"És com mirar un Novecento valencià". Parlem amb Xavier Serra i Salvador Vendrell, prologuistes de "L'ull compromés"

Aplecs, manifestacions, eleccions, música i Joan Fuster. En els convulsos anys del final del franquisme i de la Transició, l'objectiu de Manuel Linares captava l'ambient que es respirava a les comarques valencianes. Dècades després, el llibre "L'ull compromés" recupera una selecció d'aquesta memòria fotogràfica del país. Parlem amb els dos prologuistes de l'obra, Xavier Serra i Salvador Vendrell.

Com sorgeix el projecte de L’ull compromés? 

Coneixíem des de feia anys el fabulós arxiu fotogràfic de Manuel Linares, perquè de tant en tant ell ens enviava alguna fotografia al mòbil. I no calia ser molt llest per adonar-se que eren molt sovint fotografies d’un enorme interès documental. Per exemple, les fotografies que havia fet en alguns dels Aplecs de la Joventut del País Valencià que tingueren lloc al llarg dels anys setanta o un reportatge completíssim sobre les primeres manifestacions de l’1 de maig. Eren fotos que et remetien a un món efervescent políticament. Un món molt atractiu.

Quin reflex del final de la dictadura i la Transició creieu que ofereix aquest llibre? Creieu que es pot parlar d’una “Transició valenciana” particular respecte la resta de l’Estat? 

El final de la dictadura de Franco i l’estafa d’això que tots hem acceptat que s’anomene “Transició” –i que no va ser sinó perpetuació dels franquistes en el poder– va ser molt semblant arreu dels Països Catalans: els estudiants, i els joves en general, van protagonitzar el moviment de protesta. I això es veu clarament en les fotografies de l’època. Són els joves els qui porten les pancartes en les manifestacions o criden en els mítings. Al final, però, Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa i tots els franquistes que hi havia instal·lats en les diputacions, ajuntaments i en tota la resta d’organismes oficials van controlar la situació i ens van vendre la burra que anàvem a viure en una democràcia de veritat –perquè, recordem-ho, el franquisme també s’autodefinia com una “democràcia orgànica”. Si fa no fa, la mateixa estafa que encara continua vigent avui.

Com definiríeu el valor documental i artístic del treball de Manuel Linares? 

En les seues fotografies aquestes dues vessants van estretament unides. O almenys per a nosaltres. Bona part del plaer estètic que ens produeix mirar-les i remirar-les és degut al valor que tenen com a document d’una època. I més concretament: com a document de la joventut nacionalista d’esquerres, que al País Valencià va ser l’única que va sortir al carrer i es va jugar la pell per a reclamar totes les llibertats, des de la llibertat sindical fins a la llibertat sexual. És com mirar un Novecento valencià. No són fotografies que deixen indiferent, almenys a qui tinga alguna cosa al cap i algun sentiment de justícia social a dins del cos.

Amb quin criteri es va dur a terme la selecció de les fotografies? 

Manuel Linares tenia molt ben ordenat i molt ben cuidat el seu arxiu fotogràfic. Diverses persones li havien sol·licitat reiteradament que fes una exposició fotogràfica. Però la solució de la publicació d’un bon recull en un llibre era millor. Primer, perquè les exposicions són temporals i, en canvi, el llibre sempre queda i, segon, perquè el llibre permetia mostrar moltes més fotografies que no una exposició. Per tant, una vegada convençut Linares que aquest era el millor sistema, trià les fotos seguint un fil diguem-ne narratiu: calia mostrar en una sèrie de capítols com va ser la lluita social en aquella època, des de les reunions a casa de Joan Fuster fins a les primeres eleccions. L’editorial oferí un format que permetia mostrar moltes fotografies en un sol llibre, que d’això es tractava, i Linares ho va saber aprofitar.

Considereu que s’ha perdut la memòria d’aquella època? Què ha quedat d’aquells moviments en ebullició? 

No s’ha perdut la memòria. Contínuament es publiquen llibres sobre l’època, tant estudis acadèmics com escrits memorialístics. El que és absolutament inusual és el testimoni gràfic. No tenim tantes fotos o pel·lícules documentals com voldríem. Ni tantes com necessitaríem, perquè cal reivindicar les lluites d’aquella època. I continuar-les. L’Estat espanyol continua sent un Estat opressor i corrupte i, en definitiva, una merda colossal.

Què en penseu del retrat fotogràfic que fa L’ull compromés de la figura de Joan Fuster?

Les fotos de Fuster a casa seua, concretament, envoltat de joves escoltant-lo, són úniques, absolutament singulars. De fotografies de Fuster, se n’han publicat una pila, però mai com aquestes, que presenten un Fuster en plena acció, desinhibit, relaxat, explicant les seues idees en una reunió amb una desena de joves que se l’escolten. El reportatge sobre els efectes dels explosius amb què van intentar matar-lo també té un gran valor, perquè hi ha fotografies inèdites i perquè mostren la passivitat amb què s’ho mirava la policia.

"L’ull compromés" ja duu un any a les llibreries. Com valoreu l’acollida dels lectors i lectores?

Coneguem públic jove, de vint anys o menys, que en veure les fotografies de Manuel Linares ha quedat molt sorprès perquè el tòpic sobre la passivitat política dels valencians, simplement, se li n’ha anat a terra. No hem estat un poble dòcil amb el poder de l’Estat. No tots. El moviment reivindicatiu valencià té una llarga trajectòria.

Penseu que és possible un segon volum de l’obra fotogràfica de Manuel Linares? 

Segur, el seu arxiu és extensíssim i no ha fet sinó destapar la caixa.

"És obligació de les noves generacions destapar allò que ha estat ocult durant dècades". Parlem amb Marta Tena, autora de la novel·la "Una lluna a la finestra"

L'escriptora Marta Tena torna aquesta primavera amb "Una lluna a la finestra", una nova novel·la que conjuga crim, secrets i memòria històrica, ambientada en la Tinença de Benifassà. Parlem amb l'autora de la Sénia sobre les claus d'aquesta narrativa.

D’on sorgeix el projecte de “Una lluna a la finestra”?

La idea surt arran de l'interès d'anar descobrint i de donar a conèixer la nostra història local i el nostre territori més enllà de les nostres comarques i, fins i tot, a lectors i lectores de la nostra zona que ho desconeixen perquè, sovint, ens hem preocupat més del que passa i ha passat a centenars o milers de quilòmetres i, en canvi, ignorem què van viure els nostres avis o rebesavis.

L’ambient de postguerra, els maquis…Què et duu a novel·lar la memòria històrica?

És molt important que no oblidem o que ignorem qui som i d'on venim. No solament per no cometre els mateixos errors, com se sol dir, sinó també perquè som qui som i com som perquè ens hem forjat per uns gens, amb una adaptació a l'entorn i als esdeveniments que ens han colpit. Però no he volgut que fos una novel·la històrica en estat pur sinó que ho he volgut vincular al nostre present per mostrar com el passat continua formant part de les nostres vides, que no podem fer com si no hagués succeït. Al menys una generació ho ha hagut de fer, com es veu a la novel·la, per por i/o per patiment. Ara és obligació de les noves generacions destapar allò que ha estat ocult durant dècades, per restaurar la dignitat dels que ho van patir i fer justícia encara que només sigui amb el nostre reconeixement i la nostra admiració.

Què t’ha inspirat per crear la protagonista, la Jana? Creus que el fet que siga una mossa d’esquadra reivindica el paper de la dona investigadora en la narrativa?

Tradicionalment, en la novel·la negra els protagonistes han estat homes, tot i que en els darrers anys podem trobar també figures femenines. Estem en una societat que la dona està demostrant que és tan vàlida o més que l'home. No m'ho vaig plantejar per fer-ne cap reivindicació, sinó que el personatge va sortir així, de forma natural.

El que sí que té en comú amb la major part dels investigadors d'aquest gènere és que és un personatge ferit, amb un trauma que li resulta impossible de superar, fins al punt de plantejar-li una crisi professional, però, quan una persona viu la seva feina amb vocació, és incapaç d'escapar i encara més si hi ha una implicació afectiva i familiar.

I com ha estat el treball en el gènere de la novel·la de crims i investigació?

Sempre que escrius hi ha una recerca: d'espais, de procediments en la forma d'actuar davant d'un fet, d'esdeveniments històrics... En aquest cas, s'ha afegit també la del comportament d'una policia que, a més a més, ha d'anar amb molta cura perquè està fora de la seva jurisdicció i el cos que sí que hi està no sembla molt disposat a col·laborar en la investigació.

No volia fer una novel·la de sang i fetge, per tant, m'he estalviat haver de cercar detalls sobre procediments d'autòpsia, per exemple. No era aquesta la finalitat. La investigació del crim ha estat el pretext per redescobrir la nostra gent, la nostra història i el nostre territori.

A què s’hi deu ambientar la novel·la en la Tinença de Benifassà? Consideres que el territori suposa un valor afegit a la història?

La idea inicial era centrar la trama al monestir de Benifassà. Vaig llegir els dos volums dels Annals (Onada edicions) per trobar alguna cosa que em portés a desenvolupar la trama. I sí que hi vaig trobar un detall que em va inspirar una part, un element que ajuda la Jana a arribar a fons a la causa del crim. A partir d'això, la resta de la trama havia d'estar lligada al territori més proper (La Pobla de Benifassà), però també he intentat anar una mica més enllà i recórrer llocs que estimo i que conec perquè hi he passat molt bons moments (La Sénia, el pantà, Vinaròs, Morella, Benicarló...).

Com has afrontat la novel·lització d’aquesta comarca amb una idiosincràsia tan forta?

Quan et poses a llegir bibliografia sobre la història de la Tinença, com els Annals, "El puño que golpeó el franquismo" o "Maquis i masovers" te n'adones del patiment dels seus habitants, que han hagut de lluitar contra unes condicions geogràfiques i climatològiques dures, però sobretot contra la crueltat de l'home contra l'home, especialment en les guerres carlistes i durant i després de la guerra civil. Trobar arguments per a una o moltes novel·les no és gens difícil amb tot això.

“Una lluna en la finestra” s’ha basat en episodis reals ocorreguts després de la Guerra Civil. Com ha estat el procés de documentació? Hi ha detalls que has descobert i que no hi apareixen en el llibre?

A part de la lectura de bibliografia especialitzada en aquesta època i en aquesta zona en concret, també he parlat amb persones que ho van viure en primera persona, quan eren un xiquets, i han callat durant anys per por i per no remoure el dolor. Hi ha hagut algunes dades que he considerat millor guardar.

Serà un relat singular o contemples més novel·les amb aquests personatges, principalment la Jana?

Inicialment, es va gestar com un relat singular, però una vegada acabat i tenint en compte que a la Jana li han agradat les nostres terres no descarto que es trobi en alguna situació més en què calgui treure la pols de la història, fins i tot a la més recent.

Malgrat la Covid-19, “Una lluna a la finestra” duu unes setmanes en els aparadors. Com ha estat la reacció dels primers lectors i lectores?

No hi ha virus que acabi amb l'escriptura ni amb la lectura. Ha estat més difícil contactar amb els lectors, però ho hem substituït per presentacions virtuals, anuncis a les xarxes... Ens ha faltat el contacte directe amb els lectors, escoltar les seves impressions, respondre a les seves preguntes... però tot arribarà, i amb més ganes!

Sí que hi ha lectores i lectors que m'han enviat els seus comentaris, en els quals coincideixin en què els enganxa molt la trama i la satisfacció que senten en retrobar-se amb la seua gent i els llocs tan coneguts i estimats.

Finalment, en qualitat d’autora arrelada al territori i on ambienta les seues obres, com valores el paper de la literatura ebrenca en l’actualitat?

Per sort, escriure no només m'ha ajudat a fer-me sentir millor amb mi mateixa deixant aflorar la meua creativitat, sinó que m'ha permès contactar amb moltes altres lletraferits que gaudeixen llegint i/o escrivint. Som molts els que hem fet de l'escriptura la nostra afició i, com que no hi ha competitivitat professional, gaudim compartim els nostres projectes i obres i ens admirem mútuament. A les Terres de l'Ebre i al Maestrat podem estar molt orgullós de l'activitat cultural que tenim i gaudim i que no hem d'envejar per a res a zones urbanes. Igual que defensem i promovem els productes de quilòmetre 0 també ho hem de fer amb la cultura i, concretament, la literatura, perquè tenim molt a dir i a gaudir.

Un crim oblidat a Benifassà: Marta Tena publica la novel·la “Una lluna a la finestra”

La Tinença de Benifassà, a l’extrem nord valencià, és una comarca de gran valor natural i històric, i on, des de segles, els seus habitants han forjat el caràcter per guanyar-se la vida entre les ingrates muntanyes. També és el refugi íntim i familiar de la Jana, una mossa d’esquadra que torna a la Pobla de Benifassà, on s'ha de fer càrrec de les obres en la vella casa pairal, per fugir de la ciutat i recuperar-se en uns moments baixos. Però, els treballs en el casalot descobreixen un cadàver ocult des de feia dècades. Encara que ningú sap qui és, per a la Jana, la investigació es convertirà en tot un repte, un nou cas, que aquesta vegada es troba fora de la seua jurisdicció.

El crim és el tret de sortida de “Una lluna a la finestra”, però el nou llibre de Marta Tena Subirats parla de la memòria històrica i del tràgic avenir dels perdedors de la Guerra Civil. L’escriptora de la Sénia es basa en històries reals per confeccionar una narrativa que alterna el relat en dues èpoques: la investigació de la Jana en l’actualitat, i l’ambient de revenja i de temor en la immediata postguerra. Tant una com l’altra tenen com escenari els paratges màgics i difícils de la Tinença i per extensió, del Maestrat i de les Terres de l’Ebre i capta l’esperit i la llengua de la seua gent. La novel·la, així, també reivindica la literatura feta des de les perifèries de les capitals.

“Una lluna a la finestra” és la tercera novel·la de Marta Tena, i la segona en la col·lecció Narratives d’Onada Edicions, després de l’anterior “Tots els colors del vent” (2017) i amb la qual es consolida com una de les veus literàries ebrenques més potents dels darrers anys. L’autora es dedica professionalment a la docència en un institut de secundària i en la universitat; amb formació de Filologia Hispànica i Filologia Catalana, és doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura, un bagatge acadèmic que impregna la seua vessant de novel·lista.

Preparant novetats: "Una lluna a la finestra" de Marta Tena Subirats

Un cadàver. Retorn als orígens. Una pèrdua insubstituïble. Lluita maqui. Els Ports. Gelosia. Culpabilitat. Venjança. Prediccions i conjurs. El monestir de Benifassà… Un còctel que ens porta a una novel·la curta amb una llarga història. 

La Jana, una mossa d'esquadra, es trobarà amb un cos sense identificar mentre rehabilitaven la seua vella casa familiar a la Tinença de Benifassà. Serà el punt de partida d'una investigació que obre les portes de vells secrets que romanen silenciats. 

Marta Tena Subirats és nascuda a la Sénia (Montsià) en ple hivern de 1966. La passió per la llengua i la literatura la van portar a estudiar Filologia Hispànica en plena joventut i Filologia Catalana en la seva maduresa. Des de fa un grapat d’anys és catedràtica de Llengua i Literatura castellanes en un institut de secundària i professora associada al Campus de les Terres de l’Ebre de la URV. També és doctora en Didàctica de la llengua i la literatura. El seu lligam amb les lletres no s’acaba amb la passió d’una voraç lectora ni la d’una professora amb vocació, sinó que s’ha reforçat amb la d’autora de tres novel·les: Juego de quimeras (Ed. Dauro, 2015), Un cant d’amor i de guerra (inèdita) i Tots els colors del vent (Onada Edicions, 2017), amb la qual fa un homenatge al seu poble i la història dels més humils.