Joan Pinyol: “ ‘El mar de les ombres’ és un cant a la vida”

Joan Pinyol explica que de ben jove ja jugava a ser professor d'alumnes inexistents, i que al temps en què collia maduixes en una vora del riu Anoia va iniciar un diàleg íntim amb les paraules per omplir de mots les cartes que escrivia als seus primers amors en uns temps en els quals el washapp no existia. El gènere epistolar, així, va estar molt lligat als seus inicis en el territori de la paraula, i va conformar una geografia que va ser potenciada el dia en què va caure a les seues mans l'adreça particular de Pere Calders, autor estimat, i un jove Pinyol va atrevir-se a creuar la línia roja que suposava iniciar una correspondència per correu tradicional. La primera missiva trobaria una sorprenent resposta a la bústia de Pinyol, i es convertiria en la bastida d’una relació que va tindre continuïtat al llarg dels últims anys de la vida de Calders. Els designis estaven escrits, doncs, i Pinyol es rendia, sortosament per a nosaltres, al fascinant món de l’escriptura. El seu últim llibre "El mar de les ombres", editat per Onada Edicions, és una fusió literària de misteri i crims en un vaixell que creua l’oceà. L’aventura està servida i l’experiència paga molt la pena. 

Alícia Coscollano 

Joan, per què la paraula, i des de quan?

Em sembla que el meu primer balbuceig ja el vaig fer amb la intenció manifesta de transmetre alguna cosa als que em miraven per sobre del bressol. Per desgràcia vaig néixer en un ambient de dol i des del minut zero de la vida devia entendre que era qüestió de comunicar-se amb la resta de l’espècie perquè et fessin una mica de cas. A l’adolescència vaig descobrir que em divertia molt crear històries escrites perquè fossin llegides per altres i vaig començar a fer malabarismes amb les paraules i els seus sentits. La passió ha anat a més i ja no hi ha marxa enrere. Em sembla que no hi ha cura possible…

Quin grau de necessitat d’expressar alguna cosa deus de sentir per emprendre un camí?

Trobo que és un grau incalculable i inabastable. Si a l’hora d’escriure no se sent la necessitat de comunicar, el relat esdevé fals i buit, com un bunyol de Quaresma d’aquells plens només de vent. L’essència del bon exercici literari parteix d’aquí, del desig de transmetre, de compartir, de viure plegats les trames narratives. I només quan aquest desig és ben viu es pot emprendre un dels camins més màgics que podem recórrer. El de les paraules escrites.

A banda de la teua tasca com a escriptor, et podries qualificar com un investigador, un detectiu, literari?

Com diu el meu admirat Jaume Fuster, escric perquè si no escric m’escric a sobre, com si fos una urgència fisiològica. Es construeix el relat literari des d’una necessitat. El món és ple d’idees que et vénen a trobar i que et proposen el repte d’abordar-les de la millor manera. Si vas pel món amb els ulls i la ment ben oberts aquestes idees poden fer niu dins teu i aleshores pots desenvolupar-les. En alguns casos després de molts mesos, fins i tot anys, de recerca, d’investigació i de documentació. A mi sempre m’ha apassionat redescobrir el passat i sé que si passés una nit en un arxiu segurament patiria d’insomni i em deixaria endur pel que contenen els fulls que es custodien allí. M’agrada investigar, lligar caps de temps pretèrits que es presenten per separat, entendre d’on venim i per què som així i no d’una altra manera… És apassionant!

Hi ha qui diu que els relats, les històries, naixen d’un llarg rebuig, que romanen tossudament acompanyant la vida de l'escriptor fins que aquest els dóna vida, forma. És el teu cas?

En aquesta novel·la, i també en altres anteriors, sí. Des que l'any 2008 vaig viatjar a l'Argentina tot seguint les passes del germà d'un dels meus avis, que el 1909 hi va anar en vaixell i després de seguir-li les seves passes en aquell continent, primer a l'anomenat Hotel de Immigrantes al port de Buenos Aires i després per les cases on es va establir definitivament a Santiago Temple, a la província de Córdoba, la idea d'escriure una novel·la que remembrés les seves vivències a ultramar i més enllà del nostre continent, em va anar perseguint fins que li he donat forma escrita. El mar de les ombres suposa per a mi fer les paus en aquest sentit i una mena fins i tot d'alliberament.

A "El mar de les ombres" et situes en la Guerra del Marroc, creus que és una època poc tractada, històricament o narrativa? Quin atractiu conté aquest període històric?

En la meva novel·la la Guerra del Marroc només és un pretext per subratllar la meva animadversió per qualsevol forma d’enfrontament bèl·lic. Per això faig que el protagonista s’embarqui cap a la vida, cap a un futur sense amenaces a través d’armes que du sempre al damunt la follia humana. Sí que és cert que és una època poc tractada literàriament, com moltes altres. S’ha narrat la Setmana Tràgica a Barcelona, però no pas tant la penúria dels milers de joves que foren obligats per l’exèrcit cap a una mort segura a les muntanyes del Rif. Però insisteixo. Podria haver situat la meva trama en qualsevol altra època i conflicte bèl·lic. La Humanitat, com que és molt ruca i no aprèn de les guerres passades, continua amb la macabra tradició d’enfrontaments que destrueixen persones, famílies, futurs, pobles i civilitzacions. Jo vaig partir de 1909 i del context de la Guerra del Marroc en record del germà d’un avi meu que als dinou anys va embarcar-se rumb a l’Argentina per salvar la vida i no ser obligat a lluitar en aquella sagnia d’on no tornava ningú, ni tan sols sense vida.

Com sorgeix el plantejament de l’argument?

De la necessitat de fer un cant a la vida a través del Miquel, que farà el mateix recorregut que el germà del meu avi, tot i que viurà experiències molt més extremes. Sempre vaig tenir clar que volia fer una novel·la viatge, plena dels neguits de la travessia i el vapor Reina Maria Cristina sortint de Barcelona el juliol de 1909 i trencant el mar en direcció a Buenos Aires em regalava tots els ingredients necessaris. El record de Verdaguer, L’Atlàntida, la història de la companyia Transatlàntica, els ports on amarra… Tot plegat em va seduir des del primer moment i he fet tots els possibles perquè arribés a bon port. Veurem…

El tracte que dediques als personatges té un caire quasi romàntic, l’avi cec, la néta amb un diari o Miquel, que ha de fer front a entrebancs en els quals li va pràcticament la vida… i tot això navegant en un vaixell que ha de creuar l’oceà, la mar com a context quasi infinit…

Sí, cadascun des del seu món i exceptuant el Kraus, els tres protagonistes que fan girar les hèlixs de la història representen diferents concepcions romàntiques de la vida. El vell mariner, la jove introvertida, el jove aventurer… No ho he fet a posta. Té molt a veure amb l’essència i amb el plantejament de la novel·la. El mar de les ombres vol subratllar el patiment humà davant les adversitats provocades per altres persones que volten pel món amb mala intenció. Això a banda, el fet que el relat tingui lloc en els límits físics d’un vaixell que navega enmig d’un mar il·limitat confereix a la història encara més vulnerabilitat i romanticisme. De seguida em va seduir aquesta possibilitat…

I també tenim el joc entre el bé i el mal, l’eterna discòrdia.

Exacte, la partida perpètua entre forces antagòniques que, en la realitat i en la ficció, no paren de lliurar-se a assalts a tota ultrança, fins a la desaparició d’alguna de les dues parts. Tots i totes sabem que més que sovint la realitat ens dibuixa casos de violència descontrolada i de menysteniment cruel de la vida de les persones. És un drama i la ficció encara es queda curta en l’intent de reproduir-los per escrit a base de trames inventades. És tristíssim haver de constatar que existeixen molts Kraus que viuen de matar els altres. I sóc del parer que només amb el reforçament del sentit que tenen sempre les forces del bé podrem minimitzar les forces del mal. I en això la literatura també hi té un paper fonamental.

"El mar de les ombres" ha creat expectació, quina creus que serà la seua rebuda?

No se sap mai. Des de l’experiència de novel·les anteriors sé que només a còpia d’esforços per donar-la a conèixer de la millor manera es pot garantir que tots aquells i aquelles que senten la passió lectora puguin tenir la possibilitat de capbussar-se en aquesta història. I un cop la tinguin, des de sota l’allau de novetats editorials, podrem tenir la possibilitat que s’hi deixin atrapar i que la recomanin a les seves amistats. I aleshores, qui ho sap?, potser arribarem a bon port. D’altra banda farem aigües pel camí. L’èxit d’una novel·la és tan imprevisible com una travessia en un petit bot de vela després que s’hagi predit mala mar. Esperem i desitgem que tot vagi molt bé.

I, quant a les presentacions d’"El mar de les ombres", crec que tens una agenda molt completa.

Encara no és completa del tot perquè ara mateix estic tancant més actes de presentació arreu del territori, a més de la possibilitat d’anar a diversos centres de secundària durant el curs vinent. Tot plegat va en la línia del que et deia ara mateix. Cal fer arribar a la gent la idea que aquesta novel·la existeix i que convida tothom a embarcar-s’hi. És com el meu primer balbuceig infantil. Ei, estic aquí, he passat anys escrivint en solitari aquest relat però pensant en tu, perquè vull compartir-te aquesta història, que la llegeixis, que la facis teva, que t’hi emocionis i que, si és el cas, et provoqui pell de gallina. Que et faci sentir viu, vaja. Tal com l’he viscuda jo fins aquest moment.

Com ha estat la relació amb Onada Edicions?

Doblement bona. I ho dic sumant-hi l’experiència amb "Ningú no mor" (Onada Edicions, 2013). El mar de les ombres és el meu divuitè llibre i he conegut, per tant, altres editorials, però la relació amb Onada ha estat de les millors, per l’equip de gent que hi ha al darrere i perquè teniu, a diferència d’altres, una envejable capacitat de connectar amb els autors i les autores des de la petita distància i oferiu una col·laboració magnífica a l’hora de promocionar les obres. No canvieu mai!

Quina valoració fas del panorama literari en català?

El trobo sacsejat per massa interessos econòmics, la qual cosa va sempre en detriment de la literatura i dels que escrivim tot l’any per la pura passió creativa i no pas com un producte de mercat per encolomar a futurs clients. Les generalitzacions són males conselleres i és evident que hi ha de tot. Autors d’una gran entitat que malviuen com poden i plomes de dubtosa gràcia que viuen rebé gràcies a grans empreses editorials i de comunicació. Cada vegada hi ha menys llibreters i fins i tot menys editors que entenguin de llibres i en canvi molts que podrien vendre i donar forma productes molt més banals de la mateixa mala manera. No ho sé veure d’una altra manera.

I, el futur?

La crisi econòmica i de valors que patim des d’aviat farà una dècada perpetuarà aquesta situació, i potser encara l’agreujarà més. Només cal veure la inversió en cultura que es fa des del poder polític. No hi veig gaires clarianes, a la tempesta actual. Sort, però, que escriure també és un acte de rebel·lió i els que escrivim som del tot menys conformistes i en qualsevol moment la situació pot fer un gir inesperat. Temps al temps.

Què t’aporta la tasca docent?

La possibilitar de no avorrir-me mai a la feina (de petit jugava a ser professor i de gran hi continuo jugant…), el contacte permanent amb les noves generacions de joves en una edat en què es volen menjar el món sense saber que el món se’ls acabarà cruspint a ells, i la immensa màgia de poder parlar-los de literatura cada dia i de descobrir les seves inquietuds lectores i preferències. Fa vint-i-cinc anys que imparteixo classes i em sembla que això m’ha rejovenit.

Hi ha tallers d’escriptura creativa als quals assisteixen persones que ja tenen una predisposició, però, quin és el camí per a engrescar els alumnes a participar en narrativa breu o microcontes?

Fer-los viure la passió pel text escrit des de la teva pròpia emoció com a lector, acompanyar-los en el camí que creua els textos i transmetre’ls tota la passió per les paraules. Que les assaboreixin, com si fos un caramel molt gustós al paladar dels seus ulls. Els microcontes són molt llaminers en aquest sentit. I es poden compartir fàcilment i llegir i rellegir les vegades que calgui. Són fantàstics!

Creus que és fonamental en plena era de la tecnologia conservar el fil conductor, mantenir el cordó umbilical, amb la paraula?

Potser m’equivoco de mig a mig però penso que sí, que precisament perquè avui dia els joves interpreten tants llenguatges diferents, han de mantenir les formes que han funcionat sempre a l’hora de seguir el fil de les històries amb les paraules. D’un dia per l’altre no ens ho podem carregar tot i fer-ho virtual i desordenat. Mantenir el fil conductor és fonamentalíssim per deixar les històries excessivament deslligades.

Quins referents literaris pots citar?

Calders, Calders i Calders. I després alguns altres. Pere Calders em va animar personalment a escriure després de llegir-me les primeres narracions. Vaig mantenir amb ell una relació epistolar durant els darrers deu anys de la seva vida (1984-1994) que es va convertir en el meu veritable estímul literari. Vaig llegir-ne tota l’obra i em va marcar molt en els meus inicis com a escriptor. Durant un temps va ser obsessionant i tot. I no m’ha sabut mai greu sentir-m’hi literàriament tan proper. Altres autors que m’han marcat són Montserrat Roig, Italo Calvino, Mansfield, Jesús Moncada, Kafka, Primo Levy, Quim Monzó… i actualment segueixo des de la curta distància Lluís-Anton Baulenas, Maria Carme Roca, Ferran Torrent, Jaume Cabré, Llorenç Capdevila… i tota la colla de microcontistes sud-americans. N’hi ha tants que m’atrapen!