"Un eloqüent, esperançat i valent cant a la identitat i a la vida." "Lluny de qualsevol altre lloc" a la revista Emporion.

El crític literari Adrià Arboix ha ressenyat a la revista digital Emporion la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.

Fèlix Edo Tena (Vilafranca, Alt Maestrat, 1981) és escriptor i professor de literatura en un institut públic. Col·labora habitualment a les revistes Serra d’Or, Debats, Núvol i la Llança.

L’escriptor dedica la seva darrera novel·la Lluny de qualsevol altre lloc als seus fills amb una dedicatòria on textualment hi llegim: “perquè encara tingueu l’oportunitat de conèixer literalment, un altre món”.

El protagonista que es diu Joan, és un professor que ha tallat amb els seus vincles familiars i decideix abandonar-ho tot i tornar sol, al vell mas de la família, aïllat i llunyà, i des de fa molts anys tancat enmig de les muntanyes. Fa el viatge a peu des de la ciutat i com un explorador va explicant tot el que veu i experimenta al seu pas en aquest itinerari.

La narració, amb una prosa tensa i segura, comença, doncs, en el món urbà post-industrial contemporani i fa una clara reivindicació de certs valors perduts en el temps i és una clara reflexió, tal com ho diu l’escriptor Martí Domínguez, “de la rapacitat humana, de l’allau de vulgaritat i cobdícia que caracteritzen aquests temps, de com tot (o quasi tot) es prostitueix sota l’única regla que mana, la de la llei de l’oferta i la demanda”.

Ambientada als voltants de Castelló de la Plana, i referenciant indrets com el poblet de Vilafranca, el llom del Penyagolosa, o el riu Montlleó, s’hi descriu un univers pervers on la desfeta i la cobdícia suren en la ciutat, absorbida per la trama omnívora de l’especulació constructiva i com el món rural se l’està matant per totes bandes. L’horta s’hi dibuixa arrabassada, els vells horts asfaltats amb urbanitzacions vulgars i horribles, amb grans polígons industrials i grans superfícies comercials. I també hi creixen com bolets les cases unifamiliars, totes amb un jardinet ridícul, amb una palmera tropical i gespa artificial. Perquè “Ara este país s’ha convertit en un negoci. Tots volen vendre’s la terra, construir-hi i fer-se rics”. Els diners sempre han marcat el rumb del món, però potser mai com ara, diu Domínguez. I la verdura que consumeix la gran ciutat arriba paradoxalment de centenars o milers de quilòmetres a conseqüència de la globalització.

L’autor retrata, de manera agra i directa, pobles com el nucli antic de Vilafranca que resta com un eixam de cases buides pel progressiu despoblament dels habitatges del centre i del nucli antic. Amb un paisatge abandonat amb restes de corrals, de molins, de cases de pastor i de masos sencers que ningú més no ocupa i on moltes bestioles van a extingir-se per culpa de la falta d’aigua i per l’efecte devastador dels pesticides.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

La Veu dels Llibres ressenya "Exhumació", la nova novel·la de Salvador Vendrell

El crític Guillem Cortés ha dedicat una ressenya a la nova novel·la de Salvador Vendrell, publicada a La Veu dels Llibres. "Exhumació", una seqüela de "Quan truquen de matinada", recupera el personatge de Pere Centelles, un escèptic periodista que es viu implicat en una trama que conté memòria històrica, secrets familiars i avançament d'eleccions a les Corts Valencianes. Podeu llegir un fragment a continuació.

Traure un cadàver de la sepultura per a examinar-lo i precisar-ne la causa de la mort. Això és el que fan els forenses per manament judicial o els escriptors, per trobar una porta d’entrada inquietant als tabús de la seua societat.

A Exhumació el protagonista topa amb un cadàver mig soterrat, al corral de la casa pairal de les seues ties-àvies. Podríem estar davant d’un thriller convencional si no fora perquè, a la primera escena, hem vist com uns milicians treien de casa i mataven un home a l’inici de la guerra civil. De manera que, sotto fondo, al text batega l’altra accepció, metafòrica, d’exhumar: traure de l’oblit: examinar les capes de silenci, fer-lo parlar, i provar d’entendre per què els veïns es mataven els uns als altres. D’això en podríem dir novel·la (de memòria) històrica. Però, entreteixit, hi ha el retrat del joc polític del país en plena contesa electoral, un relat periodístic, una tercera dimensió de literatura de no ficció.

Aquests són els elements discursius que singularitzen la proposta de Salvador Vendrell. L’altre és la veu del narrador i protagonista Pere Centelles. Historiador de formació i reporter a un diari de València, està en crisi laboral-vital pel descrèdit de la política i la premsa, i viu desenganyat. La narració, en primera persona, contagia el text d’un estil periodístic, de vegades amb girs propis del llenguatge argumentatiu, molt dinàmic i incisiu. En tot ell traspua la personalitat de Pere, instal·lat en la ironia i la desafecció, en l’humor agut i agre del menfotisme. La seua és una veu segura i vital, del qui sap perquè ha viscut, i insegura, del qui desconfia i descreu. Per això, sobretot, pregunta.

El món de Pere es mou. A la feina, el principal orientador de les nostres vides, la crisi del 2008 i la digitalització han desvirtuat l’ofici. Intenta refugiar-se en l’amor, els amics i la família, però res és d’una peça. Té una relació profundament compromesa amb Júlia, però clandestina, com la lluita antifranquista en què es conegueren, perquè és una dona casada. Rafa i Maria, amics comuns de Pere, són un matrimoni consolidat que es trenca: la infidelitat ha obert un conflicte que afecta els fonaments de la relació i ell es troba al mig. A la família, a Sueca, a la casa del poble de les ties-àvies, el refugi de la innocència de la infantesa, on torna de tant en tant per trobar pau, apareix un mort i, amb ell es desenterra la por i la culpa silenciades durant la postguerra.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

El diari Última Hora entrevista Jordi Marín, autor de l'assaig "Educar per al col·lapse"

Jordi Marín està de gira de presentacions de l'assaig "Educar per al col·lapse" a l'illa de Mallorca, i tot aprofitant la parada a Pollença i a Manacor, ha estat entrevistat pel periodista Kike Oñate per al diari mallorquí Última Hora. Deixem un fragment de la conversa.

¿Qué entiende por colapso?

Una degradación de la civilización occidental porque otras partes del mundo están permanentemente colapsadas por nuestra explotación. La crisis climática, energética, digital y de pérdida de biodiversidad son consecuencia del modelo económico capitalista, que está agotando los recursos naturales. El colapso no vendrá de un día para otro, pero cuanto antes lo entendamos mejor nos adaptaremos.

¿Cómo educar sobre algo de lo que la inmensa mayoría de la sociedad ignora?

La segunda parte del libro da pinceladas, con datos, de los diferentes escenarios que están provocando este colapso. La mayoría de la gente no es consciente de ello porque la vida que vivimos es frenética y dificulta reflexionar sobre lo que hacemos y esta inercia impide actuar. Hay que dejar de pensar en crecer más y más. Debemos enseñar a los niños que no es necesario, que estamos forzados a buscar alternativas. Tenemos conocimientos para consumir menos sin tener que volver a vivir como en el siglo XIX, como se nos critica a los que hablamos de esto.

Pese a haber vivido otras crisis, ¿por qué ahora siente «más vértigo que nunca»?

Sobre todo a la hora de aconsejar a mis alumnos qué estudiar. En Bachillerato me piden opinión y me resulta complicado porque muchos quieren dedicarse al sector digital y pienso en 2050 y no tengo claro que se puedan jubilar diseñando apps. El futuro altamente digitalizado y masivo lo pongo en duda porque depende de un consumo energético y de unos materiales críticos para hacer dispositivos, como microchips, que escasearán. La tecnología, a la larga, estará restringida a ciertas élites. No es casualidad que los estados estén aumentado sus presupuestos de defensa, se preparan para eventuales revueltas internas.

¿Qué oficios prosperarán?

Los relacionados con la salud y la ingeniería. También el sector agrario cualificado, porque padeceremos un proceso de relocalización: todo lo que se produce en China se tendrá que hacer aquí. Esto es consecuencia de la gran crisis alimentaria que tenemos a las puertas por la globalización.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

Josep Usó presenta "El carrer era de terra" a Benicarló el 7 de novembre

El pròxim dilluns 7 de novembre, a partir de les 18.30 hores, la Biblioteca Manel Garcia Grau de Benicarló acull una nova presentació de la novel·la de Josep Usó "El carrer era de terra", històries costumbristes de personatges que conviuen i s'entrellacen en un humil barri de Vila-real a finals dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. L'obra està guardonada amb el Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt.

L'acte comptarà amb la participació de la periodista i escriptora Alícia Coscollano.

Josep Usó va presentar a Almassora "El carrer era de terra"

El passat divendres 28 d'octubre, la Sala de l'Ajuntament d'Almassora es va omplir de gom a gom per a la presentació de "El carrer era de terra", la novel·la de Josep Usó. Amb la participació de Carmina Ribes i Lucia Martínez, Usó va fer cinc cèntims i va compartir les històries del veïnat del barri de l'Hospital de Vila-real als anys 50 i 60, composat per persones vingudes de migracions interiors i exteriors, amb el pes i els silencis de la postguerra a l'esquena, i un ull posat a la modernitat. També va referir-se al tractament de la salut mental en aquella època, a partir del caràcter d'un dels personatges principals. La novel·la ha estat premiada amb el Ciutat de Sagunt.

 Imatges: Josep Usó

"El carrer era de terra" es presenta a Almassora

Aquest pròxim divendres 28 d'octubre, Josep Usó presenta a la Sala de Formació de l'Ajuntament d'Almassora la seua novel·la "El carrer era de terra", premi Ciutat de Sagunt de Narrativa. Serà a partir de les 19.30 hores, amb la participació de Carmina Ribes i Lucia Martínez.

Josep Maria Franquet parla de la novel·la "Ramon l'immortal" a Canal 21

"Ramon l'immortal" és la nova novel·la de Josep Maria Franquet. L'escriptor tortosí ha confeccionat una història d'humanisme i amor al coneixement en la peripècia vital de Ramon Berenguer, un jove poeta introspectiu que fuig a la muntanya per tal d'assolir la immortalitat. Allà hi reflexiona sobre filosofia, economia, ciències o política per trobar el mitjà per transcendir. Sobre aquest nou projecte ha parlat Franquet a Canal 21.

"Educar per al col·lapse" de Jordi Marín, vist per la revista Mètode

L'escriptor i professor Fèlix Edo ha publicat a Mètode, la revista de divulgació científica de la Universitat de València, una ressenya dedicada a "Educar per al col·lapse", el nou llibre de Jordi Marín. En ell, Marín, parla de l'escenari actual en què se superposen múltiples crisis: l'energètica, la climàtica, la social, la digital, etc., i proposa prendre certs canvis per a adaptar-nos com a societat als nous temps que s'albiren. Us deixem un fragment de l'article.

Començarem amb una afirma­ció taxativa: Educar per al col­·lapse, el llibre de divulgació científica de Jordi Marín i Monfort, és una denúncia de com la societat en què vivim sacrifica la vida als beneficis comercials. Es tracta d’una conseqüència del sistema capitalista, que fa que les empreses només pensen en criteris de màxima productivitat i els ciutadans visquem en un hedonisme consumista perpetu sense que es tinga en compte la catàstrofe ecològica a què ens aboca aquest model. De fet, Jordi Marín i Monfort identifica i explica amb claredat alguns símptomes que ja l’anuncien: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, la crisi energètica i els efectes contaminants de l’ús dels aparells digitals. No costa gaire d’imaginar que són unes crisis que provocaran que la societat, tal com l’entenem, col·lapse en un futur no gaire llunyà, amb el daltabaix social que això suposarà.

Certament, Educar per al col·lapse és, per dir-ho amb una metàfora contundent, un avís d’incendi en tota regla. Tanmateix, també es tracta d’un llibre per a l’esperança. I això és així perquè està escrit per un professor de secundària, és a dir, per algú que té la responsabilitat de transmetre a les noves generacions la necessitat del canvi. Una tasca que només es pot fer des de la confiança en la capacitat dels joves per a fer les coses de manera diferent; uns joves que, cal no oblidar, no són els qui han impulsat aquesta societat. Malauradament, aquí ens trobem amb una altra dificultat. La pedagogia actual és un reflex d’aquest sistema capitalista perquè valora l’especialització, pròpia de la divisió de treball industrial, per damunt de la formació integral de la persona. En aquest ordre de coses, també es prefereix que l’alumnat tinga habilitats mecàniques (competències, en diuen) en lloc de saber i de pensar les coses. Doncs bé, cal dir que en Educar per al col·lapse, Jordi Marín i Monfort també denuncia amb encert aquesta situació. Ho fa de l’única manera possible: demostrant un gran bagatge de coneixement de la seua àrea, que són les ciències, i explicant-ne les experiències com a docent. Es tracta d’una perspectiva eminentment personal que atorga al llibre un marcat caràcter d’autenticitat, i que també el dota d’un realisme molt necessari a l’hora de criticar el que hi ha. Quant a això, cal esmentar la importància d’aquest enfocament perquè fa anys que el professorat de secundària suporta retallades econòmiques i s’adapta a propostes educatives dictades des de dalt totalment alienes a la seua opinió com a professionals del tema.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Joan Fuster en pijama". La mirada de Manel Alonso al llibre "A casa Joan Fuster" de Salvador Vendrell

L'escriptor i crític literari Manel Alonso ha publicat al digital Diari Gran la ressenya "Joan Fuster en pijama", dedicada al nou llibre de Salvador Vendrell, "A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca". Aquesta publicació, editada en el centenari del naixement de l'intel·lectual de Sueca, són les memòries personals de Vendrell en la seua relació d'amistat i la participació a les mítiques trobades a ca Fuster. Reproduïm un extracte.

L’escriptor nascut a Fortaleny (Ribera Baixa) l’any 1958 Salvador Vendrell, a l’editorial benicarlanda Onada edicions, ha editat un llibre que combat eixa temptació de mitificar l’il·lustre suecà, A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca. 

Vendrell ha escrit un llibre amé, divertit, ple d’anècdotes, de personatges, i ho ha escrit amb un llenguatge planer, directe que no defuig en cap moment el col·loquialisme. Un assaig que partix de la seua pròpia relació amb el protagonista. Salvador Vendrell formava part d’un grup de joves residents a Sueca que visiten regularment a Joan Fuster. Són els anys en que la dictadura franquista és a punt de caure, comença la transició democràtica i el procés que portarà a l’aprovació de l’estatut d’autonomia i posteriorment l’aprovació de la llei d’ús i ensenyament del valencià. Aleshores la casa de Fuster era un lloc de pelegrinatge per a intel·lectuals i polítics no tan sols del País Valencià sinó de tots els PPCC. Salvador Vendrell sovint en segona fila assistix a encontres i participa en converses en un temps en el que l’opinió de Fuster era almenys escoltada i valorada, encara que per alguns amb una certa incomoditat.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

Vídeo de TV Vilafranca de la presentació de "Els Ports: franquisme i repressió, ciutadania i memòria"

Joan Lluís Porcar va presentar el seu nou llibre de memòria històrica "Els Ports: franquisme i repressió, ciutadania i memòria" a Vilafranca, una obra que investiga i divulga la repressió del règim franquista a la comarca dels Ports durant el final de la Guerra Civil i la postguerra immediata, així com els treballs, ja en època democràtica, per retornar la dignitat als afusellats i les famílies. De l'esdeveniment, la Televisió de Vilafranca n'ha fet una peça per a l'informatiu.

"Víctimes i botxins. La repressió a Vilalba dels Arcs durant la Guerra Civil i el franquisme (1936-1945)" al Setmanari L'Ebre

"Víctimes i botxins" és el nou llibre de l'historiador David Tormo. Es tracta d'una obra que posa el focus en la repressió que es va viure durant la Guerra Civil i la postguerra a Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta, un cas particular dintre de les Terres de l'Ebre perquè la teoria de l'alçament l'assenyala com l'única població ebrenca on hauria triomfat la rebel·lió militar i perquè en 1943 les noves autoritats franquistes endeguen un procés per frenar la violència indiscriminada a causa de les revenges personals. Dos bàndols que, amb les diferències que exposa Tormo, van compartir el paper de víctimes i de botxins.

I amb motiu de la presentació a la Pobla de Massaluca, l'intervinent i director del COMEBE Batiste Forcadell ha escrit un article al Setmanari L'Ebre en referència al volum, del qual n'extraiem un fragment.

Tornant al llibre “Víctimes i Botxins” narra la història convulsa dels anys trenta del segle passat a Vilalba dels Arcs. L’autor, David Tormo, fa un exercici de recuperació i recerca de documentació de l’època per tal de narrar el que va passar durant aquella maleïda dècada a aquell poble de la Terra Alta. Tanmateix, llegint des de la distància t’adones que els fets que van passar a Vilalba, també varen passar a altres pobles de la comarca i de Catalunya. En poques paraules, no va ser un fet puntual sinó ben bé general.

“Víctimes i Botxins” és un llibre de Memòria Històrica perquè recupera fets que estaven oblidats en el bagul de la memòria col·lectiva de Vilalba, que l’autor el transforma en història real i documentada. Però també és un llibre pedagògic, per analitzar tranquil·lament i fredament aquells fets, aquelles batalles, aquella guerra i la posterior repressió. Un llibre per aprendre dels errors i mai més aquells fets tornin a passar. Un llibre per tancar cicatrius històriques i millorar la convivència entre les persones i veïns.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

El Diari de Tarragona entrevista Òscar Meseguer, autor de "La petjada d'El Rubio"

La periodista Marina Pallás ha entrevistat al també comunicador Òscar Meseguer a les pàgines del Diari de Tarragona. El motiu és la publicació del llibre "La petjada d'El Rubio, l'últim company de la Pastora", una obra a mig camí entre la investigació periodística, l'assaig personal i la memòria històrica que arranca quan Meseguer, director del setmanari L'Ebre, rep la telefonada d'un veí dels Reguers que coneix amb certesa la ubicació de les restes del guerriller Francisco Serrano, El Rubio, mort en 1954 quan ell i la Pastora van assaltar un xalet. Us deixem un fragment de la conversa.

Quan comença el procés per escriure aquest llibre?

Ha sigut tot molt casual. M’acabava de llegir el llibre Donde nadie te encuentre d’Alicia Giménez Bartlett, sobre la Pastora, i ràdio Ser Ebre va informar que el govern d’Aragó estava buscant cossos de diferents guerrillers antifranquistes enterrats fora de l’Aragó, i que un d’ells era Francisco Serrano i que creien que estava al cementiri de Tortosa. Vam publicar la notícia al Setmanari l’Ebre i al dilluns següent, un veí dels Reguers, Adrián Grau, truca a la redacció dient que sap exactament on està. No era una gran primícia, als Reguers hi havia gent que ho havia sentit a dir, que al cementiri hi havia enterrat un maqui. Vaig anar al registre civil a buscar l’acta de defunció i l’historiador Josep Sánchez Cervelló també confiava en la versió del veí.

I a partir d’aquí, comences a estirar del fil.

Conflueixen diverses coses. Jo tenia interès pel personatge i per l’Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA) perquè els meus pares són del Maestrat, així que vaig començar a mirar bibliografia i a intentar localitzar els capítols amb més protagonisme de Serrano. El llibre té dos eixos: d’una banda hi ha tot el procés de l’exhumació des que publiquem la notícia i el diàleg de les dos administracions i la meua insistència per desencallar la situació... i de l’altra, la història del Rubio.

Quines circumstàncies van fer que el Rubio s’unís a la guerrilla?

Ell va fer la guerra al bàndol republicà i la seua família era d’esquerres, però no era una persona amb un gran compromís polític. No era molt activista. La seua filla sempre em repetia que no era comunista. Per altra banda, la seua masia familiar sí va ser refugi de miners i sindicalistes i gent de la CNT que després va formar part de la guerrilla. És cert que no era un gran militant de la causa, però sí que la masia va donar aixopluc a gent d’esquerres. El que és determinant perquè s’incorpore és pel seu germà. Com que havien lluitat al bàndol republicà cada dia havien de presentar-se davant l’autoritat. El seu germà es va amagar i aquí va començar el drama de la família. Després també es va incorporar a la guerrilla el seu pare. Llavors a ell el van pressionar i torturar. En aquestes circumstàncies és quan decideix incorporar-se a la guerrilla. Els cremen la masia i peguen pallisses a la seua mare i a la seua dona, se li moren dos fills i no pot ni enterrar-los... Tot això el converteix en un guerriller violent. Passa de víctima a botxí. És un guerriller molt dual. Va protagonitzar accions violentes per motius de revenges. D’alguna manera al llibre desromantitzo els maquis: la causa és legítima, però les circumstàncies els van obligar. Van patir molt, però van generar molt de patiment.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

"Significats de vagabundejar pels marge". El Quadern de les Idees ressenya "Lluny de qualsevol altre lloc"

El crític literari Vicent Pallarès ha ressenyat al Quadern de les Idees la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.

Lluny de qualsevol altre lloc de Fèlix Edo Tena: significats de vagabundejar pels marge

Fèlix Edo Tena va debutar en el camp de la narrativa amb El guardià de les trufes (Barcino, 2016), una novel·la sobre la vida dels masovers dels Ports i del Maestrat durant la postguerra. Es tracta d’una obra que destaca per l’atenció gairebé etnogràfica sobre els costums de la vida masovera al llarg del cicle d’un d’any, alhora que per les poètiques descripcions del paisatge dur i impressionant on tenien lloc. Altrament, la novel·la deixa un regust fort i amarg per la contundència com mostra la violència que van patir aquells masovers per part dels guerrillers del maquis i de la guàrdia civil, sense defugir tampoc camp implicació política d’aquest conflicte. 

Lluny de qualsevol altre lloc (Onada, 2021), la segona novel·la de l’autor, en certa manera també tracta del món dels masovers, però en l’actualitat, quan els masos dels Ports i del Maestrat ja han estat gairebé tots abandonats. És, per tant, una novel·la que té un enfocament crepuscular sobre un món que està arribant al final dels seus dies. No debades, a la novel·la també es tracta el tema del despoblament de les zones rurals, en aquest cas dels pobles de les comarques esmentades, un fet que no costa gaire de relacionar amb el que ha passat amb els masos. Tanmateix, una part de l’obra està ambientada a la ciutat de Castelló de la Plana (la Plana Baixa), i això ens permet conèixer una altra realitat, en aquest cas la d’una ciutat petita del segle XXI que no ha pogut evitar els desafiaments de la globalització, com són el final de la indústria, la crisi de l’habitatge, la descomposició urbana o l’arribada d’immigrants d’arreu del món. El punt que més ens interessa és el de la descomposició urbana. Tot i que la novel·la posseeix remarcats valors literaris, com és la prosa poètica que capta molt bé l’essència dels diferents ambients on s’ubica, volem destacar aquest aspecte d’índole extraestètica. 

De fet, la manera com Edo Tena el representa justifica la ressenya de la novel·la en aquesta col·lecció. Lluny de qualsevol altre lloc està articulada pels passejos d’un protagonista desencantat per una ciutat que està travessada per contrastos i contradiccions. Hi descobrim un centre urbà que s’ha anat despersonalitzant a mesura que ha desaparegut el comerç de proximitat, que portava generacions oferint els seus serveis i vertebrant la ciutat i que ha estat substituït per les mateixes franquícies multinacionals que trobem a tot arreu. Seguint aquest procés de transformació, la ciutat també ha crescut a través de grans promocions immobiliàries. En aquest cas, però, es tracta de barris de nova creació construïts d’esquena als tradicionals. De fet, són obres que s’oposen als antics, que pateixen una evident descomposició urbana manifestada en el deteriorament dels habitatges i de les infraestructures, on viuen gent de classe baixa i d’origen immigrant i que corren el risc de convertir-se en guetos. Quant a això, la novel·la, sempre a través dels ulls del protagonista, no evita que queden clars els significats polítics d’aquest urbanisme. la desfeta ambiental i humana que provoquen les perifèries urbanes.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

[Vídeo de Canal TE] Òscar Meseguer va presentar "La petjada d'El Rubio"

Òscar Meseguer va presentar a Tortosa el seu nou llibre "La petjada d'El Rubio, l'últim company de la Pastora". Amb una acollida que va aplegar un centenar de persones a la Biblioteca Marcel·lí Domingo, Meseguer va exposar les claus d'aquesta obra de periodisme d'investigació i memòria històrica. 

Canal Terres de l'Ebre va cobrir l'esdeveniment i ha editat aquesta peça informativa. 

 

El crític literari Josep San Abdón ha entrevistat Joan Garí amb motiu del llançament del seu nou llibre "Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món", un aplec de reportatges periodístics internacionals, captats també amb l'objectiu fotogràfic de Ramon Usó. Us deixem un fragment de l'entrevista.

Per què el llibre porta com a subtítol Una mirada valenciana al món?

Perquè l’única manera honesta de viatjar pretenent conèixer altres cultures és fer-ho a partir de la pròpia.

L’any 2008 viatgeu a l’antiga Alemanya Democràtica a indagar en la memòria dels totalitarismes. Què és el que vau trobar?

Va ser un viatge molt impactant perquè vaig anar, per exemple, a Weimar. Allí et trobes, en pocs quilòmetres, la casa-museu de Goethe (l’autor emblemàtic de la cultura germànica) i el camp de concentració nazi de Buchenwald. I la ciutat, a més, va viure dècades sota el control de les autoritats comunistes. Un còctel que porta a la reflexió i que va originar la matèria central del reportatge que hi vaig dedicar.

Al llegir el text dedicat a Holanda tinc la impressió que vivim en una mena de banalitat turística, es visita el famós barri de les prostitutes, el Barri Roig, amb el mateix ànim que la casa d’Anna Frank.

El més curiós és que és la pròpia societat holandesa la que posa al mateix nivell el Barri Roig i la casa d’Anna Frank. Vull dir que la prostitució allí és totalment legal i les prostitutes cotitzen a la Seguretat Social (cosa que em sembla perfectament raonable) i, per tant, un matrimoni de mitjana edat amb els seus fills pot anar al matí a visitar el museu d’Anna Frank i a poca nit eixir a fer una passejada a veure les novetats als aparadors del Barri Roig (tal qual!). A mi em sembla tot molt civilitzat, perquè mai he sigut un purità en matèria sexual (a pesar d’estudiar durant 13 anys en un col·legi Salesià, o precisament per això…) i sóc partidari de legalitzar tant la prostitució com el consum de drogues, per eliminar així l’activitat de les màfies que ara s’hi lucren.

A l’Havana vau trobar un gran paral·lelisme amb el barri del Cabanyal de València.

Sí, és un dels textos centrals del llibre, un llarg assaig que busca la relació entre el barri del Cabanyal i l’Havana. No dic que siguen iguals, sinó que s’assemblen estèticament, i això em va donar un cert joc literari.

Un dels viatges més emotius és el que vau fer a Orà per a rememorar el viatge de l’ Stanbrook, l’últim vaixell de la República.

Això va ser una oportunitat única, poder acompanyar l’expedició valenciana que anava a inaugurar un monòlit a Orà per commemorar la gesta del Stanbrook. Hi vaig viure moments molt emotius. M’acompanyava el professor de la Universitat d’Alacant Enric Balaguer, que va ser un gran company de viatge. I després cal destacar el paper d’un altre vell amic, el llibreter Rafa Arnal, que va ser l’ànima de l’expedició. Crec que és un dels reportatges més colpidors del llibre, per al seua càrrega emocional. Ens hi vam trobar amb fills i néts dels passatgers del Stanbrook, els últims republicans que van poder fugir d’Espanya abans de l’adveniment de la dictadura de Franco.

De la visita a Txernòbil dius que és un dels llocs més estranys que has visitat mai.

Totalment, Se suposa que allí no pot viure res, perquè alguns dels elements radioactius del vessament tenen una vida, en algun cas, de milers d’anys… però allò està ple de gent, i conté una fauna i flora considerables. És un lloc tremendament estrany. Damunt, amb la invasió de Putin, vaig llegir que els russos que van ocupar Txernòbil van acampar en un dels llocs més contaminats, i n’han eixit malparats…

I a Txernòbil vau trobar a Ivan i Maria dues persones de vuitanta anys, que viuen en la zona prohibida, i mengen del que conreen al seu camp, i els animals que es crien, i la radiació no els ha matat.

Exacte, és tot molt misteriós. Sembla que això de la radiació va per zones, perquè Ivan i Maria tenen uns camps de conreu i no els ha afectat per a res. Però no és que jo estiga desconcertat: és que a hores d’ara encara no hi ha estadístiques oficials ni de quanta gent va morir en els mesos posteriors a l’accident nuclear. Als efectes, és com si Ucraïna visquera encara en l’època soviètica.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

Sergi Durbà, entrevistat a Pròxima Parada per "El cant de les granotes"

L'escriptor Sergi Durbà acaba de publicar el dietari "El cant de les granotes", el relat personal d'un any visquent a un poble de l'Espanya buidada (de la Lapònia espanyola), això és, el desert demogràfic de comarques de Castella-La Manxa i Aragó. Durbà expressa les percepcions del que hi veu i escolta des de la seua valencianitat, tal com ha explicat a l'entrevista que li han fet al programa Pròxima Parada d'À Punt Ràdio, i que podeu escoltar a continuació.

Josep Usó, entrevistat al programa La Nostra Gent de Canal 56

L'escriptor Josep Usó va ser entrevistat al programa La Nostra Gent, que dirigeix Jordi Carapuig a Canal 56. Usó va parlar de la seua novel·la "El carrer era de terra", premi Ciutat de Sagunt. 

Ambientada a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat, el llibre conta les vides d’alguns veïns del barri de l'Hospital de Vila-real, els quals es creuaran i donaran origen a una sèrie d’esdeveniments, moguts per les grans forces que impulsen les persones a fer el que fan: l’amor, l’ambició, l’odi, la venjança, la cobdícia… Les mateixes passions que han mogut la Humanitat des dels seus inicis. El carrer serà testimoni d’uns fets que basteixen una història apassionant.

 

La col·lecció Maremàgnum s'amplia amb la reedició de la novel·la "Material fotogràfic" de Joaquim Espinós

"Material fotogràfic", la novel·la de Joaquim Espinós que literaturitza l'emigració valenciana als Estats Units a principis del segle XX, s'ha reeditat en la nova col·lecció Maremàgnum després d'exhaurir-se en la col·lecció Narratives.

L'obra d'Espinós, premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, conta la història de tres amics, tres joves de divuit anys que van voler canviar el rumb de les seues vides, i per a fer-ho, es van embarcar en un vaixell cap als Estats Units. Corre l’any 1918, i les dures condicions de vida que hi havia en les zones rurals valencianes van fer que molts es decidiren a emprendre el mateix camí que ells. Una vegada arribats a Nova York, viuen tota una sèrie de penalitats i aventures, que canviaran per sempre més les seues vides.

"Necessitarem habilitats com l’empatia i la cooperació, tones de sensibilitat, resiliència i, lògicament, responsabilitat". Cazarabet entrevista Jordi Marín

Els activistes culturals de Cazarabet han publicat al seu web una entrevista amb el professor i escriptor Jordi Marín, qui acaba de publicar l'assaig "Educar per al col·lapse". En aquest llibre, el maestratenc descriu un escenari de coincidència de múltiples crisis (l'econòmica, l'ecològica, la social, l'energètica, etc.) que portaran a un nou tipus de societat, diferent a la que fins ara s'ha sustentat en els combustibles fòssils. Enfront d'aquest panorama, Marín proposa adaptar-nos, especialment les noves generacions. Us deixem un fragment de l'entrevista.

Jordi, ens pots explicar què et va fer escriure aquest llibre que ens explica com s'educa tenint en compte el col·lapse?

La motivació per a escriure el llibre naix a l’aula i com a conseqüència d’una pregunta que ens fem constantment els mestres: com serà la societat d’ací a uns anys? Ens fem eixa pregunta perquè és a partir de la seua resposta que podem dissenyar la nostra tasca docent per a, així, donar al nostre alumnat les millors eines per a afrontar eixe futur. Quan me la vaig fer per darrera vegada, abans de posar-me a escriure, em vaig adonar que el futur estava anant en una direcció molt diferent de la que ens estaven venent en aquell moment. Des de llavors, principis de 2021, hem acumulat moltes proves i evidències que el món s’està adreçant, malauradament, a un col·lapse civilitzatori.

S’ha de tenir en compte que ara fa uns anys -més o menys quan tu degueres cursar primer de BUP- s'educava i ens parlaven de la salut del planeta, de l'efecte hivernacle, de la capa d'ozó… encara parlàvem de prevenció i tenies la sensació de que estàvem a temps de molt.

Sí, és cert que aquells anys, a principis dels noranta del segle passat, la consciència ecològica es va anar estenent a les aules. Es parlava de salvar el planeta en termes ecològics, de contaminació sobretot, però jo no recordo que em parlaren dels efectes sobre el clima. Es va treballar molt la qüestió ecològica, que està molt bé, però va ser una llàstima que no es tractara l’altra part perquè era un moment crucial. Llavors els negacionistes del canvi climàtic tenien molt de pes i es van perdre unes dècades precioses per revertir o almenys aturar els efectes del canvi climàtic. D’altra banda, el neoliberalisme començava la seua expansió i, per tant, qualsevol discurs en contra del creixement era automàticament esborrat de l’escena mediàtica.

Què ha passat per a estar parlant en uns trenta anys de com afrontar el col·lapse?

El que ha passat és que hem estat moltes dècades agranant la casa i amagant la pols baix de l’estoreta i aquesta ja no dona per a més. Ja no ho podem amagar. Les evidències són tantes i en tants camps que no podem seguir dissimulant o buscant excuses de mal pagador. L’època de l’energia barata s’ha acabat. L’era de la disponibilitat de recursos materials, com si aquestos foren inesgotables, s’ha acabat. S’ha fet evident el que ja fa 50 anys anunciava el Club de Roma amb el conegut informe Meadows: el creixement infinit de l’economia és impossible en un planeta finit.

Com a estudiant, i després com a docent, com veus aquest viatge per la història de la cura que deuríem de tindre pel planeta?

Veig que hi ha hagut una evolució perquè com a estudiant, fa 30 anys, la qüestió de tenir cura del medi ambient es veia com una frivolitat d’uns quants malgrat que els experts ja avisaven del que està succeint ara. Actualment, però, el discurs ja no ve exclusivament dels sectors ecologistes o de la comunitat científica sinó que s’hi han afegit els poder econòmics que veuen com la seua hegemonia està en perill. La mala notícia és, però, que les mesures que s’estan prenent segueixen apostant per un creixement econòmic. No han entès res.

Perquè sí, moltes trobades mundials, molts congressos… però sovint les millors respostes, les més coherents es troben a peu de carrer, a l'aula…

Quan explico què vol dir créixer, indefinidament, un 2,5% anual als meus alumnes i la dependència que té aquest creixement de la disponibilitat il·limitada d’energia barata (fòssil) i recursos minerals, no tarden més de 30 minuts en veure que això és impossible. Després d’un breu debat arriben a l’única conclusió possible: hem de decréixer. Arriben a la mateixa conclusió que han arribat els 100 ciutadans, triats aleatòriament, que han participat a l’Assemblea pel Clima recentment. L’IPCC ho diu obertament, però els estats membres de les cimeres internacionals del clima (les COP) ho segueixen negant i ocultant.

Com s'explica el col·lapse dins l'aula?

El primer que faig és treure del cap la idea que serà una cosa d’avui per demà. El col·lapse no té data, es tracta d’un procés irreversible de degradació d’un sistema que manté una societat. Això dona lloc a un altre sistema i, per tant, la qüestió és, en primer lloc, que hem de reconèixer el procés de degradació en què ens trobem i, en segon lloc, començar a pensar com ens adaptem i en com construïm el nou sistema.

Educar per al col·lapse, com educar per a fer front a molts problemes socials i demés, depèn més que res de l'empatia i la sensibilitat versus responsabilitat dels docents?

Ens arriben uns temps on la comunitat, el grup, serà vital. Hem de fer-nos a la idea que ens necessitarem molt els uns als altres (com en altres moments de la història) i, per tant, habilitats com l’empatia i la cooperació necessitaran tones de sensibilitat, resiliència i, lògicament, responsabilitat. Ara bé, aquesta responsabilitat ha de ser compartida per tota la societat, perquè és tota la societat la que educa.

Perquè els temaris fan prou cas d'aquestes situacions que cerquen tant a l'ésser humà, en aquest cas, en convivència amb la natura?

No sempre. De fet la nova llei d’educació es basa en els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) i aquests segueixen promovent el creixement econòmic. Resulta increïble que amb la que ens està caient, una llei educativa acabada d’estrenar seguisca parlant de creixement econòmic. Es tracta d’una llei feta a mida per a les polítiques neoliberals, justament les que estan accelerant el col·lapse.

Podeu llegir la conversa sencera tot clicant ací.

El Setmanari L'Ebre es fa ressò del nou llibre de Josep Bayerri "Les riberes catalanes de l'Ebre"

L'articulista Eduardo Sánchez parla al Setmanari L'Ebre del nou llibre "Les riberes catalanes de l'Ebre" de Josep Bayerri. Als anys 60, el jove Bayerri va publicar a La Vanguardia una sèrie de reportatges en què recorria les terres banyades pel riu Ebre des de Mequinensa fins el delta, tot descrivint pobles i gents. Ara, mig segle més tard, refà el recorregut i compara el desenvolupament d'aquest territori. A més, compta amb el pròleg de Xavier Garcia. Us deixem amb un fragment de l'escrit de Sánchez.

Quan el lector tingui a les mans les últimes aportacions literàries de Josep Bayerri i Xavier Garcia, també tindrà bona part de la història de l’Ebre català de les últimes dècades (Les riberes catalanes de l’Ebre). Resulta molt atraient que unes cròniques de la nostra terra escrites per Josep Bayerri a La Vanguardia, després de mig segle -la primera, el 3 de gener de 1964- siguin actualitzades el 2022, quan els lectors tenen una nova visió de com la nostra història ha anat evolucionant al llarg d’aquests anys. No resulta estrany que Xavier Garcia hagués animat Bayerri a traduir al català aquells textos escrits en aquell moment en la llengua imposada per l’Espanya eterna. Conec molt bé Xavier Garcia (el seu prologuista) des d’aquell 2 de juliol de 1978, quan Josep Tarradellas feia una visita institucional a la Ràpita; i ens veuríem nou dies després arran de la tragèdia del càmping Alfacs.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

Joan Garí i "Cosmopolites amb arrels", al Més 324

El programa Més 324 de Televisió de Catalunya, presentat per Xavier Graset, va entrevistar l'escriptor i periodista Joan Garí, autor del llibre "Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món", un conjunt de reportatges periodístics internacionals realitzats per a diversos mitjans de comunicació.

"La batalla d'Oxford" de Mariano Casas, vista a La Veu dels Llibres

Francesc Gisbert és crític especialitzat en narrativa infantil i juvenil valenciana, i ha dedicat a La Veu dels Llibres una ressenya a la novetat "La batalla d'Oxford". Amb aquesta obra d'aventures ambientada en la Segona Guerra Mundial l'autor Mariano Casas va obtindre el Premi Internacional de Narrativa Juvenil Ciutat de Benicarló. Us deixem un fragment de l'article.

Mariano Casas (València, 1963) és un escriptor que sap trobar temes interessants com a punt de partida per a novel·les que combinen la trama històrica, la intriga iniciàtica i la pulsió aventurera. Obres publicades en col·leccions de narrativa juvenil, pot llegir-les i gaudir-les un lector adult amb interès pel gènere d’aventures. Escales d’una fuga (ambientada a la Guerra Civil), El lleó del Rif (Guerra del Marroc) o les narracions contemporànies Sabor de crim, L’escola secreta o El carrer 722 són bons exemples del seu ofici.

La batalla d’Oxford ens situa en un moment apassionant. Després de la Guerra Civil, hi ha una diàspora de refugiats arreu d’Europa. Tom, el jove protagonista, i sa mare, fugen de Sueca amb l’ajuda de Ramon Pous, un agent de la República i amic de son pare, mort al front: «El teu pare i jo no érem allò que diríem soldats com els altres. Lluitàvem... però d’una altra manera». S’embarquen a Gandia cap a l’exili i Josep Pous li fa una proposta: «Necessitaré algú amb els ulls ben oberts i que siga discret. Passen coses... a Oxford». Acabada la Guerra Civil, a les beceroles de la mundial: «Els nostres enemics no descansen i mouen cel i terra per aconseguir el que volen... per acabar amb nosaltres».

Fet i fet, el començament de la guerra mundial va despertar esperances entre els exiliats de la República i temors, entre els vencedors de la contesa civil: «Si els anglesos entren en guerra contra els alemanys és possible que tot no estiga perdut per a nosaltres». Durant la guerra, la partida no es juga solament als camps de batalla, sinó també a la rereguarda. «De manera discreta i sense que ningú se n’adone, allà es juga una partida d’escacs apassionant, una mena de batalla secreta». La batalla és entre els filonazis anglesos, simpatitzants de la Dictadura franquista, i els refugiats del Comité republicà, que confien que l’entrada dels aliats en la guerra capgire la derrota franquista.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

"Produir allà on es consumeix hauria de ser una prioritat ineludible". Jordi Marín, entrevistat a El Diari Online

El crític literari Josep San Abdón conversa amb l'autor del nou assaig "Educar per al col·lapse. Reflexions des de l'aula". Jordi Marín ha publicat un llibre on descriu les diferents crisis a les quals la societat s'enfronta, des de la climàtica a la digital, i elabora algunes propostes per adaptar-s'hi, especialment les noves generacions. Reproduïm un fragment de la conversa d'El Diari Online.

El títol pot ser enganyós perquè sembla adreçat només a professors, però jo crec que pot resultar d’interès per a qualsevol tipus lector.

Sí, tot i que ho puga parèixer, no és un llibre adreçat exclusivament a docents. De fet, vaig triar el verb educar perquè interpel·la tothom: docents, famílies… i qualsevol persona que estiga interessada en els reptes que hem d’afrontar com a societat. Des de l’escola sovint diem que és tota la societat que educa. És allò de “cal tota una tribu per educar un xiquet”, doncs és a tota la tribu que va dirigit el llibre.

El futur del segle XXI sembla que estarà marcat per diferents crisis: climàtica, energètica, digital, social…que ens por portar al col·lapse com a civilització. En el llibre reflexiones sobre tots aquests temes però no vols ser sensacionalista, catastrofista ni apocalíptic.

Més que de futur parlaria de present. Encara parlem del segle XXI com si fórem al segle XX, com si es tractara d’una cosa que està per venir. Som a la tercera dècada d’aquest segle i el futur no és que estiga per venir, és que se’ns tira a sobre. Moltes d’aquestes crisis fa temps que ens afecten, la climàtica sense anar més lluny, però potser és ara que comencem a ser-ne més conscients per la velocitat que està agafant tot. La qüestió del col·lapse cal entendre-la com una degradació contínua d’una societat, no és un fet d’avui per demà. El fet d’estar immersos en la societat de la immediatesa fa que ens resulte més difícil percebre els processos que es produeixen a llarg termini, però no per això deixen de produir-se. Ser-ne conscient reconec que pot resultar impactant, però en cap cas la meua intenció és fer sensacionalisme, sinó senzillament posar-ho damunt la taula i parlar-ne.

Quan es parla de creixement sostenible, una expressió que escoltem sovint en boca de polítics que volen aparentar preocupació mediambiental, estem davant d’una contradicitio in terminis, com deien els clàssics, o ens fem trampes al solitari, com a tu t’agrada dir, perquè el creixement sostenible no és possible.

Quan es parla de creixement es fa en termes econòmics. Es considera que una economia va bé si el seu PIB creix de l’ordre del 2,5% anual aproximadament. Això vol dir que cada 30 anys aquest es duplicaria, en gairebé 60 anys es quadruplicaria… i això no pot ser. No s’explica que l’economia creix gràcies a la disponibilitat d’energia i de recursos materials, de la mateixa manera que no s’explica que aquesta disponibilitat no pot créixer al mateix ritme. Té límits. La disponibilitat d’energia no pot créixer indefinidament ni tampoc la disponibilitat de recursos minerals. De fet els estem esgotant, així que el discurs del creixement és qualsevol cosa menys sostenible, de fet és del tot insostenible. Defensar el contrari és enganyar la població.

Un problema al que s’haurà de fer front en el futur és el de la crisi energètica. Ara es parla molt de la transició energètica o ecològica. Es té previst fer un enorme desplegament de grans parcs eòlics i plantes fotovoltaiques per part de les grans companyies energètiques. Això no només no soluciona el problema energètic sinó que a més suposa una nova empremta ecològica. Què ens pots dir al respecte?

Que hem de fer una transició és indiscutible perquè la crisi energètica ja la tenim al damunt. Ara bé, pretendre que les energies renovables ens salvaran la papereta no és de rebut perquè no podem electrificar tota l’energia que avui consumim provinent dels combustibles fòssils o l’urani. La transició passa per reduir dràsticament la nostra demanda d’energia i d’això no se’n vol sentir a parlar. D’altra banda, es passa per alt l’alta dependència d’aquestes energies renovables de materials escassos. Potser són viables a curt termini i per a certs llocs o situacions, però no són cap solució a mitjà o llarg termini. Hem d’entendre que el nostre model de societat és inviable i en comptes d’encomanar-nos a miracles que molt probablement no succeiran, hauríem de començar a pensar i planificar com dissenyem una nova societat on haurem de decréixer forçosament.

A banda de tot això i tenint en compte que estem en una situació d’emergència climàtica, el primer que s’hauria de fer és nacionalitzar tot el sector elèctric. No és cap bestiesa, Alemanya està preveient d’expropiar energètiques. El que no és acceptable és que s’estiga legislant per a aquestes companyies, se les estiga subvencionant i, a sobre, se’ls permeta especular amb un bé de primera necessitat com és l’energia. I és en el marc d’aquesta especulació que entren els macroprojectes a les zones més despoblades aprofitant la poca resistència i els preus barats del sòl, malgrat que després s’haja de transportar l’energia lluny. Si estem en situació d’emergència, com ens podem permetre construir lluny i tenir pèrdues d’energia en el seu transport? Produir allà on es consumeix hauria de ser una prioritat ineludible.

Un altre dels problemes del que ens alertes en el llibre és la crisi digital. La creixent digitalització implica un augment de consum energètic, de manera que podem arribar a una apagada digital, i aquesta tecnologia quedarà només a l’abast dels que la puguen pagar.

La digitalització és un dels sectors que més fortament depèn d’un subministrament continuat d’energia i de recursos minerals crítics, fiar-ho tot a un futur altament digitalitzat ho veig gairebé una irresponsabilitat. L’apagada digital és un escenari que no veig a curt termini, ara bé, un encariment de la tecnologia i, amb ell, una privació de l’accés als continguts digitals crec que està més a prop que no sospitem. Això implicarà una escletxa digital molt més accentuada de la que estem veient ara. Si posem la vista més enllà, un horitzó sense Internet no és gens descartable. La meua recomanació a l’alumnat és que imprimisquen tot allò que vulguen conservar.

Totes aquestes crisis lògicament ens portaran a una crisi social.

Sense cap dubte. De fet ja ho hem vist aquest hivern a països com Sri Lanka, Laos, Iran o l’Argentina, i això no ha fet més que començar. El més visible ara mateix és l’encariment del gas o dels combustibles dependents del petroli i les seues repercussions en les tarifes elèctriques, però el problema veritablement greu és l’alimentació. Hi ha un risc altíssim de manca d’aliments en un futur més que proper a escala mundial. A l’Argentina han tingut dificultats per poder fer la collita per la manca de diésel, l’Índia a suspés les exportacions de cereals, Ucraïna ja sabem com està, a França estan molt preocupats per la nefasta collita d’enguany… A més hi ha escassetat de fertilitzants arreu del planeta, la qual cosa comportarà problemes extremadament greus de cara a la collita de 2023. Els conflictes que això generarà estan a la cantonada, i una cosa és no tenir accés a Netflix i l’altra és el pa.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

Salvador Vendrell, entrevistat a Sueca TV per "A casa Joan Fuster"

L'emissora local Sueca TV ha entrevistat l'escriptor Salvador Vendrell amb motiu del llançament del seu nou llibre. "A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca" són els records en primera persona de les mítiques trobades a la llar de l'escriptor i intel·lectual, al suecà carrer de Sant Josep. Allà, Fuster es reunia amb polítics, periodistes, escriptors, activistes… per donar forma a la nova societat que s'albirava. Com explica Vendrell, aquest és un llibre de memòries, que parla d'allò que va conèixer de primera mà.

Sergi Durbà i "El cant de les granotes", a les pàgines del Levante-EMV

L'escriptor saguntí Sergi Durbà ha estat entrevistat al Levante-EMV per "El cant de les granotes", l'obra amb la qual ha obtingut el Premi de Narrativa Vila d'Almassora: "Un dietario que refleja mi paso, y el de mi familia, por la conocida como Laponia española", explica l'autor, tal com recull l'article d'A. Vidal que reproduïm a continuació.

 

"Fuster en la seua salsa". El crític Joan Garí ressenya "A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca"

L'escriptor Salvador Vendrell fa memòria de les seues estades a les tertúlies fusterianes amb el nou llibre "A casa Joan Fuster", que apareix justament en el centenari del naixement de l'intel·lectual de Sueca. A tall de l'estrena literària, el crític literari Joan Garí ha dedicat unes línies a la publicació al seu blog Ofici de lector. En reproduïm un fragment.

Vendrell va freqüentar Fuster en aquells anys gloriosos en què la dictadura acabava i la democràcia no acabava de nàixer. Quan tot just era un monyicot de Fortaleny a la recerca d'emocions fortes, va descobrir a ca Fuster els aforismes i el whiskey com un contínuum gnoseològic que obria la porta a un univers de saviesa infinita. A casa Joan Fuster és la crònica d'aquells anys en què tot estava per fer i tot -encara- era possible.

El número 10 de Sant Josep era un laboratori d'idees on Fuster "manava faena" als joves escriptors i/o estudiosos: quins llibres s'havien de llegir, quins llibres s'havien d'escriure. Envoltat de llibres, de caixes d'alcohol i de caixetes de tabac ros, aquell catau era el bar més barat de la rodalia i el que tancava més tard.  

Vendrell, per contra, va tindre la sort d'assistir, en primera fila, als actes del Fuster més autèntic. Sovint confessa que era present, a la vora del llegendari tendur, mentre el mestre dialogava amb polítics, artistes i intel·lectuals de renom. Una posició certament privilegiada. D'entre tots els convidats, en destaca un: Ciprià Ciscar. Naturalment, Fuster era ciscarista, a diferència de molts dels seus seguidors. Les raons són molt naturals: Fuster era molt més intel·ligent i pragmàtic que la majoria dels seus followers. Ell va entendre de seguida que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià era revolucionària, el primer estri legal favorable a la llengua des dels Decrets de Nova Planta...

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

"Poètica suburbial de la desolació". Caràcters parla de "Lluny de qualsevol altre lloc"

El crític literari Josep Lluís Roig ha ressenyat a la revista Caràcters de la Universitat de València la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.

Poètica suburbial de la desolació 

Lluny de qualsevol altre lloc, de Fèlix Edo Tena no és una novel·la i potser ni tan sols una narració en el sentit més ampli, malgrat estar publicat a la col·lecció «Narratives» d’Onada Edicions (Benicarló, 2021). Qui busque una novel·la que ni s’hi atanse.

Ni tan sols és una narració en el sentit de Serem Atlàndida, de Joan Benesiu, on el viatge és l’excusa narrativa que vehicula la circulació de les idees però on els actes dels personatges tenen conseqüències.

Ací, en canvi, quan arribem a la història ja han ocorregut les coses importants que li havien de passar al protagonista, ni tan sols sabem què va trencar l’equilibri ni quant de temps fa que aquest s’ha trencat perquè a l’autor no li importa. Fet i fet, el protagonisme veritable de les primeres cent trenta pàgines és per a la ciutat de Castelló —Castelló de la Plana— i els seus voltants. La seua perifèria, per parlar amb més propietat. Els suburbis, que recorre el nostre protagonista desesmat des del port fins a la seua totalitat desoladora. Erms i brosses i asfalt i rovell i tanques i marginació. Hi ha tota una poètica de la desfeta ambiental i humana que provoquen les perifèries urbanes.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Reduir les emissions implicaria decréixer, frenar l’economia, i això, en el context actual, cap potència econòmica està disposada a fer-ho". Vicent García Devís parla de "Educar per al col·lapse"

El periodista Vicent García Devís ha publicat a La Veu dels Llibres un complet article que ressenya el nou llibre de Jordi Marín, l'assaig "Educar per al col·lapse". En aquesta publicació, el professor d'Ares del Maestrat parla de la crisi energètica, del canvi climàtic, de l'escassedat de recursos o de la societat digital, i proposa que, enfront d'un planeta finit, cal fer un esforç per decréixer i adaptar-se nous estils de vida. Reproduïm un fragment de la conversa.

«L’any 2020 la humanitat va consumir 1,6 planetes Terra. No cal dir que —consumir 0,6 planetes Terra de més— és fa a costa de les generacions futures perquè, evidentment, el planeta és finit. Davant d’aquest escenari només hi ha una possibilitat real, malgrat que no agrade als mercats: decréixer». Créixer de manera sostinguda, com es diu des del món de la política i l’economia? «No! Això és una fal·làcia! Consumir menys, decréixer és l’única solució. El capital no es conformarà a guanyar menys diners. Tenim una vaca i no podem beure’s la llet de dos animals». Aquesta és una de les idees bàsiques d'Educar per al col·lapse (Onada 2022).

L’autor i analista, Jordi Marín, professor de física i química de l’IES de Vilafranca (els Ports), adverteix que cavalquem cap al col·lapse en la segona meitat del segle XXI per la suma de diverses crisis: climàtica, energètica, digital, social o per la pèrdua de diversitat. Marín ens alerta que, si no sorgeix una resposta global ràpida i eficient, la nostra civilització canviarà i donarà pas a una altra societat a la qual la humanitat s’haurà d’adaptar de manera forçada.

Jordi Marín, com a mestre, proposa en aquesta radiografia d’un món canviant que, des del sistema educatiu, no es pot ser simplement espectadors passius d’aquests canvis, sinó que «Tenim la responsabilitat de preparar cadascuna de les generacions que passen per les nostres aules per a un futur complex que no serà com es planteja des de diversos sectors de la política i el món empresarial, en un espai caduc d’un capitalisme salvatge. Aquest és l’objectiu del llibre, reflexionar obertament i convidar al debat sobre el nostre paper com a professors a l’hora de formar i educar el jovent davant d’un futur que ja està ací», emfatitza Marín en aquest manual clarivident.

La pandèmia, el confinament, la vida a través de les xarxes, les grans migracions i les guerres com la de Síria i ara la d’Ucraïna… tot es troba en un continu procés de transformació al qual caldrà adaptar-se. Un primer món on un consum desaforat s’apuntala en el cervell metafísic global de la societat. L’esgotament de les matèries primeres com ara el liti, el cobalt o les «terres rares» generaran un escenari en el qual, davant de la finitud d’aquests minerals, només els més rics podran tindre un smartphone o un altre aparell electrònic. Moltes vegades, aquests materials es troben en zones de conflicte o en guerra, com són Ucraïna, Rússia, Iraq o el Sàhara Occidental… i això ho complica tot més encara. Els materials fòssils com ara la benzina s’esgotaran i no es podrà sostenir la vida com ara la concebem, només amb les energies renovables.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

"Mala sort per a la fusta si naix violí", vist per Manel Alonso al Diari Gran

El crític literari i escriptor Manel Alonso ha publicat al Diari Gran una ressenya del nou llibre d'Antoni Martínez Bonet. "Mala sort per a la fusta si naix violí" és un recull de catorze relats amb un vincle en comú: estan protagonitzats per escriptors de tota mena i índoles, des de grans noms de les lletres a ficticis. Ha obtingut el 37é Premi de Narrativa Vila de Puçol, Us deixem un fragment de l'escrit d'Alonso.

El títol elegit per Bonet està basat en un vers del poema Un tros de fusta del poeta francés Arthur Rimbaud, «i si un tros de fusta descobreix que és un violí?», que ens parla d’aquells éssers que tenen en el seu interior la força de la creativitat artística, musical o literària, però a diferència de Rimbaud, la mirada de Bonet se centra en el do, que una vegada descobert és complicat de gestionar i que et pot portar per sendes tortuoses, pel carrer de l’amargura i l’autodestrucció.

El llibre recull catorze narracions d’extensió diversa, escrits alguns amb l’ús d’una veu narrativa aliena al relat i altres amb la veu del protagonista, encara que aquest es trobe criant malves. Trobem, a més dos relats, Miguel Hernández. La carta i L’entrevista on Martínez Bonet decidix canviar radicalment de fórmula, en el primer empra la forma d’una epístola i en el segon s’arrisca a convertir un dels gèneres estrela del periodisme, germà de la literatura, en una llarga conversa en què utilitzant la figura d’un cantant, reencarnació valenciana d’Elvis Preley, fa un retrat dur de la societat valenciana.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

Els relats de "Mala sort per a la fusta si naix violí" a La Veu dels Llibres

El crític literari i escriptor Salvador Vendrell ha dedicat una ressenya al nou llibre d'Antoni Martínez Bonet. "Mala sort per a la fusta si naix violí", publicada a La Veu dels Llibres. L'obra de l'autor de Carlet, guanyadora del Premi Vila de Puçol de Narrativa, és un conjunt de catorze relats que compten amb la presència literària de grans noms de les lletres. Reproduïm un fragment de l'article.

No sé si els personatges coneguts del món de la literatura, de l’art o de la música que protagonitzen els contes de Bonet troben la seua pròpia felicitat. El que sí que mostren són les seues passions i els seus molt particulars caràcters. Així, conte a conte, ens podem entretenir amb les dèries d’uns personatges que formen part del nostre imaginari cultural i que, encara que la majoria són ja ben morts, tornen a viure amb les narracions de Bonet per presentar-nos aspectes significatius de la seua biografia o escenes molt particulars de les seues trajectòries.

Així, assistirem al moment en què Fernando Pessoa es va quedar enganxat a l’ham de l’enamorament com un peix decidit a tastar l’aire de l’atmosfera. I com escrivia versos infantils a la seua estimada. Versos de joc improvisat per enamorar una Ofèlia displicent, alegrement jove, a anys llum de la maduresa d’un home que encara s’havia de fer com a poeta, però que volava com una àliga omplint papers. O escoltar Robert Johnson tocar la guitarra hores i hores i bevent. O bevent i tocant, que és el mateix, amb el desig de convertir-se en un Faust qualsevol: “Si fos veritat que aquesta música és del dimoni, com asseguren els predicadors, jo ja m’hauria amerat de tota ella per ser un bon bluesman. Et jure, Mingo, que donaria l’ànima al diable si m’atorgués la capacitat d’enlluernar el món amb els meus dits i el meu cant”.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

Vídeo de la conversa amb Joan-Josep Sancho i Rafel Espuny, autor i fotògraf de "Natros. Gent com tu"

L'Ajuntament d'Alcanar ha publicat al seu canal de Youtube la conversa que ha mantingut l'activista cultural Mariola Nos amb Joan-Josep Sancho i Rafel Espuny, l'autor i el fotògraf respectivament del llibre "Natros. Gent com tu". L'obra consta de breus retrats vitals de persones corrents d'Alcanar, les Cases i Alcanar Platja, i reivindica l'enfortiment dels vincles entre el veïnat canareu.

Quim Giró, autor del llibre fotogràfic "Terres de l'Ebre. El paisatge humà", entrevistat a Aguaita.cat

La periodista Sílvia Berbís ha entrevistat el fotògraf Quim Giró per a l'Aguaita.cat, amb motiu del llançament del llibre "Terres de l'Ebre. El paisatge humà", una obra en gran format en què Giró capta amb el seu objectiu l'essència humana de la societat ebrenca. Us deixem un fragment de l'entrevista.

Quim Giró : «Abans de ser fotògraf, havia sigut voyeur, i ara amb la càmera, d'alguna forma també ho soc»

El fotògraf empurdanés Quim Giró ha conegut les Terres de l'Ebre a través de l'objectiu de la seua càmara. Com a resultat, un llegat artístic en forma d'imatges en blanc i negre que retraten sobretot persones i, a través d'elles, l'observador capta l'alegria de la gent, la identitat de la terra, el seu llegat patrimonial i genuï, el ritme pausat del pas del temps. El llibre "Terres de l'Ebre. El paisatge humà" aporta el valor d'una obra documental que posa en primer pla la gent ebrenca.

Vostè ve de l’Empordà, un lloc d’origen que també va retratar, i no fa tant que es va traslladar a viure a l’Ebre, on ara ens presenta este recull fotogràfic com a paisatge humà. L’Empordà i l’Ebre són dos paisatges diferents. Que té de diferent la seua gent respectiva?

Havia vingut del Nord, el destí em conduí a unes Terres del Sud. El paisatge marca la identitat, i en el cas de les Terres de L'Ebre, el riu és un element clau per entendre-ho. El riu vertebra el paisatge. El paisatge vertebra la seva gent. El seu reflex somriu.

D’alguna manera vostè ha descobert l’Ebre a través de la fotografia. Ha estat l’excusa diríem per visitar-les. Quina és la primera impressió que oferix este territori a algú de fora que ve desitjós de conèixer com és?

Exacte. La fotografia es va convertir en un mitjà per descobrir les Terres de L'Ebre. El temps va a un ritme particular, les presses no són bones conselleres, el descobrir, dixar-se portar, l'encant de la seva gent i la connexió amb la natura.

Creu que d’alguna manera haver vingut de fora, amb una visió “verge” sobre el territori, li permet sorprendre’s més per imatges que potser aquí ens passen desapercebudes a força de tenir-les ja assumides?

Totalment d'acord. Un elixir de vida alimentar-me de imatges fotogràfiques que descobria per primer cop.

Veient les seues imatges, diríem que la gent de l’Ebre té un toc distintiu d’alegria. L’ha volgut retratar intencionalment, esta alegria? l’ha buscat? Com?

L'alegria de la gent va ser un dels puntals que em va sorprendre i vaig retratar. L’he trobada en situacions diverses, en una festa, en un carrer, en el dia a dia... s'ha de dir que les fotos es van realitzar abans de la pandèmia (2018-2019) i marquen una època concreta.

Hi trobem verges i envelats de festes, flamencs inflables i espècies invasores, inflables aquàtics i retalladors... tot sembla tenir un toc de realisme màgic.

Un cúmul de sensacions, d'observar, d'estímuls constants, la ingenuïtat d'un nen que observa per primer cop el món.  

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

El crític Joan Garí ressenya "Educar per al col·lapse", el nou assaig de Jordi Marín

L'escriptor i crític Joan Garí ha publicat al seu blog Ofici de lector una ressenya de l'assaig "Educar per al col·lapse" publicat pel professor Jordi Marín. El llibre descriu de les crisis que estem enfrontant com a societat: la climàtica, l'energètica, la social, la digital… i fa una crida a actuar des de l'adaptació i la resiliència als nous temps. Us deixem un fragment de l'article.

Amb els llibres sobre educació, passa com amb els llibres sobre cuina: n'hi ha inflació. Però, de bons, en sol haver pocs. En la qüestió educativa (deixem la gastronomia per a la pròxima vegada), m'agrada escoltar la veu de l'experiència. Normalment les lleis educatives les solen fer pedagogs primmirats que no han xafat un aula en sa vida. Els resultats estan a la vista. L'experiència, contràriament, proporciona una perspectiva insubstituïble. 

Jordi Marín fa més de vint anys que fa classes en Secundària. És un tipus amb el cap ben moblat, així que és recomanable escoltar-lo quan parla del seu ofici. I això és precisament el que ha fet en Educar per al col·lapse. 

El col·lapse a què fa referència no és només l'educatiu: és civilitzatori. Si no orquestrem alguna mena de decreixement (és una de les tesis del volum), ja podem veure les orelles de la catàstrofe. En aquest context, quin sentit té modernitzar i actualitzar el sistema educatiu? I, sobretot, cap a on s'ha de modernitzar i actualitzar?

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.