Amb "Maleïts entrepans", Antoni Gómez ha retornat al Sagunt de la seua infantesa, allà per les dècades dels 60 i 70, quan el país es trobava en una voràgine de canvis socials, econòmics i polítics. Tot i el tall autobiogràfic, la novel·la esdevé una galeria per la qual hi desfilen tota mena de personatges, tant els morts, el llegat de l'extensa història morvedrina, com els vius, els qui ocupen les fàbriques, els carrers i el bar familiar. En parlem amb l'autor.
Què us va dur a escriure aquesta novel·la?
La veritat és que respon a una idea que tenia des de fa molts anys. Com deia John Berger, els escriptors som els secretaris dels morts. En aquest sentit, em sentia creativament implicat en la tasca d’escriure sobre la meua infantesa i les persones que vaig conéixer aleshores, quasi totes desaparegudes a hores d’ara. Però, això sí, des de la imaginació literària, encara que siga de tall autobiogràfic. El pas del temps resulta devastador sobre les comunitats humanes, la vida de les persones i els espais físics. Aquest és un tema que sempre m’ha interessat molt com a escriptor.
Què hi trobarà el lector a “Maleïts entrepans”?
Segurament, sobretot pels comentaris que he rebut, el lector trobarà una obra que rememora una atmosfera molt concreta, la dels anys seixanta i setanta del segle passat en un espai, com és el barri jueu de Sagunt, on conviuen el present i el passat. L’escriptor Manel Alonso ha dit que és tracta d’una rememoració del passat en blanc i negre, és molt possible si tenim en compte el poder de les imatges audiovisuals com a referència vivencial a través del cinema o la televisió. Són veïns que conviuen amb els vestigis històrics. Infants que viuen al carrer i gaudixen de la natura - el riu, l’horta, la muntanya, les perifèries dels pobles- amb una gran naturalitat. Ara ha desaparegut totalment aquesta manera de viure la infantesa.
A la novel·la descriu un Sagunt que viu aliè al seu pretèrit. És important recuperar la memòria del passat dels nostres pobles?
Clar, aquesta és la qüestió. Ara la gent és molt més conscient dels espais històrics, aleshores, en general, a excepció de les persones més cultes, no n’eren tan conscients. Aquest canvi és força rellevant. Ara bé, la meua pretensió no ha sigut recuperar la memòria del passat. Si de cas, il·luminar fugisserament la vida de persones anònimes, humils, sense grans gestes en els seus currículums vitals, que formen part de la meua memòria íntima.
A «Maleïts entrepans» descriu la desapareguda fauna local del poble als anys 60/70. Creu que els vilatans que hi haurà d'ací a 50 anys recordaran als d'ara?
No els recordaran, en absolut. Aquest és el tema. Únicament la literatura té aquesta facultat, la de ser testimoni d’una època, d’una societat i d’un país. Però clar, sempre serà un testimoni subjectiu, fruit de la subjectivitat del creador. Per aquesta raó la literatura, malgrat tot, no ha perdut la seua capacitat demiúrgica, ordenadora del món, sobretot del món de la memòria.
Quins percentatges de ficció i de realitat hi ha a la novel·la?
Hi ha molta imaginació, per descomptat. L’única cosa és que la imaginació s’ha fonamentat en la meua memòria personal. És a dir, no és una obra ex nihilo, no he partit del no res, sinó dels records de la infantesa i de la gent que vaig conéixer aleshores.
Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?
Difícil, clar està. Però, tanmateix, una mica més optimista davant l’esclat dels nous governs d’esquerra municipals i autonòmics, sobretot de Compromís, perquè són gent sensible a la cultura, la llengua i la creació. Després de vint anys de governs corruptes, submissos i antivalencians de la dreta, tenim la gran oportunitat de recuperar la nostra dignitat. Per als creadors, després de tants anys bandejats, és un moment d’esperança, sens dubte.
Teniu cap altre projecte a la vista?
Sí, sí, molts projectes. A més a més, projectes amb registres literaris diferents del que he fet fins ara. Si les circumstàncies m’ho permeten, continuaré escrivint prosa, encara que amb plantejaments ben diferents del que he escrit fins ara, de tall sobretot autobiogràfic. El temps dirà. Intentaré, no obstant, no perdre mai la constància i la perseverança, dos eines essencials per a continuar amb el treball creatiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada