El crític Jordi Querol parla de la nova novel·la de Josep Usó "El carrer era de terra" al Diari La Veu, una obra amb la qual l'autor vila-realenc va obtindre el premi Ciutat de Sagunt. Us deixem un fragment de l'article.
De fet, quan en comences la lectura, «escoltes» un xiquet, Pepet, que t'explica les seues vivències, lògicament infantils; i, de seguida, una dona que ens fa conèixer els seus problemes econòmics i familiars, i les qüestions laborals de Manuel. I, en llegir-ho, intueixes que l'autor t'està mostrant unes pinzellades sobre les diferents famílies que habiten el tal Barranquet, però que els contactes entre elles seran merament els d'un veïnatge interrelacionat en major o menor mesura. Però que equivocats que estem, en pensar-ho!
Lògicament, amb els meus comentaris el que pretenc és incitar-vos a la lectura de l'obra, però de cap manera mostrar-vos pistes sobre la seua articulació i el seu final, déu ens en guard! Per això vull recomanar-vos alguns dels fragments que considere més interessants d'una novel·la de lectura àgil i ben distreta, en la qual Josep Usó no pretén desvetllar-nos grans cabòries, sinó oferir-nos una lectura, aparentment senzilla, que ens permeta situar-nos plenament en aquell Vila-real dels anys cinquanta del segle passat, i compartir-hi les cabòries, alegries i preocupacions d'alguns dels seus veïns. I la meua recomanació s'adreça principalment a tot el record de la vida en la immediata postguerra als masos del Maestrat i els Ports, on les famílies es trobaven literalment entre dos focs, el del maquis i el de la Guàrdia Civil, sense que en moltes ocasions puguen trobar, ni ells ni el lector compenetrat amb el seu patiment, el desllorigador que els permetera eixir d'aquesta cruel disjuntiva. O quan ens trobem per primera vegada amb Vicentet, que «el cas és que patia allò que, amb el temps, s'ha arribat a conéixer com a síndrome de Down, però que quan ell era xiquet, tothom anomenava "ser mongòlic"». I ens trobem també cara a cara amb la terrible realitat que patien en l'època els «diferents», tancats amb clau i forrellat a la casa familiar, negada quasi l'existència cap als mateixos veïns, per més que el cas d'aquest xiquet, en un primer moment, sa mare «es va negar a tenir-lo tancat a casa»... amb totes les conseqüències que d'aquest fet se'n derivaran, i que tanta influència tindran en la posterior projecció de la trama.
Com aquestes històries, podria parlar-vos de moltes altres, perquè el sentit coral de Josep Usó el du a introduir, en els respectius «petits capítols» de l'obra, fins a 16 diferents «personatges principals», d'algun dels quals parla en una sola ocasió. En d'altres pot arribar a dedicar-los l'atenció fins a cinc vegades, com serà el cas de Pepet, un dels personatges claus en la resolució de la trama: no el perdeu de vista en cap moment. I tots, xiquets, homes i dones, llauradors i menestrals, rics, alcaldes, capellans i bisbes, guàrdies civils, tots ens van duent, en una acció cada vegada més sorprenent i accelerada, cap a un final, ja us dic que un autèntic deus ex machina absolutament imprescindible. Llegiu, llegiu El carrer era de terra, que val la pena i segur que el gaudireu!
Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada