"La nostra radiotelevisió pública és el vincle comunitari més important que tenim els valencians com a tals". Parlem amb Toni Mollà, coautor de "Reset RTVV"

El sociòleg, periodista i escriptor Toni Mollà és un dels cinc integrants del Col·lectiu Ricard Blasco, una plataforma composta per estudiosos i investigadors de l'audiovisual valencià. La passada tardor van presentar "Reset RTVV", una proposta per una nova radiotelevisió pública i el seu paper com a servei públic i en el que es tracten algunes claus al voltant d'una qüestió que es manté a la primera plana informativa.

Creu que el poble valencià demana de forma majoritària una reobertura de RTVV?

S’ha vist clarament en les mobilitzacions, en el programa dels partits polítics, en els resultats electorals i en les promeses del President de la Generalitat en el debat d’investidura d’avui mateix. També en l’interés demostrat per tota mena d’associacions que han organitzat, per exemple, debats sobre els diversos llibres que han tractat el tema. La peculiaritat del nostre RESET RTVV és que parla de la reobertura i de (re)inventar una ràdiotelevisió pública per al País Valencià del segle XXI en un entorn de globalització de la informació i l’economia, de dictadura dels oligopolis de la comunicació, de descohesió sociocultural del país i de la necessitat de reinventar un model productiu en què les indústries de la cultura tinguen un paper de motor de la nova economia que necessita el país.

Com creieu que hauria de ser la nova RTVV? Quin seria el model a seguir?

Com dic, s’ha de reinventar com a empresa i també com a mitjà de comunicació. Per tant, ha de ser una empresa pública eficient i compromesa amb l’economia del país. Diríem que ha de complir la funció econòmica que s’espera, almenys des d’una posició progressista, de l’empresa pública en la generació de demanda de continguts i serveis del sector privat de la comunicació i les indústries connexes. Per tant, la nova RTVV ha d’impulsar les indústries culturals de titularitat privada. D’altra banda, com a mitjà de comunicació, ha de complir les missions de servei públic que la UER estableix des de fa anys per a tots els operadors de radiotelevisió públics. Hi ha bons models com ara la BBC o algunes televisions nòrdiques. Però la nova RTVV ha de respondre a les peculiaritats econòmiques i socioculturals del país. Per tant, hem d’inventar-la d’acord amb el nostre diagnòstic i les necessitats econòmiques i informatives. Això és, precisament, el que hem fet en RESET RTVV. Si els responsables d’obrir-la s’ho llegeixen, hi trobaran una bona part del diagnòstic i del programa de reobertura. 

Cal una RTVV de caire progressista?

Si progressista és entendre la nova empresa d’una forma neokeynesiana, com l’entenc jo, sí. D’altra banda, considere que el sector públic de la comunicació, el cor del qual és la radiotelevisió pública, és una de les quatres potes del model de societat europeu conegut com l’Estat del Benestar. Així ho entenen els països nòrdics, per exemple, que han fet de la comunicació i la cultura, un dret públic i un espai de cruïlla i trobada de la ciutadania.

En què va fallar el «Nou» de Rosa Vidal?

No va entrar en el millor moment, això és cert. Era un moment de crisi absoluta des de tots els punts de vista: econòmic, organitzatiu, i també de gestió i de model informatiu. Dit això, em fa l’efecte que Rosa Vidal no va entendre mai el funcionament ni la missió que havia de complir una empresa pública de comunicació. No oblidem que el seu model de “producció televisiva” era l’externalització de totes les franges de la programació, cosa que va arribar a fer i que, no casualment, clar, va assignar a empreses de l’entorn del Partit Popular. La seua organització empresarial interna també va ser caòtica i molt particular. Si em permet que li explique una anècdota personal, li diré que, a mi, que he treballat com a tècnic de la direcció general de RTVV des de l’any 1988, em va apartar, segons em va referir el seu Cap de Gabinet textualment, “porque eres amigo de Xambó i Jardí”, que, en aquell moment eren representants de Compromís i Esquerra Unida, respectivament, al Consell d’Administració. Cert, ho era, i ho sóc! De fet, són coautors d’aquest llibre. Grans amics, senyora! Finalment, la senyora Vidal ni va saber negociar el Contracte-Programa amb la Generalitat, ni va saber gestionar la sentència del primer ERO, ni, per descomptat, mai es va preocupar de tindre bons professionals en la gestió de la graella de programació. Per una raó: perquè no en tenia ni idea ni li interessava.

Com afecta tindre una forta xarxa provincial de mitjans sense una xarxa a nivell autonòmic?

L’ecosistema comunicatiu és molt complex i ho serà cada dia més. Tant a nivell local-comarcal com estatal i transnacional. Per tant, la nostra obligació és reforçar un espai de comunicació de nivell autonòmic que entenga el país com un àmbit de comunicació preferent que cal cohesionar. O cosir, que li agrada dir al president Puig. Siga com vulga, he dit moltes vegades que la radiotelevisió pública és un element imprescindible per a la legitimació de la mateixa Generalitat! I, per descomptat, per a fer de contrapés d’altres fluxos de comunicació autòctons i també al·lòctons. Mira el teu comandament a distància i trobaràs la competència. Deia Umberto Eco que el comandament és un instrument imprescindible en la “guerra semiòtica”. D’acord, però el pre-requisit per a poder competir és que l’oferta estiga al comandament! Ara, RTVV no hi és. Per tant, reobrim-la i ja en parlarem!

Com afecta que no tinguem cap mitjà autòcton? Influeix sobre la manera de pensar i viure dels valencians?

Per descomptat. El gran Gabriel Ferrater ja assegurava que “qui domina els mots, domina el món”. La nostra radiotelevisió pública és el vincle comunitari més important que tenim els valencians com a tals. Per tant, d’ella depèn en bona mesura allò que pensem, sentim i fem com a grup social al món! La nostra radiotelevisió ha de ser l’espill en què ens mirem i en què reflectim el nostre relat vital com a col·lectivitat. L’espai en què (re)creem la nostra proposta d’identitat social enmig d’un món estandarditzat. Ser valencià no és millor o pitjor que ser noruec o basc. És només la nostra manera de ser persones al món. El futur de la nostra col·lectivitat exigeix una negociació permanent entre la nostra manera tradicional de ser valencians i les maneres que imposa la modernitat. Sense mitjans de comunicació és impossible aquest diàleg entre el passat i els temps moderns. Per tant, ser valencià es reduiria a una idea folklòrica de la identitat social. A mi, personalment, això no m’interessa!

Fins a quin punt la situació lingüística del País Valencià té a veure amb les mancances de Canal 9?

És un agent transcendental. Les motivacions per a aprenentatge i l’ús dels idiomes són socials, no solament acadèmiques o escolars. Per tant, si els mitjans no confirmem als usuaris que la llengua que parlen a casa serveix per a alguna cosa més que per anar en cos de camisa, com deia Azzati, doncs l’abandonaran. Per això era i és tan important que el valencià servisca per a expressar continguts de tota mena i amb tots els graus de formalitat, per a parlar de la crisi de Grècia, dels triomfs esportius del Genovés, de les investigacions de la doctora Anna Lluch i, per descomptat, perquè ens creiem la “ficció” que és la llengua dels actors de Hollywood. Només així reforçarem les actituds positives respecte de l’idioma i només així ajudarem els docents a convèncer els alumnes que val la pensa aprendre la llengua del Genovés, de la doctora Lluch.