"Tinc una forta tendència a escriure literatura d’humor, gairebé de sainet. Però aquesta volta, sense fugir-ne massa, em vaig plantejar escriure una història amb personatges que tingueren més substància que unes meres caricatures. Així que vaig treballar primer el rerefons dels actors del teatret, les motivacions que els havien de dur a actuar d’una manera o una altra. Tot i que essent una història d’humor el que m’interessava era desenvolupar amb un cert ritme les accions simultànies, com a les pistes d’un circ, i no tant fer que els personatges patiren una evolució psicològica al llarg de la novel·la."
Tot seguit, Ángel Rodríguez de Mier va exposar com es va materialitzar aquest projecte, la història que s'amaga darrere i que comença quan Borràs Fenollosa va contactar amb ell a causa d'un article publicat al setmanari El Dissabte al voltant dels immigrats. Posteriorment li va esmentar la possibilitat de publicar els relats del seu pare, escrits des de la presó quan va ser condemnat a mort, així com les seues memòries.Després d’una breu introducció de mans de José Antonio Sánchez, president de Setrill, va prosseguir Juanjo Roda, professional de la cuina, qui ens va atansar a la gastronomia evocant productes com la carxofa, la petxina, les mamelles de monja, els ous o la cigala, alhora que instava el públic a activar la imaginació i jugar a relacionar aquests aliments amb el món de l’erotisme.
Un cop captada l’atenció del públic, va ser l’autor, Vicent Palatsí, qui ens explicava les raons del nom Vitis vinifera (la vinya o el cep del qual es fa vi), també la tria dels personatges que apareixen a la coberta (un sàtir i una nimfa – el vi negre i el vi blanc), o el perquè del maridatge del vi i l’erotisme (de vegades un dóna joc a l’altre); també va remarcar que l’Església ha tingut un paper important en els dos elements, perquè ha censurat l’erotisme, però ha sacralitzat el vi.
Finalment, Rafel Pino, en nom del celler El Masroig, va delectar el públic amb una xicoteta explicació del Vi Novell 2011, vi que es va presentar a Benicarló juntament amb els relats. El va definir com “un vi bandarra i popular, molt fruitat, amic de la gresca i la tradició”. Justament el refranyer popular diu: “Per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi”, tal com apareix en l’etiqueta.
Tot seguit, Rafel Pino i Eulàlia Roca, del celler El Masroig, ens van oferir un tast del Vi Novell 2011, del qual el públic va gaudir.
El públic del Baix Maestrat i Terres de l'Ebre que es va perdre aquesta presentació, té una nova oportunitat el proper dijous, 1 de desembre. El Vitis vinifera cataloniae arriba a Vinaròs, al café Mandràgora (Socors, 33). La cita començarà a les 20 hores.
L'article, publicat passat 11 de novembre al suplement cultural del Levante-EMV, abasta els diversos components de l'obra que han impulsat els professors i professores de l'IES Joan Coromines de Benicarló, Òscar Coll, Carme Alonso, Pepa Àlvarez i Francesc Delcastillo. Antoni Zaragozà recòrre l'extensa nòmina d'autors (escriptors, músics, estudiosos...) que van aportar el seu gra de sorra a les conferències estellesianes del passat 2010 i que ara veuen la llum en el llibre "Ara, Estellés. 12 poemes, 12 cançons a Benicarló". "Aquest llibre, confegit com una mena de guia divulgadora dels actes de les jornades d’homenatge a Vicent Andrés Estellés, és també, per la qualitat innegligible dels intervinents que hi escriuen, un estudi remarcable, malgrat la seua brevetat, de l’obra estellesiana", apunta Zaragozà.
En una tarda de novembre, ja al capvespre, vora les Rambles on una riuada de gent sempre vagareja, l’Espai Mallorca de Barcelona acollia un càlid record per a Salvador.
Tot entrant a l’Espai, després de recórrer una galeria plena de lletres i cobertes de colors, i de badar per un xicotet vestíbul de productes d’aquesta terra tan mediterrània, tan blava i tan nostra com son Ses Illes, amb vins, sobrassades, melmelades, quelitas, i no sé quants plaers més per al paladar, vaig arribar a la cafeteria.
A poc a poc, la sala es va anar omplint d’amics, coneguts i lectors que no hi volien faltar. Els assistents, a poc a poc, van anar omplint les cadires, els tamborets, i fins i tot la barra del bar…
Després d’esperar breument la família de Salvador, vinguda des de les terres del sud, Eva Piquer va començar explicant-nos qui era Salvador, l’amic, el poeta, com l’havia conegut i què els unia. L’actor Jaume Comas ens va delectar posant veu i vida a les paraules d’en Salvador.
Tot seguit, es va visualitzar un vídeo on els qui no coneixíem Salvador ens vam poder fer una petita idea de com era a la universitat; de com alumnes seus adolescents recitaven els seus versos; el poeta recollint premis…
Es va continuar amb una tertúlia on Sergi Sancho, Orland Verdú i Sebastià Benassar ens apropaven al poeta Iborra amb anècdotes i vivències comunes. De quan es van conèixer fent un màster a Barcelona, a Petrer, o a Mallorca respectivamente.
En Jaume Comas ens va tornar a fer una lectura de més poemes. I, a continuació, diversos amics com Antoni, Pau i Isabel, ens van fer més nostre en Salvador mentre ens narraven moments que havien compartit amb emoció continguda i amb alguna veu trencada. Un altre cop, Jaume Comas va tornar a delectar-nos amb una darrera lectura que va finalitzar amb els versos d’“El pont sobre Mersey” que tant agradava a Salvador i gust compartit amb Sebastià.
Finalment, l’autor mallorquí Petit (Joan Castells) va omplir de música l’Espai que, a poc a poc, van fer seu els amics i que ara ja és d’en Salvador.
Crònica de R.M., qui va assistir a l'acte d'homenatge a Salvador Iborra a l'Espai Mallorca, passat divendres.
L'homenatge, en els mitjans de comunicació
Diversos mèdia del país s'han fet ressó dels dos actes en record del poeta valencià, un a Barcelona i l'altre, dissabte, a la seua ciutat natal.
De l'homenatge a l'Espai Mallorca es pot veure el vídeo que ha penjat Vilaweb TV, un extens resum amb les intervencions de Sebastià Bennassar, Orland Verdú i la resta de participants.
Per la seua banda, Cristina Savall escrivia l'article "El club del poeta mort" a El Periódico, una crònica de l'acte del divendres, en la qual ens descriu Salvador Iborra mitjançant els testimonis d'amics, familiars i coneguts.
"Bennasar, Orland Verdú, Sergi Sancho, Pau Vinyes, Antoni Trobat, Anna Cortils i Bel Olid van compondre un emotiu retrat del poeta del desamor, el cavaller medieval del segle XXI, un passejant a qui sempre acompanyava una llibreta, on traçava el mapa d'aquell territori mental que convertia en poemes. A vegades fumava en pipa. Els llibres eren la seva finestra al món. S'enamorava amb facilitat. Seductor, viatger, periodista de crònica negra al Diari de Balears, on li deien el Dostoievski per la qualitat literària dels seus relats. Culte, de gustos extravagants. Li agradava escoltar cançons de Demis Roussos per internet i entonar Lili Marlen, cançó a la qual va dedicar un preciós poema. Trucava als seus amics a altes hores de la matinada. Era valent, conversador amè, melancòlic. Adorava Gabriel Ferrater."
No són els unics articles. Guillem Carbonell ofereix diversos vídeos a la seua pàgina. Per la seua banda, Núria Cadenes ha penjat un escrit curt i punyent al seu bloc.
I just aquesta obra ha estat ressenyada per Manel Alonso en el seu bloc Els papers de Can Perla. Alonso destaca el paper d'observador que hi juga Campos en les diverses escenes que s'hi troba en el seu trajecte, i com les capta, deixant-se sorprendre, o posant parèntesi per aclarir el context.
I per al dissabte, els versos d'Iborra se sentiran a la seua València natal, concretament a partir de les 20 hores a l'Ubik Café, carrer del Literat Azorín, 13.
Per què un xiquet o una xiqueta hauria de llegir “La dolçaina màgica?
La bibliografia baixeriana s’enceta al 1957, amb el llibre de contes “Perque sí”, al qual hi van seguir “Perque no” (premi Víctor Català) i “Calipso”, ambdues publicades al 1960. Aquesta trilogia posa sobre la taula l’estil lingüístic de l’escriptor, un català culte, ric i elaborat, tal i com apunta Neus Penalba en el seu article.
Set anys després, el projecte veu la llum. “José Vicente Borrás. Memorias de un maestro republicano” ens porta el testimoni d’aquest professor calijó. De la seua veu, ens traslladem als anys 30 i 40 del passat segle i l’acompanyem en el seu calvari: els enfrontaments amb els anarquistes a Vilafranca, la continua fugida del front amb la seua família, les dues condemnes a mort i els anys que va romandre encarcelat. Ací no va acabar el seu patiment. Mestre per vocació, l’aparell franquista li va prohibir dedicar-se a la docència. No tornaria a donar classe fins 1965, quan se l’indulta per complet i li permet ensenyar fins la seua jubilació forçosa al 1974, als 70 anys.
I enmig d’aquestes Memòries, el llibre recupera els relats i els dibuixos que José Vicente Borrás va realitzar mentre esperava o la commutació de pena o l’afusellament als murs del cementiri castellonenc. En la primera pàgina indicava les seues intencions: “distraer el pensamiento, borrar de mi mente obsesionantes pensamientos pesimistas y matar el ocio en las eternas horas de celda”. Són un total de 33 documents, datats entre desembre de 1940 i abril de 1941. La temàtica és força variada; d’una banda, Borrás mostrava la seua habilitat amb el llapis amb dibuixos de paisatges i de personatges famosos.