"En molts pobles del País Valencià resta una herència material de l'emigració als Estats Units". Parlem amb Joaquim Espinós, autor de "Material fotogràfic"

A la segona dècada del segle passat, mentre Europa es dessagnava a la Gran Guerra, els valencians buscaven una vida millor a l'altra banda de l'Atlàntic. Un bon grapat van fer via al nord, als Estats Units, amb la intenció de fer realitat el somni americà. La història d'aquesta emigració, que es va donar especialment a les comarques centrals valencianes, ha passat desapercebuda fins els nostres dies, quan des de diverses disciplines (l'assaig, el documental) s'ha recuperat aquest episodi de la història recent. A la primavera s'hi va sumar "Material fotogràfic", una novel·la en la qual Joaquim Espinós aborda les vivències de tres joves emigrants que van travessar l'oceà, un relat que va guanyar el darrer Premi Ciutat de Sagunt de Narrativa. Parlem amb l'autor.

Què us va dur a escriure aquesta novel·la? Portaveu molt de temps amb la idea de contar aquesta història?

Bé, el primer motiu d'inspiració fou la lectura del llibre de Teresa Morell, "Valencians a Nova York", publicat fa tres anys. El llibre descriu el context i les característiques de l’emigració valenciana entre 1912 i 1920 als Estats Units. El tema em va interessar vivament per diverses raons. Primer perquè en el meu poble, Benilloba, l'emigració als Estats Units sempre ha estat molt present, sempre n'has sentit parlar, fins i tot dins de la pròpia família. Després, perquè és un tema molt potent, que lliga la nostra història amb la gran història occidental. No sóc l’únic que s’ha sentit atret pel tema. El documental de Juli Esteve n’és una altra mostra. També l’exposició recent al Museu Valencià d’Etnologia. 

Cregueu que el de l'emigració valenciana a les Amèriques és un passatge conegut de la nostra història?

Els valencians tenim un dèficit de coneixement de la pròpia història, i ja que no comptem amb mitjans audiovisuals, almenys la novel·la pot col·laborar a mitigar-ho. El fet que un tema tan important com aquest fóra fins fa poc desconegut, i que la meua siga la primera novel·la que el tracta és un bon exemple del que estic dient. Estem acostumats a vore pel·lícules i llegir novel·les sobre l'emigració italiana, irlandesa, polonesa, jueva, xinesa, però res de l'espanyola ni menys encara del cas valencià. Potser també en els anys de falsa opulència que hem viscut no es considerava oportú de mostrar el nostre passat com a poble emigrant. Ara, per cert, tornem a ser-ho, els valencians, com la resta d’espanyols, han de tornar a buscar en l’estranger la feina que no troben a casa. En aquest sentit, el tema de la novel·la és de trista actualitat.

Què reste al País Valencià i a Nova York d'aquesta emigració?

Al País Valencià resta una memòria històrica que ha arribat fins als nostres dies de la mà dels descendents dels que van viure aquella fabulosa migració col·lectiva. Gràcies a les investigacions de Teresa Morell, Enric Morrió, Juli Esteve, etc., tota aquella memòria, que corria el perill de perdre’s en l’oblit, ha eixit a la llum. Espere que la meua novel·la col·labore també en aquesta tasca de recuperació d’un episodi rellevant de la història dels valencians. En un sentit més concret, en molts pobles del País Valencià resta també una herència material, en forma de noms de carrers, de cases, de terres que es van comprar amb els diners que es van guanyar als Estats Units. També de negocis que es van engegar, gràcies també a una nova mentalitat més oberta i emprenedora que els valencians van aprendre allà. Als Estats Units l’herència valenciana pense que és més difusa. Encara hi viuen els descendents dels que van emigrar, que conserven en molts casos la llengua i la memòria dels seus pares i avis. La segona part del documental de Juli Esteve, "Del Montgó a Manhattan", es centra en aquest llegat.

La novel·la descriu les vicissituds de tres joves amics en arribar al Nova York de principis de segle des de l'endarrerit territori rural valencià. En quins esdeveniments i persones us vau basar? Hi ha fets reals a la trama?

Per a crear els personatges m’he inspirat, en alguns casos, en personatges reals, alguns pròxims a la meua història familiar, d’altres basats en històries escoltades al poble o llegides als llibres. Pel que fa als esdeveniments històrics, i als detalls d’ambientació, estan tots exactament documentats. La novel·la té una voluntat testimonial, malgrat que per a donar-li consistència narrativa haja hagut de fer servir recursos propis de la ficció.

"Material fotogràfic" posa el focus en com viuen el trànsit a la vida de la gran metròpoli els tres protagonistes. Podem considerar-la una novel·la de personatges? 

L’emigració valenciana l’he personificada en les peripècies de tres amics, tres joves de divuit anys: Ramon, Manel i Héctor. He procurat centrar en ells la trama més que no en els aspectes externs de l’aventura americana, que ja tenim molt vistos. Inevitablement he hagut de parlar de la misèria al poble, de les penalitats del viatge, del xoc cultural en arribar a Nova York, de la duresa de la feina, tot això que hem vist en tantes pel·lícules, però procurant que l’important fóra la manera en què ells ho vivien. Cada jove té una manera de ser diferent, i això dóna peu a conflictes que enriqueixen la trama. Ramon, és un xic prudent, madur; Manel és inconscient i fester, i Héctor és una mena de desarrelat que busca el seu lloc al món. Als tres els unix que són molt joves, i tenen el desig de córrer aventures. Hi ha també el personatge de Carme, una dona forta i seductora, que juga un paper determinant en la trama.

Les seues novel·les tracten les diferents etapes del segle XX? Per què li atrau tant aquest període?

Tots som fills del segle XX, per a bé o per a mal. És el segle del sorgiment de la modernitat, dels avanços tecnològics, de les ideologies revolucionaries, dels feixismes, de les grans guerres, de l’holocaust, de la Guerra Civil Espanyola, de la Dictadura franquista, de la restauració de la democràcia… La meua primera novel·la de caire realista, "Ombres en el riu", es basa en les vivències de ma mare durant la Guerra Civil, un tema que encara continua present en els descendents dels que la van patir i en el debat ideològic de l’estat espanyol. Una altra novel·la inèdita que tinc parla de la postguerra, i està centrada en la figura d’un capellà d’ideologia lliberal. Amb "Material fotogràfic" em remunte a les primeres dècades del segle XX, i tanque així una mena de cicle, centrat en l’espai geogràfic del meu poble. En una altra novel·la, "El cervell de la serp", explore la pervivència del nazisme en l’actualitat amb els mecanisme propis del gènere policíac.

Teniu cap altre projecte a la vista?

Alguna cosa duc entre mans. Tanmateix, la meua feina com a professor universitari no em permet dedicar-li tant de temps com m’agradaria a l’obra de creació. Las idea és engegar un canvi de registre, fer una cosa diferent al que he fet fins ara.