"Els motius de les coses sempre són els mateixos. I no solen ser les ideologies". Parlem amb Josep Usó, autor de "L'any de l'herba sana"

L'escriptor de Vila-real Josep Usó va obtindre el Premi de Narrativa Vila de Puçol amb "L'any de l'herba sana", una intensa novel·la ambientada en un xicotet poble de la Plana al punt d'acabar la Guerra Civil, i com l'arribada del nou règim trastoca profundament la vida dels habitants i dels nouvinguts. Parlem amb l'autor.

Què us va dur a escriure aquesta novel·la?

Un dia, al Facebook, vaig veure una foto molt impactant. La de la portada de la novel·la. Anava acompanyada per una notícia segons la qual, s'havien assassinat dos bones persones al poble de Borriol. I adjuntava els noms i un bon grapat de comentaris. Jo, de seguida vaig veure que la fotografia no podia ser certa, perquè s'hi veu el fum dels dispars i la camisa de l'afusellat en primer terme està neta i sencera. Però, de tota manera, resultava (i resulta) molt impactant.

El que jo vaig pensar en aquell moment, era que un dels guàrdies civils que participaven en aquella escena podia ser un bon home al qual les circumstàncies extraordinàries que comporta una guerra qualsevol havien dut allà. I aquesta fou la idea fonamental de "L'any de l'herba sana". Com sol passar-me, després d'un temps de reflexió inconscient sobre els diferents personatges, vaig començar a escriure. Molt després, quan vam tractar d'incloure la fotografia a la portada, vam haver de demanar permís a l'autor. És d'un documental sobre la Guerra Civil a Galícia. “Flores Tristes”.

En quins esdeveniments i persones us vau basar? Hi ha més ficció que realitat, o més realitat que ficció? Hi ha hagut una tasca important de documentació al darrere?

No hi ha cap personatge real, a "L'any de l'herba sana". Tots els personatges són ficticis. Quan es llig, es poden reconèixer perfectament els personatges de la fotografia de la portada. La única tasca de documentació va ser per alguns fets concrets. Per exemple, una cosa necessària era documentar els fets concrets de la Guerra Civil a les comarques de Castelló. Com també procurar no incloure anacronismes, que sempre es un perill quan es descriuen situacions més antigues que un mateix.

Quan a la resta, els temes que apareixen a "L'any de l'herba sana", són molt més universals. Hi ha històries d'amor, d'enveja, rancúnia, por, odi, cobdícia, fermesa... Al capdavall, i malgrat que aparega la Guerra Civil, aquest no és el tema principal de "L'any de l'herba sana". És una història de persones.

La novel·la va obtindre l’últim Vila de Puçol. Són necessaris els premis com aquest per a la difusió de la literatura?

Malauradament, en els temps que vivim, és molt difícil la difusió de la literatura. No és només una qüestió econòmica, que també. Ara mateix, la literatura competeix amb allò que s'anomenen les “noves tecnologies” que absorbeixen molt del temps lliure de tothom. Dels joves i dels no tan joves. De manera que aconseguir que et publiquen una novel·la no és fàcil. No ho és ni tan sols en castellà, que sempre té més ajuts i “mercat”. De manera que, en valencià, els premis literaris són un ajut molt important per ajudar a la difusió de les obres de molts autors que, d'altra manera seriem completament desconeguts. És molt d'agrair que molts ajuntaments o altres institucions públiques els mantinguen, malgrat la crisi en la qual estan immersos. També cal dir que ara mateix, amb el canvi que s'ha produït al País Valencià després de més de vint anys de governs hostils a la llengua i a la cultura en general i al Valencià i a la cultura valenciana en particular, també canviarà la situació de la literatura. Com a mínim, una miqueta.

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?

Ara mateix, el panorama del llibre en Valencià a València és molt difícil. Lluitem contra moltes coses. Per exemple, la distribució és, en general, molt dolenta i molt cara. A banda, des del Principat no sempre s'entén el gran esforç que fan les editorials valencianes per publicar unes obres que, en general, són de molta qualitat. I allà, la distribució també es fa difícil. Però també pense que, amb tot el que està passant, les coses milloraran. Per exemple, amb el triomf de Compromís al País Valencià, s'ha aconseguit trencar el fals paradigma que els valencians sempre votàvem el mateix malgrat els que ens feien. Jo soc optimista de cara al futur. Però això no vol dir res. Els llauradors del meu poble, que cada vegada en queden menys, quan malvenen les taronges perquè no controlen en absolut la xarxa comercial, sempre pensen que “l'any que ve serà millor”. Pot ser jo faig el mateix, però a la vegada considere que els autors i els editors hem d'anar de la mà i fent entrar les novel·les a cada lloc on ens vulguen escoltar. En aquest sentit, Onada Edicions i jo fem tot el que podem.

Veu la necessitat d'escriure novel·les sobre la memòria?

Jo sempre he escrit sobre allò que m'ha apetit. Es veu que soc afortunat. I de la història del segle XX a casa nostra, la veritat és que en sabem molt poc. Concretament, en el cas de la Guerra Civil, els supervivents no han explicat res. Els qui la van perdre, i els valencians la vam perdre, per por. La por ha segellat moltes boques fins la mort i més enllà. I els qui la van guanyar, perquè no els ha convingut mai. Per això és un tema que m'atrau. Però no d'una manera absoluta. Escric sobre molts altres temes. El maltractament de les dones, la xenofòbia, les màfies, o una història fantàstica. Però la memòria és molt atractiva, perquè pots aprofitar les quatre coses que has escoltat dir als qui ara són vells o als qui ja fa anys que s'han mort. Aleshores, t'adones que els motius de les coses sempre són els mateixos. I no solen ser les ideologies. Normalment, són causes molt més prosaiques: luxúria, enveja, venjança...

Fa poc s'ha criticat la gran quantitat de novel·les que empren la guerra civil només com a context ambiental, front a les poques que tenen com a tema central el conflicte. Com veu la situació de la novel·la que tracta de recuperar la memòria de la guerra?

A mi, quan he començat a escriure sobre la Guerra Civil, sempre m'ha preocupat no fer un pamflet. Recorde quan vaig llegir "Si això és un home" de Primo Levi. Em va sorprendre i molt que ell descrivia unes situacions terribles de les quals havia segut protagonista i no reflectia cap mena d'afany de revenja. Descrivia i prou. I em va semblar que allò devia ser molt difícil. Per això, sempre que he tractat el tema de la guerra, he procurat que els meus personatges foren creïbles. Més enllà de la seva ideologia o bàndol, he tractat de descriure situacions en les què cadascú busca el seu benefici propi. O, de vegades, només sobreviure. A mi em resultaria molt difícil escriure una història novel·lada de la Guerra Civil. No soc historiador. Només químic. Per tant, em limite a descriure, en les meves històries, els aspectes que puc conèixer prou com per fer creïbles. I alguna vegada, després de publicada alguna novel·la, m'ha cridat a casa alguna persona per a felicitar-me per com he explicat tal o qual episodi. De vegades, aquesta persona estava políticament, a les meves antípodes. Aquests fets puntuals em satisfan, em fan pensar que he fet una feina raonablement bona. Com també, recorde quan fa anys vaig publicar una col·lecció d'històries curtes sobre la guerra, d'episodis concrets, que després de cada presentació, sempre venia un vellet i em demanava si tal història havia segut justament al seu poble. Allò em va convèncer que, en realitat, les situacions són sempre semblants, siga la guerra que siga.

"L'any de l'herba sana" és una novel·la coral. Quin és el vostre personatge preferit?

És molt difícil triar un personatge preferit. Al capdavall, tots són fills meus. Però en aquesta història, hi ha dos personatges molt principals. Celestino, que és el primer que apareix, i Virtudes, la seva esposa. Pot ser seran dos dels que, després d'haver llegit "L'any de l'herba sana", qualsevol persona se'n recordarà segur. Però n'hi ha d'altres que, malgrat que són secundaris, són molt potents. Es fan estimar, o odiar, quasi de seguida que els coneixes.

Teniu cap altre projecte a la vista?

Evidentment. Escriure s'ha convertit, a hores d'ara, en un vici. Tinc uns quants projectes en marxa. Alguns més avançats, altres menys. I un parell, pràcticament enllestits. Tot i les dificultats, espere que prompte podrem dir que "L'any de l'herba sana" no és ja la darrera novel·la que he publicat.