dijous, 31 de març del 2016

Lletres Valencianes ressenya l'adaptació de Salvador Vendrell del clàssic Espill

Espill és una de les obres més curioses, punyents, i fins i tot, vigents, del Segle d'Or valencià. Obra del metge Jaume Roig, ha estat coneguda per la misogínia amb la que l'autor fa parlar el protagonista, però ben bé podria ser una calculada exageració a mode de sàtira, tal com apunta Salvador Vendrell, qui ha adaptat els versos de quatre sil·labes en una prosa a l'abast del lector actual. "Vendrell ha dut a terme un treball eficaç i útil, que molt probablement es deu haver vist beneficiat per la seua experiència periodística (...) Ara, el text de Roig, doncs, està a l’abast de tots els lectors, que poden acostar-se, així, al batec de la València de fa cinc-cents anys" apunta Víctor Cotlliure en la ressenya que li ha dedicat en el darrer número de la revista Lletres Valencianes.

"D’una manera o altra, continua suscitant un profund interés l’autèntica motivació que va portar el metge personal de sor Isabel de Villena (autora del protofeminista Vita Christi) a escriure aquest descomunal catàleg d’inclemències contra totes les dones (excepte la seua i la Mare de Déu, no cal dir-ho). Ja va dir Martí de Riquer que, si en lloc d’estar escrit en versos de quatre síl·labes, l’ Espill s’haguera publicat en prosa, ara seria considerat una de les grans novel·les del nostre passat", afig el ressenyista.

Amàlia Roig parla de "Xarxa prima" a Televisió Ulldecona

Una de les novetats literàries de les comarques de cruïlla és "Xarxa prima", la novel·la de l'autora vinarossenca Amàlia Roig, on realitza un relat, a mig camí entre la crònica i la ficció, al voltant de la feina dels artesans i productors del nord valencià i sud català. L'escriptora ha estat entrevistada a Televisió Ulldecona, de la mà de Lídia Labèrnia, en una conversa que podeu veure tot seguit.

El Muntanyenc entrevista Amàlia Roig, autora de "Xarxa prima"

Amàlia Roig ha estat entrevistada a El Muntanyenc, la revista del Club Muntanyenc de Sant Cugat del Vallès, arran de la publicació del seu nou llibre, "Xarxa prima" (que també es va presentar a la ciutat vallesana). Després de la iniciàtica "Un viatge fora forat", Roig recupera el personatge de la periodista Anna Miralles qui recórre les terres de cruïlla entre Catalunya, València i Aragó a la recerca de personatges singulars, artesans i menestrals que han impulsat interessants iniciatives des de la tradició però sense perdre de vista la modernitat. 

Un relat entre la crònica i la ficció, on "la majoria dels personatges són persones reals que viuen ara i aquí, però que representen figures universals. Són homes i dones arrelats a la terra, a una manera de viure, a una manera de fer, a una filosofia". Aquest curiós plantejament afecta a l'estructura, la qual "incita a aturar-te, a reflexionar, a parar" com expressa Amàlia Roig.

Els meus artesans són, en aquest sentit, uns resistents. La mentalitat de l’artesà és la que m’interessa. Cada cop trobo a faltar més gent que treballi bé i de manera digna en qualsevol camp, en el sentit ètic que tenien les coses abans, gent que s’esforci no per fer diners, sinó pel simple fet de fer-ho bé. Aquesta mentalitat va desapareixent de manera ràpida del nostre món, vés a qualsevol supermercat i pregunta-li per exemple a la peixatera que t’expliqui coses com on s’ha pescat aquest peix o coses similars. Anna, Ramon, Imma, Rafelet, Abelardo, Carme i Manuel, Lluís, i tots els resistents del meu llibre, tant el qui és poeta com el qui és pescador, el llibre és molt democràtic (riu), tots els del llibre, jo inclosa, tenim aquesta mentalitat.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

"Una paròdia plena d'ironia". Enric Balaguer parla de "Un món de bojos" de Francesc Gisbert

El crític Enric Balaguer ha publicat una ressenya de "Un món de bojos" al seu blog A tall d'invocació, en la qual hi assenyala alguns dels punts més destacables de la novel·la de Francesc Gisbert, premi Ciutat de Sagunt de Narrativa, i que esdevé un irònic i divertit paisatge de "El món de les celebrities, de la televisió brossa, de les invencions de productes miraculosos, de la droga, de les estafes de tot tipus, de l’espionatge informàtic, dels topans lumpen de la ciutat…"

Balaguer recorda el paper de l'escriptor alcoià com un dels autors de referència de la literatura infantil i juvenil valenciana, així com a estudiós del gènere, per a tot seguit abordar la trama d'una obra coral, protagonitzada per una munió de personatges pintorescos radicats a la no menys pintoresca plaça dels Clots, i amb l'espectacle televisiu com a teló de fons: "elevar l’insult i la calúmnia a la categoria de gènere literari", exclama per veu de Xenxo.

L’obra de Gisbert és una paròdia plena d’ironia, d’un enginy hiperbòlic continuat, sobre aquesta dimensió domèstica que ens arriba a través de les pantalles de tv, especialment de la cadena Telecinco. I amb el seguit d’acompanyants: agents publicitaris, informàtics, delinqüents de guant blanc… Potser hi falten els polítics. El quadre que trobem en aquesta obra no deixa de ser cridaner, explosiu i exagerat, però alhora incisiu. Cal reconèixer la inventiva de l’autor per parodiar tot el conjunt que ganduleja al nostre voltant.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

Albert Curto, coautor de "Gerard Vergés i la recerca creativa", entrevistat al Primera Columna

Aquesta vesprada, el tercer volum de la col·lecció Finestres al passat es presenta a l'Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l'Ebre, a Tortosa. Els historiadors Albert Curto i Laura Tienda aborden en aquesta ocasió el llegat de Gerard Vergés Zaragoza, farmacèutic i fotògraf, qui va deixar testimoni de la Tortosa de principis del segle XX aportant-hi una visió creativa a la composició de la imatge.

Per conèixer una mica més de "Gerard Vergés, la recerca creativa", teniu a continuació l'entrevista que Albert Curto va donar al programa Primera Columna la setmana passada.

dimecres, 30 de març del 2016

Enric Querol presenta "La presa de Sant Mateu pels anglesos en la Guerra de Successió"


Alícia Coscollano

El passat dissabte l’Ajuntament de Sant Mateu acollia la presentació d’un llibre clau per a redescobrir el paper preponderant que ha protagonitzat Sant Mateu al llarg de la història en la defensa del Regne de València. Es tracta de l’obra ‘La presa de Sant Mateu pels anglesos en la guerra de Successió’, editat per Onada edicions, d’Enric Querol.

En un acte que va comptar amb la presència de l’alcaldessa de la localitat, Anna Maria Besalduch, l’autor va estar acompanyat pel tècnic de cultura de l’Ajuntament del municipi, Tomàs Segarra, i per l’editor d’Onada, Miquel Àngel Pradilla, durant la presentació es va explicar la implicació de la Corona anglesa en la Guerra de Successió hispànica. Una implicació que generaria ja un debat entre l'opinió pública anglesa del XVIII i en un context històric en el qual ja existint els "euroescèptics", per utilitzar un nom molt utilitzat en l’actualitat, i els partidaris de la intervenció. Llavors ja es va abordar, com indicaven durant la presentació, de a conveniència de divulgar les victòries a Espanya per convèncer l'opinió pública del sacrifici.

Una Guerra determinant per a la formació de l’Espanya contemporània

La Guerra de Successió va ser determinant, com explicava Querol, per a la formació de l’Espanya contemporània. Els territoris de la Corona d’Aragó, que majoritàriament prengueren part per l’arxiduc Carles, van ser castigats per Felip V amb la pèrdua del seu sistema polític i jurídic propi, el que va comportar que els furs i les constitucions foren abolits i un nou concepte de monarquia absoluta. Així, la presa de Sant Mateu va consolidar el domini austriacista no només sobre la capital del Maestrat; fins a 42 viles i pobles s’afanyaren a rendir obediència al coronel John Jones, cap de les tropes angleses: des de Fortanete, Cantavieja i la Iglesuela fins els jurats de Castelló, Borriol i Orpesa, per citar alguns llocs més extrems. Una bona part del nord del Regne, excepte Peníscola, que va resistir, s’havia sotmès a l’arxiduc.

Pel que fa a la incidència de la guerra al territori, es va seguir la tònica general; desprès de la derrota d’Almansa el duc de Berwick i els altres militars borbònics van dominar ràpidament i amb poca resistència València capital i la resta del Regne. Querol incidia en que es tracta de la vella història per als perdedors: confiscacions, empresonaments, execucions, exili, etc. Els canvis polítics, amb la supressió de la Generalitat van contemplar canvis també en l’administració municipal: els consells van ser substituïts pels ajuntaments, amb regidors designats a dit en funció a la seva fidelitat al nou sistema.

Querol ha reconegut en diferents ocasions que la Guerra de Successió al Maestrat o a l’Ebre té encara molt de recorregut. La presentació va servir per a participar d’un gran tast històric.

"Un símbol complet del vincle i l’estima". "Quan xiula l'avi" vist per Paula Pérez de Lanuza

"Un petit gran objecte". Amb aquest títol la il·lustradora Paula Pérez de Lanuza aborda la ressenya que ha escrit a la revista Lletres Valencianes de "Quan xiula l'avi", l'àlbum de Clara Berenguer i César Barceló guanyador del II Premi d'Àlbum Infantil Il·lustrat Ciutat de Benicarló, un guardó que per a Pérez de Lanuza resideix en "la combinació perfecta que fan l'autora del text i l'autor de les il·lustracions, els quals imagine fàcilment acompanyant-se en el procés del creació del llibre, amb un diàleg fluid i sincer" amb el qual tracten un tema complicat per a la infantesa com és la mort d'un ésser estimat. Al remat, però, el to del conte el converteixen en una "història d'amor (...) també és la història d’un record, un de tan dolç com la besada que es veu en la coberta del llibre".

Podeu llegir la ressenya sencera a continuació, clicant sobre les imatges:


Amàlia Roig va presentar "Xarxa prima" a Benassal


El passat dissabte, Benassal va acollir una nova presentació de "Xarxa prima", el nou llibre d'Amàlia Roig. L'escriptora vinarossenca retorna a la literatura amb aquesta novel·la, continuadora de l'anterior "Un viatge fora forat", en la qual hi realitza una crònica-ficció al voltant dels artesans i menestrals que revitalitzen pobles del Maestrat, els Ports i les Terres de l'Ebre, a partir dels apunts i vivències de la protagonista, Anna.

El cicle de "Xarxa prima" pel territori continua aquest cap de setmana, amb dues noves presentacions a Amposta, divendres 1 d'abril, i a La Galera, l'endemà dissabte.

dimarts, 29 de març del 2016

Tortosa acull la presentació del llibre de fotografies històriques "Gerard Vergés, la recerca creativa"

El pròxim dijous 31 de març, a partir de les 19 hores, la Sala d'Exposicions de l'Arxiu Comarcal del Baix Ebre acollirà la presentació del nou volum de la col·lecció Finestres al passat: "Gerard Vergés, la recerca creativa", un estudi d'Albert Curto i Laura Tienda sobre aquest fotògraf tortosí de principis del segle XX, acompanyat d'una quarentena de les seues instantànies més representatives, fotografies que capten la societat tortosina i ebrenca d'aquell temps, des d'un punt de vista també preocupat per la composició  i la bellesa de les imatges.



dilluns, 28 de març del 2016

Josep Monferrer, protagonista literari a Morella



La presentació esdevé tot un acte literari amb la presència de Manuel Milián Mestre, que també presenta 'Els ponts trencats'. Josep Monferrer i Manuel Miliàn Mestre han sigut protagonistes en la presentació dels seus llibres, "Mossen Manuel Miliàn i la salvaguarda del patrimoni de l'arxiprestal de Morella", d'Onada edicions, i "Els ponts trencats" l'últim llibre del conegut polític, periodista i escriptor.

El primer aborda l'actualitat política i les relacions entre Catalunya i Espanya i ja s'ha convertit en un dels llibres de no ficció més venuts. El segon, mostra com es va salvar el patrimoni artístic religiòs de l'arxiprestal de Morella entre finals de la segona República i la Guerra Civil. Dos obres molt interessant per a comprendre el moment històric que vivim i per recuperar un capítol de la nostra història. És un assaig al voltant de la tasca de preservació de la riquesa cultural que va dur a terme a la comarca dels Ports abans i després de la Guerra Civil.

diumenge, 27 de març del 2016

"Gaudir de la llengua" i els comportaments lingüístics dels catalanoparlants, a l'Ara Balears

En el seu llibre "Goza daiteke gehiago" Karmelo Ayesta es proposa viure plenament en la seua llengua, el basc, a partir dels obstacles que li sorgeixen en el dia a dia quotidià. Com a practicant del ciclisme, aspira a aplegar a la meta de la normalització lingüística, tot i haver de pujar un bon grapat de ports de muntanya. Encara que es parlara d'Euskadi, el llibre és vàlid per altres llengües minoritzades, com és el cas de la nostra, i per això vam publicar-ne "Gaudir de la llengua", amb traducció i pròleg de Gemma Sanginés, qui manté l'estil didàctic i amè d'Ayesta.

Una altra prova de la vigència dels raonaments de Karmelo Ayesta en el cas catalanoparlant apareix amb l'article que Joan Melià publica a l'Ara Balears sobre els comportaments lingüístics, en el qual argumenta en la línia de "Gaudir de la llengua", que cita com a exemple i referent d'aquestes qüestions: "És un llibre construït a partir de la reflexió sobre comportaments quotidians. Tot i que parla de l’experiència d’una persona, l’autor, que vol ser euskaldun (parlant de basc), tot ens és proper".

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

dissabte, 26 de març del 2016

Preparant novetats: "Panxampla, el bandoler de les Terres de l'Ebre" del Grup la Deriva

 

Amb el personatge de Panxampla us endinsareu en un món ple d’aventures. Amagat al massís del Port, el bandoler més temut de les Terres de l’Ebre haurà de fer front a un munt de dificultats per poder fugir d’aquells que el persegueixen. Ho aconseguirà?

Aquest conte és el primer volum de la Sèrie Blava del projecte A l'escola, Terres de l'Ebre!, al voltant de llegendes i històries ebrenques. Està pensat per a xiquets i xiquetes a partir dels sis anys.

Les integrants del Grup la Deriva són:

Andrea Ferreres (Amposta, 28 anys) Tècnica en educació infantil. És el pilar del projecte perquè educar és la seua vocació. Andrea aporta la base pedagògica i l’experiència del treball amb infants. Els seus coneixements ens permeten adaptar els contes a les necessitats educatives i curriculars de cada grup d’edat d’una manera pràctica i engrescadora.

Neus Pons (Amposta, 28 anys) Geògrafa. Màster en gestió territorial i ambiental. La geografia li ha donat eines per entendre i analitzar el territori. Enamorada de les Terres de l’Ebre, Neus és la base per donar a conèixer el valor cultural i paisatgístic d’un territori encara poc conegut, però prou important per ser declarat reserva de la biosfera.

Núria Pons (Amposta, 29 anys) Periodista. Màster en assessorament lingüístic. Com a periodista i assessora ha treballat en diversos mitjans audiovisuals. Núria és la base per assegurar la qualitat lingüística dels nostres contes. La seua passió per la variant nord-occidental del català és clau en aquest projecte, ja que un dels nostres objectius és difondre la riquesa dialectal de la nostra llengua.

dijous, 24 de març del 2016

Preparant novetats: "Amb la panxa ben plena" del Grup la Deriva

 

L’Oriol convida els seus amics a la inauguració de l’agrobotiga dels seus pares. Mitjançant aquest fil conductor els lectors descobriran la riquesa gastronòmica de les Terres de l’Ebre i els principals productes de la dieta mediterrània. Amb la panxa ben plena repassa la gastronomia i els productes agroalimentaris que ens ofereixen les comarques ebrenques: cultius d’horta, cultius de secà, la caça i la pesca; i també la rebosteria tradicional.

Aquest conte és el segon volum de la Sèrie Roja del projecte A l'escola, Terres de l'Ebre!, al voltant de la cultura i les tradicions ebrenques. Està pensat per a xiquets i xiquetes a partir dels tres anys.

Les integrants del Grup la Deriva són:

Andrea Ferreres (Amposta, 28 anys) Tècnica en educació infantil. És el pilar del projecte perquè educar és la seua vocació. Andrea aporta la base pedagògica i l’experiència del treball amb infants. Els seus coneixements ens permeten adaptar els contes a les necessitats educatives i curriculars de cada grup d’edat d’una manera pràctica i engrescadora.

Neus Pons (Amposta, 28 anys) Geògrafa. Màster en gestió territorial i ambiental. La geografia li ha donat eines per entendre i analitzar el territori. Enamorada de les Terres de l’Ebre, Neus és la base per donar a conèixer el valor cultural i paisatgístic d’un territori encara poc conegut, però prou important per ser declarat reserva de la biosfera.

Núria Pons (Amposta, 29 anys) Periodista. Màster en assessorament lingüístic. Com a periodista i assessora ha treballat en diversos mitjans audiovisuals. Núria és la base per assegurar la qualitat lingüística dels nostres contes. La seua passió per la variant nord-occidental del català és clau en aquest projecte, ja que un dels nostres objectius és difondre la riquesa dialectal de la nostra llengua.

Preparant novetats: "Quina temor!" del Grup la Deriva



Quina temor! dóna vida a alguns dels éssers fantàstics que han perdurat en l’imaginari col·lectiu de les Terres de l’Ebre. El Llop de Móra, la Serena, els fardatxos o les marfantes seran els encarregats d’atemorir el Pol i tots els seus amics una nit de colònies al delta de l’Ebre, éssers fantàstics que han servit per espantar des de ben menuts molts infants de les Terres de l’Ebre. 

Aquest conte és el segon volum de la Sèrie Blava del projecte A l'escola, Terres de l'Ebre!, al voltant de llegendes i històries ebrenques. Està pensat per a xiquets i xiquetes a partir dels sis anys.

Les integrants del Grup la Deriva són:

Andrea Ferreres (Amposta, 28 anys) Tècnica en educació infantil. És el pilar del projecte perquè educar és la seua vocació. Andrea aporta la base pedagògica i l’experiència del treball amb infants. Els seus coneixements ens permeten adaptar els contes a les necessitats educatives i curriculars de cada grup d’edat d’una manera pràctica i engrescadora.

Neus Pons (Amposta, 28 anys) Geògrafa. Màster en gestió territorial i ambiental. La geografia li ha donat eines per entendre i analitzar el territori. Enamorada de les Terres de l’Ebre, Neus és la base per donar a conèixer el valor cultural i paisatgístic d’un territori encara poc conegut, però prou important per ser declarat reserva de la biosfera.

Núria Pons (Amposta, 29 anys) Periodista. Màster en assessorament lingüístic. Com a periodista i assessora ha treballat en diversos mitjans audiovisuals. Núria és la base per assegurar la qualitat lingüística dels nostres contes. La seua passió per la variant nord-occidental del català és clau en aquest projecte, ja que un dels nostres objectius és difondre la riquesa dialectal de la nostra llengua.

dimecres, 23 de març del 2016

Preparant novetats: "La Lia entra a la banda" del Grup la Deriva


Aquest conte gira al voltant d’una de les tradicions més importants i arrelades a les Terres de l’Ebre, les bandes de música. Mitjançant el personatge de la Lia, els infants podran conèixer quins són els trets que identifiquen i caracteritzen aquest tipus de formacions musicals. A més, La Lia entra a la banda és un material imprescindible per a tots els qui necessiten explicar què són les bandes de música de manera fàcil, didàctica i entenedora.

Aquest conte és el primer volum de la Sèrie Roja del projecte A l'escola, Terres de l'Ebre!, al voltant de la cultura i les tradicions ebrenques. Està pensat per a xiquets i xiquetes a partir dels tres anys.

Les integrants del Grup la Deriva són:

Andrea Ferreres (Amposta, 28 anys) Tècnica en educació infantil. És el pilar del projecte perquè educar és la seua vocació. Andrea aporta la base pedagògica i l’experiència del treball amb infants. Els seus coneixements ens permeten adaptar els contes a les necessitats educatives i curriculars de cada grup d’edat d’una manera pràctica i engrescadora.

Neus Pons (Amposta, 28 anys) Geògrafa. Màster en gestió territorial i ambiental. La geografia li ha donat eines per entendre i analitzar el territori. Enamorada de les Terres de l’Ebre, Neus és la base per donar a conèixer el valor cultural i paisatgístic d’un territori encara poc conegut, però prou important per ser declarat reserva de la biosfera.

Núria Pons (Amposta, 29 anys) Periodista. Màster en assessorament lingüístic. Com a periodista i assessora ha treballat en diversos mitjans audiovisuals. Núria és la base per assegurar la qualitat lingüística dels nostres contes. La seua passió per la variant nord-occidental del català és clau en aquest projecte, ja que un dels nostres objectius és difondre la riquesa dialectal de la nostra llengua.

"No és la derrota, sinó el vent" de Jesús M. Tibau, aquest dissabte a la Llibreria Serret


Aquest dissabte 26 de març, els relats de "No és la derrota, sinó el vent" hi seran a l'emblemàtica Llibreria Serret, a Vall-de-roures. Al matí, l'autor Jesús M. Tibau signarà exemplars d'aquesta novel·la dedicada en principi al públic juvenil però que farà gaudir a tots els lectors: històries emotives i amb humor, al voltant d'un ésser tan modest com un simple mitjó.

dimarts, 22 de març del 2016

Josep Monferrer presenta a Morella el llibre sobre mossèn Manuel Milián i la salvaguarda del patrimoni dels Ports

El pròxim dissabte 26 de març, a partir de les 19 hores, la Sala del Justícia de Morella acull la presentació del nou llibre de Josep Monferrer, "Mossèn Manuel Milián i la salvaguarda del patrimoni de l'Arxiprestat de Morella", un assaig al voltant de la tasca de preservació de la riquesa cultural que va dur a terme a la comarca dels Ports abans i després de la Guerra Civil. 

L'acte serà conjunt amb la presentació d'un altre llibre: el del familiar de Mossèn Manuel Milián i conegut periodista i escriptor Manuel Milián Mestre, "Els ponts trencats".

dilluns, 21 de març del 2016

Onada edicions, finalista dels premis Gourmand que distingeixen la millor literatura gastronòmica


L’editorial ja va guanyar el primer premi amb "La cuina del Delta de l’Ebre", que va erigir-se en guanyador del premi a la millor literatura gastronòmica de dieta Mediterrània Amb "La cuina de la Sénia" la literatura gastronòmica editada per Onada va un pas més enllà, ja que el llibre finalista representa al conjunt de l’estat.

A.C.

Després de l’exitosa participació d’Onada edicions en anteriors edicions d’aquesta distinció que premia l’excel·lència gastronòmica i enològica, en la qual dos dels títols d’Onada edicions van erigir-se en guanyadors del premi Gourmand amb el volum gastronòmic "La cuina de la Sénia", la nostra editorial torna a figurar com a finalista d’aquest prestigiosos premis que guardonen els llibres més significatius a nivell culinari publicats arreu del món.

La literatura gastronòmica i enològica de primer nivell es dona doncs cita en aquests guardons planetaris, referent mundial de la millor cuina. "La cuina del delta de l’Ebre" i "La pastisseria de la cuina de la garrofa" ja van guanyar l’any 2012 el premi al millor llibre de dieta Mediterrània i el millor llibre de postres, respectivament.

Integrat, com els successors títols guanyadors, dins de la col·lecció La Teca, aquest volum ha estat seleccionat, també, en la categoria de dieta Mediterrània, i de moment manté un honrosa i digna posició com a finalista, com abans indicàvem. La selecció s’ha dut a terme entre publicacions publicades al llarg de tot aquest any en totes les llengües del món. Posteriorment, la producció literària que opta a concurs es divideix en diferent categories i finalment seleccionen un llibre representatiu de cada país. Així, dintre tots els volums gastronòmics, "La cuina de la Sénia" deurà de ser seleccionat finalment entre 12 llibres més, per tal de guanyar. Entre els diferents volums destaquem els procedents d’Alemanya, França, Gibraltar, Grècia, Austràlia, Dinamarca, Noruega, Suècia o EUA, entre altres països.

El premi serà lliurat a finals del mes de maig a la Xina, desvetllant-se finalment el secret culinari de la millor publicació referent, a la qual aspira a guanyar Onada edicions. En l’anterior ocasió, "La cuina del Delta de l’Ebre" va ser escollit com a guanyador en la categoria ‘català’, però "La cuina del Sénia" ha anat un pas més enllà que publicació precedent, superant l’entrebanc administratiu: en aquest moment representa el conjunt de l’estat espanyol. El llibre ho mereix.

Clara Gil: poesia contra la violència de gènere

‘Sobreviurem’ esdevé un llibre de poemes d’alt voltatge emocional amb consignes de resistència “Sóc una engruna que algú es menja i ni tan sols li faig tenir una mala digestió"

alícia coscollano

Clara Gil comparteix amb nosaltres un cant ple de llibertat al seu últim poemari ‘Sobreviurem’, editat per Onada edicions. Un recull de pensaments mitjançant els quals fa front a la por, i fa seu un crit de valentia contra la violència de gènere. Clara va néixer a Vila-real, i va començar a escriure els seus primers contes en 7 o 8 anys. Els acompanyava d’il·lustracions, i algun poema esporàdic. Tot i que durant l’adolescència va deixar d’escriure però, un cop superada, en els anys com a universitària, va reprendre l’escriptura potser, com comenta, “ per traure fora tot el que havia acumulat en eixos anys de silenci”. Clara, que actualment treballa com a professora de llengua i literatura prefereix escoltar a parlar, però amb ‘Sobreviurem’ impulsa poemes d’alt voltatge emocional, consignes de resistència, dirigits especialment a adolescent. Clara construeix poesies de resistència que esdevenen un exercici d’empoderament. Alguns es converteixen en veritables poemes visuals. El poemari conté propostes didàctiques per a tractar amb els alumnes en els centres educatius i instituts. A més, l'autora ha guanyat alguns premis que han estat publicats a: Poesia Jove, El jardí de les paraules, Maig o 10 anys de contes.

El títol del llibre és ‘Sobreviurem’, però també podria ser com canviar la mirada de lloc, d'un espai dramàtic cap a un més irònic, inclús sarcàstic, per tal de gestionar una situació que fa mal?
Sí, qualsevol títol que fes al·lusió al fet d’atrevir-se, de reinventar-se, de decidir… seria bo. De vegades, com bé dius, la ironia o les preguntes retòriques serveixen per fer evidents situacions inacceptables. És, per exemple, el cas dels versos que diuen “sóc una engruna que algú es menja i ni tan sols li faig tenir una mala digestió”.

‘Sobreviurem’ empra el plural. Es recolza també en diferents mesures de lletres i colors per a destacar contingut. Era una manera gràfica d'aproximar-se al lector?
Efectivament. Tot i que en principi els vaig escriure per a mi, sense cap voluntat literària, simplement com un mitjà de desfogament personal, una vegada passats en net em naixia destacar certes paraules que considerava essencials i necessàries per fer arribar de manera directa el missatge i és per això que utilitze els subratllats, les majúscules, els colors...

Quin paper juguen les il·lustracions?
Determinats poemes, en llegir-los, em suggerien unes imatges concretes: la balança, el pany, les engrunes del pa o la meua imatge del silenci (tal i com feien els entrevistats al programa “Silenci” del Canal 33. En principi, vaig pensar en proposar a alguna il.il·lustradora que en fes ella els dibuixos, però passat un temps se’m va ocórrer fer-los jo mateixa. Per què no intentar-ho? Ho vaig provar i el resultat és el que trobem al llibre. Ha quedat prou bé, veritat? (riu)

En el teu cas, ha estat terapèutica l'escriptura dels poemes, o pensaments, que inclou el llibre?
I tant! Com he comentat abans els vaig escriure per a mi, per la necessitat de treure de dins certs sentiments, per a animar-me a mi mateixa… Els tenia a la tauleta de nit, escrits a mà, i me’ls rellegia cada dia perquè em resultava útil tindre juntes una sèrie d’instruccions o de consells que m’ajudarien a assumir certes coses que haurien de ser bàsiques en la convivència entre persones, en general, i en les relacions afectives, en particular.

Els teus poemes sorgeixen de la ràbia, de la impotència davant les xifres que mostre la violència de gènere.
Sí, va ser el fet d’escoltar cada dia a les notícies les mil i una agressions que pateixen dones i xiquets d’arreu del món el que em va despertar la necessitat de dur a terme aquesta publicació o, si més no, d’intentar-ho.

Estes circumstàncies de terror no entenen d'edats, ni de condició social. A més, de vegades generen un tipus molt perillós de dependència emocional. Com arribar al segment de gent més jove? La poesia és una bona eina?
En aquest cas pense que sí. La possibilitat d’expressar d’una manera directa i contundent, sense embuts (però sense perdre de vista l’optimisme) allò que poden sentir moltes joves, ho considere un avantatge. De vegades massa paraules sobre un tema tan delicat podrien cansar, avorrir o atabalar eixos adolescents poc disposats a escoltar les experiències dels més majors.

De vegades els poemes son fragments, retalls, de converses amb tu mateixa, però que poden encaixar molt bé en situacions similars.
Sí, de fet abans d’emprendre aquest projecte en ocasions pensava que era una llàstima que companyes, amigues o alumnes que, pel que m’explicaven o sentia comentar, es trobaven en situacions un poc delicades no pogueren llegir-los ja que realment, de vegades, m’entraven ganes de dir: “Té, llegeix-te aquestes ratlles; potser t’ajuden…”.

Cal comprar una balança, per saber mesurar les coses, les circumstàncies?
Com he dit abans crec que certes coses bàsiques de vegades s’han de repetir tantes vegades com calga. Com diu al poemari “de vegades per tindre-ho clar ho hem d’escriure amb lletra GRAN” i, de vegades, tot i que, vist des de fora, és evident què hauria de pesar més, necessitem una balança que ens ho faça palés.

La vida és per passar despert... en tots els àmbits, no sols en l’emocional.
Sí, està molt bé tenir somnis i il·lusions però pense que hem d’anar amb compte de no triar un camí equivocat i dedicar totes les nostres forces i energies a un objectiu erroni. La sensació de pèrdua de temps que et provoca quan te n’adones és molt difícil de pair i això és extensible a qualsevol àmbit de la nostra vida.

A banda de poesia, també escrius relats curts. És en el trajecte curt on et sent més còmoda?
Sí, perquè jo, normalment, partisc d’una idea que em ve al cap, d’una sensació, d’un sentiment que necessite desenvolupar i, una vegada expressat, ja no necessite dir res més, tot el que puga afegir, per a mi, és prescindible.

Que no és, precisament, el més fàcil. Diuen que el relat curt requereix un art especial.
No sé si tant com un art especial però la veritat és que a mi el que em resulta difícil és allargar un relat. He escrit algunes narracions que es podrien considerar microcontes, amb una llargada de poques línies. Com comentava abans, una vegada ja has dit el que volies dir, per què allargar-ho?

Que t'aporta el teu treball com a professora de llengua i literatura?
A banda dels coneixements propis de la matèria, m’ensenya molt el contacte diari amb adolescents (i preadolescents): les seues inquietuds, els seus problemes de relació amb pares, professors i companys, els sentiments d’incomprensió… Com ja sabem passen per una edat molt complexa que jo, tot i que ja sóc adulta (riu) encara tinc molt present.

Quins referents literaris podries citar?
Sempre m’ha agradat molt llegir novel·listes i contistes catalans: Mercè Rodoreda, Víctor Català, Pere Calders, Quim Monzó, Isabel-Clara Simó… i tants d’altres. I com a poetes de referència em quede amb Miquel Martí i Pol, Màrius Torres i Vicent Andrés Estellés.

I… algunes peces musicals?
Que difícil! No sé per on començar ni sabria per on acabar! Per fer-ho amb un cert ordre cronològic puc dir que m’encanten peces clàssiques, com el Rèquiem de Fauré o el Gloria de Vivaldi (que cante ben fort a casa quan estic sola), m’agraden, com a qualsevol mortal, multitud de grups i cantants anglòfons de tots els temps i, dins l’àmbit de la nostra geografia, he de dir que he crescut sentint Lluís Llach en totes les etapes de la meua vida, els grups de rock en català dels 90 en la joventut i, actualment, seguisc grups com Els amics de les arts, Anna Roig i L’ombre de ton chien i cantautors com Pau Alabajos o la recentment descoberta Maria Coma. Ah! I en la nova fase com a mare no puc oblidar Dani Miquel, les cançons dels llibres de Marcel el Marcià o la fantàstica Dàmaris Gelabert, de qui ens hem fet seguidors incondicionals tots els membres de la família! En fi, com veieu em resultaria més fàcil dir què no m’agrada!

Sant Mateu retorna a la Guerra de Successió amb la presentació del nou llibre d'Enric Querol


La capital històrica del Maestrat rememorarà un episodi de la seua història amb la presentació del llibre "La presa de Sant Mateu del Maestrat pels anglesos a la Guerra de Successió", l'assaig del filòleg Enric Querol al voltant de l'escrit que el mestre de gramàtica Pere Vicent Sabata va escriure arran de la conquesta austracista de la vila i la posterior resistència al setge borbònic.

L'acte serà el dissabte 26 de març, a partir de les 12 hores a l'Ajuntament de Sant Mateu, i comptarà amb la participació del representant d'Onada Edicions Miquel Àngel Pradilla i de l'autor.

divendres, 18 de març del 2016

Benassal acull la presentació de "Xarxa prima" d'Amàlia Roig, el dissabte 26 d'abril


Després de la reeixida presentació a Deltebre, Amàlia Roig continua la gira de presentacions de "Xarxa prima" a Benassal, localitat de l'interior del Maestrat que acollirà l'acte el pròxim dissabte 26 de març de 2016, a partir de les 19 hores a La Costureta. L'autora hi comptarà amb l'acompanyament d'Emili J. Barreda, membre de l'associació local Aigua Clara.

A mig camí entre la ficció i la crònica, "Xarxa prima" és un viatge pels artesans i menestrals de les comarques on topen València, Catalunya i Aragó. De la mà de la protagonista, un seguit de persones que han modernitzat oficis i pràctiques antigues permeten la reflexió sobre tradició i innovació.

dijous, 17 de març del 2016

Joan Pinyol: “ ‘El mar de les ombres’ és un cant a la vida”

Joan Pinyol explica que de ben jove ja jugava a ser professor d'alumnes inexistents, i que al temps en què collia maduixes en una vora del riu Anoia va iniciar un diàleg íntim amb les paraules per omplir de mots les cartes que escrivia als seus primers amors en uns temps en els quals el washapp no existia. El gènere epistolar, així, va estar molt lligat als seus inicis en el territori de la paraula, i va conformar una geografia que va ser potenciada el dia en què va caure a les seues mans l'adreça particular de Pere Calders, autor estimat, i un jove Pinyol va atrevir-se a creuar la línia roja que suposava iniciar una correspondència per correu tradicional. La primera missiva trobaria una sorprenent resposta a la bústia de Pinyol, i es convertiria en la bastida d’una relació que va tindre continuïtat al llarg dels últims anys de la vida de Calders. Els designis estaven escrits, doncs, i Pinyol es rendia, sortosament per a nosaltres, al fascinant món de l’escriptura. El seu últim llibre "El mar de les ombres", editat per Onada Edicions, és una fusió literària de misteri i crims en un vaixell que creua l’oceà. L’aventura està servida i l’experiència paga molt la pena. 

Alícia Coscollano 

Joan, per què la paraula, i des de quan?
Em sembla que el meu primer balbuceig ja el vaig fer amb la intenció manifesta de transmetre alguna cosa als que em miraven per sobre del bressol. Per desgràcia vaig néixer en un ambient de dol i des del minut zero de la vida devia entendre que era qüestió de comunicar-se amb la resta de l’espècie perquè et fessin una mica de cas. A l’adolescència vaig descobrir que em divertia molt crear històries escrites perquè fossin llegides per altres i vaig començar a fer malabarismes amb les paraules i els seus sentits. La passió ha anat a més i ja no hi ha marxa enrere. Em sembla que no hi ha cura possible…

Quin grau de necessitat d’expressar alguna cosa deus de sentir per emprendre un camí?
Trobo que és un grau incalculable i inabastable. Si a l’hora d’escriure no se sent la necessitat de comunicar, el relat esdevé fals i buit, com un bunyol de Quaresma d’aquells plens només de vent. L’essència del bon exercici literari parteix d’aquí, del desig de transmetre, de compartir, de viure plegats les trames narratives. I només quan aquest desig és ben viu es pot emprendre un dels camins més màgics que podem recórrer. El de les paraules escrites.

A banda de la teua tasca com a escriptor, et podries qualificar com un investigador, un detectiu, literari?
Com diu el meu admirat Jaume Fuster, escric perquè si no escric m’escric a sobre, com si fos una urgència fisiològica. Es construeix el relat literari des d’una necessitat. El món és ple d’idees que et vénen a trobar i que et proposen el repte d’abordar-les de la millor manera. Si vas pel món amb els ulls i la ment ben oberts aquestes idees poden fer niu dins teu i aleshores pots desenvolupar-les. En alguns casos després de molts mesos, fins i tot anys, de recerca, d’investigació i de documentació. A mi sempre m’ha apassionat redescobrir el passat i sé que si passés una nit en un arxiu segurament patiria d’insomni i em deixaria endur pel que contenen els fulls que es custodien allí. M’agrada investigar, lligar caps de temps pretèrits que es presenten per separat, entendre d’on venim i per què som així i no d’una altra manera… És apassionant!

Hi ha qui diu que els relats, les històries, naixen d’un llarg rebuig, que romanen tossudament acompanyant la vida de l'escriptor fins que aquest els dóna vida, forma. És el teu cas?
En aquesta novel·la, i també en altres anteriors, sí. Des que l'any 2008 vaig viatjar a l'Argentina tot seguint les passes del germà d'un dels meus avis, que el 1909 hi va anar en vaixell i després de seguir-li les seves passes en aquell continent, primer a l'anomenat Hotel de Immigrantes al port de Buenos Aires i després per les cases on es va establir definitivament a Santiago Temple, a la província de Córdoba, la idea d'escriure una novel·la que remembrés les seves vivències a ultramar i més enllà del nostre continent, em va anar perseguint fins que li he donat forma escrita. El mar de les ombres suposa per a mi fer les paus en aquest sentit i una mena fins i tot d'alliberament.

A "El mar de les ombres" et situes en la Guerra del Marroc, creus que és una època poc tractada, històricament o narrativa? Quin atractiu conté aquest període històric?
En la meva novel·la la Guerra del Marroc només és un pretext per subratllar la meva animadversió per qualsevol forma d’enfrontament bèl·lic. Per això faig que el protagonista s’embarqui cap a la vida, cap a un futur sense amenaces a través d’armes que du sempre al damunt la follia humana. Sí que és cert que és una època poc tractada literàriament, com moltes altres. S’ha narrat la Setmana Tràgica a Barcelona, però no pas tant la penúria dels milers de joves que foren obligats per l’exèrcit cap a una mort segura a les muntanyes del Rif. Però insisteixo. Podria haver situat la meva trama en qualsevol altra època i conflicte bèl·lic. La Humanitat, com que és molt ruca i no aprèn de les guerres passades, continua amb la macabra tradició d’enfrontaments que destrueixen persones, famílies, futurs, pobles i civilitzacions. Jo vaig partir de 1909 i del context de la Guerra del Marroc en record del germà d’un avi meu que als dinou anys va embarcar-se rumb a l’Argentina per salvar la vida i no ser obligat a lluitar en aquella sagnia d’on no tornava ningú, ni tan sols sense vida.

Com sorgeix el plantejament de l’argument?
De la necessitat de fer un cant a la vida a través del Miquel, que farà el mateix recorregut que el germà del meu avi, tot i que viurà experiències molt més extremes. Sempre vaig tenir clar que volia fer una novel·la viatge, plena dels neguits de la travessia i el vapor Reina Maria Cristina sortint de Barcelona el juliol de 1909 i trencant el mar en direcció a Buenos Aires em regalava tots els ingredients necessaris. El record de Verdaguer, L’Atlàntida, la història de la companyia Transatlàntica, els ports on amarra… Tot plegat em va seduir des del primer moment i he fet tots els possibles perquè arribés a bon port. Veurem…

El tracte que dediques als personatges té un caire quasi romàntic, l’avi cec, la néta amb un diari o Miquel, que ha de fer front a entrebancs en els quals li va pràcticament la vida… i tot això navegant en un vaixell que ha de creuar l’oceà, la mar com a context quasi infinit…
Sí, cadascun des del seu món i exceptuant el Kraus, els tres protagonistes que fan girar les hèlixs de la història representen diferents concepcions romàntiques de la vida. El vell mariner, la jove introvertida, el jove aventurer… No ho he fet a posta. Té molt a veure amb l’essència i amb el plantejament de la novel·la. El mar de les ombres vol subratllar el patiment humà davant les adversitats provocades per altres persones que volten pel món amb mala intenció. Això a banda, el fet que el relat tingui lloc en els límits físics d’un vaixell que navega enmig d’un mar il·limitat confereix a la història encara més vulnerabilitat i romanticisme. De seguida em va seduir aquesta possibilitat…

I també tenim el joc entre el bé i el mal, l’eterna discòrdia.
Exacte, la partida perpètua entre forces antagòniques que, en la realitat i en la ficció, no paren de lliurar-se a assalts a tota ultrança, fins a la desaparició d’alguna de les dues parts. Tots i totes sabem que més que sovint la realitat ens dibuixa casos de violència descontrolada i de menysteniment cruel de la vida de les persones. És un drama i la ficció encara es queda curta en l’intent de reproduir-los per escrit a base de trames inventades. És tristíssim haver de constatar que existeixen molts Kraus que viuen de matar els altres. I sóc del parer que només amb el reforçament del sentit que tenen sempre les forces del bé podrem minimitzar les forces del mal. I en això la literatura també hi té un paper fonamental.

"El mar de les ombres" ha creat expectació, quina creus que serà la seua rebuda?
No se sap mai. Des de l’experiència de novel·les anteriors sé que només a còpia d’esforços per donar-la a conèixer de la millor manera es pot garantir que tots aquells i aquelles que senten la passió lectora puguin tenir la possibilitat de capbussar-se en aquesta història. I un cop la tinguin, des de sota l’allau de novetats editorials, podrem tenir la possibilitat que s’hi deixin atrapar i que la recomanin a les seves amistats. I aleshores, qui ho sap?, potser arribarem a bon port. D’altra banda farem aigües pel camí. L’èxit d’una novel·la és tan imprevisible com una travessia en un petit bot de vela després que s’hagi predit mala mar. Esperem i desitgem que tot vagi molt bé.

I, quant a les presentacions d’"El mar de les ombres", crec que tens una agenda molt completa.
Encara no és completa del tot perquè ara mateix estic tancant més actes de presentació arreu del territori, a més de la possibilitat d’anar a diversos centres de secundària durant el curs vinent. Tot plegat va en la línia del que et deia ara mateix. Cal fer arribar a la gent la idea que aquesta novel·la existeix i que convida tothom a embarcar-s’hi. És com el meu primer balbuceig infantil. Ei, estic aquí, he passat anys escrivint en solitari aquest relat però pensant en tu, perquè vull compartir-te aquesta història, que la llegeixis, que la facis teva, que t’hi emocionis i que, si és el cas, et provoqui pell de gallina. Que et faci sentir viu, vaja. Tal com l’he viscuda jo fins aquest moment.

Com ha estat la relació amb Onada Edicions?
Doblement bona. I ho dic sumant-hi l’experiència amb "Ningú no mor" (Onada Edicions, 2013). El mar de les ombres és el meu divuitè llibre i he conegut, per tant, altres editorials, però la relació amb Onada ha estat de les millors, per l’equip de gent que hi ha al darrere i perquè teniu, a diferència d’altres, una envejable capacitat de connectar amb els autors i les autores des de la petita distància i oferiu una col·laboració magnífica a l’hora de promocionar les obres. No canvieu mai!

Quina valoració fas del panorama literari en català?
El trobo sacsejat per massa interessos econòmics, la qual cosa va sempre en detriment de la literatura i dels que escrivim tot l’any per la pura passió creativa i no pas com un producte de mercat per encolomar a futurs clients. Les generalitzacions són males conselleres i és evident que hi ha de tot. Autors d’una gran entitat que malviuen com poden i plomes de dubtosa gràcia que viuen rebé gràcies a grans empreses editorials i de comunicació. Cada vegada hi ha menys llibreters i fins i tot menys editors que entenguin de llibres i en canvi molts que podrien vendre i donar forma productes molt més banals de la mateixa mala manera. No ho sé veure d’una altra manera.

I, el futur?
La crisi econòmica i de valors que patim des d’aviat farà una dècada perpetuarà aquesta situació, i potser encara l’agreujarà més. Només cal veure la inversió en cultura que es fa des del poder polític. No hi veig gaires clarianes, a la tempesta actual. Sort, però, que escriure també és un acte de rebel·lió i els que escrivim som del tot menys conformistes i en qualsevol moment la situació pot fer un gir inesperat. Temps al temps.

Què t’aporta la tasca docent?
La possibilitar de no avorrir-me mai a la feina (de petit jugava a ser professor i de gran hi continuo jugant…), el contacte permanent amb les noves generacions de joves en una edat en què es volen menjar el món sense saber que el món se’ls acabarà cruspint a ells, i la immensa màgia de poder parlar-los de literatura cada dia i de descobrir les seves inquietuds lectores i preferències. Fa vint-i-cinc anys que imparteixo classes i em sembla que això m’ha rejovenit.

Hi ha tallers d’escriptura creativa als quals assisteixen persones que ja tenen una predisposició, però, quin és el camí per a engrescar els alumnes a participar en narrativa breu o microcontes?
Fer-los viure la passió pel text escrit des de la teva pròpia emoció com a lector, acompanyar-los en el camí que creua els textos i transmetre’ls tota la passió per les paraules. Que les assaboreixin, com si fos un caramel molt gustós al paladar dels seus ulls. Els microcontes són molt llaminers en aquest sentit. I es poden compartir fàcilment i llegir i rellegir les vegades que calgui. Són fantàstics!

Creus que és fonamental en plena era de la tecnologia conservar el fil conductor, mantenir el cordó umbilical, amb la paraula?
Potser m’equivoco de mig a mig però penso que sí, que precisament perquè avui dia els joves interpreten tants llenguatges diferents, han de mantenir les formes que han funcionat sempre a l’hora de seguir el fil de les històries amb les paraules. D’un dia per l’altre no ens ho podem carregar tot i fer-ho virtual i desordenat. Mantenir el fil conductor és fonamentalíssim per deixar les històries excessivament deslligades.

Quins referents literaris pots citar?
Calders, Calders i Calders. I després alguns altres. Pere Calders em va animar personalment a escriure després de llegir-me les primeres narracions. Vaig mantenir amb ell una relació epistolar durant els darrers deu anys de la seva vida (1984-1994) que es va convertir en el meu veritable estímul literari. Vaig llegir-ne tota l’obra i em va marcar molt en els meus inicis com a escriptor. Durant un temps va ser obsessionant i tot. I no m’ha sabut mai greu sentir-m’hi literàriament tan proper. Altres autors que m’han marcat són Montserrat Roig, Italo Calvino, Mansfield, Jesús Moncada, Kafka, Primo Levy, Quim Monzó… i actualment segueixo des de la curta distància Lluís-Anton Baulenas, Maria Carme Roca, Ferran Torrent, Jaume Cabré, Llorenç Capdevila… i tota la colla de microcontistes sud-americans. N’hi ha tants que m’atrapen!

dimarts, 15 de març del 2016

L'escriptor Joan Pinyol visita les instal·lacions d’Onada Edicions


Dilluns passat l’escriptor Joan Pinyol va visitar la seu d’Onada Edicions. L’estada del conegut narrador d’Anoia va servir per reforçar els llaços establerts des de la cordialitat i l'afecte que l’editorial emplaçada a Benicarló sol dedicar als seus autors, i que en el cas de Joan es remunten al procés d’edició de l’anterior novel·la editada amb Onada, ‘Ningú no mor’.

La visita va convertir-se en un moment per a compartir i ultimar detalls del nou llibre “El mar d’ombres”, una novel·la que conté tots els ingredients per a convertir-se en una gran aposta i que està a punt de ser presentada en societat. A Onada, l’equip de l’editorial li va dispensar una càlida benvinguda. D’altra banda, Pinyol va aprofitar també l’estada a Benicarló per gaudir del museu de la localitat, el Mucbe, i complementar així una visita plenament cultural a la ciutat.

Cal recordar que l’autor, nascut a Capellades, l'any 1966, és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, catedràtic d’ensenyament secundari i escriptor. Fins avui ha publicat tretze llibres de narrativa, entre altres, "Avinguda Capri" (Premi Pere Calders de Literatura Catalana, 1998), "Norantanou maneres de no viure encara a la lluna" (Premi Vila d’Almassora, 2000), "Stòitxkov i Sofia" (Premi Ciutat de Vila-real, 2002), "Micromèxics" (Premi Vila de Puçol, 2006) o "Pilota de Set" (Premi Recull de Narrativa, 2007). Membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, sempre ha reconegut que tot plegat li ve del privilegi d’haver mantingut durant deu anys una relació epistolar amb Pere Calders, un permanent estímul per a la seva producció narrativa.

Preparant novetats: "La força d'Aglaia" de Maria Lluïsa Amorós


L'escriptora reusenca Maria Lluïsa Amorós retorna a la novel·la adulta amb "La força d'Aglaia", la història de superació i de la recerca de la felicitat d'una dona, l'Ondina, qui viu amb els seus fills adolescents i intenta tirar endavant amb una feina que va haver de buscar en quedar-se sola. Els dies s’escolen de forma monòtona; encara és relativament jove i no veu més enllà del dia a dia. Un migdia, quan està a punt de tancar l’ordinador per anar a dinar, rep un correu sorprenent, d’un company de l’últim curs de l’institut que fa vint anys que no ha vist.

L’intercanvi d’e-mails amb aquest desconegut que viu a l’estranger, farà que l’Ondina es replantegi moltes coses, que reaccioni davant de la desaparició del seu marit, del menyspreu dels seus fills cap a ella i que pugui oblidar l’ombra de la seva germana Neus, una figura inexistent que l’ha condicionat en els moments en què ella s’ha sentit més feble i insegura. L’Ondina brillant que havia estat en conèixer el seu home torna a sorgir malgrat les noves dificultats. La seva amiga de joventut, l’Emi, i una nova amistat, en Rémi, li donaran seguretat per tirar endavant i lluitar contra els obstacles i les contrarietats que aniran sorgint. Però serà ella mateixa qui, com l’Aglaia de "Les prunes d’or", sabrà aconseguir la força per continuar.

Maria Luïsa Amorós (Reus, 1954). Llicenciada en Filosofia i Lletres i en Filologia Catalana, és catedràtica de Llengua Catalana i Literatura. A finals dels anys setanta i principis dels anys vuitanta va estar vinculada a grups de teatre de Reus. Des del curs 1978-1979 fa classes de llengua i literatura a l’Institut Gaudí de Reus.
L’any 1986, amb "Poppis i Isolda", es va iniciar com a autora de narrativa infantil i juvenil. Ha estat guardonada amb un premi Vaixell de Vapor i traduïda al castellà. Ha publicat, entre altres, "El misteri dels Farrioles", "Dietari secret", "Aquella tardor amb Leprechaun", "Jardí abandonat", "D’on véns, Jan?", "Me’n torno al carrer Kieran" i "El misteri de la capsa magnètica". Ha fet diverses col·laboracions amb contes i narracions. També s’ha dedicat a la novel·la per a adults: "Els til·lers de Mostar" (1996), "Vora el llac" (1999), "Un glop de calvados" (2003) i "La força d’Aglaia "(2016).

dilluns, 14 de març del 2016

Preparant novetats: "No és la derrota, sinó el vent" de Jesús M. Tibau


"No és la derrota, sinó el vent" és el títol del nou llibre de Jesús M. Tibau. L'escriptor ebrenc ens porta un conjunt de reculls amb tota mena d'històries i protagonistes, vinculats per un element tan humil com un simple mitjó. El llibre, que forma part de la col·lecció Maremàgnum, està adreçat principalment als joves lectors d'entre 12 i 16 anys, però les narracions carregades d'emocions i, també, d'humor, faran passar una bona estona de literatura a tots els públics. A més a més, l'autor ha posat en marxa un blog, http://noesladerrotasinoelvent.blogspot.com.es, per conèixer les novetats vinculades al llibre,  

Us heu trobat mai un mitjó tirat al mig del carrer? Us heu preguntat qui, com o per què? Voldríeu saber qui i per què algú el pot plegar? L’autor d’aquest llibre sí, i s’ha fet tantes preguntes al seu voltant, i s’ha donat tantes respostes, que ha escrit trenta-cinc contes per buscar alguna explicació possible. El vent, un gat i un gos que lluiten, una parella que discuteix, un pirata coix, una fada en pràctiques, un moixó enginyós… són personatges que habiten el recull. Un exercici per mirar el món amb altres ulls, per qüestionar-nos allò que ens envolta, per posar-nos a la pell de l’altre i, per tant, per estimar. Si amb les propostes de l’autor no en teniu prou, podeu inventar-ne més.

Jesús M. Tibau és natural de Cornudella de Montsant i tortosí per amor. Ha publicat set reculls de contes com ara "Postres de músic" i "El noi del costat del padrí". També escriu poesia i dietaris. Entre altres, ha rebut el Premi Marian Vayreda, el Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, i el Mèrit de les Lletres Ebrenques. Gestiona el blog literari "Tens un racó dalt del món", Premi Blocs Catalunya 2009. És guionista i presentador del programa de televisió del mateix nom a Canal 21 i coordina el Club de Lectura de Tortosa, entre altres activitats.

dissabte, 12 de març del 2016

"El Delta sense la tradició musical no seria el mateix". Núria Ibáñez, entrevistada a La Calamanda

De cara a aquest Sant Jordi, la col·lecció de "El Montsià de Bàrbara i Jaume" torna a l'actualitat amb la publicació del cinquè volum: "Els ritmes del delta de l'Ebre". Cada conte es dedica a una localitat de la comarca, i ara ha estat el torn de Sant Jaume d'Enveja, i a més a més, també toca una part del patrimoni cultural del territori: la música tradicional amb vells i nous cantadors que acompanyaren els dos joves protagonistes en la seua aventura. Alícia Coscollano, de La Calamanda, ha entrevistat la seua autora, Núria Ibáñez.

En la conversa, l'escriptora rapitenca assenyala que abans de cada nou llibre investiga sobre el terreny per tal de documentar-se, i en aquest cas, a l'abordar la qüestió musical i en especial la jota, va descobrir que "era la manera que tenien d’explicar les coses, d’expressar els seus sentiments en èpoques de difícils condicions en tots els aspectes i no tant confortables com ara. Per posar un símil, improvisar jotes o enversar era com escoltar les notícies, però per via oral. Se sentien lliures i va arribar a ser la seua manera d’expressar tot lo bo i tot lo dolent". Figures reconegudes com en Fumadó i Quico el Célio o de nous valors com Guardet o Sílvia Ampolla hi apareixeran en la trama. "El Delta sense la tradició musical no seria el mateix", conclou Ibáñez. 

Però a "Els ritmes del delta de l'Ebre" no s'acaba amb les tonades populars. Amb Sant Jaume d'Enveja d'escenari, primer l'autora i després els personatges van prendre part de la festes associades a l'arròs: la Plantada i la Sega, van visitar les barraques i van copsar de com el delta canvia de colors segons l'època de l'any.

Quan vaig començar el projecte volia dirigir-me als xiquets perquè ells són el futur, però és inevitable establir este lligam. Cada dia tinc més clar que són contes per a llegir en família, en los iaios, en los pares, a l’escola...els grans poden acabar de completar la informació que no poso als contes mitjançant les seues experiències personals. I de la mateixa manera els menuts aprenen com la seua terra ha arribat a ser tan bonica en l’actualitat. Valoraran que sense l’esforç dels seus avantpassats res seria igual i la intenció és que entenguen que s’han d’estimar la seua terra per a que no quede en l’oblit i ho expliquen allà on vagin tal com ho fan Bàrbara i Jaume. 

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

Visitem el Canal Terres de l’Ebre amb ‘La cuina dels arrossos del delta de l’Ebre’

Ahir divendres a migdia, dos dels artífex del volum gastronòmic "La cuina dels arrossos del delta de l’Ebre", Maximina Saborido, presidenta de l’Associació de la Dona de la Cava i Gustavo Turón, coordinador del llibre, van visitar el Canal de les Terres de l’Ebre acompanyats per Alícia Coscollano, responsable de comunicació de l’editorial.

La càlida benvinguda dedicada per Oriol Gracià i l’equip del mitja de comunicació va aconseguir que es parlés de tot el que ha suposat el procés de creació i realització del volum, que ha estat un projecte coral en el qual han participat harmònicament moltes voluntats i savieses culinàries fins materialitzar-se en el millor volum gastronòmic d’arrossos que s’ha editat en les nostres comarques.

Turón i Saborido van traslladar com va sorgir la idea, i com es va anar gestant a partir de receptes que s’han transmès de generació en generació en l’imperi de les cuines de les llars de les nostres comarques, veritable espai de reunió.

El producte de qualitat de l’arròs del Delta mereixia un tractament com cal, i amb aquest volum les receptes ens parlen també de cultura i costums, de història, ja que al voltant de l’arròs es cus tot un seguit de tradicions, maneres de treballar i fets simbòlics en els quals ens reconeixem com a poble. Un patrimoni que ara queda preservat, i que també atén a les diferents maneres de cuinar i preparar-lo. Un ingredient que marida molt bé tant en productes de mar com de terra, i que es cuina de manera fàcil i generosa. Com apuntava Saborido, es tracta de receptes que es poden elaborar a la cuina sense dificultat, i que no precisen d’aparells dels quals no disposem habitualment a les nostres llars.

Receptes realitzades amb naturalitat que capturen tot l’encant d’una terra.
Per la seua part, Coscollano ha remarcat el criteri de qualitat que s’han convertit en segell indiscutible d’Onada edicions, un segell que marca la diferència i que impregna tot el contingut de les diferents obres que edita, tant en l’aspecte d’edició i impressió, com en l’elecció de cada una de les seues apostes. Així, tots tres han parlat de la seua implicació en l’obra gastronòmica, que ja s’ha presentat a Deltebre, amb un gran èxit de convocatòria.

divendres, 11 de març del 2016

"La cuina dels arrossos del delta de l'Ebre" al Canal 21

El llibre "La cuina dels arrossos del delta de l'Ebre" va ser protagonista del programa Districte 21 de la televisió ebrenca Canal 21. De la mà del coordinador d'aquest projecte col·lectiu, Gustavo Turón, i de Maximina Saborido, presidenta de l'Associació Local de la Dona de la Cava, les membres de la qual són les autores de les receptes, s'ha difós el paper d'aquest llibre que vol mostrar la riquesa i la versatilitat del producte estrella del delta.

dijous, 10 de març del 2016

"La cuina dels arrossos del delta de l'Ebre" a l'Informatiu de Canal 21

L'Informatiu de la televisió ebrenca Canal 21 s'ha fet ressò de l'acte de presentació de "La cuina dels arrossos del delta de l'Ebre", el nou receptari de l'Associació Local de la Dona de la Cava, que va tindre lloc a Lo Sindicat de la vila.

Preparant novetats: "El mar de les ombres" de Joan Pinyol


Després de la reeixida "Ningú no mor", Joan Pinyol retorna amb "El mar de les ombres", una apassionant novel·la de misteri, crim i aventures ambientada en un vapor a principis del segle passat. L'escriptor capelladí ens porta cap l'estiu de 1909. En plena Guerra del Marroc, Miquel, Alba i el seu avi s'embarquen al Reina Maria Cristina, un vaixell de vapor que els ha de dur des de Barcelona fins Buenos Aires. També hi puja en Kraus, un col·laborador de l'exèrcit amb un passat ple de víctimes innocents que en té la següent al seu punt de mira.

dimecres, 9 de març del 2016

"No és la derrota, sinó el vent". Jesús M. Tibau fascina en l’últim joc literari que interpel·la els lectors més joves

Jesús Tibau està a punt de gaudir, i nosaltres amb ell, el seu últim llibre "No és la derrota, sinó el vent". Un volum farcit de propostes que parteixen de fets quotidians, com trobar-se un calcetí en mig d’un carrer. L’autor en té prou amb aquest context per establir un joc literari amb els lectors en un llibre adreçat a un segment jove que se sentirà fascinat pels trenta-cinc contes que protagonitzen el vent, un gat i un gos que lluiten, una parella que discuteix, un pirata coix, una fada en pràctiques, un moixó enginyós… personatges que habiten el recull en un exercici “per mirar el món amb altres ulls, per qüestionar-nos allò que ens envolta, per posar-nos a la pell de l’altre i, per tant, per a estimar”, com ell mateix comenta. El llibre, editat per Onada edicions, estarà a les llibreries a finals de març o principis d’abril, i se sumarà a altres títols d’aquest autor que, des de Tortosa, contempla la paraula com un epicentre vital.

Jesús, per què la paraula i des de quan?
Des de sempre, no recordo una vida sense sentir amor, interès, plaer… per les paraules. De petit m'agradava mirar diccionaris, i sempre he tingut facilitat per fer acudits improvisats amb jocs de paraules. Una imatge val més que mil paraules, però també, una paraula val més que mil imatges.

Si tingueres que fer un tast de "No és la derrota, sinó el vent", quin seria?
Ara mateix hauria d'acudir al tòpic que m'estimo tots els fills per igual, i això passa amb els 35 contes inclosos al llibre. Amb el temps, i a mesura que vaig fent lectures en públic, acabo agafant preferència més per uns que per uns altres, però simplement perquè alguns són més agraïts de llegir en veu alta i de més fàcil comprensió. A més, tinc la sensació que en aquest recull he assolit un nivell de satisfacció personal bastant similar en tots els contes. Però com a mostra, transcric el fragment d'un dels relats que es titula "Reciclatge":

Dóna una puntada de peu a una ampolla de plàstic per necessitat de jugar, de xutar alguna cosa. En ser un objecte irregular i volàtil, la seva trajectòria és imprevisible. A rodolons, l’ampolla es veu frenada en topar amb un mitjó que ha caigut de vés a saber on. Fa cara de trist i té ratlles de dos colors; li recorda una titella que actuà l’estiu passat durant les festes del barri i que anava vestida igual. Se’n recorda perfectament. Van donar caramels, i durant l’actuació ell en llepava un amb gust de taronja, i la titella corria cap a la dreta davant d’una bruixa vella i lletja, i minuts després, corrien a l’inrevés, amb la titella armada d’un gran garrot perseguint la bruixa, i tothom reia, i aplaudia. I es va abaixar el teló.

Plega el mitjó, i se’l posa a la butxaca. No li dirà a ningú; serà la seva joguina secreta.

La màgia ressuscita.

Quin plantejament diferenciat has engegat en aquesta obra adreçada a un públic més jove respecte d’altres? Cal necessàriament canviar molt el llenguatge, o aquest aspecte és una llegenda urbana, perquè els joves actualment ho entenen tot?
Per a mi aquest ha estat un projecte molt diferent a la resta. Per primera vegada, des de l'inici, he buscat un fil conductor, un nexe d'unió entre tots els relats, que és un mitjó caigut en una vorera. A més, la idea que el llibre estigués especialment adreçat a un públic concret, em feia una mica de respecte al principi, acostumat durant anys a escriure sense cap classe de limitació. No sabia si encertaria amb el to, amb el llenguatge adient. Al principi hi estava molt atent, però després m'he deixat anar, oblidant quasi que estava escrivint per a lectors/es de 12-14 anys. Sí, són més llestos del que imaginem, i he recordat que jo a la seva edat llegia de tot sense problemes.

Vas decidir el títol de llibre per votació popular a la xarxa. El resultat és molt suggerent. Crea expectativa…
Per a mi, el títol és molt important, la carta de presentació del llibre que pot convidar a obrir-lo, i sempre és l'últim que trio. No és el primer cop que ho faig a votació, i el resultat és molt bo. En cas de dubte entre diversos títols, posar-lo a votació t'ajuda a descobrir quin és realment el teu preferit, quan te n'alegres que un dels títols estigui obtenint més vots que un altre. És una manera de crear expectativa, una forma de fer participar els futurs lectors/es i que se'l sentin més seu. I sobretot, un joc.

Quin grau de importància creus que estan assolint les xarxes quan a l’intercanvi més interactiu entre autor i lector?
Actualment són vitals per a donar cert grau de visibilitat a l'exèrcit d'escriptors/es que no tenim accés als grans mitjans de comunicació tradicionals. El nexe d’unió entre lectors i escriptors és directe, fàcil, ràpid… i cada cop que rebo les sensacions que provoquen les meves paraules, alimenta el meu desig de continuar escrivint.

Respecte al contingut del llibre quin percentatge conté de invitació al joc?
Per a mi el joc i la part lúdica de la vida és molt important. Escriure el llibre ja ha estat un joc per a mi, un repte. A través d’un mitjó caigut al mig del carrer (un objecte habitual a Tortosa els dies de vent), m’he plantejat hipòtesis sobre el seu origen i el seu futur: ha caigut? L’han tirat? S’ha llançat? L’han vist? L’han plegat? Per què? Les opcions podrien ser infinites, i convido els lectors/es a imaginar-se de nous.

Es tracta d’un exercici de posar-se en la pell dels altres, pràctica que em regala el fet d’escriure, i també de solidaritzar-me, com sempre, amb els perdedors, amb els aparentment derrotats.

Com contemples la salut de la literatura juvenil dins del maremàgnum de noves tecnologies?
Sóc un nouvingut a la literatura juvenil com a escriptor, però la sensació que em transmet la vitalitat editorial i l’entusiasme de companyes/es que fa molts anys que s’hi dediquen, em fa sentir optimista, tot i que jo procuro ser sempre positiu. És evident que ens trobem en un moment de canvi, i això no ha de ser negatiu forçosament. Hem d’aprendre a utilitzar les noves eines i treure’n el màxim rendiment.

Hi ha un discurs alhora de dirigir-se al segment de lectors joves, o no varia tant, realment, de l’estil que se utilitza quan planteges una obra per un lector més adult?
Com ja he dit, finalment el meu estil a l’hora d’escriure aquests contes ha estat pràcticament el mateix.

’La pluja ha vessat milions de núvols abans’, ‘El noi del costat del padrí’, ‘Per no perdre’m les molles’, ‘I un cop de vent les despentina..’. són altres títols de la teua collita. La narrativa s’escriu millor si conté un alt voltatge emocional?
No la puc concebre d’altra manera. Per a mi la literatura ha de contenir dosis de bellesa i emoció, i tot plegat per a fer-nos reflexionar. En el meu cas, aquesta emoció sovint la trobo en les petites coses, en els gestos senzills i quotidians.

Alguns escriptors diuen que la paperera és l’objecte més important en l’habitacle d’un autor. Hi estàs d’acord? Sols llançar molt de paper abans de trobar el fil, la pepida d’or que et permet construir una bona narració?
Quan escric un relat, l’estic reescrivint contínuament, modificant obsessivament les frases, canviant-ne l’ordre, i a cadascuna de les lectures en modifico alguna cosa. I, finalment, al caps d’uns dies o mesos, en fer una lectura en veu alta, notes com és de beneficiós per al relat esborrar-ne alguna paraula, frase o paràgraf.

De totes maneres, com que sóc bastant lent escrivint i cada frase em costa força, em dol acabar llençant a la paperera un relat. Alguns, això sí, els tinc en una carpeta a banda, en certa manera marginats, esperant el moment que en una futura reescriptura hi trobi el camí correcte.

El 2013 vas rebre el Mèrit de les Lletres Ebrenques. Què suposa un reconeixement d’aquest tipus?
Un gran orgull, perquè és un d’aquests premis on no t’hi presentes, un premi donat amb estima, i que és una bona mostra de l’amor mutu que ens tenim les Terres de l’Ebre i jo, que en sóc nouvingut. A més, representa un estímul per continuar escrivint i treballant per difondre la literatura a les nostres terres.

Pots fer una radiografia ràpida de l’estat de les lletres al nostre territori?
Es troba en un estat excel·lent, amb poetes, novel·listes, contistes, articulistes… que estan rebent coneixement i reconeixement a la resta de Països Catalans. Alguns amb el que encara crec que és l’avantatge de viure a Barcelona, i altres sense allunyar-se de l’Ebre. Però hem de continuar esforçant-nos, ser exigents amb nosaltres mateixos, i mantenir l’equilibri entre les nostres peculiaritats que ens donen caràcter, i la necessitat de formar part del conjunt més ampli dels països de parla catalana.

A més de dirigir el Club de Lectura de la Biblioteca a Tortosa, des de 2008 organitza les Jornades literàries a Cornudella de Montsant i també ets guionista i presentador de Tens un racó dalt del món, de Canal 21. La paraula pràcticament com a epicentre vital.
La literatura com a passió, la literatura com una forma d’emocionar-se, d’explicar, de comprendre, i de reviure, la vida.

Com valores la tasca que està duent a terme Onada edicions?
En general, Onada i moltes altres editorials petites i mitjanes, estan fent un paper imprescindible per donar veu a autors/es que per la seva manca de popularitat mediàtica o per una forma d’escriure aparentment poc comercial, no tenen espai a la infraestructura industrial que acapara taulells a les llibreries i minuts als mitjans de comunicació. Es tracta d’una legió d’escriptors/es amb veu pròpia, amb coses diferents a dir, i que seria un desastres cultural el seu silenci. A més, Onada està jugant un paper molt important a nivell de territori, i representa una porta de sortida per a molts autores de les nostres terres.

Quan podrem gaudir de la lectura de "No és la derrota, sinó el vent"?
El llibre ja estarà a les llibreries a finals de març o principis d’abril.

Què t’ha aportat aquest últim projecte?
En primer lloc un joc i un repte, que sempre són excitants i divertits. I en segon lloc, l’oportunitat d’entrar al món de la literatura juvenil i arribar al públic més jove. Sóc un ferm admirador de la tasca dels docents, i crec que la societat hauria d’apostar de forma decidida per l’ensenyament. Col·laboro amb les escoles i instituts sempre que puc, i sempre és molt agraït. Espero que aquesta col·laboració s’incrementi amb l’arribada d’aquest llibre. 

Alícia Coscollano
foto: Núria Feijó