Una xarradeta amb… Josep Vicent Miralles, autor de "El mag de Montrose"

Fem una xarradeta amb Josep Vicent Miralles, autor de la novel·la "El mag de Montrose", l'obra que ha obert el palmarès del Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Benicarló. Conta les peripècies del jove Donald Brecc, qui un dia ha de marxar de la seua aldea de pescadors, a Escòcia, per viure al far amb el seu oncle, el misteriós Templeton Swan. Junts faran un viatge fantàstic que els durà a unir-se a la pirata Grace O'Malley i la seua tripulació maleïda. Una novel·la d'aventures en el sentit clàssic que enganxa a totes les edats des de la primera pàgina.

Quin és el principal motiu que t'empeny a escriure? Pots descobrir-nos el teu procés creatiu?
Potser no hi ha un motiu clar, sinó una fascinació que ve de molt arrere. Escriure, d’alguna manera, és voler formar part de l’emoció que has sentit com a lector, crear-la, compartir alguna cosa que es va encendre al principi i que, quan fa flama, ja no s’extingix. La literatura ens canvia la forma de mirar i experimentar el món i, a partir d’ací, l’escriptura n’és una conseqüència lògica. Pel que fa al procés, les històries comencen amb una nebulosa; entreveus formes, personatges, espais, estructures, peripècies… després a mi m’agrada treballar individualment cada personatge i fer-lo créixer fins que ho sé tot d’ell. En eixe sentit són com a icebergs: per tal que la part visible funcione, hi ha d’haver nou parts submergides que el sostenen. A partir que tinc els personatges pense la història en forma d’arc, la dividisc en passos dramàtics i… després m’adone que això no val per a molt i em pose a la faena. La cuina de l’escriptura sempre és una habitació caòtica, plena de restes i objectes que tallen, punxen i cremen. Però no voldries estar en cap altre lloc.  

Quan et poses a escriure, sobre la taula hi ha d’haver…
No soc gens maniós amb això, però m’agrada tindre fulls en blanc a l’abast per prendre’n notes. Pense millor “a mà”.

Com seria l’acte literari ideal del teu llibre "El mag de Montrose"?
Oh, dalt d’un far o a bord d’un vell galió, per suposat! Fer una lectura dramatitzada en coberta, espasa en mà, seria una experiència colossal. O  als peus d’un far solitari mentre el vent udola entre les roques de la platja. Però si això és demanar molt, jo gaudisc el contacte amb el públic siga com siga, de manera que si ens ajuntem un grapat d’amics en una sala, de ben segur que serem capaços de reproduir le mateixes emocions. A més, el públic jove és molt agraït, la seua ànima lectora està famolenca d’aventures, girs i desafiaments, exactament igual que els personatges de la novel·la.

Recomana’ns un llibre i el motiu pel qual hauríem de llegir-lo.
El gran must literari actual és Noruega, la magistral novel·la de Rafa Lahuerta. Un retrat de València que la connecta amb la París de Cortázar o el NY d’Auster. Però més enllà d’això és un retrat del cor humà que està a l’abast de molts pocs escriptors. Una fita de la narrativa en valencià que ha esdevingut clàssic popular, culte i immediat. Un estrany milacre bastit en la cultura llibresca d’un autor secret. Que açò haja passat en valencià és una sort.

Quins gèneres t'agraden? En quins moments gaudeixes de la lectura?
Gèneres, si estan ben fets, tots, sense distinció. Fins i tot aquells que estan sota la sospita de la crítica canònica i sabuda. Soc bastant tastaolletes en eixe sentit, potser per allò del destí tràgic del lector. Les aventures marineres tenen el poder de fascinar-me des de la primera paraula. Però també els laberints urbans travessats per herois bruts i corrents, els escenaris exòtics i els decadents, els laberints del poder, la piadosa sàtira, el relat negre, l’exploració d’ànimes trencades, els jocs gòtics, l’humor… no seria capaç de limitar-ho. Moment? M’agrada molt llegir als trens.

Quin comentari dels lectors de "El mag de Montrose" t’ha generat més il·lusió.
Doncs encara és prompte perquè la novel·la no ha començat el seu recorregut, però el fet que un sol lector trie el teu llibre ja em resulta molt emocionant. Amb altres llibres anteriors, el moment que la gent els fa seus… és molt especial. Sentixes un agraïment genuí i individual que voldries tornar a cada lector. 

 

Quines dedicatòries acostumes a escriure quan signes?
No ho havia pensat mai, però ara que ho dius normalment desitge a les persones que signe llibres que eixes pàgines els servisquen per fer uns altres descobriments, que els encenguen alguna cosa que no acabe amb la lectura, sinó que òbriga portes que conviden a continuar vivint. Els mots temàtics solen ser el valor, l’aventura, el viatge. Potser perquè els trasllade allò que per a mi és el més alt desig.

Què opines de les xarxes socials? Tens alguna app favorita?
M’agraden i m’embafen a parts iguals. Me les prenc com una ferramenta de treball poderosa i també com un pont per connectar amb persones i interessos amb les què d’una altra manera seria impossible. Però em fan perdre molt de temps. I sovint m’enfada la burrera, el crit i la intolerància que acovilen.

Quina és la teua paraula favorita?
Tocacampanes! La deia sovint el meu iaio Elies i té un significat exacte i intraduïble.  

Amb quina personalitat històrica te n’aniries a prendre una copa?
Amb Joanot Martorell! Només em passa amb ell i amb Roberto Bolaño. Gent a la que haguera volgut pegar una abraçada d’amic. Amb qui haguera assaltat Constantinoble o el desert de Sonora.

Sèrie a la qual estàs enganxat o pel·lícula inoblidable.
Mai m’he recuperat de Los Soprano. A eixa sèrie, a més, dec una mística grupal que engendrà coses molt potents. És com la llum d’una estrela que, després de morta, encara es projecta en l’espai.

El teu plat estrella és…
Arròs! Sense distinció de raça, sexe ni religió. Arròs he dit!

No puc viure sense…
Explorar. Llegir. Riure.

Una cosa inconfessable…
De vegades calle i faig cara de “oh, sí, què interessant, continua contant-me per favor” i dins del cap tinc un mico tocant el tabalet.  

Amb quin animal o planta et compararies?
M’agraden les velles oliveres. La seua olor. La manera d’estar al mig del camp sense demanar res. El que tenen de tòtem davant la barbàrie. El tacte aspre i acollidor de la fusta. La renúncia a la línia recta. I les balenes. He fet milers de kilòmetres només per vore l’aleta blanca d’un rorcual. He somiat amb catxalots.  

Com et vas sentir la primera vegada que et van publicar un escrit, un llibre, un article…?
Sempre he sigut un inconscient. Així que supose que no vaig passar la vergonya ni li vaig donar la dimensió que demanava la cosa.  

Eres friqui en…
El friquisme és un sacerdoci. L’entrega absoluta a una disciplina. I això és el contrari de ser un tastaolletes. No, crec que no tinc la fermesa de caràcter que demana el vertader friquisme. I ja ho lamente…  

Soc feliç si…
La meua gent és feliç

A quin personatge públic li regalaries el teu llibre
Que complicat… Potser als nostres líders polítics, perquè es reconciliaren amb el seu jo adolescent i idealista. Perquè feren un tast del valor de l’amistat i la paraula donada. Però en realitat la regalaria a qualsevol persona que necessitara recordar que, si volem, sempre ens queda una aventura per viure.

On aniràs quan ens deixen viatjar?
A Montrose, Escòcia, evidentment.

Com és la teua mascareta?
Incòmoda!