Eugeni Perea Simón
Biblioteca
Xavier Amorós, Reus
Si, com acostuma fer el 87,80 % dels crítics a
l’hora de comentar un llibre, només llegim la solapa de l’obra que hem
seleccionat, en aquest cas el de Maria Lluïsa Amorós, La força d’Aglaia,
ja ens informarem sobre la trama de l’obra. La novel·la tracta sobre la vida
d’una dona que, de cop, desperta i es troba abandonada per l’home que estimava;
es veu sola, amb dos fills una mica ganàpies, en plena adolescència; immersa en
un treball que l’ajuda a tirar endavant la família però que no la satisfà com
ella voldria; enfonsada en una depressió que no reconeix com a tal i, per tant,
que no pot combatre adequadament. D’això se'n diu baixada als inferns, caiguda
en un pou, atrapada en el llot, estat de malenconia o de xoc, desesperada. Una
dona desesperada. Per a revertir el problema, només hi ha un tractament: els
fàrmacs. Fàrmacs d’ampli espectre, és a dir, que continguin percentatges de
química, voluntat i placebo. Ingredients de placebo, voluntat i química dels quals
mai no s’indicarà, en el prospecte, quins percentatges de cada element contenen,
per tal que la persona que els prengui cregui que l’efecte beneficiós del
medicament està en relació amb la seva creença, voluntat o caràcter.
I
quin d’aquests tres ingredients –química, voluntat i placebo– és el que fa
efecte en la protagonista de l’obra? Si seguim amb la lectura del text de la
solapa, és a dir, allò que utilitza el 87,80 % dels crítics a l’hora de
dictaminar sobre un llibre, veurem que, de sobte, a l’ordinador de la
protagonista comença a pampalluguejar la icona de recepció d’un correu
electrònic i, aleshores... aleshores recomença tot. Ondina –el nom de la
protagonista– pica l’ham i en aquell precís moment, justament aleshores, com a
conseqüència d’obrir el correu, se li desplega el vano primer de la curiositat, pel missatge que rep,
després el de l’interès, més tard el de la il·lusió i, finalment, el de la
confiança i el lliurament ja total i absolut al futur.
Perquè
tota aquesta acció esdevingui possible, necessitem un teatre, l’escenari de la
geografia amb pobles i ciutats on arrelar els fets i fer-los creïbles en
l’espai i època. En aquest marc, a més a més dels actors principals, hi
apareixeran uns personatges diguem-ne secundaris: els fills, com ja he dit, una
mica ganàpies; un antic company d’institut, ara arquitecte de prestigi
en una ciutat europea; la seva amiga de joventut, l’Emi, i una nova amistat, en
Rémi. Per tal de fer aflorar traumes i subconscient, per les pàgines del llibre
de tant en tant ens trobarem amb l’ombra virtual de la germana de la
protagonista, la Neus, morta fa anys.
Però
tot això ho deduïm de la lectura de la solapa, la qual encara no hem deixat.
Ara bé, si ens llegim el llibre –cosa que segons les estadístiques només fa el
70 % dels qui el compren– veurem que la relació entre síntesi i anàlisi és del
tot coincident. Però si a més de comprar el llibre, el llegim i l’entenem –cosa
que aleshores ja només passa en un 56% dels casos–, sabrem que entre allò que
es diu a la solapa i la realitat argumental del llibre, la coincidència és total,
absoluta.
I on
vull anar a parar amb tota aquesta retòrica i estadística? Ras i curt: a fer
veure que el redactor o redactora del text de la solapa s’ha llegit tot el
llibre, i a més a més l’ha entès, de manera que del tot
intencionadament ha amagat el més interessant de l’obra, que no desvetlla, per
tal que també nosaltres piquem l’ham i amb curiositat creixent fem el
recorregut de les cent cinquanta-sis pàgines del llibre a la recerca d’allò que
és més valuós: no pas un argument original i únic, que no existeix o ha estat
ja escrit, sinó la força de la idea i del pensament i en com el fil argumental
es desenvolupa, ens atrapa en el seu teixit, ens implica i ens fa reflexionar i
viure d’una altra manera. El destí, el port d’arribada és important, però tant
o més que aquest final, el que compta és el camí que fem per arribar-hi.
Efectivament,
amb un argument tan clàssic, tan universal com el que ens presenta Maria Lluïsa
Amorós en aquesta obra, el seu punt d’interès nuclear ha de raure en com ho diu
i com contemporitza.
Hem
quedat que l’argument de l’obra és la sortida d’un estat de xoc i la subsegüent
presa de consciència de la protagonista, l’Ondina, misteriosament abandonada
per Maurici, el seu home. Després de passar per un enfonsament anímic –ja ho
hem dit–, la dona pren consciència, es desvetlla i comença a refer-se fins a
recuperar les ganes de viure, amb tot el que això exigeix i implica. És un tema
d’amor el que ens explica Amorós, però amor entès des de la concepció grega que
ateny l’ànima o esperit, és a dir, amb la inclusió latent de dosis de gelosia,
por, odi, egoisme i generositat que, no casualment, són els mateixos
personatges abstractes que aniran conduint l’acció dels protagonistes principals
de la novel·la. Com en el teatre grec, els valors i sentiments humans
poden prendre forma física i amb la seva presència posar-nos en evidència,
acusant-nos o bé justificant-nos. Perquè igual com en el teatre de Shakespeare,
l’amor en estat pur no existeix; és
sempre confluència de llums i ombres, comèdia i tragèdia.
L’amor
és una de les quatre grans qüestions universals que preocupen la persona i que
la literatura ha tractat de manera recurrent en el decurs de la història, de
l’oralitat a l’escriptura. És un tema dit i repetit, i els lectors de
literatura ho saben prou bé, però també saben que en qualsevol obra rarament hi
ha més d’un 12,20% d’originalitat, que és l’aportació màxima que un autor
modern pot afegir al corpus literari general, és a dir, aportació de veu
pròpia, llenguatge del temps i adaptació o translació dels mites clàssics al
món contemporani. I això és el que ens amaga, intencionadament, encertadament,
el text de la solapa del llibre.
Vegem,
doncs, aquest 12,20% de singularitat que Maria Lluïsa Amorós ens aporta a La
força d’Aglaia, la seva darrera novel·la.
Parlem
primer dels personatges, que són aquells que han de suportar tot el pes de
l’obra i, amb el seu caràcter i singularitat, fer-nos sentir l’elegia o la
tragèdia. El primer valor i interès que aquesta novel·la presenta, al meu
entendre, és el de la personalitat de cadascun dels personatges que hi
apareixen. Cap d’ells és banal, superflu, decoratiu o sobrer. Tots
tenen el seu codi identificador, fins i tot el gat, que apareixerà de tant en
tant però sense miolar, observador expectant. A més, tots ells són personatges
que maduren, que evolucionen en el relat. Els personatges que ens trobarem
inicialment no són els mateixos que anirem retrobant-nos en les seqüències
següents i això és el que els fa interessants, perquè no esdevenen sants de
guix, sinó persones com nosaltres, del tot diverses i creïbles, estimable o
menyspreables segons el moment o les circumstàncies.
Una
mostra. En referir-se a la seva filla, el narrador justifica: “Es va sorprendre
de sentir aquella filla seva com si tornés a ser petita: l’adolescent
perdonavides havia quedat enrere”(p. 106). I les accions posteriors avalen
aquesta percepció de l’evolució.
Una
altra radiografia de la desconeixença mútua que patim els mortals la veiem quan
Ondina s’enfronta al marit, en el retrobament final i ha d’escoltar-li els
retrets. Si fins aleshores hem fet costat a la dona i l’hem compadida, ara
potser dubtarem, en escoltar la versió del marit: “Eres tu realment aquella
dona que dormia al meu llit? No m’ho semblava; ni la mirada, ni el gest, ni el
contacte. Aquella dona no tenia res a veure amb la meva Ondina. Havia canviat”.
Aquesta descripció, de la pàgina 113, contrasta amb la de la pàgina 23, quan
Ondina ens haurà descrit la vida amb Maurici, recent casats, esperant el primer
fill. Personatges que evolucionen, repeteixo.
Un
altre dels personatges de l’obra, aquest virtual, és una germana inexistent,
morta, però que actua en el subconscient de la protagonista, fins que una
reacció la fa revoltar-se i la destrueix. De fet aquest fantasma apareix a la
segona part, quan justament es prepara l’encontre que l’ha de fer posar en
marxa i en guàrdia de la realitat del món, i tornarà a aparèixer més endavant
(p. 100), quan s’esdevé el revulsiu de l’acció. Hi ha un àngel bo i un àngel
caigut que sempre plana per la novel·la. Saber per què sorgeixen els fantasmes
i com i quan han de ser destruïts és la clau de la llibertat i maduresa
personal.
Però
hi ha un personatge singular, a l’obra, que tampoc és de carn i ossos, sinó una
abstracció: la soledat. La soledat de l’ésser humà que pren forma en el desig
desesperat de comunicació, en la cerca de succedanis, del marit perdut, de la
felicitat anhelada i, per aconseguir això, si convé, usant la mentida.
Nietzsche ja va deixar clar que tant un paisatge com una persona ho eren en
funció de la capacitat de soledat que poguessin suportar.
De
fet, sovint necessitem sacsejades perquè ens adonem no tant del nostre entorn
sinó del nostre interior. De fet, a vegades és bo sortir de casa per a mirar
dins de casa i veure’ns a nosaltres mateixos. I això és el que invita a fer la
novel·la, a partir del mateix moment en què s’inicia i la dona arriba a casa,
després d’haver vagat per la ciutat, esmaperduda. És l’amor, sí, però amb
l’acompanyament de la soledat i de tants altres elements, com ja hem recordat.
Per
altra banda i en aquest punt de comentari dels personatges, m’interessa molt
subratllar la relació que l’autora estableix entre arquitectura i caràcter,
exploració que prové del Modernisme, practicat pel mateix Gaudí i que amb
posterioritat ha arribat a promoure estudis i debats universitaris, com els
encetats per Beatriu Colomina de la Universitat de Princeton. Dic això perquè
en realitat, el que fa Amorós utilitzant aquestes idees és posar tots els
elements de coneixement al servei de la psicologia dels personatges i d’ací que
en surtin reforçats, que siguin creïbles i que evolucionin (p. 37).
Si
els protagonistes són importants, també ho és el paisatge, l’escenari on té
lloc l’argument, on es desenvolupa. Vostès saben que sovint els escriptors
relacionen els estats d’ànim de la persona amb el paisatge, de manera que l’un
reforci l’altre i el sentiment viscut cobri caràcter universal, còsmic.
Efectivament,
en qualsevol novel·la es necessita un suport geogràfic, un paisatge on fer
arrelar els personatges de manera que el lector temporitzi les seqüències.
Maria Lluïsa Amorós tria, com és habitual en les seves obres, paisatges propers
i allunyats: Reus, Cambrils, Salou, Tarragona, Barcelona, Port-Vendres, París,
Suïssa...
Ara
bé, per què creiem que és important un paisatge arrelat en la història de la
novel·la? En un correu electrònic que Ondina adreça al seu virtual amant escriu
una frase que em sembla aclaridora, no estrictament pel que diu, sinó pel que
deixa entendre: “Si tu m’haguessis trobat al sopar, també m’hauries reconegut.
Tot i que... si haguéssim coincidit a París, per exemple, ens hauríem reconegut?”
(p. 50). Aclarim això. Certes escoles d’arquitectura vinculen les relacions
personals i socials en funció del poble o ciutat on tenen lloc i justifiquen la
teoria amb exemples com aquest: París pot ser una selva per un nadiu africà, de
la mateixa manera que un europeu es perdria a l’Amazònia. Un poble o ciutat és
la cultura que identifica i atrau o repel·leix persones que en un altre lloc no
connectarien. Cada ocell té un determinat niu i s’hi identifica.
Apuntats
els personatges i el paisatge, ens cal atendre ara els elements d’interès
singulars de l’obra i un d’ells, el motor, com ja he dit, és l’amor. No
revelaré pas el final de l’obra, òbviament, malgrat que si el digués no
passaria res perquè vostès igualment voldrien seguir el camí i gaudir-lo, tot i
saber el final. Diré, en tot cas, que
després de llegir la frase final del llibre he recordat tres idees que per a mi
són inesborrables des que les vaig conèixer, per la seva profunditat i
transcendència. La primera és d’Ausiàs March i diu “No m’entra pas solament per
la vista l’amor” i crec que la frase és l’essència d’aquesta obra. Ara bé, com
que l’amor és complex, amb Salvador Jàfer podem afegir que “l’amor és com la
mort: un canal sense subsòl”, sentència que resumeix la trama de la novel·la
d’Amorós. Finalment, com a cloenda, pel gust que ens deixarà el tancament del
llibre, evocaré una altra frase, ara de Mark Twain, quan assegura que “la font
secreta de l’amor no és l’alegria, sinó la tristesa”. Tristesa que no és altra
cosa que el sentit de pèrdua d’allò que hem tingut i no valorem fins que ho
perdem.
Però és
clar, per arribar al final cal fer el camí i un dels elements que ens fa
avançar és l’interès, la intriga. En aquest sentit, Amorós n’és mestra.
Assenyalaré alguns punts, només a tall d’exemple.
El
fet que la protagonista no disposi d’ordinador propi fa que la resposta als
correus electrònics que rep restin en suspens durant tot un cap de setmana (p.
43), de manera que aquesta espera és una inquietud per al lector, que l’atrapa.
O el fet que l’home a qui aguarda per anar a sopar en la festa d’antics alumnes
d’institut no arribi fa dubtar sobre la seva identitat real. En altres ocasions
a l’obra hi ha elements que sembren el dubte sobre l’orientació sexual de la
protagonista: serà lèsbica? (p. 83).
És
tot un sembrat d’interrogants que no començaran a desvetllar-se si no és a
partir de la meitat de l’obra. I, per què va marxar de casa, el
marit? La protagonista s’ho pregunta diverses vegades, però no ho sabrem fins
el final del llibre (pp. 37, 92).
Entre
els personatges diguem-ne morals de l’obra, la mentida també hi juga un paper
important, troncal, diria jo. Siguem francs, la mentida pot ser saludable,
beneficiosa, protectora i necessària en moltes ocasions, sempre i quan però, no
esdevingui sistemàtica i amb ànim conscientment malèvol, és clar. La veritat
absoluta ens fa vulnerables i és com una llum del tot encegadora, admetem-ho,
també.
Fins
i tot hi ha mentides consensuals que ajuden a fer més sostenible o portadora la
realitat –pensem en el tema que vulguem, política, religió, dietes, economia:
sempre hi ha un pols de falsa creença, d’autoengany que volem fer creïble per tal de sostenir-nos
o justificar-nos.
Ondina
enganya usurpant una personalitat que no és seva, facilitant una fotografia
antiga perquè l’altre la cregui més jove; i tampoc dirà que és separada...
Etcètera, etcètera. Davant d’aquestes mentides, qui tirarà la primera pedra?
Ara
bé, si la mentida ha anat massa lluny, aleshores... aleshores la protagonista
s’exclamarà: “He jugat a ser qui no sóc, malgrat que t’he dit la veritat perquè
t’he mostrat la dona que vull ser, que sóc a mitges” (p. 77).
Els
contrastos en l’ambientació narrativa dels escenaris és un factor que també
vull subratllar, perquè si el lector no hi està atent, li passaran inadvertits.
Són recursos literaris que l’autora manega amb total mestratge. En un ambient
una mica enrarit, enervat, escoltar els tocs del rellotge de pèndol a la cambra
és un bàlsam que actua eficaç sobre l’acció (p. 43). També hi ha contrast en la
valoració de Maurici, l’home de l’Ondina: primer és el dolent de la pel·lícula
però després, quan s’expliquen els motius de la separació passarà a ser, tot de
sobte, el bo. Hi ha contrast, brutal, quan ella es pregunti qui és, en realitat:
la substituta de la Neus, la germana morta?
(p. 131). I també hi ha contrast entre matèria i sentiment, quan de
manera decidida Ondina cala foc al seu passat i aquest, convertit en cendres,
s’escola aigüera avall del safareig (p. 132).
L’autora,
en general i en particular en aquest llibre, sap dosificar i subministrar els
elements descriptius, narratius i d’intriga de manera que mantinguem permanentment
l’atenció sobre el text, sense fer-nos despacientar, cansar-nos o avorrir-nos
en l’espera d’una solució definitiva, subministrant-nos els ingredients en
dosis sempre justes i equilibrades. Per això les novel·les de Maria Lluïsa
Amorós semblen planes, però no ho són: de fet són com aquells mars enganyosos,
d’aparent calma, però amb turbulències de fons que poden atrapar-nos i
ofegar-nos, si no sabem nedar o ens hi confiem.
En
síntesi, l’obra ens seduirà pel que diu i com ho diu, pel que planteja i perquè
sovint serem nosaltres qui ens trobarem en el dilema d’actuar, o no, com fa
Ondina. Però no és aquest el repte que ens ha de plantejar qualsevol obra
creativa? Obligar-nos a participar i a pensar, fer-nos posar a la pell de
l’altre i actuar amb risc d’equivocar-nos?
I ens
preguntarem, amb Ondina, per exemple: qui són o què fan els nostres fills? I la
resposta: ells són nosaltres mateixos fa poc, tot i que aleshores ens
espantarem i restarem desarmats per actuar (p. 34). El més greu d’aquest retrat
de la novel·la és que acaba fent-nos veure a nosaltres, adults, com a adolescents
permanents. Amorós, igual que Sthendal, omple de mirallets el paisatge de
manera que aquests identifiquin la realitat i ens la retornin directament als
ulls.
L’obra
és moderna perquè actualitza el tema de l’amor, la soledat i la comunicació: el
correu electrònic, les tauletes, el telèfon i, per extensió, tot el món de la
tecnologia és avui la visualització de l’etern problema de les relacions
humanes.
La
mentida i l’engany que la protagonista exerceix a través de paraules, accions o
d’una fotografia que no és del temps, per exemple, és l’actualització de
l’escriptor de cartes o del pintor idealista (p. 38). La història ens recorda
que el maquillatge de la realitat és tan antic com la presa de consciència
personal i la relació amb els altres.
I una
darrera advertència: si llegim l’obra amb rapidesa –l’agilitat i fluïdesa de
l’escriptura ho permeten– acabarem perdent tota la riquesa que hi ha sota la
superfície, força plana, però només per donar-nos confiança i que ens hi
lliurem de ple. Ho remarco.
I què
aporta la novel·la? Ras i curt: la vida que perdem en no conèixer els altres, i
els silencis i el buit que es produeix a l’entorn nostre sense que ens esforcem
a entendre’ls. I la vida que perdem amb els sorolls o la incontinència verbal.
Amorós ens fa adonar de tot això.
I una
darrera cosa a destacar, no pas supèrflua: l’escriptura de Maria Lluïsa Amorós
és fluïda però igualment plena de sabor poètic. Pensem, si no, en l’origen i el
significat del nom de la novel·la, Aglaia, extret d’un poema magnífic de Josep
Carner.
Enhorabona
i per molts anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada