Apunta't al Club Lector

dimecres, 30 de novembre de 2016

"Quan truquen de matinada" es presenta a Algemesí aquest divendres 9 de desembre


Tres relats de tres moments crucials de la història contemporània valenciana s'entrecreuen en "Quan truquen de matinada", el llibre amb el que Salvador Vendrell va guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. Es presenta aquest divendres 9 de desembre a Algemesí, a partir de les 19.30 hores al vestíbul del Teatre Principal, amb la intervenció d'Abel Guarinos, director general de l'Institut Valencià de Cultura i Josep Enric Estrela, filòleg i gestor cultural.

Joan Gari: “L’assaig és un gènere literari que mereix un major respecte”

Joan Garí. Guanyador del Premi Memorialística dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló 2016 el passat 4 de novembre amb L’única passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país” . Edita: Onada edicions.



Joan Gari: “L’assaig és un gènere literari que mereix un major respecte”







alícia coscollano

El País Valencià com a assaig. Un assaig narrat amb verb àgil, tendrament irònic, colpidorament clarivident. Un assaig narrat des del ‘jo’ per a contar i enumerar retalls de país cosits amb agulla de sac, fragments aïllats que s’uneixen en l’últim moment com a satèl·lits, figurants en una operació de interessos contradictoris i sempre a cel obert. Aquesta és la proposta. Amb una visió quirúrgica del territori, el borrianenc Joan Garí ha estat el guanyador del Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló amb el fascinant L’única passió noble.Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. Garí efectua el retrat del nostre territori pintat amb espàtula. Un paisatge social que trasllada a una interlocutora seguint les pautes narratives de Montaigne. Un país d’arteries desconnectades i amb vasos comunicants obstruïts verticalment i horitzontal. Un país que és, en realitat, una constel·lació de nom incòmode. Garí el disecciona per oferir-nos el regal del seu magnífic últim treball: un essai, un país i una passió. Michel de Montaigne, Joan Fuster i madame Mähler-Besse, tres peces d’un mateix engranatge que serveix per explicar el nostre món. Una pulsió plena de noblesa i d’una honestedat captivadores. Entre les pàgines, Garí ens deixa una confessió, “mentre hi haja hòmens, hi haurà assaig. Perque l’assaig és la literatura de la humanitat inconclosa”.


Vols reivindicar l’assaig en el seu concepte original, sorgit del “jo”, a l’estil de Montaigne. Actualment, està molt desvirtuat?
  Totalment. Hem arribat al punt que s’etiqueta com a assaig qualsevol llibre que no siga ni un poemari, ni una obra de teatre ni una novel·la. Fins i tot els premis d’”Assaig” (així s’etiqueten) més importants del nostre territori (el Carles Rahola de Girona, el Josep Vallverdú de Lleida i el Joan Fuster de València) es concedeixen, el noranta per cent de les vegades, a llibres tècnics (resums de tesis doctorals o semblants), no a assajos, és a dir, a un gènere literari que mereixeria un major respecte. Un assaig autèntic és l’obra d’un escriptor, amb un treball literari previ, i no té res a veure amb la producció acadèmica.

Situes a la mateixa obra a Joan Fuster i a Michel de Montaigne, dos figures en un tauler d’escacs que conté un gran d’atractiu.
  Per a mi Fuster és la baula que em porta fins Montaigne. Abans de llegir Montaigne, jo vaig llegir Fuster. És a través d’ell que vaig conèixer Montaigne. Aquest és el sentit de la connexió.





La conversa amb Madame Mähler-Besse és l’espina dorsal. Parteixes d’un fet real, la visita  a la torre de Montaigne, al Périgord. Madame és un ésser imaginari?
Cécile Mähler-Besse és un personatge real. Era la propietària del castell on s’alberga la torre original de Montaigne (va morir l’any 2012). Jo la vaig conèixer l’any 2008 i a partir d’aquell encontre he imaginat una conversa que és l’origen del llibre.

L’admiració per Montaigne queda palesa en el llibre, i condueix a una reflexió: com sobreviu un assagista a la visió d’un món contínuament fragmentat, incomplet?
Precisament el fragment és un concepte íntimament unit a l’assaig. L’assaig és tempteig, divagació, fragmentarisme. La pròpia paraula ho diu: s’assaja allò que no té una forma definitiva, allò que no té un dibuix acabat. Això dóna una gran llibertat artística i literària.

Parlant de territori, en el pròleg del llibre indiques que ser valencià potser l’adhesió a un paisatge, a una manera de viure. La màtria també pot ser un carrer... o la llengua, a la manera de Pessoa. Els valencians tenim ferit el sentiment de pàtria?
 El concepte de pàtria, al País Valencià, és de pronòstic reservat. La lluita entre catalanistes i anticatalanistes s’ha resolt amb una certa sensació d’orfenesa. Potser caldria començar pel principi i oferir a la ciutadania un projecte de país que fora atractiu per ell mateix. El model podria ser Navarra: allí no abjuren de la relació cultural i lingüística amb el País Basc, però tenen clar que el país polític és estrictament navarrès.

Es pot constatar una poètica tràgica quan apuntes “fer de la desesperança una pàtria, mols valencians estem avesats”. Creus i que és un sentiment molt compartit pels valencians? Com es pot gestionar una societat amb aquest nivell d’ autoestima?
 Els valencians, pel que siga, no hem sabut estimar el nostre país, la nostra cultura o la nostra llengua. Si no canvi això, estem condemnats a la inanició. Si no t’estimes a tu mateix no pots estimar ningú, o qualsevol relació que establisques amb els altres serà malaltissa.  Això és una evidència.

Una altra frase d’una contundència ferotge és l’afirmació de que “hem guanyat les aules però hem perdut els patis”. Què s’ha planificat malament?
 Això ho va dir un pedagog referint-se a la situació actual del català. Ara s’ensenya a les escoles –quan jo feia BUP no vaig rebre ni una sola classe en la meua llengua- però els alumnes es relacionen entre ells en castellà. Els motius no els sé, però em sembla un mal símptoma.

Al País Valencià ha existit una relació caïnita respecte a la llengua. En principi, Catalunya ha tingut els criteris de preservació lingüística molt més clars. Les comparacions, són odioses?
  No, les comparacions poden ser útils. El que passa és que és evident que la societat valenciana és molt diferent de la catalana. Així i tot, a Barcelona es parla tant o més castellà com a València...

A l’obra destaques la grisor de la denominació ‘Comunitat Valenciana’, fruit d’una lluita fratricida, un “no nom”, una penitència. El proppassat 9 d’Octubre el mateix Francesc Mira plantejava la possibilitat de pensar en recuperar el terme País Valencià. Creus que la denominació d’un territori, ajudaria a canviar la percepció del seus habitants?
  Sóc pessimista en el tema del nom. Els polítics no són valents en aquests temes. Només són valents en allò que suscita un gran consens, com preservar les balenes o reivindicar les dones contra el maltractament. No veig ara cap polític valencià de pes defensant la denominació País Valencià. Ara, el futur no està escrit...

Pots fer un apunt sobre per què el nacionalisme i la religió comparteixen un mateix problema?
 Només cal llegir Harari, l’autor de Sàpiens i Homo Deus. Allí explica amb molta claredat com la religió és un invent de l’Homo Sàpiens per a enfortir el lligam col·lectiu de la tribu. I el nacionalisme és una derivació d’això. Harari arriba a considerar “religions” el liberalisme, el socialisme i el nazisme. També diu que la religió, els imperis i els diners són els invents més poderosos de la humanitat.

Què contenen de mite i de realitat els Països catalans?
  A mi el concepte de Països Catalans m’agradava perquè era un projecte basat en una llengua i una cultura, no tenia una dimensió política intensa (tot i que n’hi ha que preconitzava fer-ne una nació convencional, amb exèrcit, moneda i fronteres comunes, m’imagine). Sempre he considerat el terme un poc com els francesos consideren la francofonia. Jo tinc més en comú amb Joan Daniel Bezsonoff, que escriu en català a Perpinyà (i és bon amic, per cert) que amb un veí del meu barri castellanoparlant o araboparlant. Això és així. No crec que els Països Catalans foren un mite. Durant la Transició, però, alguna cosa van fer malament els seus partidaris a València, perquè en van generar uns anticossos ferotges. O potser no van fer res malament i el que va passar era inevitable. Això és difícil d’interpretar.

El poble valencià es un poble que viu amb por.  Vivim aferrats al concepte d’Espanya per seguretat?
  Espanya és un concepte que soluciona molts problemes als valencians. És una identitat segura i estable. Estalvia maldecaps identitaris, salvaguarda una certa consciència regional (folclòrica i superficial, com som els valencians) i dóna una seguretat política i emocional. Jo no estic en contra d’Espanya com a concepte –l’Estat espanyol- sempre i quan s’assegure la plurinacionalitat i pluriculturalitat com a estat. Crec que el País Valencià, si es respecta la seua identitat, pot estar còmode dins d’Espanya. Però això d’”Ofrenar noves glòries...” Hem de canviar el xip!

El progressisme valencià, llavors, pot convertir-se en un miratge?
  No, jo el que dic és que hi havia el mite que els valencians érem progressistes, perquè hi havia la tradició de Blasco Ibáñez que enllaçava amb l’hegemonia del PSPV als anys 80. Jo pense que en el fons el poble valencià és conservador, però això no té res a veure amb el resultat electoral de cada moment.

Creus que al nostre territori està funcionant realment l’opció de diferenciar la “nació política” de la “nació cultural”?
  Això era una proposta de Joan F. Mira per solucionar el problema del “catalanisme”. Mira diu que el País Valencià és una nació política i després els Països Catalans serien la nació cultural (simplificant molt). No és una mala solució.

Tornant a Fuster, què destacaries de la relació entre l’autor suecà i la burgesia catalana en el seu context històric?
  Fuster va a Barcelona, als anys 50, i enlluerna. Per això li obrin les portes. Sense Barcelona ell no hauria sigut res. A València s’hauria mort de fàstic.

A la cara més fosca entre la relació del País Valencià amb Fuster, se situaria el menfotisme valencià?(Penso en la seua llar, desposseïda de mobles).
 Fuster és un luxe per als valencians. Si haguera nascut en un país francòfon o anglòfon seria una figura internacional –com Sartre o Russell. Però va nàixer a Sueca i hi va morir. No va voler anar-se’n del seu país. Això és una lliçó per al qui vulga entendre-la.

El gest immemorial de Fuster –la mà al vol contra la finestra- se suma a una descripció amatent, i a la rúbrica d’un fracàs, però també a l’apunt sobre el seu orgull intel·lectual. Continua vigent el seu pensament?
  El gest a què fas referència és la manera despectiva amb què es referia a “ells” (els anticatalanistes) des del seu despatx de la Facultat de Filologia de València, on jo el visitava sovint. Ell no va abjurar mai de les seues teories però això no vol dir que per a nosaltres hagen de ser paraula de Déu. Crec que hem de llegir Fuster de manera intel·ligent, que és com ell mateix hauria volgut que ho férem.

Afirmes que la literatura és l’única alternativa a la religió. Fuster seria un gran mestre de cerimònies?
  La literatura de Fuster és laica i la seua idea de nació també. Per això va fracassar, supose...

A “L’única passió noble” parles de l’assagista suecà com d’un gran escriptor en llengua castellana. Creus que existeix una certa resistència quan a reconèixer la vàlua literària d’El País Valenciano?
  El País Valenciano és un dels seus millors llibres i el va escriure originalment en castellà... És el que et deia abans. Escrivint en castellà Fuster hauria sigut un Azorín, un Baroja, un Unamuno. Però no va voler. Ara, era un idioma que dominava a la perfecció.

La descripció que elabores de les tertúlies a l’Hotel Anglès és antològica. Es cert que tot s’explica a partir d’aquest “laboratori”?
 Recomane llegir el meu llibre per entendre la transcendència del laboratori de l’Hotel Anglès de València. Allí ens reuníem catalanistes i anticatalanistes (hi van passar María Consuelo Reyna, González Lizondo, Josep Vicent Marqués...) i per primera vegada parlàvem sense intermediaris. Per a un xaval de vint anys com era jo allò va ser un xoc. Va ser una experiència determinant en la meua formació.

Creus que han existit claudicacions amb els conceptes “valencià” i “català” en aquests últims temps per part de partits nacionalistes? En cas afirmatiu, han estat claudicacions necessàries, o positives?
La política de totes els partits amb voluntat majoritària –incloent-hi Compromís- ha sigut rellegar el terme “català”. No dic que no haja sigut inevitable, perquè el conflicte havia arribat a ser massa en carn viva a l’entorn de la polèmica identitària, però en el futur s’haurà de recuperar la normalitat, crec.

Valencians i catalans, un poble separat per el mateix idioma. Sona dur, tot i la certesa.
  És exactament així, com es va dir al seu moment entre Gran Bretanya i els Estats Units.

De les teues paraules es desprèn què amb “L’única passió noble” pretenies, si no ordenar, sí indagar en emocions complexes al voltant del fet de ser valencià. Creus que ho has aconseguit?
  Això ho han de decidir els meus lectors. Passa que la lectura de la literalitat d’un llibre és essencial: ni el que diga jo ni el que digues tu poden substituir-la! 

dimarts, 29 de novembre de 2016

"Una conversa lliure i espontània sobre la vida". Salvador Vendrell parla de "Sobre l'alquímia de la vida"

Del diàleg entre el divulgador Joan Borja Sanz i el genetista Xavier Vendrell, amb les colorides pinzellades de l'escriptor Víctor Labrado va sorgir "Sobre l'alquímia de la vida", el llibre guanyador del I Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló. I és aquesta obra és tan senzilla com seure front a front a una persona que sap preguntar i a una altra que sap respondre. Per això aquest llibre no fa sinó que augmentar la curiositat per allò que Vendrell, el científic suecà, ens mostra: la biologia, la genètica, la recerca, l'ètica... la vida.

Qui s'ha fixat en aquest títol ha estat l'escriptor Salvador Vendrell, qui li ha dedicat una columna al diari Levante-EMV. El defineix com un llibre "interessant i entretingut", amb una "conversa lliure i espontània sobre la vida", però que lluny de les encotillades ponències, se'ns presenta com una xerrada col·loquial entre tres persones en un lloc còmode, que també fan sentir còmode al lector, el quart component de la taula.

En definitiva, estareu davant un llibre que us permetrà assistir a una bona conversa sobre un fum de temes que segur que us interessen: la trajectòria d’un científic, els compromisos ètics de la investigació genètica i la manipulació dels embrions, les tècniques més modernes de fecundació in vitro, la possibilitat d’elegir el sexe dels fills, la importància del llenguatge en la difusió i conceptualització del coneixement... I, sobretot, entendreu per què, quan éreu més joves i atrevits, Fuster us deia que el més important era la Biologia.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

Pilar Alfonso: “Existeix una oposició cada vegada més desigual entre cultura corporativa i cultura ciutadana”


 Pilar Alfonso: “Existeix una oposició cada vegada més desigual entre cultura corporativa i cultura ciutadana”



Pilar Alfonso és l'autora de “(Tot) el que encara no saps sobre les marques”, editada per Onada edicions. És catedràtica d’Educació Secundària i doctora en Comunicació Audiovisual pel Departament de Teoria dels Llenguatges de la Universitat de València

“Les marques per a mi són una clau de lectura del món actual”

“L'escola ha d'obrir-se a discursos crítics en el terreny audiovisual, no conformar-se amb la fascinació tecnològica dominant”

Alícia Coscollano
“(Tot) el que encara no saps sobre les marques”, editat per Onada edicions, és un títol imprescindible. Irrenunciable no tan sols per a les prestatgeries dels adolescents, segment social molt vulnerable i permeable a les campanyes publicitàries, sinó també lectura recomanada per a tots aquells adults que saben que, de vegades, les marques realitzen la seua pròpia baixada als inferns. Això sí, molt ben presentada i embolcallada amb sofisticats missatges que actuen com atractius reclams, sovint, irresistibles.  Per a descobrir tot el que s’oculta darrere els cants de seducció de les campanyes de màrqueting de marques molt conegudes, aquesta és una lectura obligada. Pilar Alfonso, catedràtica d’Educació Secundària i doctora en Comunicació Audiovisual, deixa al descobert el relat i el contrarelat de les marques. Un llibre fonamental que esdevé un dret a la informació per als lector que practiquen el do de la llibertat de pensament a diari. Apassionant.

Pilar, el llibre situa la societat davant el mirall del tòtem del màrqueting, una maquinària que empra totes les eines al seu abast. De fet, efectues una operació quirúrgica en un anàlisi molt acurat.
Si, això de l'operació quirúrgica ho escoltés ma mare, s'entusiasmaria. Ella sempre ha volgut que jo fóra metgessa. Bromes a banda, sí. He intentat fer una anàlisi el més acurada possible. Penso que he tingut bons mestres. Durant anys he llegit i rellegit els llibres de Jean-Marie Floch i d'Andrea Semprini i m'he esforçat per aprendre de les seues anàlisis. Ho dic amb tota la modèstia. Especialment, Semprini em va ensenyar a veure les marques d'una altra manera. Després, he intentat recórrer el meu propi camí de recerca i anàlisi.



Has investigat el relat i el contrarelat de les marques, i posat blanc sobre negre d’una manera dinàmica i propera el món que envolta algunes de les principals marques. Quina valoració en fas?
 El que volia, per començar, era dir: "eh!, atents, que les marques del segle XXI ja no són les marques de bona part del segle XX". Volia explicar què és una marca i entendre perquè són tan omnipresents. A hores d'ara tot pot ser una marca. Per això al llibre parlo una mica de tot: de begudes refrescants, de vambes, d'ordinadors... però, també de museus, d'oenegés, de ciutats i, fins i tot, de persones. Em crida moltíssim l'atenció que hi haja tantes persones entestades en convertir-se en marques comercials.
 La premissa que se segueix es convertir tot allò superflu en imprescindible.
 Es tracta d'això, clar. Però, en realitat el que hi ha darrere és molt més. Són maneres d'entendre el món, la vida de la gent. És l'oposició cada vegada més desigual entre cultura corporativa i cultura ciutadana. Hem de posar en evidència que la cultura corporativa no pot envair-ho tot i reforçar la cultura ciutadana.
Hi ha qui afirma que comprar és un acte polític. Es cada cop més necessari que el ciutadà siga conscient d’on, com, i de quina marca consumeix?
I tant que comprar és un acte polític. I no comprar també. Si ens adonarem d'això i fórem capaços d'actuar en conseqüència moltes coses podrien canviar. Què passaria, per exemple, si tots decidírem no comprar durant els famosos Black Friday? Quina revolució!
Com podem conscienciar al segment social més jove de la cara “B” d’algunes marques, si de vegades també està en perill la seua pertinença al grup? El nucli familiar i la figura dels professors juga un paper clau?
Curiosament, has utilitzat una metàfora que jo també utilitzo per referir-me a aquest llibre. Les marques, en la seua publicitat, en les seues accions de màrqueting ens ensenyen la cara A. La cara més amable, els relats de marca. El que proposo és intentar esbrinar la cara B, els contrarelats. D'altra banda, el llibre està dedicat als meus alumnes de secundària, i és més que una dedicatòria. És una declaració d'intencions. Penso que l'escola ha d'obrir-se a discursos crítics en el terreny audiovisual, no conformar-se amb la fascinació tecnològica dominant.
El contrarelat d’algunes marques pot arribar a ser descarnat. Les incursions d’aquestes corporacions al Tercer món –d’una gran vulnerabilitat-, està actualment més regulat?
 Hi ha centenars d'exemples d'aquest tipus. A principis dels anys 1970 les agressives campanyes publicitàries de Nestlé a països empobrits provocà l'elaboració del primer Codi de conducta de les Indústries Alimentàries per a la Infantesa. Al llibre recordo aquella història que resulta encara avui esfereïdora per a mi que la conec des de fa anys i per a lectors que l'acaben de descobrir. En les darreres dècades s'han donat casos similars (relacionats amb la deslocalització empresarial, per exemple) i, em sembla, que hi ha molta hipocresia al respecte.
De vegades hi ha campanyes que poden ferir la sensibilitat quan a nivell de perversió, com utilitzar peces musicals associades precisament a la llibertat o inclús antisistema per a, finalment, vendre un producte. Estic pensant per exemple de cançons de John Lennon o de fragments de relats de Julio Cortazar. En el cas de l’escriptor en dediques un exemple al llibre.             
 Sí, el recordes? Era un anunci del Seat León, de l'any 2007. Un anunci que utilitzava el trenta segons de durada a llegir en off  "Preàmbul de les instruccions per a donar corda a un rellotge" de Cortázar. Ben curiós. L'exemple val per entendre la importància creixent del relat en la publicitat dels nostres dies. I la centralitat dels relats de marca en la societat actual.
Entrem en territori sagrat: la camiseta del Barça. Tampoc no escapa del teu anàlisi.
Què hi farem! Els logos de la samarreta del Barça (com de qualsevol dels grans equips de futbol actuals) mereixen una miqueta més d'atenció per part de tots. Però, no voldràs que desvetllem ací tot el que el llibre explica sobre els clubs de futbol com a marques, veritat? El que hauríem de fer és animar els lector indecisos a descobrir-ho, no?
Com ens podem defensar del massiu atac de felicitat efervescent que pretenen vendre’ns, més encara en dates concretes al llarg de l’any?
 Jo no tinc fórmules màgiques (ells, sí...!), però, penso que no és igual saber que no saber, que no és igual estar informat que no estar informat. Aquest llibre invita a fer-se preguntes sobre les marques, a dubtar, a buscar informació, a relacionar qüestions aparentment inconnexes... i veure què passa.
Quant de temps has invertit en aquesta investigació?
 En realitat, aquest llibre va sorgir mentre n'escrivia un altre sobre el que he anomenat "les marques ONGD", al qual he dedicat molts anys perquè es tracta d'una investigació universitària que es va concretar en una tesi doctoral. En aquells anys d'investigació em preguntava constantment com podia fer arribar als meus alumnes de secundària tot allò que Andrea Semprini (de nou Semprini) i la sociosemiòtica m'estaven ensenyant. Fins que un dia vaig pensar: ho puc fer, fent-ho. I vaig començar a introduir el relat de marca a les meues classes d'audiovisuals. I després, em vaig dir: ara, açò que estàs fent a l'aula, ho has de contar en un llibre, un llibre que parle directament als més joves. (Tot) el que encara no saps sobre les marques és el resultat d'aquell intent.
T’has trobat en algun entrebanc?
 No, fins ara no. Jo no espero ajudes, ni subvencions, ni anys sabàtics. Anar fent des de l'escola pública per a l'escola pública... i per a qui vullga. Si considerem "entrebanc" les dificultats per trobar editor, aleshores potser sí: va ser un poquet difícil trobar editor.
Parlant d’Onada edicions i de l’edició del llibre... penses que es tracta d’una publicació valenta?
  Mira, no és fàcil trobar editor per a un assaig que porta com a subtítol "Per a un diàleg amb alumnes de secundària". A secundària se lligen bàsicament novel·les. Fins i tot l'assaig sobre els temes més actuals es disfressa de narració. No sé perquè, no ho entenc. Els joves no poden llegir assaig? La sort ha estat trobar que Onada té una col·lecció titulada La Nau Minor dedicada a publicar "assajos per entendre el món d'una manera divulgativa i amena", o siga que no t'obliga a passar per la narrativa. I que conste que a mi la narrativa m'encanta, però hi ha vida fora de la narrativa, hauria d'haver-ne, no?
Què creus que pot aportar?
 Em temo que açò ho haurien de dir els lectors. Fins i tot l'editor... Jo diria que aporta una nova manera de veure les marques i algunes estratègies per pensar-les. Les marques per a mi són una clau de lectura del món actual per això hauríem d'intentar saber més sobre els seus relats. I sobre els seus contrarelats. Sobre la seua presència invasiva i les seues estratègies per esdevenir lovemarks.



dilluns, 28 de novembre de 2016

Joan Francesc Peris presenta "Amors de tardor" a Oliva


Joan-Francesc Peris continua passejant els versos de "Amors des de tardor" al llarg i ample de la geografia valenciana. El pròxim divendres 9 de desembre hi serà a Oliva, on presentarà el seu llibre a la Casa de Cultura de la localitat. Serà a partir de les 20 hores i comptarà amb la participació de Pepa Savall, professora de l'IES Tirant lo Blanch i secretària de l'Associació Cultural i Patrimonial Centelles-Riusech, i amb la música del violinista Serhii Balaban.

"Encesa en flama": les Falles com no mai les havies llegides


"Trons d'avís" serà el primer volum de la sèrie "Encesa en flama", amb la qual Pedro Manchón aborda el món de les falles i la seua estreta vinculació amb la societat valenciana. El poble de Beniana, com tants altres de la geografia valenciana, celebra les festes josefines amb gran passió i rivalitat entre les comissions. Ho fan des de principis del segle XX, quan llauradors, mariners i comerciants constituïen i s'aplegaven en les seues pròpies Falles.

En "Trons d'avís", l'autor ens invita a passar a Beniana en tres moments històrics: durant la Guerra Civil, a la postguerra i a l'actualitat. Per davant ens passen representants de la idiosincràsia valenciana: la música, la festa, la cultura i la llengua, i també les emocions, l'amor i l'amistat, les enveges i les revenges. El poble i les falles, en seu conjunt, són les protagonistes d'aquesta obra coral. La novel·la, que es presentarà el diumenge 18 de desembre a Benicarló, compta amb les il·lustracions de Fernando Foix Fabregat, i s'acompanyarà d'una composició musical creada per Pablo Anglés. 

Sinopsi
A la localitat de Beniana ja s’han posat en marxa els preparatius per a la celebració del centenari de les falles de la ciutat. Tots s’han bolcat en l’esdeveniment que tindrà el moment culminant arribades les pròximes festes de Sant Josep, i per commemorar un aniversari tan rellevant l’Ajuntament no ha escatimat en esforços. Quan per primera vegada en la història es decideix de manera extraordinària plantar falles a la plaça major de la vila, l’alcaldessa encomana el monument principal a l’emblemàtic Pasqual Galves Pasqualet, veí del municipi i tot un referent viu de l’art efímer. Considerat un dels artistes fallers més importants de tots els temps, Pasqualet, de vuitanta anys, accepta el repte de capitanejar l’ambiciós projecte. L’artista es rodejarà d’un bon equip de col·laboradors amb la missió de fer realitat les expectatives generades en un poble faller que li professa autèntica devoció. Un ventall de personalitats representatives de la història fallera de Beniana protagonitzaran immersions al passat mentre al present, ara com abans, el calendari fa avançar la festa de la mà dels rituals i les malvestats, amb els matisos de tots els colors que l’acompanyen mentre aquesta es va fent més gran.

Autor
Pedro Manchón Pau (Benicarló, 1980) és periodista i mestre d’educació primària. Faller de bressol gràcies a la comissió del seu barri, Els Conquistaors, amb catorze anys va fundar amb set amics l’onzena falla de Benicarló, Els Cremats, de la qual va ser primer president. És autor dels llibres Benicarló, el nord de les falles (Addis, 2008) i 40 anys de Falles, Benicarló 1973-2013 (Diputació de Castelló, 2013). Ha treballat en mitjans de comunicació d’informació general, escrits i audiovisuals, i col·laborat en llibres i en publicacions especialitzades en temàtica de festes i tradicions. Ha escrit per a les revistes Actualidad Fallera, Cendra i Marxa Popular Fallera, i també en llibrets de falla de Benicarló i Torrent. Ha participat com a articulista en treballs de l’AC Falla El Mocador de Sagunt, guanyadora del premi de llibrets de falla de la Generalitat Valenciana (2013 i 2014). També ha escrit guions i crítiques per a diferents artistes fallers. Va ser president de la Junta Local Fallera de Benicarló del 2010 al 2014, període en el qual es va assolir la declaració de les falles del municipi com a Festa d’Interès Turístic Autonòmic. Va començar l’itinerari d’aprenentatge literari a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i ha publicat contes en llibres de recull. A quatre mans, amb el mestre Jaume Rolíndez, treballa en la col·lecció “Famílies Tradicionals de Benicarló”, que Onada Edicions dedica a l’estudi dels renoms de la ciutat. Actualment, resideix i treballa a Seattle (Estats Units d’Amèrica). Encesa en flama és la seua primera novel·la.

dijous, 24 de novembre de 2016

"Amors de tardor" es presenta divendres 25 a Algemesí


Aquest divendres 25 de novembre, la Llibreria Samaruc d'Algemesí acull la presentació del poemari "Amors de tardor" de Joan Francesc Peris. Serà a partir de les 20.30 hores i comptarà amb la participació de Carol Ferris i Míriam Ferris i l'acompanyament musical del violinista Serhii Balaban.

Consumidor passius o ciutadans actius. El blog 400 Colps parla de "(Tot) el que encara no saps sobre les marques"

Des d'Onada hem afrontat el darrer tram de l'any amb tota una sèrie d'assajos i obres divulgatives, enquadrades en la col·lecció La Nau Minor. Una d'aquestes obres, novetat d'aquests dies a les llibreries, és "(Tot) el que encara no saps sobre les marques", en el qual l'autora, Pilar Alfonso, reflexiona i fa reflexionar sobre el paper de les marques en la nostra societat.

El llibre ja ha obtingut les primeres reaccions, com la ressenya que ha publicat al blog 400 Colps Natxo Moral Reig, professor de Valencià i Cultura Audiovisual. En ella exposa que l'obra de Pilar Alfonso es divideix en dues parts: una anàlisi sobre què és una marca i diversos casos d'estudi. La primera part és "breu però contundent, fàcil de llegir però de digestió lenta (que no pesada), i acadèmica alhora que divulgativa. I és que, sota una aparença lleugera i senzilla, Pilar Alfonso ha bastit una perfecta aproximació al significat i funció de les marques en l’era de la postmodernitat". 

Quant als deu exemples que presenta l'autora de marques ben conegudes com Coca-Cola, Apple o el FC Barcelona, es mostra com "cada anàlisi ens aproxima al relat construït per la marca i al mateix temps ens presenta un contrarelat que el qüestiona. Ací l’autora, de manera molt intel·ligent, cedeix sovint la paraula i el contrarelat, real i ben documentat, sol estar presentat mitjançant textos d’altres autors i obres. Aquest contrapunt és imprescindible si es pretén que els joves reflexionen sobre si volen continuar sent 'consumidors consumistes' o 'ciutadans raonablement informats i crítics'".

En la seua condició de docent (i tenint en compte que el blog 400 Colps forma part de l'Escola Gavina), un element fonamental del seu article és l'interès de "(Tot) el que encara no saps sobre les marques" com a material per a les aules, adreçat a un públic de secundària. 

Aquest és un dels aspectes remarcables del llibre: per fi, un llibre destinat explícitament als joves, s’adreça a ells directament, de tu a tu, els apel·la i els situa en el centre del missatge. L’estil divulgatiu, però rigorós, es complementa amb un recurs metadiscursiu que té com a finalitat ordenar l’exposició de les idees per a guiar i acompanyar el lector. L’autora construeix el relat conjuntament amb els joves als quals es dirigeix, que se sentiran constantment apel·lats i es veuran contínuament obligats a reflexionar-hi abans de passar pàgina. Pilar Alfonso no es conforma amb dir la seua, sinó que vol sacsejar consciències, les dels més joves, a partir de dades objectives, perquè s’aturen a pensar, ni que siga per un moment, si volen ser consumidors passius o esdevindre ciutadans actius.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Biografia de Francesc Mestre i Noè" es presenta el divendres 2 a Tortosa


El nou llibre de Núria Menasanch sobre Francesc Mestre i Noè es presenta aquest divendres 2 de desembre a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, a partir de les 19.30 hores. Un acte que comptarà amb la participació de l'alcalde Ferran Bel, el professor de la URV Miquel Àngel Pradilla, el lingüísta Joan Beltran i l'historiador Joan-Hilari Muñoz.

Després de l'anterior volum "Francesc Mestre i Noè: l'estímul associatiu ebrenc", en aquest "Biografia de Francesc Mestre i Noè. Cronista de Tortosa" s'hi fixa en la vessant humana i intel·lectual d'aquesta figura de la renaixença tortosina: des de la seua trajectòria vital i la de la seua família fins al llegat intel·lectual que ha arribat en forma de nombroses publicacions. També hi compta amb les aportacions de Joan-Hilari Muñoz i Francesc Sorolla.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Roc Salvadó i Joan Martínez parlen de "200 anys de la fi de la guerra del Francès a les Terres de l'Ebre" a Canal 21

El programa Primera Columna, de Canal 21 Ebre, ha entrevistat els dos coordinadors del llibre "200 anys de la fi de la guerra del Francès a les Terres de l'Ebre", Roc Salvadó i Joan Martínez, qui han fet cinc cèntims d'aquest volum col·lectiu que s'aproxima als fets bèl·lics d'aquest conflicte de principis del segle XIX des de diverses disciplines, sempre sota l'empara de la reivindicació de la historiografia local.

Vídeo de la presentació de "Dimonis de la riera encesa" a Ulldecona

La Televisió d'Ulldecona ha dedicat una peça informativa a la presentació de la novel·la d'Enric Anyó "Dimonis de la riera encesa" celebrada a aquesta vila del Montsià.

"Un aplec de deu relats fets amb temps i deixats macerar sense pressa". "Insòlita memòria" vist per Antoni Rovira

"Un plaer per als sentits". D'aquesta manera tan gràfica descriu Antoni Rovira "Insòlita memòria", el llibre de Vicent Penya, premi de Narrativa Vila de Puçol, i al que el crític hi dedica un article al blog Sense pèls a la llengua. Tot comença apuntant-hi la "translació conceptual" que ha comés l'autor de Rafelbunyol, és a dir, com ha abordat aquesta prosa un escriptor conegut i reconegut per la seua obra poètica. 

Rovira també hi destaca el model de llengua, un "estàndard valorià" que "s'aprecia en el decórrer de les oracions i en la tria exquisida de les paraules". Li sorprén la polifonia de les veus narratives, "produïda per les influències estètiques que envoltaven l'autor en el temps en què fou testimoni dels fets que hi descriu. (...) És com si l'autor haguera volgut establir una mena d'analogia entre els seus records d'infantesa i de joventut amb l'ordre que els relats presenten al llibre."

Precisament, un element infantil com és el joc esdevé el vehicle conductor dels deu relats que composen "Insòlita memòria". A mesura que l'obra avança, es produeix una gradació des del joc infantil cap a jocs adults que abandonen la innocència, mentre hi treu el cap la reflexió psicològica. Grans noms de la literatura com Pere Calders, Manuel de Pedrolo o Franz Kafka es deixaran entreveure en els contes de Vicent Penya.

Comptat i debatut, 'Insòlita memòria' és un bon llibre de relats bastit des de la perspectiva vivencial de l'autor i que alhora arreplega tot un seguit d'influències dels moviments literaris més significatius de la segona meitat del segle XX. 

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

dimarts, 22 de novembre de 2016

Preparant novetats: Biografia de Francesc Mestre i Noè. Cronista de Tortosa, de Núria Menasanch

 

Dins d’esta extensa obra trobareu la vida, en carn i ossos, de Francesc Mestre i Noè, farcida amb passatges familiars contats a través dels seus propis llavis o de testimonis vivents, anècdotes divertides i curioses, que romangueren durant dècades dins del clos de la llar, intimitats xiuxiuejades als amics més fidels, giripigues punyents, que a voltes fan saltar les llàgrimes del lector, i moltes coses més, que no espereu potser trobar en una biografia… 

L’obra és un ampli estudi sobre els inicis del catalanisme polític a les Terres de l’Ebre, des de la penúltima dècada del segle XIX fins a l’esdeveniment de la Guerra Civil Espanyola en 1936, i particularment de la reivindicació de l’únic tortosinisme catalanista que ha existit mai, representat en la figura del biografiat. Ara, en el 150è aniversari del seu naixement, esta tasca pionera ajudarà a comprendre millor la idiosincràsia d’esta important regió, amarada de vida per l’Ebre en la seua desembocadura.

Núria Menasanch i Martí (Tortosa, 1968) Escriptora, psicòloga esportiva i articulista d’opinió. Ha escrit la novel·la històrica Elles. La resta de la nostra història (2009) i el conte Contalles i cançons ebrenques de la iaia velleta. Peret i Marieta (2007). Ha col·laborat en diversos reculls d’autors, així com en nombrosos articles d’opinió en la revista Estel amb la columna “Que no mos conten sòries”. Besnéta política de Francesc Mestre i Noè, s’ha dedicat durant els darrers anys a confeccionar la seua biografia consultant nombrosos arxius públics i privats, i sobretot l’arxiu personal de Francesc Mestre i Noè, de propietat familiar. Així, prèviament a esta completa biografia, ha publicat La Tortosa antiga a través dels ulls d’infantesa de Francesc Mestre i Noè (2014), i l’assaig Francesc Mestre i Noè: l’estímul associatiu ebrenc (1886-1936) (2016), que aporta dades i fets, molts dels quals desconeguts fins ara, que ajuden a revalorar esta figura cabdal de la Renaixença catalana.

diumenge, 20 de novembre de 2016

Joan Bofarull, entrevistat a Temps de Muixeranga

El mitjà especialitzat Temps de Muixeranga entrevista Joan Bofarull, autor de "Les muixerangues valencianes", el primer llibre que tracta sobre la tradició i la modernitat de les torres humanes valencianes. En l'entrevista, Bofarull aborda diverses vessants que composen el fet muixeranguer, des de la història fins als models i els valors de les colles.

divendres, 18 de novembre de 2016

Clara Gil porta els versos de "Sobreviurem" aquest dissabte al Poble Nou de Benitatxell

"Sobreviurem", la proposta poètica i musical de Clara Gil, es presenta aquest dissabte 19 de novembre al Poble Nou de Benitatxell. Serà a partir de les 12 hores a la Biblioteca Municipal del municipi de la Marina Alta.

L'esdeveniment se celebra dins dels actes pel Dia Internacional contra la Violència Masclista, i és que amb "Sobreviurem" Clara Gil fa un crit contra la violència de gènere mitjançant poemes-consells que creuen fermament en les portes obertes, els gots plens i els llenços multicolors. Adreçat a tots els públics i en especial als joves, el llibre acaba d'estrenar la segona edició.

dijous, 17 de novembre de 2016

Preparant novetats: "(Tot) el que encara no saps sobre les marques" de Pilar Alfonso

 

"(Tot) el que encara no saps sobre les marques" és una invitació a pensar el significat de les grans marques en la societat actual. En les seues pàgines trobareu moltes preguntes i algunes possibles respostes. La primera pregunta, la més òbvia i necessària, ha de ser: què és una marca al segle XXI? I és que les marques ja no són el que eren fa només tres o quatre dècades.

Us heu adonat que a hores d’ara tot pot ser una marca? Coca-Cola és una marca, però també ho és el FC Barcelona. Apple és una marca, però també ho és Intermón Oxfam. Benetton és una marca, però tambe ho és el Museu Guggenheim. O Londres, o València. O Cristiano Ronaldo, o Antonio Banderas… Us heu preguntat mai per què? O quan i com hem arribat fins aquesta situació? 

"(Tot) el que encara no saps sobre les marques" indaga sobre el paper de les marques en el nostre dia a dia, i destria els relats que ens conten per esdevenir lovemarks, marques estimades pels consumidors. Però, no només això, també es refereix als múltiples contrarelats crítics que han generat. Si cada època té les seues claus de lectura, podria ser que una de les claus de lectura del món actual foren precisament les marques. No?

Pilar Alfonso Escuder és catedràtica d’Educació Secundària i doctora en Comunicació Audiovisual pel Departament de Teoria dels Llenguatges de la Universitat de València. Va nàixer a Cinctorres (els Ports), i ha treballat a Vinaròs (IES Leopoldo Querol) i —des de fa més de vint anys— a Alaquàs (IES Doctor Faustí Barberà). Ha publicat diversos articles sobre la introducció del cinema i dels mitjans audiovisuals en l’ensenyament secundari en revistes com ara Educación y Medios, Comunicar o Cuadernos de Pedagogía, així com en les publicacions digitals Aulamèdia i 400 colps. Amb els seus alumnes d’ESO i Batxillerat ha realitzat una dotzena de curtmetratges en vídeo que han participat en festivals escolars d’ací i d’allà, i amb els quals han obtingut diferents premis i distincions. És autora del llibre "Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció" (2016), coeditat per la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Jaume I, la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat de València.

"Descobrir la complexitat de la societat valenciana a través del seu folklore". Ara Castells parla de "Les muixerangues valencianes"

La publicació de "Les muixerangues valencianes" també desperta l'interès del món dels castells a Catalunya. El darrer a sumar-s'hi ha estat Miquel Botella Pahissa, qui ha ressenyat l'obra de Joan Bofarull a la secció castellera del diari Ara. Per a Botella, expresident de la Coordinadora de Colles Castelleres, el llibre "fa un inventari, atractiu i profusament il·lustrat, de les torres humanes que avui es fan al País Valencià", de manera que com indica el títol de l'article, a través del folklore es pot descobrir la complexitat de la societat valenciana.

La publicació de Bofarull, casteller de Reus i muixeranguer de Vinaròs, és un repàs a la història de les torres humanes valencianes i a l'esclat de colles que han sorgit en els últims anys. Eminentment visual, també es recullen les tradicions dels anomenats pals de pollastre, torres alçades de manera improvisada amb motiu de les festes. "Per als desconeixedors de la diversitat d'aquestes manifestacions, des de les de caire ritual i molt organitzades fins a les improvisades, el panorama que el llibre presenta resulta espectacular", assenyala Miquel Botella. D'altra banda, també s'hi recorda l'estreta relació de les muixerangues i els castells. De fet, aquests deriven dels balls de valencians, a la vegada derivats de les muixerangues. 

La pluralitat de construccions que el llibre presenta i la creativitat i l'arrelament local valencià que traspua, no deixa també de ser una manera d'acostar-se a la complexitat de la societat valenciana a través del seu folklore. El fet de compartir una mateixa llengua és, sens dubte, un element d'agermanament i comprensió mútua, però alhora, com també passa en altres llocs del món, pot ser una dificultat per a l'acceptació de la diferència i una font de pors i de reaccions defensives. 

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

dimecres, 16 de novembre de 2016

Onada participarà a la FIra de l'Oli Novell, dels Cítrics i del Comerç de Santa Bàrbara, al Montsià


Per novembre, tornem a Santa Bàrbara! Onada hi serà present de nou a la Fira de l'Oli Novell, dels Cítrics i del Comerç de la vila planera, una de les més importants que se celebren a les Terres de l'Ebre. Enguany ens hi podreu trobar a la caseta número 12, amb una variada selecció de les novetats i del fons de temàtica ebrenca: llibre infantil, gastronomia, història, festes… Us hi esperem!

La Fira romandrà oberta des del divendres 18 al vespre fins la nit del diumenge 20 de novembre. Al voltant de les parades hi ha un complet programa d'activitats: teatre, tallers, passejades en carros, marxes ciclistes i molt més.

Quan "El jardí de les delícies" entrevistà Manel Alonso per "Si em parles del desig"

En ocasions, tenim la fortuna de recuperar antigues peces oblidades que sorgeixen de nou a la llum. És el cas d'una entrevista realitzada a Manel Alonso amb motiu del llançament del poemari "Si em parles del desig" i que va ser emesa l'1 de maig de 2010 pel programa cultural de Ràdio Nou "El jardí de les delícies" que conduïa Amàlia Garrigós.

En ell, que es pot escoltar a continuació, l'escriptor de Puçol parla i recita al voltant d'aquest llibre de versos que giren sobre el cos, el sexe i l'erotisme, guanyador del Premi de Poesia Antoni Matutano Vila d'Almassora.

"Semblava que la història només passava a les capitals i les grans ciutats". Surtdecasa entrevista l'historiador Roc Salvadó

Surtdecasa.cat, el digital de cultura ebrenc, ha entrevistat l'historiador Roc Salvadó, coordinador, juntament Joan Martínez, del llibre col·lectiu "200 anys de la fi de la guerra del Francès a les Terres de l'Ebre", en el que diversos especialistes realitzen una aproximació multidisciplinar a aquest conflicte bèl·lic en el marc territorial de les comarques ebrenques. És, com deixa veure l'entrevista, una aportació des de la cada cop més important historiografia local: "el nostre propòsit era posar dins del mapa de la història de Catalunya i d'Espanya, les Terres de l'Ebre. I demostrar que nosaltres també tenim història, i que aquesta història transcendeix les nostres terres. En els darrers 30 anys, hi ha hagut una florida d'històries locals i d'històries comarcals. Semblava que la història només passava a les capitals i les grans ciutats", hi assenyala el de Roquetes.

En una altra qüestió posada per la periodista Anna Zaera, el coordinador del volum explica que al marge del desenvolupament propi de la guerra, les investigacions recollides a l'obra també tenen una especial cura en el camp de l'arqueologia, amb l'estudi del patrimoni resultant del conflicte: les fortificacions o els vaixells enfonsats al delta.

Nosaltres vam formar part d'una guerra europea. La Guerra del Francès és una Guerra Europea. I nosaltres vam tenir un paper important en aquesta guerra. I aquella guerra també va marcar a Europa i també ens va marcar a nosaltres. Allò general i allò particular en aquest llibre està totalment vinculat. 

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

"Alfred i els tres peixets del matí" es va presentar a Barcelona


Passat divendres, l'il·lustrador Ángel Carreras va presentar el conte il·lustrat "Alfred i els tres peixets del matí" a la Biblioteca de Nou Barris, a Barcelona. El coautor del llibre, juntament Enric Sanç, va fer cinc cèntims de la història d'aquest simpàtic pescador de l'Albufera i va dedicar un bon grapat d'exemplars a una audiència que no perdia detall.

Imatge: Biblioteca de Nou Barris

Joan Borja i Sanz presenta "Sobre l'alquímia de la vida" a Altea


Aquest dijous 17 de novembre, la Casa de la Cultura d'Altea acull a partir de les 20 hores la presentació de "Sobre l'alquímia de la vida" de Joan Borja i Sanz, obra guardonada amb el I Premi Internacional de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló.

L'acte comptarà amb la participació de l'autor juntament la metge del Centre de Salut d'Altea, Úrsula Alvado, i del regidor de Cultura Diego Zaragozí.

dimarts, 15 de novembre de 2016

L'agenda de Nadal de les Contalles de Muniatto

Aquest Nadal aplega amb novetats a les Contalles de Muniatto! Des de fa unes setmanes ja hi podeu trobar a les llibreries la penúltima aventura del xiquet més conegut de les Terres de l'Ebre: "El Cagatió de Muniatto", una historieta ben nadalenca en el que el protagonista descobrirà a un dels personatges més emblemàtics d'aquestes festes. I diguem penúltima perquè en no-res arribaran altres dues contalles de Muniatto!

A més a més, com és habitual, molts pobles ebrencs acullen en les pròximes dates les seues Fires de Nadal, i en un grapat d'elles hi seran les Germanes Besolí, les autores de les Contalles de Muniatto, amb parades on hi trobareu la quasi vintena de contes i molt més. Són les següents Fires:
  • Diumenge 27 de novembre a la Fira de Nadal d'Aldover 
  • Dissabte 3 de desembre a la Trobada d'Art i Artesania de Tortosa
  • Divendres 9, dissabte 10 i diumenge 11 de desembre a la Fira de Nadal de Roquetes
  • Dissabte 17 de desembre a la fira de Nadal de Campredó

dilluns, 14 de novembre de 2016

"Rèptils i amfibis a la Terra Alta" es presenta a Corbera d'Ebre


"Els rèptils i amfibis a la Terra Alta" és el nou llibre de divulgació científica sobre la fauna herpetològica d'aquesta comarca ebrenca. Profusament il·lustrat, els autors, la veterinària Anna Garcia Codina i l'enginyer de forest Joaquim Garcia Codina, han identificat les espècies de rèptils i amfibis pròpies de la Terra Alta i han descrit la seua presència en àmbits com la història, els costums, l'arquitectura i l'art o la sanitat.

El llibre es presenta el divendres 18 de novembre a Corbera d'Ebre. Serà a partir de les 19.30 hores al Centre d'Interpretació 115 Dies - COMEBE, i comptarà amb la participació de l'historiador Josep Sánchez Cervelló i l'alcalde de la vila, Antonio Àlvarez.

"L'única passió noble" o la reivindicació de l'assaig literari


Joan Garí, guanyador del I Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló per "L'única passió noble" és el protagonista del reportatge que signa Sixto Ferrero a La Veu del País Valencià. Sota el títol "Joan Garí i la croada contra l'assaig adulterat", l'escriptor de Borriana realitza una defensa d'aquest gènere literari en el qual enquadra el seu darrer llibre guardonat al certamen benicarlando i en el que hi són ben present dues figures centrals de l'assaig: Joan Fuster i Montaigne.

 Joan Garí recull el Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló

Tal com exposa Ferrero, "Garí és sobretot un assagista que es pregunta en primer terme “Què és l’assaig?” i que ofereix una resposta premeditada per a construir el discurs de la conversa cap a una finalitat posterior: la lluita per a reivindicar “l’assaig no adulterat”. S’aferra a Montaigne i al gènere que “naix del jo”, on trobem que “és un gènere de narrativa, però no és de ficció. L’assaig parla de la realitat i es vehicula a partir del jo, de la part més íntima de l’assagista, qui observa el món a partir dels seus ulls i el va contant”, encara que el plantejament de Montaigne “no era radicalment nou”, perquè ens remet als clàssics grecollatins". En aquest punt, Garí es lamenta que "hem acabat considerant assaig allò que no és poesia, teatre o novel·la".

"L'única passió noble" o la reivindicació de l'essai

D'aquesta manera, el nou llibre de Gari també es pot abordar com la reivindicació de l'assaig, contraposant-lo als assajos "adulterats" que s'han prodigat en els darrers temps. "L'única passió noble" explora, com apunta el subtítol, la qüestió dels valencians i el seu país a partir d'una conversa amb madame Mähler-Besse, la propietària del castell on hi va residir Montaigne. "A partir d’ací, aprofite la conversa real amb la dona per a convertir-la en imaginària, per a parlar sobre Fuster, les seues teories i diversos avatars dels valencians", assenyala l'autor.

"L’última passió noble" és un assaig perquè quan comence no sé què contaré i partisc del viatge i no sé què diré i com acabarà el llibre; així és com el concep Montaigne, és la gràcia del gènere assagístic. El llibre es va creant a mesura que l’escric, fins que l’acabe el 2013 i, finalment, decidisc presentar-lo, el 2016, als Premis Literaris Ciutat de Benicarló.

Els Ciutat de Benicarló

El reportatge de Sixto Ferrero també s'hi fixa en la convocatòria dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló i en com la vessant assagística es va batejar com a literatura memorialística "molt enginyosament" en paraules de Joan Garí.

Podeu llegir el reportatge sencer de La Veu del País Valencià tot clicant ací.