"Els valencians tenim un dèficit de coneixement de la pròpia història". 3x4.info entrevista Joaquim Espinós, autor de "Material fotogràfic"

L'emigració als Estats Units ha estat un dels fets històrics més importants del primer tram del segle passat que, no obstant això, sovint ha passat desapercebut. Encara hui en dia, la marxa de milers de valencians, sobretot de les Comarques Centrals, a Nord-Amèrica en busca de millors condicions de vida, roman quasi desconegut, tot i que a poc a poc creix la divulgació històrica d'aquell episodi.

Ho fa gràcies a iniciatives com "Material fotogràfic", la novel·la en que Joaquim Espinós relata per primer cop aquest succés des de la ficció de tres joves que creuen l'Atlàntic i les penalitats i oportunitats que hi trobaran allà. L'obra va ser la guanyadora del Premi Ciutat de Sagunt de Narrativa i, des de la seua publicació al març, s'ha presentat per diversos indrets. També Espinós ha estat entrevistat per diversos mitjans de comunicació, com ara 3x4.info, de la mà del crític Josep Manel San Abdón.

En la conversa, Espinós explica que el tema encara ressona en els pobles que van ser epicentre de l'emigració, com el seu propi, Benilloba, al Comtat. Però, en el conjunt dels valencians, es pateix "un déficit de coneixement de la pròpia història". D'aquesta manera, "ja que no comptem amb mitjans audiovisuals, almenys la novel·la pot col·laborar a mitigar-ho".

Estem acostumats a vore pel·lícules i llegir novel·les sobre l’emigració italiana, irlandesa, polonesa, jueva, xinesa, però res de l’espanyola ni menys encara del cas valencià. Potser també en els anys de falsa opulència que hem viscut no es considerava oportú de mostrar el nostre passat com a poble emigrant. Ara, per cert, tornem a ser-ho, els valencians, com la resta d’espanyols, han de tornar a buscar en l’estranger la feina que no troben a casa. En aquest sentit, el tema de la novel·la és de trista actualitat. 

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací. 

 

* * * 

Com que l'enllaç original de l'entrevista està fora de línia, reproduïm l'entrevista de Josep San Abdón a Joaquim Espinós.

Joaquim Espinós Felipe (Benilloba, el Comtat, 1962) és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. El seu àmbit d’estudi es la literatura contemporània, sobre la qual ha publicat diversos estudis. Es dedica també a la creació literària, i porta ja publicades unes quantes novel·les. L’última Material fotogràfic (Onada edicions, 2015), amb la qual va guanyar el 16é. Premi de narrativa “Ciutat de Sagunt”. Una apassionant novel·la on se’ns conta un episodi poc conegut de la història dels valencians, l’emigració als Estats Units en les primeres dècades del segle XX.

Com va tindre la idea d’escriure aquesta novel·la?

Bé, el primer motiu d’inspiració fou la lectura del llibre de Teresa Morell, “Valencians a Nova York“, publicat fa tres anys. El llibre descriu el context i les característiques de l’emigració valenciana entre 1912 i 1920 als Estats Units. El tema em va interessar vivament per diverses raons. Primer perquè en el meu poble, Benilloba, l’emigració als Estats Units ha estat present, sempre n’has sentit parlar, fins i tot dins de la pròpia família. Després, perquè és un tema molt potent, que lliga la nostra història amb la gran història occidental. No sóc l’únic que s’ha sentit atret pel tema. El documental de Juli Esteve, Del Montgó a Manhatan, n’és una altra mostra.

Per què és tan poc coneguda l’emigració dels valencians als Estats Units?

Els valencians tenim un dèficit de coneixement de la pròpia història, i ja que no comptem amb mitjans audiovisuals, almenys la novel·la pot col·laborar a mitigar-ho. El fet que un tema tan important com aquest fóra fins fa poc desconegut, i que la meua siga la primera novel·la que el tracta és un bon exemple del que estic dient. Estem acostumats a vore pel·lícules i llegir novel·les sobre l’emigració italiana, irlandesa, polonesa, jueva, xinesa, però res de l’espanyola ni menys encara del cas valencià. Potser també en els anys de falsa opulència que hem viscut no es considerava oportú de mostrar el nostre passat com a poble emigrant. Ara, per cert, tornem a ser-ho, els valencians, com la resta d’espanyols, han de tornar a buscar en l’estranger la feina que no troben a casa. En aquest sentit, el tema de la novel·la és de trista actualitat.

Ha quedat alguna memòria dels valencians als Estats Units?

I tant. Però més en un sentit individual que col·lectiu. Encara hi viuen els descendents dels que van emigrar. La segona part del documental de Juli Esteve es centra en aquest llegat.

Els valencians que van tornar van aportar alguna cosa a l’economia o al progrés dels seus pobles?

Sí, amb els diners que van guanyar, van comprar terres i cases, i en alguns casos, van muntar alguns negocis que van donar-los feina tant a ells com als seus paisans.

Què li deu la novel·la al cinema? Algunes escenes són molt cinematogràfiques.

Sí, ja m’ho han comentat. Sóc molt afeccionat al cinema, i inevitablement això s’ha de notar en la novel·la, tant en l’estil com en la manera de narrar o en la construcció d’algun personatge. S’ha de tindre en compte, a més, que aquest és un tema molt cinematogràfic. Per això mateix he procurat alleugerir les parts més previsibles de la seua aventura, que els lectors ja coneixen –la misèria dels països d’origen, les dificultats del viatge en les bodegues dels vaixells, el pas per l’illa d’Ellis, el xoc cultural quan arribaven a la gran ciutat, el treballs tan dur que van haver de fer– i centrar-me en allò més original: la manera com els protagonistes ho van viure.

Un dels aspectes que s’ha destacat de la novel·la és que la llengua té un sabor popular. Hi està d’acord?

Sí, procure que els diàlegs conserven la naturalitat i l’expressivitat de la llengua viva.

L’amistat, la solidaritat, la generositat, la força de l’amor són valors que apareixen en la novel·la. Han estats buscats conscientment?

No sé si conscientment, però hi tenen molta importància, com la tenen també en la vida.