Jesús Tibau està a punt de gaudir, i nosaltres amb ell, el seu últim llibre "No és la derrota, sinó el vent". Un volum farcit de propostes que parteixen de fets quotidians, com trobar-se un calcetí en mig d’un carrer. L’autor en té prou amb aquest context per establir un joc literari amb els lectors en un llibre adreçat a un segment jove que se sentirà fascinat pels trenta-cinc contes que protagonitzen el vent, un gat i un gos que lluiten, una parella que discuteix, un pirata coix, una fada en pràctiques, un moixó enginyós… personatges que habiten el recull en un exercici “per mirar el món amb altres ulls, per qüestionar-nos allò que ens envolta, per posar-nos a la pell de l’altre i, per tant, per a estimar”, com ell mateix comenta. El llibre, editat per Onada edicions, estarà a les llibreries a finals de març o principis d’abril, i se sumarà a altres títols d’aquest autor que, des de Tortosa, contempla la paraula com un epicentre vital.
Jesús, per què la paraula i des de quan?
Des de sempre, no recordo una vida sense sentir amor, interès, plaer… per les paraules. De petit m'agradava mirar diccionaris, i sempre he tingut facilitat per fer acudits improvisats amb jocs de paraules. Una imatge val més que mil paraules, però també, una paraula val més que mil imatges.
Si tingueres que fer un tast de "No és la derrota, sinó el vent", quin seria?
Ara mateix hauria d'acudir al tòpic que m'estimo tots els fills per igual, i això passa amb els 35 contes inclosos al llibre. Amb el temps, i a mesura que vaig fent lectures en públic, acabo agafant preferència més per uns que per uns altres, però simplement perquè alguns són més agraïts de llegir en veu alta i de més fàcil comprensió. A més, tinc la sensació que en aquest recull he assolit un nivell de satisfacció personal bastant similar en tots els contes. Però com a mostra, transcric el fragment d'un dels relats que es titula "Reciclatge":
Dóna una puntada de peu a una ampolla de plàstic per necessitat de jugar, de xutar alguna cosa. En ser un objecte irregular i volàtil, la seva trajectòria és imprevisible. A rodolons, l’ampolla es veu frenada en topar amb un mitjó que ha caigut de vés a saber on. Fa cara de trist i té ratlles de dos colors; li recorda una titella que actuà l’estiu passat durant les festes del barri i que anava vestida igual. Se’n recorda perfectament. Van donar caramels, i durant l’actuació ell en llepava un amb gust de taronja, i la titella corria cap a la dreta davant d’una bruixa vella i lletja, i minuts després, corrien a l’inrevés, amb la titella armada d’un gran garrot perseguint la bruixa, i tothom reia, i aplaudia. I es va abaixar el teló.
Plega el mitjó, i se’l posa a la butxaca. No li dirà a ningú; serà la seva joguina secreta.
La màgia ressuscita.
Quin plantejament diferenciat has engegat en aquesta obra adreçada a un públic més jove respecte d’altres? Cal necessàriament canviar molt el llenguatge, o aquest aspecte és una llegenda urbana, perquè els joves actualment ho entenen tot?
Per a mi aquest ha estat un projecte molt diferent a la resta. Per primera vegada, des de l'inici, he buscat un fil conductor, un nexe d'unió entre tots els relats, que és un mitjó caigut en una vorera. A més, la idea que el llibre estigués especialment adreçat a un públic concret, em feia una mica de respecte al principi, acostumat durant anys a escriure sense cap classe de limitació. No sabia si encertaria amb el to, amb el llenguatge adient. Al principi hi estava molt atent, però després m'he deixat anar, oblidant quasi que estava escrivint per a lectors/es de 12-14 anys. Sí, són més llestos del que imaginem, i he recordat que jo a la seva edat llegia de tot sense problemes.
Vas decidir el títol de llibre per votació popular a la xarxa. El resultat és molt suggerent. Crea expectativa…
Per a mi, el títol és molt important, la carta de presentació del llibre que pot convidar a obrir-lo, i sempre és l'últim que trio. No és el primer cop que ho faig a votació, i el resultat és molt bo. En cas de dubte entre diversos títols, posar-lo a votació t'ajuda a descobrir quin és realment el teu preferit, quan te n'alegres que un dels títols estigui obtenint més vots que un altre. És una manera de crear expectativa, una forma de fer participar els futurs lectors/es i que se'l sentin més seu. I sobretot, un joc.
Quin grau de importància creus que estan assolint les xarxes quan a l’intercanvi més interactiu entre autor i lector?
Actualment són vitals per a donar cert grau de visibilitat a l'exèrcit d'escriptors/es que no tenim accés als grans mitjans de comunicació tradicionals. El nexe d’unió entre lectors i escriptors és directe, fàcil, ràpid… i cada cop que rebo les sensacions que provoquen les meves paraules, alimenta el meu desig de continuar escrivint.
Respecte al contingut del llibre quin percentatge conté de invitació al joc?
Per a mi el joc i la part lúdica de la vida és molt important. Escriure el llibre ja ha estat un joc per a mi, un repte. A través d’un mitjó caigut al mig del carrer (un objecte habitual a Tortosa els dies de vent), m’he plantejat hipòtesis sobre el seu origen i el seu futur: ha caigut? L’han tirat? S’ha llançat? L’han vist? L’han plegat? Per què? Les opcions podrien ser infinites, i convido els lectors/es a imaginar-se de nous.
Es tracta d’un exercici de posar-se en la pell dels altres, pràctica que em regala el fet d’escriure, i també de solidaritzar-me, com sempre, amb els perdedors, amb els aparentment derrotats.
Com contemples la salut de la literatura juvenil dins del maremàgnum de noves tecnologies?
Sóc un nouvingut a la literatura juvenil com a escriptor, però la sensació que em transmet la vitalitat editorial i l’entusiasme de companyes/es que fa molts anys que s’hi dediquen, em fa sentir optimista, tot i que jo procuro ser sempre positiu. És evident que ens trobem en un moment de canvi, i això no ha de ser negatiu forçosament. Hem d’aprendre a utilitzar les noves eines i treure’n el màxim rendiment.
Hi ha un discurs alhora de dirigir-se al segment de lectors joves, o no varia tant, realment, de l’estil que se utilitza quan planteges una obra per un lector més adult?
Com ja he dit, finalment el meu estil a l’hora d’escriure aquests contes ha estat pràcticament el mateix.
’La pluja ha vessat milions de núvols abans’, ‘El noi del costat del padrí’, ‘Per no perdre’m les molles’, ‘I un cop de vent les despentina..’. són altres títols de la teua collita. La narrativa s’escriu millor si conté un alt voltatge emocional?
No la puc concebre d’altra manera. Per a mi la literatura ha de contenir dosis de bellesa i emoció, i tot plegat per a fer-nos reflexionar. En el meu cas, aquesta emoció sovint la trobo en les petites coses, en els gestos senzills i quotidians.
Alguns escriptors diuen que la paperera és l’objecte més important en l’habitacle d’un autor. Hi estàs d’acord? Sols llançar molt de paper abans de trobar el fil, la pepida d’or que et permet construir una bona narració?
Quan escric un relat, l’estic reescrivint contínuament, modificant obsessivament les frases, canviant-ne l’ordre, i a cadascuna de les lectures en modifico alguna cosa. I, finalment, al caps d’uns dies o mesos, en fer una lectura en veu alta, notes com és de beneficiós per al relat esborrar-ne alguna paraula, frase o paràgraf.
De totes maneres, com que sóc bastant lent escrivint i cada frase em costa força, em dol acabar llençant a la paperera un relat. Alguns, això sí, els tinc en una carpeta a banda, en certa manera marginats, esperant el moment que en una futura reescriptura hi trobi el camí correcte.
El 2013 vas rebre el Mèrit de les Lletres Ebrenques. Què suposa un reconeixement d’aquest tipus?
Un gran orgull, perquè és un d’aquests premis on no t’hi presentes, un premi donat amb estima, i que és una bona mostra de l’amor mutu que ens tenim les Terres de l’Ebre i jo, que en sóc nouvingut. A més, representa un estímul per continuar escrivint i treballant per difondre la literatura a les nostres terres.
Pots fer una radiografia ràpida de l’estat de les lletres al nostre territori?
Es troba en un estat excel·lent, amb poetes, novel·listes, contistes, articulistes… que estan rebent coneixement i reconeixement a la resta de Països Catalans. Alguns amb el que encara crec que és l’avantatge de viure a Barcelona, i altres sense allunyar-se de l’Ebre. Però hem de continuar esforçant-nos, ser exigents amb nosaltres mateixos, i mantenir l’equilibri entre les nostres peculiaritats que ens donen caràcter, i la necessitat de formar part del conjunt més ampli dels països de parla catalana.
A més de dirigir el Club de Lectura de la Biblioteca a Tortosa, des de 2008 organitza les Jornades literàries a Cornudella de Montsant i també ets guionista i presentador de Tens un racó dalt del món, de Canal 21. La paraula pràcticament com a epicentre vital.
La literatura com a passió, la literatura com una forma d’emocionar-se, d’explicar, de comprendre, i de reviure, la vida.
Com valores la tasca que està duent a terme Onada edicions?
En general, Onada i moltes altres editorials petites i mitjanes, estan fent un paper imprescindible per donar veu a autors/es que per la seva manca de popularitat mediàtica o per una forma d’escriure aparentment poc comercial, no tenen espai a la infraestructura industrial que acapara taulells a les llibreries i minuts als mitjans de comunicació. Es tracta d’una legió d’escriptors/es amb veu pròpia, amb coses diferents a dir, i que seria un desastres cultural el seu silenci. A més, Onada està jugant un paper molt important a nivell de territori, i representa una porta de sortida per a molts autores de les nostres terres.
Quan podrem gaudir de la lectura de "No és la derrota, sinó el vent"?
El llibre ja estarà a les llibreries a finals de març o principis d’abril.
Què t’ha aportat aquest últim projecte?
En primer lloc un joc i un repte, que sempre són excitants i divertits. I en segon lloc, l’oportunitat d’entrar al món de la literatura juvenil i arribar al públic més jove. Sóc un ferm admirador de la tasca dels docents, i crec que la societat hauria d’apostar de forma decidida per l’ensenyament. Col·laboro amb les escoles i instituts sempre que puc, i sempre és molt agraït. Espero que aquesta col·laboració s’incrementi amb l’arribada d’aquest llibre.
Alícia Coscollano
foto: Núria Feijó
Espill és una de les obres més curioses, punyents, i fins i tot, vigents, del Segle d'Or valencià. Obra del metge Jaume Roig, ha estat coneguda per la misogínia amb la que l'autor fa parlar el protagonista, però ben bé podria ser una calculada exageració a mode de sàtira, tal com apunta Salvador Vendrell, qui ha adaptat els versos de quatre sil·labes en una prosa a l'abast del lector actual. "Vendrell ha dut a terme un treball eficaç i útil, que molt probablement
es deu haver vist beneficiat per la seua experiència periodística (...) Ara, el text de Roig, doncs, està a
l’abast de tots els lectors, que poden acostar-se, així, al batec de la
València de fa cinc-cents anys" apunta Víctor Cotlliure en la ressenya que li ha dedicat en el darrer número de la revista Lletres Valencianes.
