Els 50 més consultats a Onada Edicions al 2021

"Dos amics valencians rodant pel món". El diari Ara parla de "Cosmopolites amb arrels"

El subdirector del diari Ara, David Miró, ha dedicat un article al llançament de "Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món", el nou llibre del periodista i escriptor Joan Garí. L'obra aplega diversos reportatges internacionals que reflexionen sobre les tensions entre allò local i allò global, la visió del nadiu i del foraster que ho associa als seus llocs d'origen, i sobre històries humanes universals repartides pel planeta. S'acompanya, a més, de les fotografies de Ramon Usó. Us deixen un fragment de l'article.

Joan Garí i Ramón Usó van néixer el mateix any al mateix poble, Borriana, capital de la Plana Baixa, i des de sempre van compartir el neguit de contar coses: el primer a través de la paraula i el segon amb la imatge. Des de 2008 tots dos han format una parella simbiòtica d'escriptor i fotògraf que ha viatjat per tot el món per deixar constància de la seva particular mirada en uns reportatges que en el seu dia van ser publicats a mitjans com la revista El Temps i els diaris Público, El País i l'ARA. Lamentablement la mort d'Usó quan el llibre estava a impremta fa que l'aventura que es recull a Cosmopolites amb arrels (Onada, 2021) sigui ja irrepetible.

Quin és el fet diferencial que aporten Garí i Usó a la literatura de viatges convencional? Doncs uns mirada pròpia marcada per les seves arrels i la seva cultura, la catalana del País Valencià. Els autors tenen preferència per Europa i les civilitzacions clàssiques, i fins i tot quan van al Carib s'entretenen a buscar la minoria jueva de Cuba. La distància emocional i periodística converteix els seus reportatges en estampes vivídes que conviden el lector a la reflexió lluny dels apriorismes ideològics i el dogmatisme a l'ús. Com a bon seguidor de Joan Fuster, Garí practica el vici del dubte permanent i de la comprensió sobre la debilitat de la condició humana. 

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

"L'estrella i els Reis Mags", al Diari de Tarragona

El Diari de Tarragona es fa ressò del llançament del nou conte nadalenc "L'estrella i els Reis Mags". Amb text de l'escriptora vinarossenca Elena Fora i il·lustracions de la reusenca Teresa Llorach, el conte reinterpreta la llegenda dels Reis d'Orient per transmetre un valor de pau i de solidaritat.

 Cliqueu en la imatge per ampliar-la.

Genís Sinca va presentar a Reus "No moriré mai. Biografia d'Eduard Punset"

La Cambra de Comerç de Reus va acollir el passat dijous 16 de desembre la presentació de la biografia d'Eduard Punset que va signar l'escriptor Genís Sinca, "No moriré mai", obra guanyadora del Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló. L'acte, organitzat pel propi ens cameral, Òmnium Baix Camp i els mitjans Reusdigital.cat i LaNovaRàdio, va estar presentat pel periodista Jordi Garcia i per Àgata Girbés en representació de la Cambra de Comerç reusenca.

Sinca va desgranar la intensa trajectòria vital de Punset, que si bé en el darrer tram era popular pel seu programa televisiu de divulgació científica Redes, havia estat economista i polític, conseller de la Generalitat de Josep Tarradellas, i comunicador en diversos mèdia del Regne Unit. També va tindre una vida internacional que el va dur a viatjar per tot el món. L'escriptor va comentar com va conèixer Punset, i la relació d'amistat que es va establir i que impregna les pàgines de "No moriré mai". 

 

A més, es va apuntar que Punset va mantindre una estreta relació amb el Priorat, i en especial amb la Vilella Baixa, on va passar la seua infantesa i on va decidir ser soterrat. "El seu epitafi resa 'Volta al món i torna la Born' en una clara referència al que va ser la seva vida i el seu retorn en aquesta petita població del Priorat per a la vida eterna", assenyala la crònica del Reusdigital.cat

Foto: Reusdigital.cat

"‘Seidia’, un poema èpic valencià, de Joaquim Garcia Girona". Article de Salvador Vendrell

El crític literari Salvador Vendrell parla a La Veu dels Llibres de la nova edició del clàssic poema èpic "Seidia" de Joaquim Garcia Girona, adaptat per Ramon París i Òscar Pérez en l'any del seu centenari. Us deixem un fragment de l'article.

Seidia amb el preludi, tretze cants i un epíleg és una narració èpica en vers que comprén el període històric relatat per Jaume I al Llibre dels fets, que abraça des de la presa d’Ares i Morella fins al setge i conquesta de Borriana. En el llibre es conten les gestes del rei Jaume I i d’en Balasc d’Alagó i els seus exèrcits. Sobretot, però és una tràgica història d’amor d’origen llegendari entre el jove cavaller cristià Artal, fill d’en Balasc d’Alagó i l’heroïna, la bellíssima musulmana Seidia, la qual desconeix els seus autèntics orígens paterns i religiosos. Aquesta introducció de personatges llegendaris de la tradició oral no entrebanca el desenvolupament dels fets reals, els quals segueixen l’ordre temporal marcat per la Crònica. Mai no es perd la versemblança gràcies a la utilització de recursos com ara l’adaptació de passatges de la Crònica, però també amb el recurs d’un narrador omniscient que introdueix el punt de vista de les dues cultures, la cristiana i la musulmana. 

No són, però, El llibre dels feits i les llegendes orals les úniques fonts de Seidia. Óscar Pérez explica que, al costa de la Crònica de Jaume I, per tapar els buits que aquesta deixa, cal esmentar altres fonts historiogràfiques consultades, com són la Crònica de Ramon Muntaner i la de Pere Antoni Beuter o també les obres d’Escolano, així com treballs històrics de conterranis, la majoria capellans erudits. Són fonamentals també les fonts literàries com ara l’Atlàntida, però sobretot Canigó, de Jacint Verdaguer. Les darreres investigacions assenyalen que la influència de Canigó és major en el vessant amorós de la trama que en altres aspectes. Com diu Carles Lluch «El personatge d’Artal, fill de Blasco d’Alagó que s’enamora de la bella Seidia i traeix per aquest motiu llurs obligacions militars en el bàndol cristià, guarda molts paral·lelismes amb el Gentil de Verdaguer, encisat d’amor per Flordeneu.» Lluch veu que la unió entre poble i religió també és un tret compartit pels dos poemes èpics. Hi ha, però, una diferència important: «el sentit de Canigó cal entendre’l en el context d’un veritable programa de restauració catalanista que hi posava en joc les arrels cristianes de Catalunya. En canvi, al País Valencià d’inicis del segle xx res d’això era encara possible. Mentre que l’obra de Verdaguer posseeix, entre d’altres, una finalitat política al servei de l’anomenat programa del catalanisme catòlic de la Renaixença.» L’objectiu de recuperació nacional per la via política no era un objectiu de l’autor valencià. Manuel Carceller veu també una altra font d’inspiració: la de l’escriptor italià Torquato Tasso: La Gerusalemme Liberata (1581), que descriu la conquesta de Jerusalem pels cristians durant la primera croada. Carceller hi troba relacions intertextuals. Com que es tracta d’un poema que va tenir un procés d’elaboració llarg en el temps —almenys una quinzena d’anys— hi ha, com diuen els editors, «els naturals dubtes i revisions que deriven de deixar reposar una producció en el calaix», per seguir el «degoteig dels consells dels amics» i per incorporar matèria de noves lectures.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

El Mundo-Castellón al Día entrevista Joan Garí, autor de "Cosmopolites amb arrels"

La periodista Sandra Morales entrevista Joan Garí a les pàgines del periòdic d'El Mundo-Castellón al Día. L'escriptor i assagista borrianenc estrena nou llibre: "Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món", en el que aplega diversos reportatges de temàtica internacional que l'han dut des de Llatinoamèrica a l'Europa de l'Est. Compten, a més, amb la fotografia de Ramon Usó. Us deixem un fragment de l'entrevista.

El escritor Joan Garí Clofent (Burriana, 1965), acaba de presentar su último trabajo, Cosmopolites amb arrels (ediciones Onada), una recopilación de reportajes que rubricó durante sus viajes por todo el mundo con su amigo y fotógrafo Ramon Usó Guerola, recientemente fallecido. La súbita desaparición de este maestro de la imagen, convierte el libro en una obra muy especial para el autor, exclusiva y emotiva.

Presentó Cosmopolites amb arrels con una ausencia insustituible. Imagino que el choque emocional es enorme...

La ausencia de Ramon en este, que es su último libro, resulta intolerable. Todavía a veces me imagino que le puedo llamar por teléfono, que todo ha sido una gran broma suya. Era el cómplice perfecto para mi actividad periodística y literaria. Ha dejado un gran vacío.

¿Qué fotografía cree que destacaría Ramon para resumirlo?

De todos los viajes, a él le gustaba especialmente Chernóbil. Insistió mucho para que fuésemos allí, a ese extraño escenario de desolación donde se supone que la vida es imposible, pero todo sigue como si el accidente nuclear no hubiera ocurrido. Tuvimos la suerte de visitar la zona restringida, acompañados por un guía del ejército ucraniano, antes de que se pusiera de moda por la serie de HBO. Puedo confesar que es uno de los lugares más extraños en que he estado.

Dicen que quien viaja, vive dos veces, ¿cómo lo siente quien se ha paseado por tantos rincones del mundo?

Nosotros estuvimos en todos los continentes, excepto Oceanía (nos quedó pendiente un viaje a Australia...) No concibo la vida sin el viaje. Creo que vida y viaje son sinónimos perfectos. Como Ulises, hay que partir y, en su momento, hay que saber volver. Pero Itaca nos enseña, como en el poema de Kavafis, que nada nos será dado que no hayamos atesorado durante el viaje.

¿Qué les define como cosmopolitas?

El título del libro, Cosmopolites amb arrels es un falso oxímoron, porque mi tesis es que sólo se puede ser ciudadano del mundo si estás arraigado firmemente en algún lugar concreto. Me siento cosmopolita y muy valenciano.

¿Nos cuenta sus viajes para que nos conozcamos y reconozcamos más como valencianos?

Bueno, eso sería muy optimista por mi parte. Tampoco soy uno de esos tipos que sale de casa sólo para echar de menos lo que ha dejado atrás... Pero el libro se subtitula Una visió valenciana del món y eso marca: vayas donde vayas, no dejas de ser un tipo de Burriana que lo contempla todo como contemplas el mar desde la playa del Arenal. El mundo es enorme pero las gafas de ver son muy pequeñas.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

El diari Mediterráneo ressenya el nou llibre de Joan Garí i Ramon Usó "Cosmopolites amb arrels"

El crític Josep Palomero ha dedicat una ressenya al nou llibre de Joan Garí "Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món", que apareix publicada a les pàgines del diari Mediterráneo. L'article s'inicia recordant el tàndem que havien format Garí i el fotògraf Ramon Usó, qui va faltar el passat mes de juny als 55 anys. Els dos van emprendre una sèrie de viatges per tot el món van donar peu a reportatges periodístics que captaven l'ànima genuïna dels pobles que visitaven, i que ara han estat aplegats en aquest nou volum.

"Els articles de Garí resulten molt atractius perquè l’escriptor viatger no es basa en tòpics, escriu sobre allò que veu sense recórrer a informacions trivials, sinó que actua com un explorador que es deixa sorprendre per les irrupcions sobtades d’una realitat desconeguda", apunta Palomero, qui afegeix que l'autor s'interessa per la vida dels natius dels llocs que visita, parla amb ells i s'impregna del seu esperit vital.

"Fa la impressió que el destí de cada viatge s’ha seleccionat per a buscar en el passat la comprensió del present, bé que siga explorant les característiques de l’antiga DDR, el Barri Roig d’Amsterdam, els jueus de l’Havana, la deriva islamista d’Egipte, els supervivents de Txernòbil, l’atractiu de Moscou i Sant Petersburg, el desembarcament de Normandia."

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant sobre la imatge.

 

 

Una xarradeta amb... Miquel Bort, autor de "Amore"

Fem una xarradeta amb Miquel Bort. El seu "Amore" ha estat sens dubte un dels llibres de l'any en la literatura ebrenca i en la literatura eròtica catalana, amb ja cinc edicions, centenars d'exemplars venuts i una extensa gira de presentacions pel territori les quals, de la mà de la música dels Sukre i el vi del celler Petites Estones, s'han convertit en autèntics espectacles multitudinaris que han fet vibrar el públic en tots els sentits.

 

 

Quin és el principal motiu que t’empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?

A la teva primera pregunta diria que per mi és una forma de comunicació i d’expressar-me que m’agrada i que, quan sorgeix l’oportunitat de plasmar alguna cosa, ja sigui una vivència que m’ha passat o una idea, tinc una necessitat d’escriure-la. Quant a la segona pregunta, penso que el procés de creació i, concretament en el cas d’"Amore", després de l’idea, ve a continuació un pluja d’idees on apunto i apunto tot allò que em passa pel cap. Per després, com si fos una peça de fang i jo un terrisser, anar-hi donant forma.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
El meu ordinador amb unes quantes finestres obertes, dos teclats, un full en blanc i un llapis i, segons l’hora que sigui un cafè. Ah! I el mòbil no ha de parar molt lluny.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "Amore".
En els diversos actes que he realitzant fins ara, la presentació d’"Amore" ha anat evolucionant, i ara ja ens l’han titllat de petit espectacle. I per què dic això? Doncs mireu, actualment a la presentació del meu llibre hi ha un maridatge d’un vi que té molt a veure amb el llibre, hi ha música en directe que també té una vinculació amb la novel·la, hi ha preguntes i fins alguna que altra representació que pretén enaltir reflexions del llibre. Podem millorar-la? Per suposat que sí. Però bé, tal i com l’estem fent ara ja m’agrada. De fet, diverses persones a l’hora de la signatura del seu exemplar m’han dit “és la millor presentació d’un llibre que he vist”. i sí, que et diguen això fa molt goig, és extraordinari.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Ufff..! N’anomenaria molts, però si em permets en dic dos: "Àngels i Dimonis" del Dan Brown i el "Petit Princep" de l’Antoine de Saint-Exupéry. El primer per una trama dinàmica i meravellosament redactada que t’enganxa des de la primera plana (i això és brutal!) i el segon per les reflexions que un pot extreure en cada paràgraf. De fet, he de confessar que és un llibre que m’agrada rellegir-lo.

Quins gèneres t’agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
Bé, m’agrada llegir per evadir-me i per aprendre, ja siguin articles, notícies o reportatges relacionats amb la meua feina. Però bé, si tinc que elegir et diré que la narrativa, fent referència al que et deia al principi... per evadir-me i endinsant-me entre les seues planes. I a la segona pregunta et diré que llegeixo sempre que puc, però sobretot quan em poso al llit, em resulta com una petita teràpia relaxant que m’ajuda a conciliar el son. 

Quin comentari dels lectors d'"Amore" t’ha generat més il·lusió.
Ufff..! Afortunadament, tinc la gran sort de rebre molts comentaris i alguns realment increïbles, com per exemple que et diguin que he escrit el llibre de la seva vida, o que s’han llegit el llibre en només tres dies. Quina meravellosa brutalitat, el somni de qualsevol escriptor professional. Fins i tot un parell de lectores m’han dit que l’han devorat en dos dies. O també, que t’arriben a dir que l’han llegit ja tres cops, amb el poc temps que porta al mercat. És una passada! Però bé, dit això, per mi tots els comentaris fan molt goig, tots. I jo, que amb això sóc molt novell, intento atendre’l i donar resposta de la millor manera possible.

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Bé, en tinc unes quantes preparades, i altres sorgeixen instantàniament o, fins i tot algunes que les escric “a la carta”. Per exemple aquelles que van adreçades a un aniversari o un regal molt personalitzat. I és clar, tractant-se d’una novel·la eròtica, a l’hora d’escriure-les intento que paraules com “gaudir” o “desig” tinguin cabuda.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
M’agraden i les faig servir a nivell personal i també com eina de promoció, en aquest cas del meu llibre. Les que més faig anar són el WhatsApp i el Facebook. I posats a opinar, et diré que tot i que són plataformes de comunicació i socialització realment increïbles, s’han demostrat que, desgraciadament, tenen, potser com quasi tot, perill.

Quina és la teua paraula favorita
N’hi ha moltes, però com em demanes una et diré que “estimar”.

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
També n’hi ha moltes, però posats a dir-ne una, crec que no estaria gens malament anar amb la Marilyn Monroe després d’una sessió de rodatge del film "Els cavallers prefereixen les rosses". Ah! I com no, la copa aniria a càrrec meu.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Se’ns dubte "Joc de Trons". Sorprenent!

El teu plat estrella és…
Tinc la sort que m’agrada tot, ja sigui carn, peix, fruita, verdura, llegums, etc. i que a voltes unes sardines a la planxa, uns cargols a la llauna, un llobarro al forn, un plat d’escudella o un bon tros de carn poc fet són veritables temptacions culinàries. Però si la pregunta és un, et diré que tinc autèntica devoció als arrossos, i entre ells, com no, la paella.

No puc viure sense…
Tindre l’esperança que la humanitat pot canviar i que es torni, valgui la redundància, més humana. Com a pare, el futur dels meus fills i de les noves generacions em preocupa. I no parlo de que trobin una bona feina i tal, sinó de què siguin feliços i una pervivència bona i, la veritat, amb la deriva que estem portant ara mateix al nostre planeta, realment quan ho penso m’espanta. Fa por.

Una cosa inconfessable…
Sóc totalment arítmic, no tinc gens de gràcia a l’hora de ballar. Un desastre.

Amb quin animal o planta et compararies?
L’àliga, potser per què sempre m’ha fascinat aquesta impressionant au, a l’igual que el gran tauró blanc, salvant i molt les distàncies i les comparatives. Simplement per admiració.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article...?
Vaig plorar molt, moltíssim quan el vaig tindre per primera vegada a les mans. Dins hi havia molt de treball, però sobretot molts sentiments. I això va ser a “Com evitar un accident de trànsit”, el meu primer llibre.

Eres friqui en…
Segurament en moltes coses de les quals no m’adono, però bé et diré una que sí sé: m’encanta descobrir el significat d’una cançó, saber de què ens parla l’autor, a qui va adreçada, saber la seva història i coses així. Per exemple m’ha passat fa poc amb la cançó de Sabina “Peces de ciudad”, quina meravella. Ah! I una altra cosa, no sé encara el perquè però tinc la costum de posar-me una mica de colònia quan me’n vaig a dormir.

Soc feliç si…
Els que estant al meu voltant i m’importen ho són.

A quin personatge públic li regalaries "Amore".
Se’ns dubte a l’Òscar Camps, el fundador i director de l’ONG Proactiva Open Arms. L’admiro i l’aplaudeixo per tot el que ha sigut capaç de fer. Ell és per mi tot un referent i una d’aquelles persones que em dona esperança amb la Humanitat.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Bé, ja ens deixen viatjar, Londres és un dels llocs que em ronda pel cap tornar, m’encanta aquesta capital per fer una escapada de 3 o 4 dies, però bé, l’altre dia vaig veure unes fotos de les illes Maldives que…

Com és la teua mascareta?
Negra!

S'anuncien les obres guanyadores dels Premis Literaris Internacionals Ciutat de Benicarló 2021

Els Premis Literaris Internacionals Ciutat de Benicarló 2021 ja tenen obres guanyadores. Aquest dilluns, l'alcaldessa de la ciutat, Xaro Miralles, el regidor de Cultura Pedro Manchón, i el director científic d'Onada Edicions Miquel Àngel Pradilla han anunciat els títols i els autors de les quatre modalitats de l'edició d'enguany.

El VIII Premi d’Àlbum Infantil Il·lustrat, el més veterà de tots, ha estat per a Laia Codina i Sílvia Tarragó, il·lustradora i escriptora respectivament. Entre les dos han teixit una atractiva proposta amb la poesia i les paraules com a protagonistes. El títol de l’obra guanyadora és «Els set colors de Bet». 

Pel que fa a la modalitat de Divulgació Científica i del Coneixement, els guanyadors són dos científics gallecs, Constantino Armesto i Sara González, autors d’«Antropoceno y cambio climático». El títol posa damunt taula el debat sobre el pas d’una era geològica a una era, l’antropocé, marcada per l’impacte de l’ésser humà sobre el planeta. 

El V Premi de Cuina, Salut i Sostenibilitat ha recaigut en l’obra «Cuineres del territori», de Josep Bernabeu i Maria Tormo. L’obra és un treball de base antropològica que té com a protagonistes les dones, com a artífexs del saber gastronòmic. Bernabeu és el director de la Càtedra Carmencita d’Estudis del Sabor Gastronòmic de la Universitat d’Alacant mentre que Tormo és dietista i nutricionista i professora també de la Universitat d’Alacant. 

Finalment, el II Premi de Narrativa Juvenil, que ha tingut un gran èxit de participació en la segona convocatòria, ha estat per a Mariano Casas per l’obra «La batalla d’Oxford», un thriller juvenil ambientat en la segona guerra mundial. El seu autor té una llarga trajectòria en novel·la juvenil i ha aconseguit alguns dels premis més prestigiosos en aquesta modalitat.

Les guanyadores i guanyadors recolliran els premis el pròxim dissabte 27 de novembre a la gala de lliurament dels Premis Ciutat de Benicarló.

"L’anarquisme ampostí volia implantar el seu somni revolucionari, el municipi lliure, en què, entre altres, s’abolia la contractació laboral perquè era entesa com una explotació laboral". Andreu Caralt parla de "El somni trencat" a Cazarabet

El projecte de divulgació de memòria històrica La Librería de Cazarabet ha entrevistat Andreu Caralt, autor del llibre "El somni trencat. Amposta: revolució, guerra i exili", amb la qual ha obtingut el II Premi de Recerca Jordi Fontanet. Us deixem un fragment de la conversa.

Andreu, amic, amic per què quines raons hi ha arrere d'haver-te ficat a escriure aquest llibre sobre la història contemporània d'Amposta que avarca els temps de la revolució, la guerra i l’exili...

El llibre és la culminació de la recerca que vaig iniciar a finals de 2019. La recerca ha estat possible perquè vaig guanyar el II Premi de Recerca Jordi Fontanet promogut per l’Ajuntament d’Amposta per fer, precisament, aquesta recerca. Havia presentat una proposta en aquest sentit. A banda, des del 2018 faig rutes guiades sobre la Guerra Civil a la ciutat amb l’empresa del qual sóc codirector amb Maite Hernández, Terra Enllà. El fet de conèixer de prop la realitat històrica de la ciutat em va empènyer a presentar la proposta.

Parlem una miqueta del títol del llibre. Eren temps de vides truncades i com no, com bé dius, de somnis trencats, oi?. Abans, però sobretot durant l'escriptura d'aquest llibre, hauràs trobat molts somnis trencats i no poques vides truncades....oi?, —encara ara, després de tants anys...

El nom del llibre sorgeix de la idea del pont penjant d’Amposta, símbol del progrés social i econòmic a la ciutat i destruït per la Legió Còndor el 10 de març de 1938. Aquesta idea s’enllaça amb el comentari d’un antic anarquista, membre de la Col·lectivitat d’Amposta, exiliat a França i que dècades després va tornar a la ciutat a veure si Amposta encara espirava quelcom d’aquell somni igualitari, però no va trobar res d’aquell esperit; la ciutat com la resta del país havia pujat al carro del ‘desarrollisme’. El títol és prou ample per encabir diversos conceptes; d’una banda, el somni trencat del republicanisme sobiranista d’Esquerra Republicana, estroncat per la guerra i el franquisme. El somni trencat, fins i tot, pel palauisme de dretes, que havia governat la ciutat bona part del primer terç de segle XX i que va ser derruït quan el seu dirigent, Joan Palau Miralles, fou assassinat pels revolucionaris l’estiu de 1936. Però, sobretot, el somni trencat s’adequa a la idea alliberadora i emancipadora de l’anarquisme ampostí, anorreada per l’exili i la repressió.

Com era socialment parlant l'Amposta dels anys 30? Andreu, si et pareix, ens fiquem una miqueta en context: com va rebre Amposta a la República; com era aquest poble de les Terres de l’Ebre durant els primers anys de la República....?

El primer terç del segle XX a Amposta, en l’àmbit polític, disposa de tres forces motores. D’una banda, el populisme de dretes encapçalat per l’alcalde Joan Palau Miralles. Els seus opositors l’acusaran de cacic, monàrquic i anticatalanista però és respectat per una part important de la població i envejat fora la ciutat per la seva capacitat d’influència. En segon lloc, el republicanisme d’esquerre liderat pel partit radical-socialista de Marcel·lí Domingo i en tercer lloc per l’anarquisme. Amposta és una vila pròspera, amb l’arròs com a força econòmica principal; ara bé, també és el sector econòmic en què, a la vegada, s’exerceixen les situacions de domini i explotació que atien el malestar social.

I com va esdevindre el bienni negre dins la II República? Dins aquest període van esdevindre "Els fets d'Octubre, què ens pots comentar-hi? Ens pots fer cinc cèntims?

Després d’un primer govern d’esquerres, en les municipals de 1934, van guanyar les dretes de Palau. A l’octubre d’aquell any, les forces sobiranistes locals s’uniren a la proclamació de l’Estat Català dins la República espanyola del Govern de la Generalitat però com arreu la defensa de la situació va fracassar. Palau, amb el suport del govern de Dretes a Espanya, va exercir una forta repressió contra els sobiranistes. Més d’una trentena van ser tancats en un vaixell-presó a Tarragona. Els fets d’Octubre i la seva repressió posterior van elevar els nivells d’animadversió entre les forces polítiques i els grups socials en conflicte al municipi.

Després del bienni negre ...les forces d'esquerres d'arreu de L'Estat Espanyol s'uneixen i formen el Front Popular que amb les seves contradiccions, recels i demés tirant endavant i es fan amb el triomf... Com va acollir Amposta aquell triomf de les esquerres a les urnes?

El triomf a nivell estatal provocà la dimissió del govern de dretes de Palau en perdre el suport del govern centra existent fins llavors i va permetre formar un nou govern municipal sota presidència d’Esquerra Republicana. El nou govern continuà la tasca del primer govern d’esquerres, de 1931 a 1934, però sempre amb un ull vigilant a la creixent força de l’anarquisme local.

Els anarquistes i les anarquistes—els llibertaris i llibertàries— d'Amposta com estaven implantats en aquells dies i com reaccionen a aquests canvis...que gairebé podríem qualificar d'abruptes i de “revolucionaris” per que passaven moltes coses, diferents i diferencials, dins els dies de la República –amb tots els seus períodes... No venien d'una tradició molt antiga, no?, com es van fer un lloc?

L’anarquisme ampostí volia implantar el seu somni revolucionari, el municipi lliure, en què, entre altres, s’abolia la contractació laboral perquè era entesa com una explotació laboral. També perseguien la col·lectivització dels sectors econòmics de la vila i la municipalització dels serveis. Aquesta revolució la volien dur a terme hagués qui hagués en el govern, a seu parer, estaven enfront seu. L’anarquisme havia arrelat amb força degut a les condicions socioeconòmiques del treball a l’arrossar, sobretot, i disposaven d’un diari propi, El Explotado.

Com s'assabenta la gent?  Com són les primeres reaccions? Qui mostra més reflexes reactius? Durant els primers dies de l'esclat de la guerra qui pren la paraula i molt més que la paraula...? Podríem dir que hi ha por i desconcert a Amposta?

El cop d’estat reaccionari provoca la presa del poder dels revolucionaris de manera quasi immediata. El Comitè Antifeixista preexistent es transforma en Comitè Revolucionari i se n’exclouen els elements considerats no revolucionaris, es a dir el republicanisme d’esquerres. Són dies de barreja de sentiments: por, coacció, eufòria, alliberament...

 Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

"Història de la Catalunya que no sap castellà". Vilaweb parla de "El castellà a la Catalunya contemporània"

El periodista Andreu Barnils publica a Vilaweb el reportatge "Història de la Catalunya que no sap castellà", en el qual parla del llançament del nou llibre dels lingüistes Francesc Bernat, Mireia Galindo i Carles de Rosselló "El castellà a la Catalunya contemporània: història d'una bilingüització". L'obra es basa en un estudi a testimonis catalanoparlants de més de 90 anys per determinar com el castellà es va introduir en les classes populars catalanes en el tombant dels segles XIX i XX. Deixem un fragment de l'article: 

 

El castellà no es parla de manera generalitzada a Catalunya per la major part de la població fins a principi o mitjan segle XX. Aquesta és la tesi principal del llibre El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització (Onada Edicions), de Mireia Galindo (1976), Francesc Bernat (1964) i Carles de Rosselló (1972). Tots tres doctors en filologia catalana han volgut entendre i narrar l’origen i desenvolupament del castellà a Catalunya. Una llengua que avui dia gairebé tothom sap, però que no fa pas gaire poca gent parlava. Per explicar aquesta tesi, han coordinat les entrevistes a noranta catalans de més de noranta anys que encara són vius i que els han contat la seva història en relació amb el castellà, la dels seus pares i la dels seus avis, tot complementat amb una explicació sòlida del context.

El llibre abasta tres generacions: la dels avis –nascuts entre el 1850 i el 1870–, que, segons els seus néts ara entrevistats, eren bàsicament monolingües catalans; la dels pares –nascuts entre el 1880 i el 1890–, que, segons els entrevistats, tenien coneixements rudimentaris del castellà i el feien servir molt poc, amb entrebancs; i la dels entrevistats –nascuts entre el 1912 i el 1927–, que van aprendre el castellà a l’escola i el van començar a parlar a fora.

“Molta gent se’n sorprendrà, perquè molts estan convençuts que aquí parlem castellà d’ençà dels Reis Catòlics. I aquest llibre demostra que no és cert. És molt recent”, explica Francesc Bernat, un dels tres autors. I és molt recent perquè el castellà arriba a través de l’escola, però a l’escola hi anava molt poca gent durant els segles XVIII, XIX, i principi del XX. Per tant, no l’aprenien. A final del segle XIX, més del 60% dels catalans eren analfabets. El 1910, el 42%; i el 1920, el 29%. Però, a més, una cosa és aprendre una llengua a l’escola, i una altra, parlar-la al carrer. “Si hem après alguna cosa de la generació de principi del segle XX, és que amb el castellà a l’escola no en van tenir prou. No van llançar-se a parlar-lo fins que no van trobar gent que el fes servir habitualment”, diu Mireia Galindo. És a dir, quan arriben les onades migratòries dels anys quaranta i cinquanta.

“Bilingües, els anys vint i trenta, molts ja ho eren, però no ho són gairebé tots fins els quaranta o cinquanta, en ple franquisme, quan s’uneixen diversos fenòmens: hi ha molt poca gent que no vagi a l’escola, que és solament en castellà, com els mitjans de comunicació que entren a les cases; arriba immigració en massa en castellà; i parlar en català amb desconeguts és perillós –pot ser un policia franquista–, cosa que fa que un catalanoparlant s’adreci al desconegut en castellà, per si de cas”, diu Francesc Bernat. “Els informants”, explica el llibre, “recorden casos d’indefensió als jutjats, d’insults i d’agressions físiques pel fet d’usar el català.”

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

Andreu Caralt parla de "El somni trencat" al Canal 21

El periodista i escriptor Andreu Caralt ha estat entrevistat al Canal 21 amb motiu del llançament del seu nou llibre "El somni trencat. Amposta: revolució, guerra i exili", l'obra guanyadora del II Premi de Recerca Jordi Fontanet - Ciutat d'Amposta.

Fèlix Edo i "Lluny de qualsevol altre lloc", al Canal 21

Fèlix Edo parla de la seua nova novel·la "Lluny de qualsevol altre lloc" al programa literari de Canal 21 Tens un racó dalt del món, que presenta Jesús M. Tibau.

"Hi ha molts aspectes de la nostra història recent que cal estudiar i recuperar". Andreu Caralt parla de "El somni trencat" a A Prop Ebre

El diari digital ebrenc A Prop ha entrevistat Andreu Caralt amb motiu de l'estrena del seu nou llibre "El somni trencat. Amposta: revolució, guerra i exili", una mirada històrica als anys de la Segona República, la Guerra Civil i la immediata postguerra a la capital del Montsià. Us en deixem un fragment.

El periodista i historiador especialitzat en la Batalla de l’Ebre, Andreu Caralt, publica nou llibre. És el resultat d’una recerca exhaustiva sobre la ciutat d’Amposta i els fets que hi van ocórrer durant la guerra civil espanyola. S’hi recull el que va passar des dels anys previs a a guerra fins a la repressió franquista i l’exili de molts ampostins.

Per què Amposta és l’escenari principal d’ ‘El somni trencat’? Què la va fer especial?

L’any 2019 vaig guanyar la segona edició del premi de recerca Jordi Fontanet promogut per l’Ajuntament d’Amposta. El premi consistia en una beca per a dur a terme un estudi de la Guerra Civil a Amposta, i la publicació del llibre és el resultat de la recerca, realitzada durant un any i mig.

Quins episodis són els més destacats ocorreguts a la capital del Montsià durant la Guerra Civil?

Amposta, com la majoria de poblacions de les Terres de l’Ebre, va patir múltiples esdeveniments durant la Guerra Civil, alguns d’ells de forma més severa que a la resta de Catalunya com és el fet que el riu Ebre fou front de guerra entre els dos exèrcits durant nou mesos, d’abril de 1938 a gener de 1939. Pel que fa a Amposta, diversos episodis converteixen el seu cas en especial. En primer lloc, la fortalesa del moviment anarquista, que va impulsar una revolució social radical al municipi, el símbol de la qual és l’organització d’una gran col·lectivitat fonamentalment agrícola i un profund procés de municipalització de serveis. En segon lloc, l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat i la posterior evacuació de població civil per trobar-se enmig del front de guerra. En tercer lloc, l’operació de la batalla de l’Ebre entre el terme de Tortosa i la partida ampostina de la Carrova, on van morir molts soldats de la XIVa Brigada Internacional republicana. I per últim, el gran exili d’ampostins, sobretot anarquistes, a França i països llatinoamericans l’any 1939.

Com vas començar a investigar sobre Amposta i el que hi va passar durant la guerra?

El meu interès neix el 2018 quan l’Ajuntament d’Amposta ens va demanar a la meva empresa, Terra Enllà, la possibilitat de desenvolupar una ruta guiada pels espais de la Guerra Civil a la ciutat. Així va començar el procés de recerca que un any després vaig poder desenvolupar plenament gràcies a l’atorgament del premi.

Sovint, al nostre territori, i al país en general, ens adonem que hi van passar fets històrics de vital importància, però que no els coneixem en profunditat. Per què creus que passa? Fa falta educació en àmbit de memòria històrica?

En l’àmbit educatiu, i especialment a les Terres de l’Ebre, s’està fent una bona tasca d’impuls de les humanitats i de generar interès en la història contemporània. Són nombrosos els alumnes de batxillerat, per exemple, que elaboren bons treballs de recerca sobre fets de la Guerra Civil. En l’esfera política, l’interès és desigual, amb poques oportunitats de finançament per dur a terme recerques exhaustives, que necessitem temps i recursos. Molts dels supervivents han mort i malauradament jo no es podrà recuperar el seu testimoni. Així i tot encara hi ha molts aspectes de la nostra història recent que cal estudiar i recuperar, com crec he posat de manifest en el llibre.

 Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

Carla Escuder porta el llibre "¿Qué comer para comer bien?" al Canal 56

La nutricionista i farmacèutica Carla Escuder ha estat al programa de Canal 56 La Nostra Gent per parlar una mica del seu nou llibre "¿Qué comer para comer bien? Los juegos reunidos de la alimentación", una publicació en la qual Escuder dona algunes claus per a una alimentació variada i saludable, desterrant mites associats a productes i ingredients.

Vídeo de la presentació de "Tocates originals per a dolçaina" a Vallibona

Julià Pastor va presentar a Vallibona "Tocates originals per a dolçaina", el seu nou llibre de partitures pensades especialment per l'instrument valencià més emblemàtic. L'obra recopila tota una vida de composició musical que combina la tradició dels "gaiters" dels Ports amb noves tonades que fan l'ànim d'esdevindre populars.

Podeu veure el vídeo de la presentació publicat per Vinaròs News, en dues parts.

Òscar Pérez Silvestre presenta la nova edició del "Seidia" de Garcia Girona a Nules

 

La Biblioteca José Vicente Felip Monlleó de Nules, a la Plana Baixa, acull el pròxim dijous 7 d'octubre la presentació del nou llançament de "Seidia. Poema valencià del principi de la Reconquista" de Joaquim Garcia Girona, en motiu del centenari de la primera edició. L'acte, a partir de les 18.30 hores, està organitzat per la regidoria de Cultura i l'associació cultural La Corretjola, i compta amb la participació d'Òscar Pérez Silvestre, coautor juntament Ramon París d'aquesta adaptació d'una obra monumental de la literatura valenciana.

El blog Los faros del mundo entrevista Josep Vicent Miralles, autor de "El mag de Montrose"

Si teniu entre les mans un exemplar de la novel·la "El mag de Montrose" de Josep Vicent Miralles veureu de seguida que la coberta està il·lustrada amb un imponent far que enllumena sobre la foscor oceànica. No és casual que s'haja pres aquest motiu per presentar l'obra guanyadora del I Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Benicarló: és en un far on comencen les aventures del jove Donald Brecc i del seu oncle, el misteriós Templeton Swan. Els fars són construccions que han travessat la història amb una aura de misteri, que ha conjugat la ciència amb el poderós simbolisme de la llum entre les tenebres, i que ha creat en l'imaginari la figura del farer solitari. No és estrany, doncs, que atraguen a aficionats de tot el món. 

Tot això ve a colació perquè justament un blog per a apassionats del món dels fars, "Los faros del mundo", ha tingut a bé entrevistar Josep Vicent Miralles sobre el seu llibre, amb l'excusa de la coberta farera. És clar, la conversa ha girat de seguida sobre el paper dels fars en la novel·la, en especial el de Scurdie Ness, a Escòcia, on es desenvolupa la trama. "El próximo viaje pendiente es ir a rendir homenaje a la casa imaginada de Mr Templeton Swan y Donald Brecc. Quiero ver esa misma luz en la que he proyectado algunos cuentos, algunas imágenes que han acabado cobrando vida", expressa Miralles.

En clau més nostàlgica, l'escriptor evoca els dos fars del seu poble, Xàbia, que s'alcen en els caps de Sant Antoni i el de la Nau: "La grandeza del lugar impone. Después, por la noche, ver sus destellos desde la playa o desde el mar, representa un santo y seña, una forma de militancia y de pertenencia. El faro es casa, un recordatorio luminoso de quién eres, dónde estás y cuáles son tus vínculos más importantes".

Ja sobre la novel·la, Miralles descriu "El mag de Montrose" com "un relato ágil, con mucha acción y un poco de humor", del gènere d'aventures en el seu sentit més clàssic, i que porta els protagonistes pels mars del Nord i per les costes caribenyes de Maracaibo infestades de pirates. Precisament, el tercer personatge és la capitana Grace O'Malley, "un personaje muy relevante en la historia y el folklore irlandés, porque de algún modo representa el genuino espíritu de aventura, fuerza y rebeldía de la gente del mar."

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

"Cuando todo quedó en casa". El diari asturià La Nueva España es fa ressò del premi al llibre "A casa"

 

El diari asturià La Nueva España s'ha fet ressò del Premi al Llibre Millor Editat per la Generalitat Valenciana que ha rebut "A casa. Diari gràfic del confinament" de l'il·lustrador Goyo Rodríguez, resident en la localitat de Candàs. L'article que signa Eduardo Lagar -i reservat a subscriptors- revela com l'autor va usar el dibuix com una teràpia quan tot el país es va haver de confinar, a la primavera del 2020, davant de la incertesa i la por per un nou virus. Una il·lustració diària, amb la casa com a protagonista, que es va llançar a les xarxes durant dos mesos, i que són una crònica diferent d'aquell moment que ha passat a la història. "A casa. Diari gràfic del confinament" recull aquestes làmines amb una edició de qualitat, que s'ha vist reconeguda pel guardó atorgat pel govern valencià.

A més, juntament a l'article, el diari La Nueva España ha publicat, en obert, una mostra de les làmines de Goyo Rodríguez i que formen part del llibre. Es podeu veure ací.

"És un llibre de microhistòria que ajuda a entendre la Guerra Civil a Catalunya". El Diari de Tarragona parla de "El somni trencat"

El Diari de Tarragona ha publicat un article en que es fa ressò del llançament del nou llibre de l'historiador Andreu Caralt. "El somni trencat. Amposta: revolució, guerra i exili" va ser l'obra guanyadora del II Premi de Recerca Jordi Fontanet - Ciutat d'Amposta, i esdevé una completa i exhaustiva mirada sobre els fets que es van succeir a la capital del Montsià entre la proclamació de la II República al 1931 i el destí dels perdedors de la Guerra Civil. 

La peça informativa que signa la periodista Marina Pallàs aplega les paraules de Caralt tot apuntant l'interès de la microhistòria ampostina en aquells anys: "Amposta era un nucli important d’anarquisme. El fet diferencial d’Amposta és la revolució anarquista, que acaba fent transformacions socials extraordinàries a la ciutat. També té la cara del terror... Però, per exemple, es va crear una col·lectivitat agrària enorme, van col·lectivitzar una vaqueria, van fer granges… Era una organització complexa amb mil afiliats".

Per confeccionar "El somni trencat", Caralt ha investigat en nombrosa documentació repartida en arxius de tot l'Estat, i que li ha permés, entre altres punts, conèixer la identitat dels 348 processats i els 155 exiliats acabada la contesa. Tanmateix, els números i els llistats també deixen costat a històries emotives, com les dels refugiats de la guerra.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

El "Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó" de Pep Carcellé, vist per Joaquim Buj

Joaquim Buj ha dedicat un article, publicat a Vinaròs News, al filòleg i professor rapitenc Pep Carcellé amb motiu de la seua passió per la figura i l'obra de l'escriptor ebrenc de referència Sebastià Juan Arbó, que s'ha plasmat enguany amb la publicació del llibre "Cicle novel·lístic de Sebastià Juan Arbó", un assaig literari que s'endinsa en la trilogia de novel·les ambientades al territori ebrenc -en concret el Delta, la Ràpita i Amposta, paisatges d'infantesa del literat- entre 1966 i 1975: 'Entre la tierra y el mar', 'La tempestad' i 'La masía'. 

Apunta Buj que l'objectiu de la investigació de Carcellé és reivindicar l'obra de Sebastià Juan Arbó, qui dibuixa amb mestria un cru relat social de les Terres de l'Ebre del segle XX. "Sovint apareix la figura abusiva de l’amo, també s’hi reflecteix la violència de gènere i domèstica a causa dels canvis de comportament i de conducta d’alguns personatges per causes molt marcades", exposa l'article. Prenent els tres llibres en conjunt, l'autor analitza els personatges -especialment Guatxes, basat en un amic personal d'Arbó-, els escenaris o les temàtiques, "l’estudi observa elements de connexió, de continuïtat, d’evolució, de progressió en la majoria de personatges protagonistes i alguna regressió en altres en les tres novel·les", afegeix Buj.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

Ha mort Jesús Massip, un dels grans noms de la cultura ebrenca contemporània

 

 

Ha mort Jesús Massip, arxiver, professor, historiador, poeta, traductor i homenot de la cultura i les lletres ebrenques. Nascut a Roquetes en l'any 1927, Massip va formar part de la generació que va reviscolar la cultura a Tortosa i les Terres de l'Ebre a la postguerra, i amb Gerard Vergés va fundar la revista literària GEMINIS (1952-1962).

En el camp professional, Massip va ser doctor en Dret, director del Museu-Arxiu de Tortosa entre 1960 i 1992, director en l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Tortosa, on va impartir docència a l'igual que a la delegació tortosina de la UNED. El tema de la seua tesi doctoral i columna vertebral de la seua recerca històrica ha estat l’estudi del compendi jurídic conegut com a Costums de Tortosa, estudi cabdal que publicà a "La Gestació de les Costums de Tortosa" (1984) i en va fer l’edició crítica a la Fundació Noguera (1996). Ha rebut premis i reconeixements com el Premi Jaume I d’Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla, el Premi Joan Martí i Miralles, atorgat pel Col·legi d’Advocats de Tortosa i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa a la seua vessant literària, Massip va publicar diversos poemaris, com, entre d’altres, "Llibre d’hores" (1989), "Cendra vivent" (2002) o "La terra encesa" (2011). Amb Onada Edicions en va publicar els dos darrers: "Bíbliques" (2017) i "Personatges / Paisatges" (2020). Onada també va publicar a la primavera del 2014 la seua biografia, signada pel periodista Xavier Garcia.

"El mag de Montrose" es presenta a Xàbia el pròxim 1 d'octubre

El pròxim divendres 1 d'octubre, Josep Vicent Miralles presenta a la Casa de Cultura de Xàbia el seu nou llibre, la novel·la "El mag de Montrose", obra guanyadora del I Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Benicarló. Serà a partir de les 20 hores amb la participació del regidor de Cultura Quico Moragues.

"El mag de Montrose" narra les aventures del jove Donald Brecc, qui deixa l'avorrida aldea de pescadors escocesa en la que viu per traslladar-se al solitari far de Scurdie Ness amb el seu oncle, el misteriós Templeton Swan. Junts descobriran la màgia en un llibre d’encanteris i se’ls obrirà la porta a l’aventura més increïble: alliberar la tripulació de la temible capitana irlandesa Grace O’Malley.

El Diario de Burgos es fa ressò del Premi al Llibre Millor Editat a "A casa. Diari gràfic del confinament"

Goyo Rodríguez és l'autor de "A casa. Diari gràfic del confinament", flamant obra guanyadora del Premi de la Generalitat Valenciana al Llibre Millor Editat de l'any 2020. I l'anunci de seguida ha despertat l'interès dels mitjans de comunicació, com és el cas del Diario de Burgos, qui ha dedicat una peça amb motiu que Rodríguez és fill de la història ciutat castellana, si bé resideix a Astúries.

L'article fa una completa descripció del projecte de "A casa": va ser unes primeres publicacions llançades a les xarxes socials en l'inici del confinament que es van allargar fins a seixanta, reunides en el llibre que ens ocupa, així com en una exposició que ja s'ha vist a Oviedo, Benicarló o Santa Magdalena de Polpís.

"Fueron sesenta ilustraciones cuyo punto de partida era una vivienda, un hogar, un refugio. Dos meses narrando todo lo que pasaba a nuestro alrededor en un solo concepto vinculado al ‘quédate en casa’ que se nos pedía: los escolares con clases online, el vermú compartido sin salir, la vivienda como los pulmones que permitían respirar sin contagiarnos, el lugar seguro para trabajar, el refugio comunitario, la responsabilidad con el prójimo, la zona desde donde aplaudir a las ocho de la tarde o la luz encendida que te comunicaba con el vecino", recorda l'article, que es pot llegir tot clicant ací.

"A casa. Diari gràfic del confinament" rep el Premi de la Generalitat Valenciana al Llibre Millor Editat en l'any 2020.

La Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana ha anunciat que "A casa. Diari gràfic del confinament" és l'obra guardonada amb el Premi al Llibre Millor Editat en l'any 2020. El guardó, de caràcter anual, reconeix la qualitat del treball de les editorials valencianes en l'any precedent, i en aquesta ocasió ha recaigut en l'atractiva proposta de l'il·lustrador asturià Goyo Rodríguez. 

 "A casa" és la crònica visual de la primavera del 2020, quan la Covid ho va canviar tot. L'autor enceta un diari en que cada dia llança una il·lustració, amb la forma esquemàtica de la casa com a vehicle narratiu, la casa que representa el lloc on ens vam tancar, l'espai de seguretat. El llibre compta amb una edició de qualitat, a color i en tapa dura, que ofereix una mirada original a la quarantena.

Fet l'anunci, Onada rebrà el reconeixement -el segon d'aquest tipus en la seua trajectòria- en el marc del Dia del Llibre Valencià, que se celebra cada 20 de novembre.

Nati Soler, autora de "Motor de sang", entrevistada a El3deVuit

Nati Soler, l'autora del poemari "Motor de sang", obra guanyadora del Premi de Poesia Vila d'Almassora, ha estat entrevistada al digital El3deVuit. Us en deixem un fragment de la conversa. 

La poesia és un gènere que parla sovint de llibertat. El que no és tan habitual és explicar la manera d’arribar a la llibertat desitjada. A ‘Motor de sang’, el seu darrer poemari, ens dona pistes de com aconseguir-la. Ens en pot descobrir alguna? 

Una bona fórmula és acceptar les contradiccions personals. Tothom en té, i ens afegeixen valor perquè aporten visions diferents sobre cada tema. La por i la manca de valor ens fan optar per la simetria. Tendim a cercar refugi en la falsa seguretat donada per la constatació de l’existència d’elements similars. Fugir dels miralls és un pas cap a la llibertat.  

No instal·lar-nos en la falsa seguretat de ser iguals als estereotips ens empodera? 

Si ho fem després d’una tria i reflexió conscients, sí!

O sigui que per ser lliures ens hem de fer càrrec de la pròpia existència? 

Exactament. Hem de tenir molt clar quin és el nostre potencial. No el nostre potencial traduïble a nombres, sinó aquell que ens fa persones. Aquest l’hem d’estimar per damunt de tot i tenir-ne una cura extrema, sabent que qualsevol ésser viu també n’és portador i, per tant, mereixedor del mateix respecte.

Creu que aquesta conducta ens acosta a la pròpia felicitat i no a la imposada? 

Ens situa en el camí de valorar el fet de conrear els guanys íntims, els guanys que venen de dins, de les emocions, que ens proporcionen més benestar que els altres, els de fora. Però cercar la felicitat és un treball dur i cansat. Tant, que ens deixem vèncer amb freqüència i ens justifiquem amb excuses inacceptables. Estimar-nos ens fa descobrir que les excuses tradicionals per renunciar a les satisfaccions personals eren coartades per rendir-se.

Quines eren les excuses tradicionals per rendir-se? 

Si mirem força lluny, ser dona. Si mirem més a prop, fer-se vell. Sumades fan por. Ens refiem que el passat està superat, però malauradament, tal com deia Azorín: “vivir es ver volver”.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

Entrevista al científic Adrián Villalba, autor de "Atrapats. Un escape room al món dels fàrmacs"

La revista mataronina Iluro ha entrevistat el jove científic i escriptor Adrián Villalba amb motiu de la publicació del seu nou llibre de divulgació científica. "Atrapats. Un escape room al món dels fàrmacs" és una proposta per a difondre entre els públics de totes les edats com funciona la investigació bioquímica i farmacològica, a partir d'una àgil aventura inspirada en els populars jocs d'escapament.

"Un viatge temporal a un passat inicial de la humanitat". Manel Alonso parla del poemari "Xaman"

El crític literari Manel Alonso ha dedicat una ressenya al nou poemari del saguntí Antoni Gómez, "Xaman", que ha estat l'obra guanyadora del Premi de Poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol. L'article apareix publicat al digital Diari Gran, i de seguida entra en matèria amb la temàtica de la publicació, el viatge poètic per la humanització. "Xaman" s'ambienta en la prehistòria i pren la veu dels mal nomenats "homes de les cavernes". És l'evolució de l'home, el camí pel domini del foc i de l'art, "Antoni Gómez ens du a una època en què no existia l’escriptura i no per això hem de creure que no existien ni la poesia ni la narrativa. L’ésser humà necessita per a viure de l’aire, de l’aigua, dels fruits, de la carn, però també dels relats, del cant…", indica Alonso. 

 

La ressenya també s'hi fixa en el pròleg que signa Ester Alba, "un dels pròlegs més ben escrits i aclaridors que he llegit els darrers anys", que conjuga ciència i lírica per contextualitzar l'alba de la humanitat. Ja pel que fa al poemari pròpiament dit, està dividit en quatre apartats. S'obre amb els primers homínids: prenen consciència d'ells mateixos, del seu entorn, i busquen respostes per a tota mena de preguntes. I aplega fins al sàpiens sàpiens tal com el coneixem... i com som.

La lluita constant per la supervivència i la por al buit existencial són presents en el llibre, el poeta els acompanya en cada pas que donen. Les qüestions que comencen a incomodar-los són les mateixes que a hores d’ara i, a pesar dels anys d’evolució, encara ens mouen en les diverses expressions artístiques.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

La "Guia sentimental del Maestrat" d'Amàlia Roig, a la revista Frontissa

La revista Frontissa, publicació de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, ha dedicat una ressenya a la "Guia sentimental del Maestrat", la nova narrativa de no-ficció de l'autora vinarossenca Amàlia Roig.

Hi ha indrets, com el Maestrat, que de guia general no en tenien cap i per això mateix se’n mereixien una, ni que fos per comprovar com de de pressa envelleixen les guies.

Així comença la Guia sentimental del Maestrat d’Amàlia Roig Blasco, un llibre molt útil que, a més d’aclarir conceptes històrics i socials massa sovint equivocats o difusos, ens guia a través dels camins; ens aboca al paisatge des dels miradors; ens retrata les ermites i les romeries; ens participa les fires, les associacions culturals, la literatura, la música, el cinema; ens aconsella on i què menjar; arramba la nostra orella al parlar del Maestrat; en definitiva, ens acosta a la vida i a la gent. Tots i cadascun dels pobles del Maestrat històric, per insignificant que siga, així com algun poble de la comarca veïna dels Ports i la Tinença de Benifassà al complet, van desfilant d’una manera harmònica per les pàgines de la Guia. La lectura resulta ser elegant, detallista i impressionista, irònica o divertida, tendra i combativa, plàstica, poètica, molt sensual. I com en els altres llibres de l’autora, no només es tracta de constatar el que hi ha sinó allò que hi ha hagut i el que potser hi haurà; o dit d’una altra manera, el llibre, a diferència de molts llibres de viatge, té memòria i té temps. I això és un valor afegit.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

"Llegiu, llegiu 'El carrer era de terra', que val la pena i segur que el gaudireu!" Ressenya de Jordi Querol

El crític Jordi Querol parla de la nova novel·la de Josep Usó "El carrer era de terra" al Diari La Veu, una obra amb la qual l'autor vila-realenc va obtindre el premi Ciutat de Sagunt. Us deixem un fragment de l'article. 

De fet, quan en comences la lectura, «escoltes» un xiquet, Pepet, que t'explica les seues vivències, lògicament infantils; i, de seguida, una dona que ens fa conèixer els seus problemes econòmics i familiars, i les qüestions laborals de Manuel. I, en llegir-ho, intueixes que l'autor t'està mostrant unes pinzellades sobre les diferents famílies que habiten el tal Barranquet, però que els contactes entre elles seran merament els d'un veïnatge interrelacionat en major o menor mesura. Però que equivocats que estem, en pensar-ho!

Lògicament, amb els meus comentaris el que pretenc és incitar-vos a la lectura de l'obra, però de cap manera mostrar-vos pistes sobre la seua articulació i el seu final, déu ens en guard! Per això vull recomanar-vos alguns dels fragments que considere més interessants d'una novel·la de lectura àgil i ben distreta, en la qual Josep Usó no pretén desvetllar-nos grans cabòries, sinó oferir-nos una lectura, aparentment senzilla, que ens permeta situar-nos plenament en aquell Vila-real dels anys cinquanta del segle passat, i compartir-hi les cabòries, alegries i preocupacions d'alguns dels seus veïns. I la meua recomanació s'adreça principalment a tot el record de la vida en la immediata postguerra als masos del Maestrat i els Ports, on les famílies es trobaven literalment entre dos focs, el del maquis i el de la Guàrdia Civil, sense que en moltes ocasions puguen trobar, ni ells ni el lector compenetrat amb el seu patiment, el desllorigador que els permetera eixir d'aquesta cruel disjuntiva. O quan ens trobem per primera vegada amb Vicentet, que «el cas és que patia allò que, amb el temps, s'ha arribat a conéixer com a síndrome de Down, però que quan ell era xiquet, tothom anomenava "ser mongòlic"». I ens trobem també cara a cara amb la terrible realitat que patien en l'època els «diferents», tancats amb clau i forrellat a la casa familiar, negada quasi l'existència cap als mateixos veïns, per més que el cas d'aquest xiquet, en un primer moment, sa mare «es va negar a tenir-lo tancat a casa»... amb totes les conseqüències que d'aquest fet se'n derivaran, i que tanta influència tindran en la posterior projecció de la trama.

Com aquestes històries, podria parlar-vos de moltes altres, perquè el sentit coral de Josep Usó el du a introduir, en els respectius «petits capítols» de l'obra, fins a 16 diferents «personatges principals», d'algun dels quals parla en una sola ocasió. En d'altres pot arribar a dedicar-los l'atenció fins a cinc vegades, com serà el cas de Pepet, un dels personatges claus en la resolució de la trama: no el perdeu de vista en cap moment. I tots, xiquets, homes i dones, llauradors i menestrals, rics, alcaldes, capellans i bisbes, guàrdies civils, tots ens van duent, en una acció cada vegada més sorprenent i accelerada, cap a un final, ja us dic que un autèntic deus ex machina absolutament imprescindible. Llegiu, llegiu El carrer era de terra, que val la pena i segur que el gaudireu!

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

"Un lloc sobre l'erm". La professora Tere Izquierdo ressenya "Lluny de qualsevol altre lloc"

Aquest text arreplega la intervenció de la professora Tere Izquierdo a la presentació de la novel·la de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc" a Vallibona, a l'agost de 2021. 

L'escriptor, nat a Vilafranca l'any 1981, va estudiar Humanitats a la UJI. És professor i escriu articles de literatura (autors russos, americans), música i cinema a revistes com Serra d’Or, Debats i Quadern de les idees, les arts i les lletres. També a portals de cultura com Núvol o La Llança. Va vindre a Vallibona fa quatre anys, a presentar la seua primera novel·la del 2016 "El guardià de les trufes", on retrata la vida dels masovers de l’Alt Maestrat i els Ports durant la postguerra. Fèlix és fill de masovers, això també és ben present en la novel·la que avui es presenta.

En tota gran novel·la, en tota gran tragèdia grega, hi trobem un heroi, (en aquesta, Joan) que és capaç de rebel·lar-se contra el destí i viure la vida en la seua plenitud, a pesar dels obstacles que troba pel camí. Joan, que té la vida professional solucionada a la universitat, que té estabilitat econòmica, que viu a Castelló… trenca amb tot. Este camí de catarsi, de purificació, iniciàtic, és el que conta la novel·la… Hi llegim una llarga passejada dels del món urbà fins al rural. Joan ho deixa tot per a viure del que pot.   

L’índex del llibre plasma el viatge físic de Joan: La ciutat. Un lloc sobre l’asfalt. Un lloc sobre l’erm. El mas. Molts llocs o topònims fan referència a Castelló: tarongers al costat de formigó, edificis inacabats no integrats en el paisatge, refineries petroquímiques, ressonàncies industrials, el món pesquer castellonenc, els noms de les naus: la Sant Pere, la Verge de la Candelera, la Ricoro, la Isabel…,  l’avinguda del Mar, la carretera del Caminàs, el camí Fondo, el parc Ribalta, l’institut Ribalta, carrer de Saragossa, plaça Tetuan, plaça de Santa Clara, Mercat Central, l’avinguda de València, el camí de la Donació, l’avinguda dels germans Bou… Les alqueries que s’han mantingut davant l’allau de construccions noves. Hi ha contraposicions entre el passat i el present: referències al port vell aixecat al voltant del far, el fet d’asfaltar les antigues sendes de terra que conduïen als horts amb un quitrà de mala qualitat… o imatges literàriament belles i exemplificadores de contrast com la d’una parella asseguda en un sofà tallat i desballestat que estava recolzat en un cotxe sense rodes mentre que uns delicats nenúfars blancs i uns narcisos grocs creixien al marge del vehicle.

Trobem descripcions minucioses com la de l’alqueria abandonada, que ha conegut l’ensulsiada a través del temps. Un got de llanda i una botella resten al pas del temps, juntament amb xeringues, plats de plàstic, excrements secs de gossos… Adjectivacions precises com la d’una grisor profètica d’asfalt, ignotes bombolles immobiliàries…El medi ambient està present: carrasques cremades pels incendis i per la tala indiscriminada, els pesticides han extingit les caderneres i les raboses han estat aniquilades del paisatge. No a Vallibona!

Un lloc sobre l’erm: el periple iniciàtic de Joan, i físicament d’ascensió cap a les muntanyes: deixa Castelló darrere, Borriol, la Pobla Tornesa, la Vall d’Alba, la vista del Penyagolosa, el bar La Pelejana, l’antic pas de rabera que arriba a Atzeneta i d’allí puja a Vistabella i al Penyagolosa, la gasolinera de Sant Pau, Benassal, camps d’ametlers, avellaners, parets de pedra seca… l’Escola del Canto, riu Montlleó, molí hidràulic (molí del Pas o molí de la Cova?), el molí Colau “només hi havia erm, herba tan alta com un xiquet i pins joves creixent sense mesura.” Quan entra al mas, descriu la natura morta que reflectix un món en ruïnes. El prigó entre Vilafranca i Benassal, en realitat un muntó de pedres amb una llosa calcària al capdamunt. Nucli antic de Vilafranca, dels del Maset fina  la plaça d’en Balasc: cases buides, carrers deserts, enfront de cases de turisme rural, barris obrers en un poble amb passat industrial ara en total decadència.

La catarsi, la transformació completa quan diu que després de netejar la casa durant dos dies sencers: “Tot ell s’havia obert cap enfora, es podia dir que se li havia girat la pell, s’havia convertit en paisatge (…). Ell és el tossal del Picaio i el Pla de Mossorro, el mas abandonat i la pista erosionada per les tronades salvatges d’estiu.” Hi ha una identificació entre l'ésser humà i el paisatge.

Els personatges i els temes: el desnonament (Ramon i Rosa, matrimoni entranyable gran que viu a l’alqueria), la immigració (Mamadou, de Gàmbia, que aspira a una vida millor enfront de Joan), la història (Rubén, vell perruquer gai i anarquista, la Pastora) i l'homenatge als avantpassats (mirant fotografies amb la iaia Rosalia, xafant sendes que els seus ancestres havien obert per fer alguns bancals més...).

Llegint "Lluny de qualsevol altre lloc" m’ha vingut al cap la idea base de l’obra de l’escriptor de Mont-roig, del Matarranya, Carles Andreu Sancho, a "La mort del pareimare", a propòsit de l’imperatiu retorn de la llengua materna, idea que recull de la filòsofa d’origen jueu Hanna Arendt: “Què queda: Només queda la llengua materna.” O l'escriptor Theodor Kallifatides: “La meva mare i la meva llengua són la meva pàtria”. 

Tere Izquierdo
Vallibona, 12 d’agost de 2021

Una xarradeta amb... Antoni Picazo, coautor de "Manual de supervivència"

Fem una xarradeta amb Antoni Picazo. Aquest professor i escriptor va estrenar, a finals de l'any passat, el seu "Manual de supervivència", un dietari en el que durant cinquanta jornades hi va reflexionar i evocar sobre la pandèmia i el confinament, però també sobre la vida, el temps, l'amor i l'esperança. Cinquanta escrits que van ser il·lustrats per cinquanta fantàstiques aquarel·les de l'artista Carmen Signes.

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Gaudir i patir, somiar i compartir. És com una teràpia. En el cas de "Manual de supervivència", ha estat un procés diferent. Cada dia del confinament, només m'alçava, escrivia un text i el pujava a les xarxes. Després, Carmen dibuixava la il·lustració que l'acompanyava.

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d'haver…
Escric amb ordinador, però necessite tindre sempre a mà un xicotet bloc per anar anotant les idees caçades al vol.

Com seria l'acte literari ideal del teu llibre "Manual de supervivència"?
Un acte que facilitara la proximitat, el contacte humà. Amb un grup reduït de gent amb qui compartir reflexions i sentiments. Per a que cadascú construïra el seu propi relat del confinament.

Recoman'ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
Hi ha llibres que semblen estar escrits per llegir-los en un moment concret de la teua vida. Són els que, a la llarga, et deixen una empremta inesborrable. A mi, em va passar per exemple amb La muntanya màgica de Thomas Mann.

Quins gèneres t'agraden?
Tots, però en especial la poesia. Com deia Lorca, totes les coses tenen el seu misteri, i la poesia és el misteri que tenen totes les coses.

En quins moments gaudeixes de la lectura?
Per a mi, la lectura és un acte molt íntim i l'he d'assaborir en moments de calma i solitud.

Quin comentari dels lectors de "Manual de supervivència" t'ha generat més il·lusió?
Quan ens diuen que és una petita joieta. Un llibre càlid, acollidor, travessat tot ell per un alè d'esperança.

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
Les que expressen el desig de ser capaços de reconvertir este drama col·lectiu en una meravellosa oportunitat per a reinventar(-nos) la vida.

Què opines de les xarxes socials?
Depèn de l'ús que se'n faça. Igual poden ser el detonant d´un llibre com el nostre, que facilitar l'accés al poder d'un personatge tan sinistre i perillós com el Trump.

Tens alguna app favorita?
Les de música com Spotify, Youtube, Soundcloud.

Quina és la teua paraula preferida?
Crepuscle.

Amb quina personalitat històrica te n'aniries a prendre una copa?
No sé si se'l pot considerar una personalitat històrica, però m'agradaria compartir-la amb l'escriptor Charles Bukowski. En general, m'interessa la gent amb una aura de decadència i que ha trepitjat el costat fosc de la vida.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Molt enganxat de sempre a The Wonder Years, una mirada nostàlgica i deliciosa de l'adolescència. Encara seguisc revisitant els seus capítols per internet.

El teu plat estrella és…
L'arròs al forn de ma mare. Era insuperable.

No puc viure sense…
La mar.

Una cosa inconfessable…
Si la diguera, deixaria de ser inconfessable.

Amb quin animal o planta et compararies?
M'encisa el baladre. A més de la seua bellesa, és una planta resistent que servix per protegir-ne d'altres, més vulnerables.

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article?
Content i pagat, com diuen al meu poble.

Eres friqui en…
Xarxes socials. Ho reconec.

Soc feliç si…
Estic amb la gent estimada, sobretot amb el meu fill Robert.

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre?
A qualsevol polític dels que han intentat aprofitar un drama col·lectiu com l'actual pandèmia per a aconseguir un rèdit polític partidista. A vore si este "Manual de supervivència" és capaç d'encomanar-los una miqueta d´empatia i sensibilitat cap al sofriment de la gent.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
Esta pandèmia ens ha ensenyat a viure al dia i no fer massa previsions de futur. En tot cas, escolliria qualsevol lloc tranquil, en contacte amb la natura i sense turisme massificat. Hem de ser capaços de construir una normalitat alternativa, en comptes de tornar a l'antiga. També pel que fa a la nostra manera de moure'ns pel món.

Com és la teua mascareta?
Una ffp2 negra. Els mestres hem hagut de tindre molta cura per a que les nostres escoles i instituts s'hagen pogut convertir en espais raonablement segurs.