Apunta't al Club Lector

dimecres, 13 de febrer de 2019

"Tota història té un poc de llegenda i tota llegenda té un poc d'història"


El Centre d'Estudis Mont-rogencs, després de dues exitoses sortides nocturnes on s'explicaven llegendes mont-rogenques, es va adonar que valia la pena realitzar una recopilació de les llegendes populars per tal que arribaren a tothom. Montserrat Salsench Toda, Joan Maria Martí Mendoza i M. Assumpció Pellicer Solé són els autors de Llegendes de Mont-roig del Camp, amb il·lustracions de Lluís Fongrau.
Aquesta obra es tracta d'un treball de recerca i d'investigació que difon llegendes del nostre poble, unes més conegudes i altres no tant. Tanmateix, totes recopilen fets singulars que ens transporten a altres temps i ens permeten conèixer un poquet més del nostre territori.



Què us va portar a escriure Llegendes de Mont-roig del Camp?

El Centre d'Estudis Mont-rogencs participa des de fa anys a les Jornades Europees de Patrimoni. 
L'any 2017 va organitzar dues sortides nocturnes explicant algunes llegendes del nostre poble. Ens vam adonar que el nombrós públic tenia molt interès en les llegendes i que participava relatant la seva versió de les llegendes i cançons.



Què ens pot aportar aquest llibre?

Preservar el patrimoni oral del municipi, ja que la societat evoluciona de manera tan ràpida que es poden perdre els relats que durant generacions han format part de totes les llars, essent transmeses de pares a fills i d'avis a nets. 



El llibre consta de deu llegendes. Quina és la vostra preferida? 

La nostra preferida és la número deu, la més original i poc coneguda i que dóna nom al gentilici dels mont-rogencs: xuts. Les dues primeres són les més conegudes i les que duen elements menys originals, ja que les trobem arran del territori català, tanmateix són les més explicades i publicades en revistes locals en versions un xic diferents. 



Continua vigent el costum de transmetre oralment històries?

Evidentment les llars i els costums han canviat molt, les noves tecnologies fan difícil que els relats orals es vagin mantenint. Des de l'escola es participa en un programa: Apadrina el nostre patrimoni, una iniciativa del Departament d'Ensenyament que ha impulsat la coneixença de l'entorn proper, incloses les llegendes. 



Què ens poden ensenyar les llegendes?

Les llegendes ens ensenyen una mica d'història i un molt de valors... com els contes a la vora del foc, valors que la mainada aprèn de manera més lúdica. 
No oblidem que tota història té un poc de llegenda i que tota llegenda té un poc d'història

dijous, 7 de febrer de 2019

L'obra "Eudaldo Pedrola, el traç artístic" recupera la figura del fotògraf tortosí



Entrevistem a Albert Curto (Barcelona, 1960) i a Laura Tienda per l'última obra que han publicat aquests dos autors, Eudaldo Pedrola, el traç artístic. El títol pertany a la col·lecció Finestres al passat, una col·lecció de monografies que posa en relleu la figura de fotògrafs, professionals o afeccionats, que ens han deixat imatges de valor documental sobre Tortosa i les Terres de l'Ebre.
En aquest últim volum s'aprofundeix en l'obra artística d'Edualdo Pedrola (Tortosa, 1903-1983), un fotògraf tortosí que retracta el món rural de lèpoca amb una visió artística sobre els costums de les Terres de l’Ebre.


Per què la figura d’Edualdo Pedrola Millán? 

El llibre s’emmarca dins d’una col·lecció (Finestres al Passat) que vol posar de relleu tots aquells fotògrafs (afeccionats o professionals) que van operar a les Terres de l’Ebre i que ens han deixat un llegat fotogràfic digne de tenir en compte pel seu valor documental. En aquest sentit, no es podria entendre el món fotogràfic tortosí i el de les Terres de l’Ebre sense la figura d’Eudaldo Pedrola, especialment per la seva labor durant la dècada de 1950 i 1960. A més va ser un referent i mestre de posteriors fotògrafs.



Tot i que Edualdo Pedrola no va eixir quasi mai de Tortosa i l’Ampolla, la seva obra artística és reconeguda internacionalment, més que a la seva pròpia terra. Com és això? 

L’obra d’Eudaldo Pedrola realment és més coneguda a fora que en l’àmbit local. Això es deu que ell va enfocar tot el seu treball cap a concursos, certàmens i exposicions en l’àmbit català, estatal i internacional amb centenars de participacions. No és menor el fet que la seva predilecció fotogràfica fos la vida i el treball en l’àmbit rural tortosí, una temàtica molt valorada en la fotografia etnològica de l’època, especialment a l’estranger per considerar-se estampes ja d’una altra època.



Com descriuries la fotografia d’Edualdo Pedrola? 

La fotografia d’Eudaldo Pedrola està molt cuidada. Es noten els seus coneixements de dibuix i pintura i la seva premissa de fer una obra artística per a concurs. La composició, l’enquadrament, el joc de llums i contrastos són els emprats en aquest tipus de fotografies. Com que el seu objectiu era l’entorn humà i les peculiaritats d’un món rural que s’anava acabant, les imatges han incorporat un valor afegit, que no haguessin tingut si només hagués fet fotografies artístiques per se.



Quina creus que ha sigut la principal aportació del treball fotogràfic de Pedrola? 

La principal aportació fou la “internacionalització” de les activitats, costums i tipus autòctons arreu. Moltes de les seves imatges foren editades en revistes especialitzades. Un cas paradigmàtic fou la popularització que feu dels pescadors de l’Ampolla, esdevenint veritables icones de pescadors de la Mediterrània.



Per què recomanaries el llibre? 

El llibre, d’edició mimada, pertany aquell tipus de producte que es remiren un i altre cop i que t’aporten, a més del coneixement específic, una grata sensació d’harmonia, com tot llibre d’art.

dilluns, 4 de febrer de 2019

"Llibret de falla", una obra que ens invita a aprofundir en la festivitat fallera


Clara Berenguer (Banyeres de Mariola, l’Alcoià, 1983) és l'autora de Llibret de falla, un àlbum il·lustrat que ens transporta a la festivitat de les falles amb les meravelloses il·lustracions de Cecilia Plaza. 
Clara Berenguer és Doctora en Història de l’Art per la Universitat de València amb una tesi doctoral sobre la il·lustració infantil valenciana.

Ens reconeix que sempre ha intentat participar en tot allò que està relacionat amb l’edició dels llibres il·lustrats i així ho recullen els premis que ha aconseguit, com és el XV Premi Aurora Díaz-Plaja de crítica i estudi de la literatura infantil catalana o el II Premi Àlbum Il·lustrat Ciutat de Benicarló amb l’obra Quan xiula l’avi (Onada Edicions, 2015). 




Les falles és una festa tradicional de la nostra terra. Per què et vas decidir a tractar aquest enfocament de la festivitat?

Tret d’alguna excepció, com ara Les falles (La Galera, 2015) de Carles Cano i Roser Calafell i Visca les falles (Bromera, 2016) de Teresa Broseta i Sergio Sempere, la festa de les falles ha estat una mica oculta o oblidada per la literatura infantil, contràriament a les festes tradicionals catalanes, que han estat sempre més representades en les nombroses narracions escrites per als més menuts sobre La diada de Sant Jordi, la nit de Sant Joan i el nadal i el tió, per exemple. Llibret de falla va nàixer, així, amb l’objectiu de contribuir en la difusió de les falles i en el reconeixement de la potencialitat i la màgia que té una festa com aquesta mitjançant una història senzilla que recupera els elements més tradicionals d’aquesta celebració. 



De manera breu, per què els lectors haurien de llegir aquest conte?

Llibret de falla és una mostra de com, en els últims anys, jo mateixa he redescobert aquesta festivitat. Ara reivindique que en falles jo em quede. Abans fugia de la ciutat però, i gràcies sobretot a l’Assemblea de Falles Populars, ara les visc intensament i sóc conscient d’una realitat totalment desconeguda fins aleshores per a mi i en la qual crec que cal aprofundir. M’agrada pensar que Llibret de falla forma part, doncs, de les obres infantils que tracten de donar a conéixer les nostres festes i la nostra cultura i esdevenen un impuls perquè els més menuts no es queden només amb un coneixement superficial de la festa. 



Com és que has triat la figura del teuladí com a protagonista de la història?

Sí, efectivament, l’àlbum conta la història d’un ocell, un teuladí concretament, el qual, en un primer moment, desconeix tot el món faller i se sent perplex davant el soroll i l’olor de la pólvora, l’alegria als carrers i tota l’algaravia fallera. A poc a poc, es va endinsant en la festa i comença a entendre el perquè de tot plegat. Vaig triar un ocellet com a protagonista per a poder agafar un poc de distància i per a mostrar un personatge singular amb el qual tothom poguera sentir-se identificat. La intenció era, per tant, disposar d’un element extern al món faller que anara descobrint la festa fallera sense caure en els tòpics fallers habituals. De fet, la història transcorre a una ciutat fallera que podria ser qualsevol localitat on es visquen les Falles, perquè no se cita cap nom. Volia assolir una dimensió global de la festa. 



Al llibre es tracta la temàtica del turisme a les falles i tot el que aquest fet comporta. Què en penses?

Realment, el que he volgut fer en aquesta història, i també ho ha fet Cecilia Plaza amb les il·lustracions, és tractar de mirar cap enrere i recuperar certes tradicions falleres que potser s’havien quedat un poc oblidades. Així, hem treballat de manera molt conjunta per a contribuir en la recuperació d’elements com ara l’estoreta velleta, un component molt arrelat a la festa que en els últims anys ha quedat un poc relegat o, també, tota la part artística de creació dels monuments fallers.
El que hem volgut, en definitiva, és fugir de la realitat sobredimensionada que tenen les falles, com un esdeveniment que cada vegada es pensa més en clau turística, i retornar i donar a conéixer la tradició fallera que, amb el temps, s’estava perdent. En la història hi ha alguna referència subtil a aquesta part de la festa, la multitud, el soroll i el desordre, que és amb la que menys d’acord hi estem. 



De quina manera les falles vinculen al veïnat dels municipis?

Aquesta és una qüestió sovint comentada, com les falles, a poc a poc, han fet que la gent que no hi participava directament de la festa, fugira de la ciutat durant una setmana. Els que podien agafar-se vacances, és clar. Al final, Llibret de falla el que pretén és això, mostrar un tipus de festa més col·laborativa, de carrer i de veïns, i escapar de la tendència imperant de casals tancats, només per als fallers. Aquest debat es pot relacionar amb la pregunta anterior i amb la turistificació i la massificació de la festa, unes conseqüències a les quals ha contribuit, per exemple, haver inclòs les falles i València en la UNESCO, ja que ens porta a posar la ciutat en el mapa internacional de l'excel·lència, del turisme cultural, sí, però també en el de la ciutat-mercaderia, que és el que em preocupa. El gran valor de les falles és, sobretot, el de fer comunitat, ciutat i barri i aquesta part s’ha de cuidar un poc més.



A qui va dirigit l’àlbum il·lustrat?

Tot i que Llibret de falla és un àlbum il·lustrat pensat per als més menuts, crec que aquesta és una història universal que agradarà a infants i a grans, a qualsevol persona interessada a descobrir les falles. 



En les teves obres anteriors, com és l’àlbum premiat “Quan xiula l’avi”, també t’adreces a un públic infantil. Per quin motiu et vas decidir a dedicar-te a la literatura infantil?

Escriure històries infantils no ha estat mai una decisió conscient. Sempre m’ha agradat escriure però crec que el que compta és que els llibres i, sobretot, les il·lustracions que acompanyen els seus textos, amb el temps s’han convertit en el meu principal objecte d’estudi i de treball i, per això, he intentat participar en tot allò que està relacionat amb l’edició dels llibres il·lustrats i la il·lustració des d’un vessant tant acadèmica com d’esbargiment. Supose que, finalment, ha estat inevitable no caure en la temptació d’escriure. 



Tens al cap algun projecte nou per al futur?

Sí, sempre cal estar pensant projectes nous, una vegada comences el cap ja no descansa! Cecilia i jo estem programant tallers i presentacions per a difondre Llibret de falla i ja està en impremta una publicació nova en la qual hem estat treballant conjuntament César Barceló i jo, l’il·lustrador de Quan xiula l’avi. 

divendres, 18 de gener de 2019

Entrevista a Josep San Abdón pel dietari "Els dies gloriosos"














"Els dies gloriosos" és el nou llibre de Josep San Abdón, un dietari que recupera la premsa setmanal de l’actualitat cultural des de finals de març del 2001 fins al 31 de desembre del 2016.
Josep San Abdón, nascut a Benicarló, és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València i ha estat professor de Llengua i Literatura a l’ensenyament secundari. Mai no ha parat d’escriure i reflexionar sobre la cultura dels nostres dies i així ho demostra la seva obra literària.



A qui s’adreça el llibre?

El llibre no s’adreça a cap tipus de lector en especial. Ara bé, parla sobretot de cine, de música i de llibres. També hi ha altres reflexions sobre diversos temes, política, educació, exposicions... Per tant interessarà sobretot a qui estiga interessat per aquestes qüestions.



Quins criteris has seguit a l’hora de seleccionar els articles per al dietari?


El llibre és una selecció del que he anat publicat en el setmanari La Veu de Benicarló des de l’any 2001. El criteri, a l’hora de fer la selecció, ha estat triar aquells articles que amb el pas dels anys he pensat que encara podien tenir un valor per als lectors. He deixat de banda aquells que corresponien a temes molts relacionats amb l’actualitat del moment, però de poc interés una vegada passat el temps.



El llibre aborda diferents disciplines de gran interés cultural. Sempre t’has sentit atret per la cultura en totes les seues formes?


Sí, sempre m’he sentit atret per la cultura, sobretot per la literatura. M’agrada molt llegir i poder difondre les meues opinions sobre els llibres. Això fa més de quaranta anys que ho faig. També m’agrada molt escriure, encara que per qüestions laborals no li he dedicat, fins ara, el temps que era volgut. El cine i el teatre són les altres dues passions culturals. També m’interessen molt la música i la pintura, però per a mi són dues arts més complexes on de vegades em costa més entrar.



Si hagueres d’elegir un article entre tots els que conté el dietari, quin elegiries?


Em resulta difícil contestar aquesta pregunta, però una cosa que et podria dir és que m’ha agradat escriure sobre moltes pel·lícules antigues. Dissortadament moltes només les he pogut vore per televisió o en vídeo, crec que el lloc per a vore cine, són les sales de cinema. I així com en tots els pobles hi acostuma a haver una biblioteca més o menys ben assortida, vore pel·lícules antigues en un cinema només es pot fer en ciutats com Barcelona, Madrid o València a través de la Filmoteca. És una desgràcia que això no arribe als pobles.

Però si m’obligues a elegir un article, triaria el del 3 de gener de 2003, on ja advertia de l’aparició dels anomenats partits populistes.



El llibre recull l’actualitat cultural al llarg de quinze anys. Ha canviat molt la manera de produir i difondre cultura?


El canvi més important ha estat la generalització de l’ús d’Internet i la cultura de que tot ha de ser gratuït. Això ha afectat sobretot la premsa, que encara està buscant ressituar-se davant la nova situació, i el món de la música, on els músics deixen de guanyar molts diners a causa de la pirateria. D’altra banda, les grans plataformes televisives tipus Netflix estan allunyant la gent de les sales de cine, tot i que per als professionals els deu d’anar bé perquè contínuament estan fent-se noves sèries i pel·lícules, encara que correm el perill que aquestes grans corporacions tinguen el monopoli de la producció cultural. Tot i que sempre hi haurà gent que anirà produint productes culturals de tot tipus al marge del sistema.