L'escriptor saguntí Sergi Durbà ha estat entrevistat al Levante-EMV per "El cant de les granotes", l'obra amb la qual ha obtingut el Premi de Narrativa Vila d'Almassora: "Un dietario que refleja mi paso, y el de mi familia, por la conocida como Laponia española", explica l'autor, tal com recull l'article d'A. Vidal que reproduïm a continuació.
L'escriptor Salvador Vendrell fa memòria de les seues estades a les tertúlies fusterianes amb el nou llibre "A casa Joan Fuster", que apareix justament en el centenari del naixement de l'intel·lectual de Sueca. A tall de l'estrena literària, el crític literari Joan Garí ha dedicat unes línies a la publicació al seu blog Ofici de lector. En reproduïm un fragment.
Vendrell va freqüentar Fuster en aquells anys gloriosos en què la dictadura acabava i la democràcia no acabava de nàixer. Quan tot just era un monyicot de Fortaleny a la recerca d'emocions fortes, va descobrir a ca Fuster els aforismes i el whiskey com un contínuum gnoseològic que obria la porta a un univers de saviesa infinita. A casa Joan Fuster és la crònica d'aquells anys en què tot estava per fer i tot -encara- era possible.
El número 10 de Sant Josep era un laboratori d'idees on Fuster "manava faena" als joves escriptors i/o estudiosos: quins llibres s'havien de llegir, quins llibres s'havien d'escriure. Envoltat de llibres, de caixes d'alcohol i de caixetes de tabac ros, aquell catau era el bar més barat de la rodalia i el que tancava més tard.
Vendrell, per contra, va tindre la sort d'assistir, en primera fila, als actes del Fuster més autèntic. Sovint confessa que era present, a la vora del llegendari tendur, mentre el mestre dialogava amb polítics, artistes i intel·lectuals de renom. Una posició certament privilegiada. D'entre tots els convidats, en destaca un: Ciprià Ciscar. Naturalment, Fuster era ciscarista, a diferència de molts dels seus seguidors. Les raons són molt naturals: Fuster era molt més intel·ligent i pragmàtic que la majoria dels seus followers. Ell va entendre de seguida que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià era revolucionària, el primer estri legal favorable a la llengua des dels Decrets de Nova Planta...
Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.
El crític literari Josep Lluís Roig ha ressenyat a la revista Caràcters de la Universitat de València la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.
Lluny de qualsevol altre lloc, de Fèlix Edo Tena no és una novel·la i potser ni tan sols una narració en el sentit més ampli, malgrat estar publicat a la col·lecció «Narratives» d’Onada Edicions (Benicarló, 2021). Qui busque una novel·la que ni s’hi atanse.
Ni tan sols és una narració en el sentit de Serem Atlàndida, de Joan Benesiu, on el viatge és l’excusa narrativa que vehicula la circulació de les idees però on els actes dels personatges tenen conseqüències.
Ací, en canvi, quan arribem a la història ja han ocorregut les coses importants que li havien de passar al protagonista, ni tan sols sabem què va trencar l’equilibri ni quant de temps fa que aquest s’ha trencat perquè a l’autor no li importa. Fet i fet, el protagonisme veritable de les primeres cent trenta pàgines és per a la ciutat de Castelló —Castelló de la Plana— i els seus voltants. La seua perifèria, per parlar amb més propietat. Els suburbis, que recorre el nostre protagonista desesmat des del port fins a la seua totalitat desoladora. Erms i brosses i asfalt i rovell i tanques i marginació. Hi ha tota una poètica de la desfeta ambiental i humana que provoquen les perifèries urbanes.
El periodista Vicent García Devís ha publicat a La Veu dels Llibres un complet article que ressenya el nou llibre de Jordi Marín, l'assaig "Educar per al col·lapse". En aquesta publicació, el professor d'Ares del Maestrat parla de la crisi energètica, del canvi climàtic, de l'escassedat de recursos o de la societat digital, i proposa que, enfront d'un planeta finit, cal fer un esforç per decréixer i adaptar-se nous estils de vida. Reproduïm un fragment de la conversa.
«L’any 2020 la humanitat va consumir 1,6 planetes Terra. No cal dir que —consumir 0,6 planetes Terra de més— és fa a costa de les generacions futures perquè, evidentment, el planeta és finit. Davant d’aquest escenari només hi ha una possibilitat real, malgrat que no agrade als mercats: decréixer». Créixer de manera sostinguda, com es diu des del món de la política i l’economia? «No! Això és una fal·làcia! Consumir menys, decréixer és l’única solució. El capital no es conformarà a guanyar menys diners. Tenim una vaca i no podem beure’s la llet de dos animals». Aquesta és una de les idees bàsiques d'Educar per al col·lapse (Onada 2022).
L’autor i analista, Jordi Marín, professor de física i química de l’IES de Vilafranca (els Ports), adverteix que cavalquem cap al col·lapse en la segona meitat del segle XXI per la suma de diverses crisis: climàtica, energètica, digital, social o per la pèrdua de diversitat. Marín ens alerta que, si no sorgeix una resposta global ràpida i eficient, la nostra civilització canviarà i donarà pas a una altra societat a la qual la humanitat s’haurà d’adaptar de manera forçada.
Jordi Marín, com a mestre, proposa en aquesta radiografia d’un món canviant que, des del sistema educatiu, no es pot ser simplement espectadors passius d’aquests canvis, sinó que «Tenim la responsabilitat de preparar cadascuna de les generacions que passen per les nostres aules per a un futur complex que no serà com es planteja des de diversos sectors de la política i el món empresarial, en un espai caduc d’un capitalisme salvatge. Aquest és l’objectiu del llibre, reflexionar obertament i convidar al debat sobre el nostre paper com a professors a l’hora de formar i educar el jovent davant d’un futur que ja està ací», emfatitza Marín en aquest manual clarivident.
La pandèmia, el confinament, la vida a través de les xarxes, les grans migracions i les guerres com la de Síria i ara la d’Ucraïna… tot es troba en un continu procés de transformació al qual caldrà adaptar-se. Un primer món on un consum desaforat s’apuntala en el cervell metafísic global de la societat. L’esgotament de les matèries primeres com ara el liti, el cobalt o les «terres rares» generaran un escenari en el qual, davant de la finitud d’aquests minerals, només els més rics podran tindre un smartphone o un altre aparell electrònic. Moltes vegades, aquests materials es troben en zones de conflicte o en guerra, com són Ucraïna, Rússia, Iraq o el Sàhara Occidental… i això ho complica tot més encara. Els materials fòssils com ara la benzina s’esgotaran i no es podrà sostenir la vida com ara la concebem, només amb les energies renovables.
Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.
