectes que puc conèixer prou com per fer creïbles. I alguna vegada, després de publicada alguna novel·la, m'ha cridat a casa alguna persona per a felicitar-me per com he explicat tal o qual episodi. De vegades, aquesta persona estava políticament, a les meves antípodes. Aquests fets puntuals em satisfan, em fan pensar que he fet una feina raonablement bona. Com també, recorde quan fa anys vaig publicar una col·lecció d'històries curtes sobre la guerra, d'episodis concrets, que després de cada presentació, sempre venia un vellet i em demanava si tal història havia segut justament al seu poble. Allò em va convèncer que, en realitat, les situacions són sempre semblants, siga la guerra que siga.

"L'any de l'herba sana" és una novel·la coral. Quin és el vostre personatge preferit?
És molt difícil triar un personatge preferit. Al capdavall, tots són fills meus. Però en aquesta història, hi ha dos personatges molt principals. Celestino, que és el primer que apareix, i Virtudes, la seva esposa. Pot ser seran dos dels que, després d'haver llegit "L'any de l'herba sana", qualsevol persona se'n recordarà segur. Però n'hi ha d'altres que, malgrat que són secundaris, són molt potents. Es fan estimar, o odiar, quasi de seguida que els coneixes.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Evidentment. Escriure s'ha convertit, a hores d'ara, en un vici. Tinc uns quants projectes en marxa. Alguns més avançats, altres menys. I un parell, pràcticament enllestits. Tot i les dificultats, espere que prompte podrem dir que "L'any de l'herba sana" no és ja la darrera novel·la que he publicat.

divendres, 17 de juliol de 2015

La biografia de Carles Santos es presenta a Vinaròs el pròxim 25 de juliol


Aquest dissabte 25 de juliol de 2015, a les 20 hores, es presenta la biografia del compositor Carles Santos i Ventura, un assaig biogràfic a càrrec de la periodista i escriptora Alícia Coscollano que tindrà lloc, precisament, a l'Auditori Carles Santos de la Fundació Caixa Vinaròs (c/ Socors, 64 · Vinaròs).

L'acte comptarà amb la participació del biografiat i la biògrafa, així com de Sebastià Serrano, de la Universitat de Barcelona, i de Miquel Àngel Pradilla, de la Universitat Rovira i Virgili i Onada Edicions. Es clourà amb una interpretació musical a càrrec de Carles Santos i Inés Borràs.

dijous, 16 de juliol de 2015

"En molts pobles del País Valencià resta una herència material de l'emigració als Estats Units". Parlem amb Joaquim Espinós, autor de "Material fotogràfic"

A la segona dècada del segle passat, mentre Europa es dessagnava a la Gran Guerra, els valencians buscaven una vida millor a l'altra banda de l'Atlàntic. Un bon grapat van fer via al nord, als Estats Units, amb la intenció de fer realitat el somni americà. La història d'aquesta emigració, que es va donar especialment a les comarques centrals valencianes, ha passat desapercebuda fins els nostres dies, quan des de diverses disciplines (l'assaig, el documental) s'ha recuperat aquest episodi de la història recent. A la primavera s'hi va sumar "Material fotogràfic", una novel·la en la qual Joaquim Espinós aborda les vivències de tres joves emigrants que van travessar l'oceà, un relat que va guanyar el darrer Premi Ciutat de Sagunt de Narrativa. Parlem amb l'autor.

Què us va dur a escriure aquesta novel·la? Portaveu molt de temps amb la idea de contar aquesta història?
Bé, el primer motiu d'inspiració fou la lectura del llibre de Teresa Morell, "Valencians a Nova York", publicat fa tres anys. El llibre descriu el context i les característiques de l’emigració valenciana entre 1912 i 1920 als Estats Units. El tema em va interessar vivament per diverses raons. Primer perquè en el meu poble, Benilloba, l'emigració als Estats Units sempre ha estat molt present, sempre n'has sentit parlar, fins i tot dins de la pròpia família. Després, perquè és un tema molt potent, que lliga la nostra història amb la gran història occidental. No sóc l’únic que s’ha sentit atret pel tema. El documental de Juli Esteve n’és una altra mostra. També l’exposició recent al Museu Valencià d’Etnologia. 

Cregueu que el de l'emigració valenciana a les Amèriques és un passatge conegut de la nostra història?
Els valencians tenim un dèficit de coneixement de la pròpia història, i ja que no comptem amb mitjans audiovisuals, almenys la novel·la pot col·laborar a mitigar-ho. El fet que un tema tan important com aquest fóra fins fa poc desconegut, i que la meua siga la primera novel·la que el tracta és un bon exemple del que estic dient. Estem acostumats a vore pel·lícules i llegir novel·les sobre l'emigració italiana, irlandesa, polonesa, jueva, xinesa, però res de l'espanyola ni menys encara del cas valencià. Potser també en els anys de falsa opulència que hem viscut no es considerava oportú de mostrar el nostre passat com a poble emigrant. Ara, per cert, tornem a ser-ho, els valencians, com la resta d’espanyols, han de tornar a buscar en l’estranger la feina que no troben a casa. En aquest sentit, el tema de la novel·la és de trista actualitat.

Què reste al País Valencià i a Nova York d'aquesta emigració?
Al País Valencià resta una memòria històrica que ha arribat fins als nostres dies de la mà dels descendents dels que van viure aquella fabulosa migració col·lectiva. Gràcies a les investigacions de Teresa Morell, Enric Morrió, Juli Esteve, etc., tota aquella memòria, que corria el perill de perdre’s en l’oblit, ha eixit a la llum. Espere que la meua novel·la col·labore també en aquesta tasca de recuperació d’un episodi rellevant de la història dels valencians. En un sentit més concret, en molts pobles del País Valencià resta també una herència material, en forma de noms de carrers, de cases, de terres que es van comprar amb els diners que es van guanyar als Estats Units. També de negocis que es van engegar, gràcies també a una nova mentalitat més oberta i emprenedora que els valencians van aprendre allà. Als Estats Units l’herència valenciana pense que és més difusa. Encara hi viuen els descendents dels que van emigrar, que conserven en molts casos la llengua i la memòria dels seus pares i avis. La segona part del documental de Juli Esteve, "Del Montgó a Manhattan", es centra en aquest llegat.

La novel·la descriu les vicissituds de tres joves amics en arribar al Nova York de principis de segle des de l'endarrerit territori rural valencià. En quins esdeveniments i persones us vau basar? Hi ha fets reals a la trama?
Per a crear els personatges m’he inspirat, en alguns casos, en personatges reals, alguns pròxims a la meua història familiar, d’altres basats en històries escoltades al poble o llegides als llibres. Pel que fa als esdeveniments històrics, i als detalls d’ambientació, estan tots exactament documentats. La novel·la té una voluntat testimonial, malgrat que per a donar-li consistència narrativa haja hagut de fer servir recursos propis de la ficció.

"Material fotogràfic" posa el focus en com viuen el trànsit a la vida de la gran metròpoli els tres protagonistes. Podem considerar-la una novel·la de personatges? 
L’emigració valenciana l’he personificada en les peripècies de tres amics, tres joves de divuit anys: Ramon, Manel i Héctor. He procurat centrar en ells la trama més que no en els aspectes externs de l’aventura americana, que ja tenim molt vistos. Inevitablement he hagut de parlar de la misèria al poble, de les penalitats del viatge, del xoc cultural en arribar a Nova York, de la duresa de la feina, tot això que hem vist en tantes pel·lícules, però procurant que l’important fóra la manera en què ells ho vivien. Cada jove té una manera de ser diferent, i això dóna peu a conflictes que enriqueixen la trama. Ramon, és un xic prudent, madur; Manel és inconscient i fester, i Héctor és una mena de desarrelat que busca el seu lloc al món. Als tres els unix que són molt joves, i tenen el desig de córrer aventures. Hi ha també el personatge de Carme, una dona forta i seductora, que juga un paper determinant en la trama.

Les seues novel·les tracten les diferents etapes del segle XX? Per què li atrau tant aquest període?
Tots som fills del segle XX, per a bé o per a mal. És el segle del sorgiment de la modernitat, dels avanços tecnològics, de les ideologies revolucionaries, dels feixismes, de les grans guerres, de l’holocaust, de la Guerra Civil Espanyola, de la Dictadura franquista, de la restauració de la democràcia… La meua primera novel·la de caire realista, "Ombres en el riu", es basa en les vivències de ma mare durant la Guerra Civil, un tema que encara continua present en els descendents dels que la van patir i en el debat ideològic de l’estat espanyol. Una altra novel·la inèdita que tinc parla de la postguerra, i està centrada en la figura d’un capellà d’ideologia lliberal. Amb "Material fotogràfic" em remunte a les primeres dècades del segle XX, i tanque així una mena de cicle, centrat en l’espai geogràfic del meu poble. En una altra novel·la, "El cervell de la serp", explore la pervivència del nazisme en l’actualitat amb els mecanisme propis del gènere policíac.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Alguna cosa duc entre mans. Tanmateix, la meua feina com a professor universitari no em permet dedicar-li tant de temps com m’agradaria a l’obra de creació. Las idea és engegar un canvi de registre, fer una cosa diferent al que he fet fins ara.

dimecres, 15 de juliol de 2015

Aquest juliol, "Estellés, de mà en mà" a Benissa i Cocentaina

La producció poèticomusical estellesiana de Francesc Anyó i Borja Penalba hi té programades dues representacions per aquest mes de juliol a les Comarques Centrals Valencianes. Així, el dijous 16 de juliol es podrà veure a Benissa, a la Marina Alta, a partir de les 20.30 hores al saló d'actes de la Seu Universitària de la Marina.

 

La següent ocasió per assistir a "Estellés, de mà en mà" serà el següent dijous, 23 de juliol, a Cocentaina, al Comtat. a les 20 hores al Centre Cultural El Teuler.


De viatge amb Onada: l'Índia segons "Mango con pimienta" d'Ángel Martínez Bermejo

Si en la proposta viatgera de la setmana passada vam recórrer Europa acompanyant Andrea Aguilar-Calderón, ara hi canviem de continent. Marxem a Àsia, concretament a l'Índia, i més concretament, a Kerala, a la punta sudoriental del subcontinent, la part que mira cap Europa. Allí ens espera Ángel Martínez Bermejo, un periodista especialitzat en viatges de contrastada trajectòria i experiència, autor de "Mango con pimienta. Un viaje a Kerala", IX Premi Internacional de Literatura de Viatges "Ciutat de Benicàssim".

L'escriptor madrileny de seguida ens posa en situació. Kerala és un estat ben diferent a la resta de la Unió. Ha estat des de segles una terra oberta a exploradors (Ibn Battuta, Vasco de Gama) i a les influències exteriors. Cruïlla de cultures i religions, avui en dia és un indret amb una alta alfabetització i una esperança de vida semblant a l'europea. És l'avantguarda del progrés sense oblidar les seues arrels.

Com un bon viatger -diferent a un bon turista-, Martínez Bermejo deixa a un costat la guia i es disposa a conèixer i presentar-nos Kerala endinsant-se en la seua societat. Per un camí que transita a soles, se'ns apareixen múltiples personatges que ens ajuden a comprendre un país, que tot i les dificultats, és feliç i optimista. Taxistes, comerciants d'espècies, periodistes, venedors ambulants… les diverses cares keralís ens aproximen el què hi ha darrere de l'exotisme.

I el periodista observa i participa: persegueix un tigre per la selva i presència l'impressionant festivitat del Pooram d'Arattupuzha, una imatge de la qual il·lustra la coberta de "Mango con pimienta". La multicultural i portuària ciutat de Kochi, centre del comerç d'espècies al llarg d'anys i anys, o els paratges i aldees que envolten Thiruvananthapuram, la capital de l'estat, en són d'altres de les destinacions que ens proposa el periodista. Tot amanit amb les continues referències polítiques, històriques, socials i etnològiques que reparteix l'autor per la narració, i que, sens dubte, ens conviden a desplaçar-nos a 10.000 quilòmetres a traves de les pàgines del llibre. Tal com apunta Pablo Strubell al digital Leer y Viajar, "lejos de resultar una recopilación de textos inconexos, el hilo conductor del viaje, su propia ruta, el autor teje un relato ameno e interesante en busca de aquellos lugares que explican la historia, la cultura y las religiones que conviven en esta región".

Per a saber una mica més de les experiències de Martínez Bermejo a Kerala, podeu escoltar l'entrevista que li van fer al programa radiofònic SER Aventureros.

dimarts, 14 de juliol de 2015

Es presenta la biografia del compositor Carles Santos

El 25 de juliol, l’Auditori Carles Santos de Vinaròs acull l’estrena de la biografia del reconegut music vinarossenc escrita per la periodista i escriptora Alícia Coscollano, una obra literària editada per Onada que recórre la figura del compositor. La presentació comptarà amb l’assistència del biografiat i la biògrafa junt Sebastià Serrano, de la Universitat de Barcelona, i Miquel Àngel Pradilla, de la Universitat Rovira Virgili i Onada Edicions.

Parlar de Carles Santos és imaginar-se un piano. I composicions apassionades i eclèctiques. I escenografies impossibles i trencadores. El vinarossenc és, sens dubte, un nom fonamental en la música i en l’art contemporani. Més enllà d’aquestes etiquetes comunes, el llibre d’Alícia Coscollano aborda i aprofundeix en la vida de Santos, tant en el pla professional com en el personal.

“Carles Santos i Ventura”, publicat per Onada, és el títol d’aquesta obra biogràfica escrita com un assaig a partir de les extenses converses que l’autora ha tingut amb el compositor, les quals han fructificat en aquest volum que es presentarà el pròxim dissabte 25 de juliol a les 20 hores i com no podia ser d’altra manera, a l’Auditori Carles Santos de la Fundació Caixa Vinaròs (c/ Socors, 64).

“El fet insòlit de Carles Santos”
Insòlit, és a dir, no acostumat, extraordinari, és el millor adjectiu que li escau al músic, i amb ell obre Coscollano el llibre. A través de les seues pàgines descobrim com aquell xiquet que als pocs anys dominava el piano ha recorregut pràcticament tots els camins de la música, deformant, renovant i revisitant gèneres com l’òpera, o com la seua extensa trajectòria artística, la qual encara s’eixampla, ha transitat també els viaranys del teatre, la fotografia, el cinema, l’escenografia, tot creant un estil propi i reconegut.

Contat per Santos i de la mà de Coscollano, la biografia ens porta pels estudis a Barcelona i a París, el viatge a Nova York amb el Catalan Power, la influència de John Cage i els treballs amb Joan Brossa i Pere Portabella a la capital catalana, una ciutat que juntament amb Vinaròs, conforma el seu paisatge vital. Les seues obres i les circumstàncies que les envolten també composen una bona part d’aquest assaig: To-ca-ti-co-to-ca-ta, Ricard i Elena, La pantera imperial o Sama Samaruck Suck Suck, per esmentar-ne unes quantes. Al remat, com apunta l’autora, “‘Carles Santos i Ventura’ és un resum biogràfic que s’endinsa en vivències i anècdotes que al llarg de la trajectòria del músic donen sentit i ens aproximen a la seua manera de vore i entendre l’art i la vida, que mai va deslligat”.

La biògrafa
Alícia Coscollano i Massip és una escriptora, poeta i periodista d’arrel benicarlanda. Aquest és el seu quart llibre després de “Cosas rotas”, “La Polinesia” i “Cròniques de la innocència”. En el camp del periodisme ha treballat en el setmanaris El Dissabte i 7 dies. Actualitat de Vinaròs. En 2013 impulsa el mitjà digital La Calamanda i des del 2014 és corresponsal al Maestrat de Ràdio Terra.

dilluns, 13 de juliol de 2015

"El meu interès estava en com arribar a qualsevol lector tot i que mai hagués estat al Maestrat". Parlem amb Joan Besalduch, autor de "Dotze campanades"

Pic a pic, Joan Besalduch ens retorna dècades enrere a "Dotze campanades", la novel·la que va estrenar la passada primavera. A partir dels seus records, l'autor de Sant Mateu exposa el paisatge humà i social que va marcar a tota una generació que encara pateix les ferides de la Guerra Civil espanyola. Parlem amb l'autor.

Què us va dur a escriure aquesta novel·la?
Fa cinc o sis anys vaig llegir el llibre de l’escriptor francés Pierre Bergounioux "Un poco de azul en el paisaje" que parlava de la seua infància a la regió francesa de la Haute-Corrèze. Tot i que jo mai havia estat en eixa regió, aquella narració escrita en una prosa molt expressiva i molt treballada estilísticament m’agradava tant que interiorment vaig pensar: “tan de bo pogués escriure d’aquesta manera del meu poble i del Maestrat”. Evidentment de seguida ho vaig descartar perquè era una idea impossible de realitzar. Però fa un parell d’anys vaig voler intentar-ho i finalment el resultat ha estat la narració de les “Dotze campanades”.

Què hi trobarà el lector en “Dotze campanades”?
Bé, aquesta és una pregunta interessant perquè per a mi el lector té un paper principal en la narració. En diferents ocasions em dirigeixo a ell com a interlocutor buscant la seua complicitat. De fet l’última frase del llibre és una interpel·lació directa al lector. Mentre escrivia era conscient de que era fàcil dirigir-me a un lector local. Però el meu interès estava en com arribar a qualsevol lector tot i que mai hagués estat al Maestrat, tal com em va passar a mi amb el llibre de Bergounioux. 

Sent jo mateix un autor desconegut, vaig tindre ben clar que literàriament el llibre tenia que estar molt ben escrit i que tenia que defensar-se per sí mateix, especialment si es tracta d’un llibre que busca impactar a través dels sentiments i de reflexions que són universals. Per això la narració té una gran càrrega emocional. Així s’esdevé amb els temes de la infància, l’amistat, la indefensió davant la mort, la reflexió sobre la naturalesa i el paisatge, la vulnerabilitat de les dones en l’aïllament dels pobles o víctimes de la guerra, la precarietat dels emigrants, el compromís amb la pròpia llengua. Aquests són espais en que tots ens sentim representats.

Hi havia la necessitat de recopilar la memòria recent del poble?
Home, crec que sí. Però aquesta recopilació no és a la manera d’un historiador, en el meu cas la memòria sempre està passada pel sedàs de la literatura. El cert és que per mi era una veritable necessitat començar la narració amb la memòria històrica del poble. Al poble ha estat de sempre un tema tabú parlar dels perdedors de la guerra civil i de la postguerra. Les guerres, especialment les civils, no s’acaben amb la proclamació de la victòria dels uns i de la derrota dels altres. Els que van guanyar van treure pit durant 40 anys, van tindre privilegis, i els noms dels seus morts van aparèixer en plaques de marbre. Les famílies dels perdedors es van quedar, silenciades i ignorades, amb una mà davant i una altra darrere, els homes desapareguts, morts, o a la presó, les dones tenien que recomençar soles amb els xiquets. Si s’esborra la memòria, les generacions posteriors quedaran orfes. 

Un dels problemes de la nostra generació és que els grans –segurament per protegir-nos- no ens van explicar el que va passar. I per tant nosaltres estàvem abocats a la ignorància, la confusió i l’error, a prendre decisions equivocades. Hem de reconèixer que varem ser una generació amnèsica. Amb una amnèsia induïda pel règim franquista en tots els que van néixer abans de la mort del Dictador, abans del 1975. I una societat amnèsica és fàcilment manipulable. Això és el que no volem per als nostres fills que han nascut en temps democràtics. Per això hem de donar veu al silenci de les víctimes si volem que el futur sigui millor que el passat i que els errors no es tornin a repetir. Contra el silenci del poder i de l’oblit els escriptors hem de fer servir el contrapoder de la paraula. Com diu l’escriptor italià Erri de Luca, per alguns de nosaltres, més que un dret es tracta d’un deure.

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?
Fa poc mesos, vaig llegir que l’Associació d’Editors del País Valencià i el Gremi de Llibreters, situa a la Comunitat Valenciana en el lloc dècim en lectors de llibres per darrere de Madrid, Cantabria, País Vasc, Aragó, Navarra, Catalunya, La Rioja, les Illes i Canaries, en aquest mateix ordre. També altres fonts senyalen que estem a la cua de les comunitats de llibres comprats en la llengua pròpia (2%), darrere dels catalans (28%), dels habitants de les Illes (12’4%), dels bascos (5’1%), dels gallecs (4’9%), i dels navarresos (2’1%). Però tot i aquestes dates descoratjadores, que poc a poc hem de millorar, i tot i els entrebancs que ens ha posat el partit nacionalista espanyol per antonomàsia que ha governat la Comunitat Valenciana amb majoria absoluta fins ara mateix, no puc deixar de veure el futur amb esperança, perquè tinc la seguretat que aquells que estem compromesos amb la nostra llengua i amb la nostra identitat “som més dels que ells volen i diuen”. 

En aquest sentit crec que és important que el territori compti amb una editorial que estimi i doni veu els escriptors de la terra i a les seues obres i que actuí amb força com un dinamitzador cultural. És cert que hi ha qui creu que si no publiques a les grans editorials no ets ningú. Però dono fe de que publicant en una editorial del teu territori sents un orgull íntim. Aquesta és la meua experiència personal.

La novel·la es basa en fets reals. Hi ha algunes pinzellades de ficció?
Evidentment. La prova és que ja a la primera campanada utilitzo la paràbola del fill pròdig que retorna a casa desprès de molts anys d’ignorar-la. Narro la meua infància, però amb plena consciència de que no la descric de forma realista, no la retrato tal com era llavors. Sinó vista des del present, quan ja he acumulat una cultura i una experiència d’home adult, quan he perdut aquella ingenuïtat i innocència. La memòria és una continua invenció. Per això, tot lo recordat és una ficció. O el que és el mateix, tal com ara es diu, una autoficció. 

Per un altre costat, i des del principi, el narrador és la meua pròpia consciència que és dirigeix a mi i em parla en segona persona. Aquest és un procediment literari que em permet distanciar-me de mi, veure’m com si fos un altre, amb uns altres ulls. Com si jo mateix no fos sinó un personatge de ficció. La consciència està connectada a l’ànima i descric l’ànima del meu poble, a través de la meua. No informo, ni faig una descripció exterior. Conto lo que passava dintre meu, cóm ho vivia i què significava. Així per exemple, em pregunto que representa per a mi la banda de música tocant a la plaça del poble. I dono una resposta a través de l’escriptura que no és una descripció, sinó que la arranco del meu interior. De cap manera es tracta d’una postal, o d’una descripció idíl·lica i de lloances del poble. El lector que vulgui trobar un llibre completament amable, ensucrat, no el trobarà. Eixe seria un llibre banal. L’autenticitat i la coherència han de ser característiques de l’escriptura.

Recordo que René Magritte dibuixa un pipa i a sota escriu “aixó no és una pipa”. És, ras i curt, un dibuix, no l’objecte de fumar en sí. També jo, amb aquests dispositius literaris, al lector li estic dient: “això no és la realitat, això és alguna cosa més fonda, és literatura”. Finalment m’agradaria dir que en les novel·les autobiogràfiques dels escriptors famosos importa el “qui”. Però en el meu cas, l’autor –un desconegut- no és important, o ho és en tant que es tracta d’una persona que va néixer i viure la infantesa al poble. Una infantesa amb unes circumstàncies, vivències, sentiments i emocions comuns als altres veïns.

A quin tipus de lector aniria adreçat el llibre?
Com a autor confio en tots els lectors. Però crec que agradarà especialment a aquells a qui els agrada sentir-se íntima i personalment interpel·lats i involucrats en el que estan llegint. 

Teniu cap altre projecte a la vista?
Ara mateix estic en espera. Per escriure, he de tenir alguna cosa que dir als lectors. I ho he de viure com una necessitat. Escriure per escriure, o per publicar “x” llibres no em serveix.

divendres, 10 de juliol de 2015

"El Montsià de Bàrbara i Jaume" aquest diumenge a la Festa del Planer Absent


Aquest diumenge 12 de juliol, en el marc de les Festes Majors de Santa Bàrbara, al Montsià, els personatges dels contes "El Montsià de Bàrbara i Jaume" presentaran els actes de la Festa del Planer Absent, entre les quals s'hi troba la pròpia autora d'aquesta col·lecció, Núria Ibáñez, la qual compta amb un volum dedicat a la vila, "Descobrim l'or de la Plana!".

dijous, 9 de juliol de 2015

"Els nens humanitzen una cosa tan terrible com la guerra i la mort". Parlem amb Joaquim Biendicho, autor de "1937"

Fa cosa d'uns anys, el tarragoní Joaquim Biendicho va guanyar el Premi Pere Calders amb "1937", les vivències d'una família de les partides rurals de Vila-seca (Tarragonès) durant el segon any de la Guerra Civil espanyola. Un relat que va destacar per avantposar les històries humanes dels diferents membres de la nissaga a una narrativa de caire bèl·lic. Enguany, el projecte Onada Educació ha apostat per una reedició d'aquest títol de cara a impulsar-lo com a lectura de qualitat a les aules, especialment en les comarques del Camp. En parlem amb el seu autor.

Que em va dur a escriure aquesta novel·la?
El cert és que no ho sé. Mai hi ha un únic motiu per escriure una novel·la, i menys, si es tracta, com en aquest cas, de la primera. Feia temps que escrivia contes i tenia ganes de fer una cosa més llarga..., alguna cosa que passes de les cent pàgines, pot semblar absurd, però el handicap de les 100 pàgines, com diu en Pennac a "Com una novel·la", en el meu cas, és completament cert. La mort accidental de mon germà gran també va ser important a l'hora d'escriure "1937". Els llocs on passa la novel·la era on jugàvem de petits, és com una mena d'homenatge, de record d'un temps que ja no tornarà.

Hi ha hagut una tasca de documentació al darrere, tant pel que fa a les ambientacions com als fets que ocorren? Hi ha fets de la trama basats en esdeveniments reals?
Sí, sí. Encara que sóc llicenciat en Història Contemporània, em vaig haver de documentar en moltes coses; tipus i noms d'avions de la guerra civil, (Encara recordo que mentre escrivia la novel·la, tenia enganxada a la finestra que tinc al davant d'on escric una imatge d'un avió alemany de 1936.). Bordells de la Barcelona republicana, tipus i marques de furgoneta, noms de carrers de la Barcelona de la II República, etc.
Referent a si hi ha fets basats en episodis reals et diré que com sempre que escrius hi ha algun esdeveniment que vaig sentir de petit per boca dels meus avis o pares i apareix a la novel·la, encara que la majoria de fets són inventats, o inventats a partir de fets "llunyanament" reals.

Què aporta la mirada dels nens?
Doncs, el punt d'innocència que fa que sigui una novel·la amb una tendresa i melancolia que d'una altra manera no tindria. Els nens humanitzen una cosa tan terrible com la guerra i la mort.

La novel·la ha estat reeditada. Com valoreu la rebuda del públic?
Jo crec que això no t'ho puc contestar fins que al setembre sapiguem quins instituts l'han recomanada als alumnes. De totes maneres la presentació va ser tot un èxit i ja sé que diversos instituts estan interessats en el llibre.

Com definiríeu el personatge de Josep Joy?
És un pagès d'uns trenta anys que procura el millor per a la seva família i això en aquells moments significava sobreviure; sobreviure en un món hostil i molt dur, i podríem afegir que ho fa ajudant als demés sempre que pot.

Considereu que “1937” és una novel·la juvenil o bé va ser escrita tot pensant en tots els públics?
Jo la vaig escriure pensant en tot tipus de públic. Ara bé, com és una novel·la curta, fàcil de llegir i sense un vocabulari ni una estructura entremaliada, és ideal perquè la gent jove se la llegeixi. De totes maneres no acabo de creure gaire en aquesta divisió entre una literatura juvenil i una altra per a adults. El cas més clar són les aventures de Hukleberry Finn del Mark Twain, una obra mestra que sempre està situada entre les deu millors novel·les de tots els temps i que durant molts anys o encara avui dia, es considera una novel·la només per a joves.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Doncs, publicar la meva tercera i última novel·la, "L'Altre", que, per cert, va quedar finalista del Josep Pla 2014. A banda d'això, ja estic treballant en la meva quarta novel·la de la qual només tinc el títol (la impossibilitat d'escriure una novel·la), -molt revelador, per cert, del que em costa escriure-, i unes quantes desenes de pàgines... I això és feina per aquest estiu!

Martha Heard va portar les històries orals de Càlig a Peníscola i a Morella

En aquests últims dies, Martha Heard ha presentat el llibre "Salir del silencio" a Peníscola i a Morella. la professora i historiadora nord-americana va fer cinc cèntims de la investigació en la memòria oral dels veïns de Càlig en relació als testimonis dels qui van viure l'esclat de la Guerra Civil, uns enregistraments que es van dur a terme dècades enrere, tot esdevenint un patrimoni històric local de gran rellevància.

La primera presentació va ser el dissabte 27 de juny a la Llibreria La Templanza, al bell mig del casc antic de Peníscola.


I una setmana després va ser el torn de la capital dels Ports. Les Sales Gòtiques de l'Ajuntament de Morella acolliren l'acte, en el marc de la inauguració de l'exposició "Amor en temps de guerra" de la Xarxa d'Artistes Europeus El Drac.

 

dimecres, 8 de juliol de 2015

De viatge amb Onada: Europa segons "Sobre el caballito de madera" d'Andrea Aguilar-Calderón

Si parlem de llibres per conèixer altres indrets, la referència són les obres guanyadores del Premi Internacional de Literatura de Viatges Ciutat de Benicàssim, un guardó que durant una dècada ha reconegut els millors relats del gènere, tant en valencià com en castellà. A Onada Edicions hem editat els tres darrers, "Sobre el caballito de madera" d'Andrea Aguilar, "Mango con pimienta" d'Ángel Martínez Bermejo i la pròxima novetat de "La paciència del minotaure" d'Ivan Carbonell. En els tres casos estem davant d'obres literàries amb pressumpció de realitat, amenes i entretingudes, i que ens descobreixen via els protagonistes el plaer (i l'aventura) de viatjar i explorar altres cultures, països i societats. Així, una sèrie dedicada als llibres viatgers d'Onada ha d'encetar-se per força amb els Ciutat de Benicàssim.

Andrea Aguilar-Calderón és una periodista de Costa Rica. Al vorejar la trentena i fastiguejada per un treball insuls, decideix fer la maleta i dur a terme un viatge. Però no és un viatge planificat. Al contrari, sota l'adjectiu de "dadaista" qualifica un periple per Europa en el que salta d'un lloc a un altre sense que semble que hi haja cap ordre ni concert, senzillament per complir el seu lema, manllevat del music Charly Garcia: la vida és gaudir del pas del temps.

La protagonista (l'autora, al cap i a la fi, parlem d'una història real) recorre Europa saltant de país en país. Carregada amb una motxilla gairebé més gran que la portadora, obre el seu camí a Madrid, i previ pas per terres valencianes, marxa a l'Europa Central: Suïssa, Àustria i el xicotet Liechtenstein; Hongria i Polònia són les següents destinacions. Mentre, la viatgera dadaista no només ens conta què hi veu o què hi fa, també què hi sent o quins records li desperta un àpat o una persona -és un viatge unipersonal, però no solitari. Tot sempre des de l'humor (més o menys agredolç en ocasions) i explicat en un castellà ben 'tico', és a dir, costa-riqueny.

El recorregut prosigueix pels Balcans: Croàcia, Sèrbia, Bòsnia, Kosovo i Macedònia, així com per Romania, Bulgària i Albània, d'on va ser expulsada del país per entrar sense visat. Aguilar-Calderón ens mostra, en la línia dels millors escriptors de literatura de viatges, la diferència entre viatjar i fer turisme. El dadaisme inspirador pren escenes gairebé surrealistes en indrets perduts de l'Europa Oriental, quan el visitant aprofundeix més en la societat que una simple guia de viatges. Tot això salpebrat amb les cabòries que la protagonista porta en la bossa des del seu país i que l'acompanyen en la volta continental.

Amb Itàlia l'autora s'acomiada d'Europa i retorna de nou a Costa Rica. Un llarg viatge farcit de vivències de tota mena que van donar lloc a "Sobre el caballito de madera", al remat, obra guanyadora del VIII Ciutat de Benicàssim. Podeu seguir els relats viatgers d'Andrea Aguilar-Calderón a la seua pàgina web.

dimarts, 7 de juliol de 2015

"La dona sense ulls" de Rosa Font, a la Xindriada Poètica de Celrà


El club de lectura de la Xindriada Poètica 2015 de Celrà, a la comarca del Gironès, tractarà "La dona sense ulls", la novel·la de Rosa Font, guanyadora del Premi Llorenç Villalonga Ciutat de Palma. Serà el pròxim dimecres 15 de juliol a partir de les 20 hores a la Fàbrica.

Font aborda, de forma ficcionada, la biografia d'Ángeles Santos Torroella -al relat Eugènia Duran- una jove pintora surrealista que va sobresortir a finals de la dècada dels anys 20 del segle passat, una prometedora carrera artística que s'interromp bruscament.

dilluns, 6 de juliol de 2015

"Únicament la literatura té la facultat de ser testimoni d’una època, d’una societat i d’un país". Parlem amb Antoni Gómez, autor de "Maleïts entrepans"

Amb "Maleïts entrepans", Antoni Gómez ha retornat al Sagunt de la seua infantesa, allà per les dècades dels 60 i 70, quan el país es trobava en una voràgine de canvis socials, econòmics i polítics. Tot i el tall autobiogràfic, la novel·la esdevé una galeria per la qual hi desfilen tota mena de personatges, tant els morts, el llegat de l'extensa història morvedrina, com els vius, els qui ocupen les fàbriques, els carrers i el bar familiar. En parlem amb l'autor.

Què us va dur a escriure aquesta novel·la?
La veritat és que respon a una idea que tenia des de fa molts anys. Com deia John Berger, els escriptors som els secretaris dels morts. En aquest sentit, em sentia creativament implicat en la tasca d’escriure sobre la meua infantesa i les persones que vaig conéixer aleshores, quasi totes desaparegudes a hores d’ara. Però, això sí, des de la imaginació literària, encara que siga de tall autobiogràfic. El pas del temps resulta devastador sobre les comunitats humanes, la vida de les persones i els espais físics. Aquest és un tema que sempre m’ha interessat molt com a escriptor.

Què hi trobarà el lector a “Maleïts entrepans”?
Segurament, sobretot pels comentaris que he rebut, el lector trobarà una obra que rememora una atmosfera molt concreta, la dels anys seixanta i setanta del segle passat en un espai, com és el barri jueu de Sagunt, on conviuen el present i el passat. L’escriptor Manel Alonso ha dit que és tracta d’una rememoració del passat en blanc i negre, és molt possible si tenim en compte el poder de les imatges audiovisuals com a referència vivencial a través del cinema o la televisió. Són veïns que conviuen amb els vestigis històrics. Infants que viuen al carrer i gaudixen de la natura - el riu, l’horta, la muntanya, les perifèries dels pobles- amb una gran naturalitat. Ara ha desaparegut totalment aquesta manera de viure la infantesa.

A la novel·la descriu un Sagunt que viu aliè al seu pretèrit. És important recuperar la memòria del passat dels nostres pobles?
Clar, aquesta és la qüestió. Ara la gent és molt més conscient dels espais històrics, aleshores, en general, a excepció de les persones més cultes, no n’eren tan conscients. Aquest canvi és força rellevant. Ara bé, la meua pretensió no ha sigut recuperar la memòria del passat. Si de cas, il·luminar fugisserament la vida de persones anònimes, humils, sense grans gestes en els seus currículums vitals, que formen part de la meua memòria íntima.

A «Maleïts entrepans» descriu la desapareguda fauna local del poble als anys 60/70. Creu que els vilatans que hi haurà d'ací a 50 anys recordaran als d'ara?
No els recordaran, en absolut. Aquest és el tema. Únicament la literatura té aquesta facultat, la de ser testimoni d’una època, d’una societat i d’un país. Però clar, sempre serà un testimoni subjectiu, fruit de la subjectivitat del creador. Per aquesta raó la literatura, malgrat tot, no ha perdut la seua capacitat demiúrgica, ordenadora del món, sobretot del món de la memòria. 

Quins percentatges de ficció i de realitat hi ha a la novel·la?
Hi ha molta imaginació, per descomptat. L’única cosa és que la imaginació s’ha fonamentat en la meua memòria personal. És a dir, no és una obra ex nihilo, no he partit del no res, sinó dels records de la infantesa i de la gent que vaig conéixer aleshores.

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?
Difícil, clar està. Però, tanmateix, una mica més optimista davant l’esclat dels nous governs d’esquerra municipals i autonòmics, sobretot de Compromís, perquè són gent sensible a la cultura, la llengua i la creació. Després de vint anys de governs corruptes, submissos i antivalencians de la dreta, tenim la gran oportunitat de recuperar la nostra dignitat. Per als creadors, després de tants anys bandejats, és un moment d’esperança, sens dubte.

Teniu cap altre projecte a la vista?
Sí, sí, molts projectes. A més a més, projectes amb registres literaris diferents del que he fet fins ara. Si les circumstàncies m’ho permeten, continuaré escrivint prosa, encara que amb plantejaments ben diferents del que he escrit fins ara, de tall sobretot autobiogràfic. El temps dirà. Intentaré, no obstant, no perdre mai la constància i la perseverança, dos eines essencials per a continuar amb el treball creatiu.

divendres, 3 de juliol de 2015

Vídeo de la presentació el llibre "Famílies tradicionals de Benicarló. Cinquanta renoms (Volum I)"



El passat dissabte 27 de juny, el Magatzem de la Mar de Benicarló va acollir l'acte de presentació del primer volum del llibre "Famílies tradicionals de Benicarló", que recupera cinquanta renoms de la localitat. L'auditori es va omplir de gom a gom per escoltar les intervencions dels autors, Jaume Rolíndez i Pedro Manchón, i de l'editor Ramon París, acompanyats de les lloes de Paco Vallés 'El flare' i la música del grup Veniu a cantar i la violinista Mar Sorlí.

"Salir del silencio" es presenta a Morella aquest dissabte


La professora nord-americana Martha Heard presenta el seu llibre "Salir del silencio. Voces de Càlig 1900-1938" dissabte 4 de juliol a les 13 hores al Saló Gòtic de l'Ajuntament de Morella. L'acte forma part de la inauguració de l'exposició "Amor en temps de guerra" de la Xarxa d'Artistes El Drac.

"Salir del silencio" són els testimonis dels veïns de Càlig que van viure de primera mà l'esclat de la Guerra Civil, històries orals enregistrades per Martha Heard fa més de dues dècades.

"Teresina no sap cantar" estarà present al Jotacampus

Les aventures de la simpàtica granota a "Teresina no sap cantar. Un viatge pel Delta de l'Ebre" serà l'eix temàtic del Campus Xic's Jotacampus, que té lloc entre el 28 i el 31 de juliol al Poble Nou del Delta. Així, el conte de Jesús Serrano i il·lustrat per Jordi Alfonso omplirà de contingut i vinculació amb la zona d'acollida als participants, xiquets i xiquetes d'entre 3 i 12 anys, treballant-hi elements de la cultura popular ebrenca com són les cançons, balls i històries, tal com les descobreix Teresina en el seu llibre, el tercer de la nissaga ampostina de Miquelet Setencàrrecs.

El Campus Xic's Jotacampus naix a recer del Jotacampus 2015 Escola d’Estiu de la Jota i la música d’arrel a Catalunya. Es tracta del primer campus de cultura popular de tot el país dedicat integrament a la mainada. Una iniciativa dirigida als infants, que vol apropar la cultura tradicional i el coneixement de l'entorn natural del Delta de l'Ebre a les generacions més joves. Està organitzat per l’equip de l’Associació “La Clavellinera”, una associació cultural guardonada amb el Premi Nacional de cultura de l’any 1992 “A la millor acció dinamitzadora sociocultural”.

El fet que aquest campus es desenvolupi al mateix temps i en el mateix entorn que el Jotacampus és un valor afegit a l'hora de l'aprenentatge i la trasmissió. Petits i grans compartiran moments per cantar, ballar, tocar i cuinar. La proposta és crear diferents ambients i espais on cada infant pugui experimentar amb els continguts proposats, respectant alhora les seves preferències o habilitats. Un espai on cadascú pugui triar el programa que vulgui desenvolupar al llarg del Campus, i poder conèixer també totes les altres matèries suggerides.

dijous, 2 de juliol de 2015

Homenatge a Alfred Giner Sorolla a Vinaròs

Lluís Batalla llegint uns fragments d'"Arran de mar. L'escala de la incertesa", l'obra pòstuma de Giner Sorolla publicada per Onada a l'any 2005 (Foto: Espai Mariola Nos)

L'Espai Mariola Nos va acollir ahir dimecres un acte d'homenatge a Alfred Giner Sorolla, el bioquímic i escriptor vinarossenc del qual enguany es compleixen deu anys de la seua mort. Un esdeveniment cultural que va comptar amb personalitats de l'àmbit de la cultura, l'ensenyament, les entitats i la política de Vinaròs, destacant-hi el nom del compositor Carles Santos, amic de Giner Sorolla, qui justament complia el seu 75è aniversari.

Podeu llegir la crònica i veure les imatges de l'homenatge tot clicant ací.

Es convoca el Certamen Literari Vila de Puçol 2015

Després d'haver aplegat a les tres dècades de trajectòria, el Certamen Literari Vila de Puçol es convoca un any més en les seues dues categories, la narrativa i la poesia, aquest últim dedicat a Josep Maria Ribelles. De nou, des de la localitat de l'Horta Nord es prepara una de les cites de referència i de les més veteranes del panorama literari valencià, el palmarès del qual compta amb noms de la talla d'Urbà Lozano, Jordi Sebastià, Encarna Sant-Celoni o Marc Artigau, entre de molts altres. La darrera edició va guardonar la novel·la "L'any de l'herba sana" de Josep Usó i el poemari "Ciutat, dies insòlits" de Francesc Viadel.

Quant a les bases, els originals han de ser en valencià, inèdits i no premiats anteriorment, i es demana un màxim de dues obres per autor. En el cas de la modalitat de Narrativa, els treballs han de tindre entre 100 i 150 fulls a una sola cara interlineat doble; mentre que en Poesia, l'extensió pot oscil·lar entre els 60 i els 120 fulls.

El termini roman obert fins el pròxim 15 de setembre. El més següent, el 8 d'octubre, es fallarà la resolució del jurat. El premi consisteix en un únic premi de 2.000 euros per modalitat i la publicació per Onada.

Podeu trobar les bases senceres tot clicant ací.

Les "Famílies tradicionals de Benicarló" al Mediterráneo

El periòdic Mediterráneo s'ha fet ressò de la presentació del primer volum de "Famílies tradicionals de Benicarló" de Jaume Rolíndez i Pedro Manchón.