Apunta't al Club Lector

dimecres, 20 de març de 2019

La Passió d'Ulldecona, "tota una lliçó de convivència"


Aquest dissabte 23 de març es presenta el nou llibre "La Passió d'Ulldecona. Seixanta-cinc anys d'història", un recorregut per aquest consolidat esdeveniment que aglutina teatre i religió. Parlem amb dos dues persones lligades al Patronat de La Passió, el seu president Jordi Carapuig i el membre de la Junta José Ramón Pedra.

Fem un viatge a la vostra infància, quin és el vostre primer record de La Passió?

J.C.- Jo devia tenir 7 o 8 anys i el meu pare feia de porter a La Passió, jo anava amb ell i em deixava en les dones que sortien a l'escenari i amb un vestit que em va fer la meva mare feia de "poble" i sortia a les escenes que hi havia molta gent, elecció dels apòstols, entrada triomfal...i ho recordo tot molt gran, molt majestuós.

Quin significat té La Passió per a vosaltres?

J.C.- Per a mi és una part més del poble, és una identitat, tota la meva vida a estat, no entenc Ulldecona sense la Passió, sortir del poble i dir que ets d'Ulldecona i tothom et diu La Passió. Penso que a estat qui a donat a conèixer Ulldecona.

JR.P.- A part de l'espectacle teatral que és brutal en tots els sentits: organització, preparatius, posada en escena... per a mi, el que més valoro són les relacions personals i el caliu que he rebut de la gent del patronat. Per altra banda, tenim el valor humà d'aquests 65 anys que ha fet possible que la Passió arribi viva fins als nostres dies i que no podem permetre que s'oblidi.

Com va sorgir l'idea de recopilar els seixanta-cinc anys d'història de La Passió?

J.C.- El fet d'estar al davant del Patronat de La Passió fa que hagis de parlar en molta gent, preguntar moltes coses que no saps i sempre acabes coneixent aquelles coses que han anat passant i que corrien el perill de quedar en l'oblit, tot el que teníem és el que de boca a orella ens transmetien els que encara queden dels fundadors i els que han anat després treballant per portar a La Passió al lloc actual. La millor manera de no perdre aquests records era plasmant-los en un llibre, de tota manera a estat difícil, perquè mes que per a un llibre, hi ha material per a una col·lecció.

JR.P.- Precisament, un vespre, comentant en Jordi Carapuig tot l'esforç que estàvem fent per a posar en marxa la Passió, des del punt de vista humà d'acudir als assajos, elaborar decorats, de posar a punt la maquinària, de quadrar la música, de preparar el vestuari, d'il·luminar l'escenari... vam fer un parèntesi, i per un moment, vam tornar arrere en el temps i ens vam adonar de tot l'esforç de totes les persones que havien passat per la passió i que cada any havien fet el mateix que nosaltres estàvem fent: preparar la temporada. Vam pensar que tot el que avui és la Passió era gràcies a tota aquesta gent, molts d'ells, ja, gent gran, però a la fi, memòria viva de la Passió. Vam pensar que aquesta memòria havia de quedar escrita, que no es podia perdre. És cert que no s'ha parlat en tots i que hi falta gent, però també és cert que escoltar el testimoni de tots els membres del Patronat hagués estat una tasca impossible. Per això s'ha fet una selecció que ha permès donar continuïtat a totes les seccions i que feren possible escriure el relat que queda plasmat al llibre.

Quin és el vostre paper dins del Patronat de La Passió d'Ulldecona i com enllacem aquesta feina amb la creació del llibre?

JR.P.- Jo sóc membre de la Junta i actualment el responsable de la secció de l'escola de teatre i els darrers quatre anys de la coordinació de l'equip de tramoies durant la funció. Com a coordinador de les tramoies, al llarg d'aquests sis anys que porto a l'entitat, hem hagut d'adaptar-nos als canvis que sorgeixen cada temporada. Hem portat la Passió al carrer i ens hem adaptat a les noves circumstàncies. Així és com ha nascut la Passió viatgera que donem testimoni al llibre. Per altra, al llarg d'aquests 4 anys que he estat organitzant l'equip de tramoies s'ha establert un sistema de treball i d'organització que s'explica al llibre.

J.C.- Jo actualment estic de president del Patronat de La Passió d'Ulldecona i d'actor, partint del coneixement real de la situació actual se'ns va ocórrer esbrinar com es va arribar on estem, per tant vam anar a buscar els orígens i les persones que ho van fer possible i després d'un seguit d'entrevistes hem aconseguit una creació, penso jo, molt emotiva i històrica.

Aquest és un llibre que recopila molta informació històrica d'una comunitat molt especial; com ha sigut l'experiència de connectar amb la gent del poble i fer-los partícips de la creació d'aquesta obra? Quanta gent ha participat en aquest projecte cultural?

J.C.- Hi ha unes sensacions i uns sentiments que no es poden explicar, pel davant nostre han passat unes 40 persones, la majoria dels orígens de l'entitat, gent que van tenir una idea i un somni i que el van dur a terme, les mirades perdudes recordant aquells temps, les risses pensant en les bogeries que van haver de fer, la il·lusió, alguna llàgrima d'emoció, tothom hi ha col·laborat aportant el millor de la seva vivència al Patronat i jo he viscut uns moments impagables. Veure el que és capaç de fer un poble si va unit a la recerca d'un objectiu a pesar de les moltes dificultats que tenien.

JR.P.- Aquest llibre no l'han fet dues persones o autors. Aquest llibre està fet a partir dels testimonis d'una cinquantena de persones que han aportat el seu granet d'arena en l'elaboració del llibre. Per una banda Manel Ollé, Mª Joana Minguet, Florenci Figueres, Víctor Vidal, Francesc La Vega, Joan Viscarro, Joan Martínez, Jordi Carapuig i jo, firmem els articles del llibre. Per altra part, tant Jordi Carapuig com jo, hem aportat la nostra visió en algun dels articles i a la part del llibre dedicada a la nostra gent només ens hem limitat a transcriure la veu dels testimonis i a donar-li cos a la història que hem escrit. Per tant, aquest llibre és un llibre fet per la gent que al llarg dels anys ha fet Passió.

La Passió d'Ulldecona és considerada una de les quatre Passions més importants de Catalunya. En aquesta línia, col·laboreu amb altres entitats que comparteixen els mateixos interessos?

J.C.- Documentalment La Passió d'Ulldecona és la segona més antiga de Catalunya, després de la de Cervera i considerada una de les quatre històriques del país, Cervera, Esparreguera, Olesa i Ulldecona. Des de fa uns anys, formem part de la Federació Catalana de Passions, que es va crear per unir al major nombre de passions del país i créixer conjuntament, cada una amb les seves singularitats, però compartint i treballant plegats, actualment hi ha 8 passions, penso que aquest any podrien entrar-ne un parell mes i La Passió d'Ulldecona té la vicepresidència de la Federació.

JR.P.- I tant. Estem dins de la federació de Passions de Catalunya. El nostre president, Sr. Jordi Carapuig és el vicepresident actual de la federació de Passions. El passat 23 de febrer a l'ermita de la Pietat d'Ulldecona va tenir lloc la presentació oficial de la temporada 2019 de passions de tota Catalunya, amb la presència del molt honorable president de la Generalitat de Catalunya el Sr. Joaquim Torra, i de la Consellera de cultura, la Sra. Laura Borràs, així com d'altres autoritats del territori.

A qui va destinat el llibre?

JR.P.- Aquest llibre va destinat a totes aquelles persones que han passat per l'entitat en aquests 65 anys d'història. També per a aquelles persones que coneixen la Passió, que l'han vista i que tenen curiositat per saber més sobre ella o simplement que volen tindre un testimoni gràfic d'aquesta.

J.C.- Aquest llibre va destinat a tothom, és un exemple del que és l'associacionisme i la cultura popular, qualsevol associació es pot veure reflectida. La lectura d'aquest llibre mostra les raïls d'un poble, els valors i la constància, mostra com un grup de gent de diferent ideologia, diferent estatus social, diferent religió, homes, dones, tots a una, poden ser capaços de crear alguna cosa més que una entitat cultural. És tota una lliçó de convivència.

Per què hauríem de llegir el llibre?

JR.P.-Perquè està ple d'anècdotes curioses i és història viva del nostre poble i de la nostra entitat. Creem, personalment, que és un llibre fàcil de llegir, atractiu i que pot portar al lector a recordar moments passats i presents. A més a més, perquè és un llibre fet per persones que han portat i porten la Passió al cor, escrit per a persones que valoren el patrimoni cultural i en especial el patrimoni del poble d'Ulldecona en un dels seus màxims exponents: La Passió.

Quin és el missatge que voleu transmetre?

J.C.- La capacitat i la força que tenim les persones si som capaços d'oblidar mos d'interessos partidistes i lluitem per un objectiu.
 
En el pas del temps, com ha anat canviat la vostra visió de La Passió i els vostres sentiments?

J.C.- La Passió ha anat adaptant-se als temps, ha sabut evolucionar i explicar una història que tothom sap de què va, actualitzant-la i modernitzant-la, aconseguint un espectacle transversal on creients i no creients que vénen a veure l'espectacle surten encantats del que és capaç de fer un nombrós grup de persones amateurs que gaudeixen de transmetre la nostra cultura popular, els nostres costums i les nostres tradicions.
Els sentiments no canvien, canvia l'espectacle, però no els sentiments, tothom que està o ha estat a La Passió la porta dins de per vida.

JR.P.- Jo fa poc de temps que estic a l'entitat, només porto sis anys. En aquests sis anys he conegut a moltíssima gent, he viscut grans moments i situacions complicades que sempre s'han superat amb l'ajut de tots. El dia que marxi de l'entitat, perquè tot té un inici i un final, la Passió quedarà aparcada, però les relacions personals que hem fet no passaran ni caducaran en el temps. Això és el que m'emportaré del meu pas per la Passió.

Quina reacció creieu que tindrà la comunitat d'Ulldecona davant del llibre, el producte final?

JR.P.- Esperem que la valoració global sigui bona, i ens perdonen les petites errades, si és que n'hi ha. S'ha fet un llibre pensant en les persones i per tant, confiem que l'acollida sigui bona.

J.C.- Estic convençut que tindrà una molt bona acollida, és un llibre on està tot el poble reflectit, un llibre que farà que molta gent s'emocioni en recordar vivències d'ells mateixos o dels seus avantpassats. La història d'un poble explicada per la gent del poble.

dilluns, 18 de març de 2019

L'historiador David Tormo: "La nostra és una ciència social, abocada a servir a la societat"



La línia del Cinca a la guerra civil: Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938) es tracta d'una gran tasca de recerca i d'investigació que ha rebut la llum a finals del 2018. Una obra plural duta a terme per Josep Maria Pérez Suñé, David Tormo Benavent, Pere Rams Folch i Miquel Sunyer Sunyer.

Podem afirmar que es tracta del primer treball que aborda un dels projectes que va impulsar i gestionar la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya, que és el conjunt de fortificacions de l'anomenada Línia del Cinca a la rereguarda del front d'Aragó. Aquesta dada ja ens anticipa la novetat de l'obra. D'una altra banda, la cura en què està realitzada la recol·lecció bibliogràfica apropa a qualsevol lector que estiga interessat en la Guerra Civil, tal com ens comenta a continuació en l'entrevista David Tormo.

David Tormo Benavent (Barcelona, 1973) és Doctor en Història Contemporània, membre de l'equip tècnic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre des de 2001, on actualment és coordinador tècnic del projecte. La Guerra Civil és un tema que domina i ha realitzat diverses monografies envers aquesta temàtica.




Què et va portar a escriure La línia del Cinca a la guerra civil


Tractant-se d'una obra col·lectiva, escrita a vuit mans, hi ha tantes motivacions com participants. En resum, podríem dir que la motivació principal va ser donar resposta a un seguit de qüestions sorgides a partir de l'observació del nostre territori. Els forts, com en diem a la Terra Alta, formen part del nostre paisatge quotidià, del paisatge agrícola d'una comarca eminentment pagesa. A tots quatre, més tard o més prompte, ens van assaltar preguntes que necessitàvem respondre: qui els va construir, per a què es van fer servir, qui els va destruir, etcètera. Una inquietud que va donar peu a la col·laboració per emprendre una recerca que, des del treball de camp de localització i prospecció dels forts, fins a la cerca de la documentació als arxius militars, s'ha allargat gairebé vint anys.



Què ens pot aportar aquest llibre? 


Mal ens està dir-ho, però és el primer treball que tracta sobre un dels projectes que va impulsar i gestionar la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya: el conjunt de fortificacions de l'anomenada Línia del Cinca a la rereguarda del front d'Aragó. 

Ens hi hem apropat des de dues vessants, amb una voluntat divulgativa. La primera és la més històrica, centrada en la gènesi del projecte i la seva execució, així com en la participació que van tenir les fortificacions en el marc de l'ofensiva d'Aragó. La segona és més una mena d'inventari patrimonial, repassant cadascuna de les posicions, sector a sector, amb la descripció dels elements que les conformaven i la seva ubicació en el context del territori que les acollia.



Com ha sigut el procés de documentació? 


Ha estat un procés complex, donat que no existia una sèrie documental específica sobre la matèria. Ha calgut anar estirant fils, deixar que una documentació, uns fons d'arxiu, ens dugués fins a un altre, de manera que ha estat un llarg recorregut que s'inicia a l'Archivo General Militar de Ávila, on localitzem el plànol de situació de totes les posicions de la línia, fins al Archivo General Militar de Guadalajara, cercant els expedients militars d'alguns dels protagonistes d'aquesta història, passant per l'Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca o l'Archivo Histórico Nacional de Madrid, entre d'altres. 



Com d’importants van ser les fortificacions catalanes a la rereguarda del front aragonès per al desenvolupament de la Guerra Civil? 


Des del plantejament teòric de la defensa del front aragonés, la línia fortificada havia de permetre la contenció d'una possible ofensiva franquista sobre aquell front tan extens. La realitat, però, amb una República en clar desavantatge militar davant l'enemic, va impedir que complís amb la funció per a la qual va ser planificada i dissenyada. En tot cas, cal tenir present que els comandaments franquistes, que coneixien l'existència de les fortificacions gràcies als seus serveis d'espionatge, van planificar l'ofensiva aragonesa tenint en compte el potencial d'aquestes posicions fortificades, dissenyant itineraris i línies de penetració per evitar-les o neutralitzar-les ràpidament. 



Què té de diferent aquest llibre? 


D'una banda, és el primer llibre que aborda aquesta qüestió, de manera que aquest és un tret diferencial clau, ser una primícia en la immensa bibliografia sobre la Guerra Civil. De l'altre, la voluntat divulgadora del projecte assumida per tot l'equip de redacció. Sovint els historiadors acabem escrivint per altres historiadors, per l'anomenat món acadèmic, i oblidem que la nostra és una ciència social, abocada a servir a la societat. Hem provat de traçar un discurs entenedor i proper per qualsevol lector interessat en la Guerra Civil, defugint l'academicisme i això, també és un tret diferencial a tenir en compte. 

dijous, 28 de febrer de 2019

Joan Francesc Peris: "L'amor és el sentiment més profund i més generós que tenim els humans"


Joan Francesc Peris i Garcia (1957) és professor de Geografia i Història en l’ensenyament secundari des de molt jove i ha compaginat la passió per la docència amb la seua tasca per defensar els drets socials, humans, dels animals i la preservació del territori que estima profundament. La seua lluita a favor de diferents causes sempre ha estat activa, fet que l'ha portat a càrrecs com el de regidor de l’Ajuntament de Gandia amb responsabilitats en l’àrea de medi ambient durant tres corporacions o a ser diputat a les Corts Valencianes.

Sempre és temps d’estimar és l'última obra de poesia que publica, després d'Amors de tardor (2015), on canta amb aparent senzillesa i musicalitat els versos entre anhels i desitjos. En aquest poemari l'autor es mostra nu i sincer, mostrant al lector els seus sentiments més profunds.




A qui s'adreça el poemari?

El poemari s'adreça a totes les persones que estimen la poesia i, en general, a tothom que llig en valencià. És una poesia de sentiments íntims, d'emocions i d'estimes que poden compatir moltíssimes persones.


T'has mogut en diversos camps, com és la política o la docència. Per què ara t'has decidit per la poesia?

La poesia ha estat per a mi un recer, un refugi personal, una passió íntima que m'ha acompanyat des de fa molts anys i feia i faig per a mi i per a les persones que vull. És part de la meua vida privada que des de la publicació per Onada Edicions del primer poemari Amors de tardor (2015) ara és també pública, com les altres vessants de la meua trajectòria que encara desenvolupe, tant la docència com la meua passió per la política.


Què t'aporta la poesia que no ho fan altres gèneres?

La poesia m'aporta llibertat d'expressió dels meus sentiments més íntims, més personals. Les emocions, en sentit ampli, per a mi, són l'objecte de la poesia.


L'amor és un tema constant durant el llibre. Què significa per a tu l'amor?

L'amor és el sentiment més profund i més generós que tenim els humans. Sempre és temps d'estimar no té solament el significat de que qualsevol edat és bona per estimar a una altra persona, que és un d'ells. Per a mi, també significa que sempre és moment d'estimar i mai d'odiar. L'amor és el que mou o hauria de moure el món, tant a les persones, com a la natura, a les cultures, al Planeta... L'empatia, la compassió, l'amor són els sentiments garants de la felicitat humana.


Tens estima especial per un poeta en concret?

Pregunta difícil, però si he de dir un nom, estic dubtós entre tres: Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit i Miquel Martí i Pol.

dijous, 21 de febrer de 2019

Ignasi Blanch: "És un llibre creat per a tothom que estimi la literatura, l'art i la natura"



El riu és l’últim títol d’Ignasi Blanch (Roquetes, 1964), una obra que té com a text el poema Parlo d'un riu mític i remorós de Gerard Vergés (Tortosa, 1931-2014), un dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle XX.
Ignasi Blanch ha dedicat tota la seua vida a dibuixar i ha demostrat que el talent i la bona gent, quan van de la mà, arriben sempre molt lluny. L'il·lustrador va ser l’únic espanyol que va pintar al mur de Berlín després de la seua caiguda i ha continuat la seua a carrera amb diversos projectes de caràcter internacional, l'últim una col·laboració amb la cantant Olivia Newton-John.
Les característiques il·lustracions d’Ignasi Blanch aconsegueixen en El riu transportar al lector a un paisatge càlid i tranquil, propi de les Terres de l’Ebre. 



A qui s'adreça El riu

Tractant-se d'un àlbum il·lustrat va adreçat a un públic molt ampli, des de nens i nenes petits que poden mirar-lo amb els seus pares fins a adults vora cent anys! És un llibre creat per a tothom que estimi la literatura, l'art i la natura. 



Quin és el propòsit de l'obra? 

El propòsit és fer arribar un dels poemes més coneguts i representatius de l'escriptor tortosí Gerard Vergés a tots els nens de Catalunya i també d'altres països. Una proposta presentada amb unes il·lustracions fetes amb molt d'amor a la terra que el poeta tan bé coneixia, el Delta de l'Ebre. És un cant a la vida i a la bellesa de petits instants. 



Per què Gerard Vergès? I, per què aquest poema en concret, Parlo d'un riu mític i remorós

És necessari compartir l'obra del poeta tortosí amb les noves generacions per a que quan siguin d'adults puguin gaudir dels seus poemes, de la mirada intel·ligent i de la seva obra poètica tan excel·lent i representativa d'un autor cabdal a les Terres de l'Ebre. El poema Parlo d'un riu mític i remorós ha estat musicat per diversos grups, es treballa a moltes escoles i calia un llibre amb unes il·lustracions de gran format i amb molts colors per fer-lo arribar encara a més lectors. És una metàfora de la vida a partir del riu i molts elements de la natura i animals del Delta de l'Ebre. 



El llibre té una gamma cromàtica molt determinada. En què et vas inspirar per a realitzar les il·lustracions? 

Em vaig inspirar en el mateix Delta de l'Ebre. Hi vaig anar tres vegades a diverses hores del dia. Hi ha moments de llum d'una bellesa extraordinària i això era molt difícil de representar. El llibre, però, vol incitar a anar-hi i gaudir d'aquest parc tan màgic i tan ple de racons bellíssims. També vaig escollir el flamenc com un animal representatiu de la zona i que aporta molt de color i molta alegria. El flamenc de color rosat surt a algunes pàgines del llibre i segur que molts nens i nenes el voldran dibuixar a partir d'ara! 



Què té de diferent aquest àlbum il·lustrat? 

Potser la gran diferència principal i que val la pena destacar és la trobada d'una editorial molt curosa amb els seus autors i amb la llengua, amb dos autors compromesos també amb la cultura i amb la seva terra d'origen. Per mi és un privilegi estar al costat de Gerard Vergés i amb una edició tan ben cuidada com la que ha proposat Onada Edicions.

El format és diferent a la majoria, és molt gran i està pensat com a llibre per a gaudir en família també. Es pot llegir el poema de Gerard Vergés i gaudir de cada pàgina amb una il·lustració gran i plena de colors.

dimecres, 13 de febrer de 2019

"Tota història té un poc de llegenda i tota llegenda té un poc d'història"


El Centre d'Estudis Mont-rogencs, després de dues exitoses sortides nocturnes on s'explicaven llegendes mont-rogenques, es va adonar que valia la pena realitzar una recopilació de les llegendes populars per tal que arribaren a tothom. Montserrat Salsench Toda, Joan Maria Martí Mendoza i M. Assumpció Pellicer Solé són els autors de Llegendes de Mont-roig del Camp, amb il·lustracions de Lluís Fongrau.
Aquesta obra es tracta d'un treball de recerca i d'investigació que difon llegendes del nostre poble, unes més conegudes i altres no tant. Tanmateix, totes recopilen fets singulars que ens transporten a altres temps i ens permeten conèixer un poquet més del nostre territori.



Què us va portar a escriure Llegendes de Mont-roig del Camp?

El Centre d'Estudis Mont-rogencs participa des de fa anys a les Jornades Europees de Patrimoni. 
L'any 2017 va organitzar dues sortides nocturnes explicant algunes llegendes del nostre poble. Ens vam adonar que el nombrós públic tenia molt interès en les llegendes i que participava relatant la seva versió de les llegendes i cançons.



Què ens pot aportar aquest llibre?

Preservar el patrimoni oral del municipi, ja que la societat evoluciona de manera tan ràpida que es poden perdre els relats que durant generacions han format part de totes les llars, essent transmeses de pares a fills i d'avis a nets. 



El llibre consta de deu llegendes. Quina és la vostra preferida? 

La nostra preferida és la número deu, la més original i poc coneguda i que dóna nom al gentilici dels mont-rogencs: xuts. Les dues primeres són les més conegudes i les que duen elements menys originals, ja que les trobem arran del territori català, tanmateix són les més explicades i publicades en revistes locals en versions un xic diferents. 



Continua vigent el costum de transmetre oralment històries?

Evidentment les llars i els costums han canviat molt, les noves tecnologies fan difícil que els relats orals es vagin mantenint. Des de l'escola es participa en un programa: Apadrina el nostre patrimoni, una iniciativa del Departament d'Ensenyament que ha impulsat la coneixença de l'entorn proper, incloses les llegendes. 



Què ens poden ensenyar les llegendes?

Les llegendes ens ensenyen una mica d'història i un molt de valors... com els contes a la vora del foc, valors que la mainada aprèn de manera més lúdica. 
No oblidem que tota història té un poc de llegenda i que tota llegenda té un poc d'història

dijous, 7 de febrer de 2019

L'obra "Eudaldo Pedrola, el traç artístic" recupera la figura del fotògraf tortosí



Entrevistem a Albert Curto (Barcelona, 1960) i a Laura Tienda per l'última obra que han publicat aquests dos autors, Eudaldo Pedrola, el traç artístic. El títol pertany a la col·lecció Finestres al passat, una col·lecció de monografies que posa en relleu la figura de fotògrafs, professionals o afeccionats, que ens han deixat imatges de valor documental sobre Tortosa i les Terres de l'Ebre.
En aquest últim volum s'aprofundeix en l'obra artística d'Eudaldo Pedrola (Tortosa, 1903-1983), un fotògraf tortosí que retracta el món rural de lèpoca amb una visió artística sobre els costums de les Terres de l’Ebre.


Per què la figura d’Eudaldo Pedrola Millán? 

El llibre s’emmarca dins d’una col·lecció (Finestres al Passat) que vol posar de relleu tots aquells fotògrafs (afeccionats o professionals) que van operar a les Terres de l’Ebre i que ens han deixat un llegat fotogràfic digne de tenir en compte pel seu valor documental. En aquest sentit, no es podria entendre el món fotogràfic tortosí i el de les Terres de l’Ebre sense la figura d’Eudaldo Pedrola, especialment per la seva labor durant la dècada de 1950 i 1960. A més va ser un referent i mestre de posteriors fotògrafs.



Tot i que Eudaldo Pedrola no va eixir quasi mai de Tortosa i l’Ampolla, la seva obra artística és reconeguda internacionalment, més que a la seva pròpia terra. Com és això? 


L’obra d’Eudaldo Pedrola realment és més coneguda a fora que en l’àmbit local. Això es deu que ell va enfocar tot el seu treball cap a concursos, certàmens i exposicions en l’àmbit català, estatal i internacional amb centenars de participacions. No és menor el fet que la seva predilecció fotogràfica fos la vida i el treball en l’àmbit rural tortosí, una temàtica molt valorada en la fotografia etnològica de l’època, especialment a l’estranger per considerar-se estampes ja d’una altra època.



Com descriuries la fotografia d’Eudaldo Pedrola? 


La fotografia d’Eudaldo Pedrola està molt cuidada. Es noten els seus coneixements de dibuix i pintura i la seva premissa de fer una obra artística per a concurs. La composició, l’enquadrament, el joc de llums i contrastos són els emprats en aquest tipus de fotografies. Com que el seu objectiu era l’entorn humà i les peculiaritats d’un món rural que s’anava acabant, les imatges han incorporat un valor afegit, que no haguessin tingut si només hagués fet fotografies artístiques per se.



Quina creus que ha sigut la principal aportació del treball fotogràfic de Pedrola? 


La principal aportació fou la “internacionalització” de les activitats, costums i tipus autòctons arreu. Moltes de les seves imatges foren editades en revistes especialitzades. Un cas paradigmàtic fou la popularització que feu dels pescadors de l’Ampolla, esdevenint veritables icones de pescadors de la Mediterrània.



Per què recomanaries el llibre? 


El llibre, d’edició mimada, pertany aquell tipus de producte que es remiren un i altre cop i que t’aporten, a més del coneixement específic, una grata sensació d’harmonia, com tot llibre d’art.

dilluns, 4 de febrer de 2019

"Llibret de falla", una obra que ens invita a aprofundir en la festivitat fallera


Clara Berenguer (Banyeres de Mariola, l’Alcoià, 1983) és l'autora de Llibret de falla, un àlbum il·lustrat que ens transporta a la festivitat de les falles amb les meravelloses il·lustracions de Cecilia Plaza. 
Clara Berenguer és Doctora en Història de l’Art per la Universitat de València amb una tesi doctoral sobre la il·lustració infantil valenciana.

Ens reconeix que sempre ha intentat participar en tot allò que està relacionat amb l’edició dels llibres il·lustrats i així ho recullen els premis que ha aconseguit, com és el XV Premi Aurora Díaz-Plaja de crítica i estudi de la literatura infantil catalana o el II Premi Àlbum Il·lustrat Ciutat de Benicarló amb l’obra Quan xiula l’avi (Onada Edicions, 2015). 




Les falles és una festa tradicional de la nostra terra. Per què et vas decidir a tractar aquest enfocament de la festivitat?

Tret d’alguna excepció, com ara Les falles (La Galera, 2015) de Carles Cano i Roser Calafell i Visca les falles (Bromera, 2016) de Teresa Broseta i Sergio Sempere, la festa de les falles ha estat una mica oculta o oblidada per la literatura infantil, contràriament a les festes tradicionals catalanes, que han estat sempre més representades en les nombroses narracions escrites per als més menuts sobre La diada de Sant Jordi, la nit de Sant Joan i el nadal i el tió, per exemple. Llibret de falla va nàixer, així, amb l’objectiu de contribuir en la difusió de les falles i en el reconeixement de la potencialitat i la màgia que té una festa com aquesta mitjançant una història senzilla que recupera els elements més tradicionals d’aquesta celebració. 



De manera breu, per què els lectors haurien de llegir aquest conte?

Llibret de falla és una mostra de com, en els últims anys, jo mateixa he redescobert aquesta festivitat. Ara reivindique que en falles jo em quede. Abans fugia de la ciutat però, i gràcies sobretot a l’Assemblea de Falles Populars, ara les visc intensament i sóc conscient d’una realitat totalment desconeguda fins aleshores per a mi i en la qual crec que cal aprofundir. M’agrada pensar que Llibret de falla forma part, doncs, de les obres infantils que tracten de donar a conéixer les nostres festes i la nostra cultura i esdevenen un impuls perquè els més menuts no es queden només amb un coneixement superficial de la festa. 



Com és que has triat la figura del teuladí com a protagonista de la història?

Sí, efectivament, l’àlbum conta la història d’un ocell, un teuladí concretament, el qual, en un primer moment, desconeix tot el món faller i se sent perplex davant el soroll i l’olor de la pólvora, l’alegria als carrers i tota l’algaravia fallera. A poc a poc, es va endinsant en la festa i comença a entendre el perquè de tot plegat. Vaig triar un ocellet com a protagonista per a poder agafar un poc de distància i per a mostrar un personatge singular amb el qual tothom poguera sentir-se identificat. La intenció era, per tant, disposar d’un element extern al món faller que anara descobrint la festa fallera sense caure en els tòpics fallers habituals. De fet, la història transcorre a una ciutat fallera que podria ser qualsevol localitat on es visquen les Falles, perquè no se cita cap nom. Volia assolir una dimensió global de la festa. 



Al llibre es tracta la temàtica del turisme a les falles i tot el que aquest fet comporta. Què en penses?

Realment, el que he volgut fer en aquesta història, i també ho ha fet Cecilia Plaza amb les il·lustracions, és tractar de mirar cap enrere i recuperar certes tradicions falleres que potser s’havien quedat un poc oblidades. Així, hem treballat de manera molt conjunta per a contribuir en la recuperació d’elements com ara l’estoreta velleta, un component molt arrelat a la festa que en els últims anys ha quedat un poc relegat o, també, tota la part artística de creació dels monuments fallers.
El que hem volgut, en definitiva, és fugir de la realitat sobredimensionada que tenen les falles, com un esdeveniment que cada vegada es pensa més en clau turística, i retornar i donar a conéixer la tradició fallera que, amb el temps, s’estava perdent. En la història hi ha alguna referència subtil a aquesta part de la festa, la multitud, el soroll i el desordre, que és amb la que menys d’acord hi estem. 



De quina manera les falles vinculen al veïnat dels municipis?

Aquesta és una qüestió sovint comentada, com les falles, a poc a poc, han fet que la gent que no hi participava directament de la festa, fugira de la ciutat durant una setmana. Els que podien agafar-se vacances, és clar. Al final, Llibret de falla el que pretén és això, mostrar un tipus de festa més col·laborativa, de carrer i de veïns, i escapar de la tendència imperant de casals tancats, només per als fallers. Aquest debat es pot relacionar amb la pregunta anterior i amb la turistificació i la massificació de la festa, unes conseqüències a les quals ha contribuit, per exemple, haver inclòs les falles i València en la UNESCO, ja que ens porta a posar la ciutat en el mapa internacional de l'excel·lència, del turisme cultural, sí, però també en el de la ciutat-mercaderia, que és el que em preocupa. El gran valor de les falles és, sobretot, el de fer comunitat, ciutat i barri i aquesta part s’ha de cuidar un poc més.



A qui va dirigit l’àlbum il·lustrat?

Tot i que Llibret de falla és un àlbum il·lustrat pensat per als més menuts, crec que aquesta és una història universal que agradarà a infants i a grans, a qualsevol persona interessada a descobrir les falles. 



En les teves obres anteriors, com és l’àlbum premiat “Quan xiula l’avi”, també t’adreces a un públic infantil. Per quin motiu et vas decidir a dedicar-te a la literatura infantil?

Escriure històries infantils no ha estat mai una decisió conscient. Sempre m’ha agradat escriure però crec que el que compta és que els llibres i, sobretot, les il·lustracions que acompanyen els seus textos, amb el temps s’han convertit en el meu principal objecte d’estudi i de treball i, per això, he intentat participar en tot allò que està relacionat amb l’edició dels llibres il·lustrats i la il·lustració des d’un vessant tant acadèmica com d’esbargiment. Supose que, finalment, ha estat inevitable no caure en la temptació d’escriure. 



Tens al cap algun projecte nou per al futur?

Sí, sempre cal estar pensant projectes nous, una vegada comences el cap ja no descansa! Cecilia i jo estem programant tallers i presentacions per a difondre Llibret de falla i ja està en impremta una publicació nova en la qual hem estat treballant conjuntament César Barceló i jo, l’il·lustrador de Quan xiula l’avi. 

divendres, 18 de gener de 2019

Entrevista a Josep San Abdón pel dietari "Els dies gloriosos"














"Els dies gloriosos" és el nou llibre de Josep San Abdón, un dietari que recupera la premsa setmanal de l’actualitat cultural des de finals de març del 2001 fins al 31 de desembre del 2016.
Josep San Abdón, nascut a Benicarló, és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València i ha estat professor de Llengua i Literatura a l’ensenyament secundari. Mai no ha parat d’escriure i reflexionar sobre la cultura dels nostres dies i així ho demostra la seva obra literària.



A qui s’adreça el llibre?

El llibre no s’adreça a cap tipus de lector en especial. Ara bé, parla sobretot de cine, de música i de llibres. També hi ha altres reflexions sobre diversos temes, política, educació, exposicions... Per tant interessarà sobretot a qui estiga interessat per aquestes qüestions.



Quins criteris has seguit a l’hora de seleccionar els articles per al dietari?

El llibre és una selecció del que he anat publicant en el setmanari La Veu de Benicarló des de l’any 2001. El criteri, a l’hora de fer la selecció, ha estat triar aquells articles que amb el pas dels anys he pensat que encara podien tenir un valor per als lectors. He deixat de banda aquells que corresponien a temes molts relacionats amb l’actualitat del moment, però de poc interés una vegada passat el temps.



El llibre aborda diferents disciplines de gran interés cultural. Sempre t’has sentit atret per la cultura en totes les seues formes?

Sí, sempre m’he sentit atret per la cultura, sobretot per la literatura. M’agrada molt llegir i poder difondre les meues opinions sobre els llibres. Això fa més de quaranta anys que ho faig. També m’agrada molt escriure, encara que per qüestions laborals no li he dedicat, fins ara, el temps que era volgut. El cine i el teatre són les altres dues passions culturals. També m’interessen molt la música i la pintura, però per a mi són dues arts més complexes on de vegades em costa més entrar.



Si hagueres d’elegir un article entre tots els que conté el dietari, quin elegiries?

Em resulta difícil contestar aquesta pregunta, però una cosa que et podria dir és que m’ha agradat escriure sobre moltes pel·lícules antigues. Dissortadament moltes només les he pogut vore per televisió o en vídeo, crec que el lloc per a vore cine, són les sales de cinema. I així com en tots els pobles hi acostuma a haver una biblioteca més o menys ben assortida, vore pel·lícules antigues en un cinema només es pot fer en ciutats com Barcelona, Madrid o València a través de la Filmoteca. És una desgràcia que això no arribe als pobles.

Però si m’obligues a elegir un article, triaria el del 3 de gener de 2003, on ja advertia de l’aparició dels anomenats partits populistes.



El llibre recull l’actualitat cultural al llarg de quinze anys. Ha canviat molt la manera de produir i difondre cultura?

El canvi més important ha estat la generalització de l’ús d’Internet i la cultura de que tot ha de ser gratuït. Això ha afectat sobretot la premsa, que encara està buscant ressituar-se davant la nova situació, i el món de la música, on els músics deixen de guanyar molts diners a causa de la pirateria. D’altra banda, les grans plataformes televisives tipus Netflix estan allunyant la gent de les sales de cine, tot i que per als professionals els deu d’anar bé perquè contínuament estan fent-se noves sèries i pel·lícules, encara que correm el perill que aquestes grans corporacions tinguen el monopoli de la producció cultural. Tot i que sempre hi haurà gent que anirà produint productes culturals de tot tipus al marge del sistema.

dijous, 10 de gener de 2019

"Saber identificar i comunicar les emocions des de ben petits ens ajuda a conèixer-nos i a ubicar-nos en aquest món"

El nou llibre de Laia Carrera (Barcelona, 1982), "Quan arriba la por", proposa tractar el sentiment de la por des de ben petits. El llibre ha estat premiat en la tercera edició dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló, amb la categoria d'Àlbum Infantil Il·lustrat.

A continuació, Laia ens parla sobre la literatura infantil, la il·lustració i la importància d'aquestes dues per a contribuir de manera directa en la formació de les noves generacions.



Per què penses que hem de llegir la teva obra?


Considero interessant i, en molts casos necessari, llegir qualsevol obra que ens faciliti i ens ajudi a ser una mica més conscients de qui som i què sentim, un terreny al qual potser no se li dedica gaire atenció actualment. Proporcionar més espai a aquestes qüestions potser ens fa adonar-nos que hi ha, entre nosaltres, moltes més coses que ens uneixen que no pas que ens separen.



Esperaves que tingués tant d’èxit la teva obra i guanyares el Premi Internacional d’Àlbum Il·lustrat?

Sincerament, no. Des d’un principi he sabut que “Quan arriba la por” no era una obra gaire atractiva comercialment parlant. La temàtica de l’àlbum, l’escassetat en la gamma de colors, la tècnica emprada i la senzillesa del text no encaixen en el que molts esperen d’un conte per a infants. No obstant, a mi em resultava molt atractiu i coherent realitzar-lo d’aquesta manera i amb tots aquests elements aparentment dissonants. Ha estat una grata sorpresa que el jurat es decantés per la meva obra i em sento molt agraïda per aquest reconeixement.


El teu llibre parla sobre un sentiment molt comú i necessari com és la por. Creus que és important parlar obertament d’aquest sentiment des de ben petits?


Crec que és important, primer de tot, identificar qualsevol tipus d’emoció. El sol fet de saber-la identificar ja ens permet observar-la d’una forma diferent, més assossegada i més integradora. Saber identificar i comunicar les emocions des de ben petits ens ajuda a conèixer-nos i a ubicar-nos en aquest món. I com que tots i totes estem fets més o menys de la mateixa pasta, ràpidament ens n’adonem que el trajecte i les conseqü.ncies de qualsevol emoció són, generalment, universals i atemporals i tots i totes n’estem exposats. 

D’alguna manera aquest descobriment ens ajuda a transitar les emocions amb molta més acceptació i sense desbordar-nos. Almenys a mi, saber que, en el fons la meva por és també la teva por i viceversa, em fa sentir més acompanyada i protegida, a la vegada que em permet relativitzar i copsar els aprenentatges amb més serenor. De fet, el missatge últim del conte no és un altre que “fixa’t, tots i totes avancem per la vida amb un munt d’emocions i tots i totes les experienciem de la millor forma que sabem. Així que, no estàs sol en aquest viatge!” 


És un llibre guardonat en la categoria d’Àlbum Infantil Il·lustrat. A banda de tractar-se d’un llibre adreçat a un públic infantil, és també un llibre adreçat a un públic adult?


Sí. “Quan arriba la por”, així com totes les meves obres estan adreçades a tots els públics. Sempre he tingut reticències en estipular franges d’edats en l’art i la creativitat i, de fet, em costaria horrors haver de pensar en aquest factor quan creo. Els més menuts comprenen molt més dels que ens pensem i sovint d’una forma molt més orgànica on integren imatge, paraula, colors i detalls que als adults ens passen desapercebuts. I de la mateixa manera, molts adults necessitem retornar al llenguatge visual “infantil” per a reconnectar amb quelcom perdut mentre creixiem. 
En tot cas, “Quan arriba la por” és apte per a tots els públics ja sigui per a la seva lectura textual o per una altra més simbòlica i metafòrica. 


Pel que respecta al món dels adults. Penses que es parla suficient sobre aquests tipus de sentiments que passen un poc desapercebuts en el dia a dia? 


Els adults ens compliquem la vida d’una forma innecessària a conseqüència de tot un seguit de creences que tenim gravades a foc a la nostra pell. I el terreny emocional és un dels que en surt més mal parat. No ens comuniquem , no expressem el que sentim, ens fem els valents, projectem el que ens agradaria ser però que no som i no ens sabem mirar als ulls, reconèixer-nos i acompanyar-nos amb la mà al cor.

Anem per la vida amb presses, viatgem, coneixem món però no ens coneixem a nosaltres mateixos ni a les nostres emocions. Ens avergonyim de sentir por, culpa, ràbia, enuig... i com que no ens mostrem tal i com som ni expressem aquests sentiments, ens sentim uns monstres o uns bitxos “raros” per experimentar-los. Tot és més senzill, simplifiquem: aturem-nos, observem-nos, identifiquem emocions, experimentem-les, expressem-les i ajudem-nos els uns als altres. 


Quina tècnica utilitzes per a elaborar les il·lustracions? 


Les il·lustracions de “Quan arriba la por” estan fetes amb una tècnica que ni jo mateixa coneixia abans de començar el llibre: la transferència. Abans de trobar aquesta tècnica vaig provar-ne moltes d’altres amb les que ja estava acostumada a treballar però no m’encaixaven ja que no m’interessava fer una altre treball des del control i la formalitat. 

Així que vaig començar a experimentar, amb por però des d’una coherència més integral. Vaig començar a provar la transferència, sense saber que tenia aquest nom. No controlava el resultat final, havia de donar un espai a l’atzar i havia d’aprendre a apreciar la “brutícia” màgica que obtenia amb aquesta tècnica i aquest traç tant imprecís que sovint sembla executat per un nen petit. Tots aquests factors que al principi em esultaven tan incòmodes, es van convertir en el llenguatge visual ideal per aquesta obra i puc dir que, superada la por, vaig poder-la gaudir molt. Haig de dir que ni tan sols sé si aquesta tècnica es realitza de la manera que jo l’he aplicat i demano disculpes anticipades a tots aquells il·lustradors que dominin aquesta tècnica ja que, en el meu cas, tot ha sortit fruit de l’experimentació. 

A part de la transferència, també utilitzo collage amb la cinta de pintor i tinta xinesa per a plasmar el monstre de la por. 


Has abastat disciplines molt diverses pel que respecta a la teva formació: art, música i educació. Ha estat decisiu tindre aquesta base cultural per a produir aquest llibre? 


Tinc la gran sort i a la vegada la gran responsabilitat de tenir tres vocacions i d’haver pogut treballar i gaudir de les tres. En el fons, les tres professions tenen en comú el compromís i la creativitat. Els anys que he treballat d’educadora social han configurat el que sóc ara pel que fa als meus principis, els meus valors, la meva implicació social i la meva mirada crítica. 

Per una altra banda, la música m’ha aportat disciplina i rigorositat mentre l’estudiava i molta felicitat i alegria mentre la creava i feia projectes i concerts amb els meus companys. Per mi, el motor que m’empeny a contribuir per a fer del món un lloc millor i més just mitjançant l’educació, el que em mou a composar cançons i el que em permet explicar històries que considero importants mitjançant els contes, és el mateix, simplement que es manifesta de formes diferents. Sóc molt afortunada. La il·lustració és el canal d’expressió amb el qual ara em sento més còmode i feliç per expressar-me. 


Recentment s’han publicat altres llibres infantils que també tracten les emocions per als més petits. Creus que està havent-hi un “boom” o que, al contrari, encara queda molt de treball a fer? 


La meva opinió és que queda molt treball per fer si realment volem abordar aquest tema des de la profunditat i la importància que hauria de tenir. Hauria de ser un treball prioritari i obligatori des de moltes institucions ja que els il·lustradors tan sols configurem una petita part molt sovint ignorada. M’alegra saber que algunes obres fabuloses de companys i companyes de professió que tracten temes relacionats amb les emocions han tingut el reconeixement que es mereixen, però m’alegra molt més saber que aquestes obres estan sent utilitzades per pares i mares, escoles, centres de menors,... i poden contribuir a una millor gestió emocional d’infants i adults. 

També és cert que, com també està passant amb el tema de gènere i feminisme, existeix molt d’oportunisme i qualsevol se suma al carro de fer contes sobre emocions sense tenir un mínim de noció sobre el tema o, si més no sense el compromís necessari, simplement generant productes amb moralines atraients i superficials. Però això no és nou, la societat acostuma a bellugar-se per modes musicals, estètiques, etc i la il·lustració no està exempta d’aquestes modes. Jo confio molt en els lectors i el seu criteri d’elecció. 


Per què escrius literatura infantil? 


Fer contes em permet simplificar la vida i prioritzar allò que considero important. És un exercici brutal d’humilitat, senzillesa i sinceritat. Em connecta directament amb una part molt essencial meva que te moltes coses a dir i moltes ganes de compartir aquestes coses. Ara mateix no trobo una altra manera que em permeti expressar-me millor. La senzillesa de les imatges te un impacte sovint molt més gran que un discurs de 3 hores, per molt ben estructurat i argumentat que estigui. Si aquestes imatges estan acompanyades d’un bon text (al meu parer com més concís millor) i entre aquets dos elements es genera un tercer espai on el lector pot imaginar, crear i ser, esdevé la màgia dels conte! 

Per una altra banda, apostar per la creació de literatura infantil de qualitat (tan editorials com il·lustradors i escriptors) és contribuir de forma directa en la formació de les noves generacions o el “despertar” de la generació adulta. És tan necessari que, personalment, com a artista, no puc ni vull desvincular-me d’aquesta responsabilitat.


Estàs treballant en l'actualitat en altres projectes?


Sí. A banda de treballar en altres projectes editorials on se m'encarreguen les il·lustracions i altres projectes puntuals, estic fent un nou àlbum que espero que pugui veure la llum aviat. Tracta de tot aquest soroll intern que ens corca el cervell i no ens permet escoltar el silenci, un soroll que tots i totes coneixem però que sovint el tenim tan integrat que ni ens n'adonem que ens fa la guitza constantment. Espero que surti un álbum ben bonic i que pugui remoure una miqueta a les persones.


dimecres, 2 de gener de 2019

El més consultat a Onadaedicions.com durant desembre

Un cop més, recuperem entre les estadístiques quines han estat les obres més vistes en ficció i no-ficció a la pàgina web d'Onada durant el passat mes de desembre.

FICCIÓ

1. Ningú no mor. La novel·la de Joan Pinyol ha esdevingut un títol de referència dins del catàleg de narrativa d'Onada. Publicada per primer cop a l'any 2013, ja compta amb un grapat d'edicions, senyal inequívoc de la grata acollida d'aquesta història que mescla temor i crim. L'escriptor de Capellades ens presenta a dos joves estudiants els quals, mentre busquen informació sobre el seu institut, es troben amb una complexa i misteriosa xarxa que afecta tant els vius com els que ja ni són.

2. Viatge al país de Tombatossals.  Aquest va ser un dels primers títols del segell Imagina, dedicat a l'àlbum infantil il·lustrat. Tombatossals és la llegenda fundacional de la ciutat de Castelló, narrada en la dècada dels 30 per Josep Pasqual Tirado. Tot aprofitant l'efemèride del 80è aniversari de les Normes de Castelló, Vicent Pitarch va adaptar aquest conte per als més menuts, amb il·lustracions de Joan Montañés, Xipell.

3. El príncipe Serafín. Els contes il·lustrats han de transmetre valors, però també, i quasi més important, han de divertir els jovenets lectors i lectores. Això ho aconsegueix amb escreix aquest àlbum de l'autora andalusa Raquel Díez, que ens porta a un príncep que només vol casar-se, té igual amb qui sigui, la qual cosa donarà peu a inversemblants trobades amb tota mena de personatges que el volen desposar, tot ells dibuixats per la reconeguda il·lustradora Mónica Carretero.

4. Estellés, de mà en mà. Fa quasi un lustre, la parella artística composada pel cantant i recitador Francesc Anyó i el músic Borja Penalba van publicar la seua antologia estellesiana, amb la qual ja feia mesos que estaven actuant per escenaris de tot el país amb un notable èxit. En aquest espectacle ara fet llibre, Anyó i Penalba proposen un viatge per les composicions més notables del poeta de Burjassot, separades pels temes universals que hi tractava Estellés: la vida, l'amor, la guerra, la mort, etc.

5. Quan arriba la por. L'última novetat de la col·lecció Imagina d'àlbums infantils il·lustrats és l'obra recent guanyadora del Ciutat de Benicarló. L'òpera prima de la catalana Laia Carrera és un conte que mostra com conviure amb el sentiment de la por, saber controlar-la i evitar que, literalment, se'l menge com ocòrre amb el xiquet protagonista. Un llibre minimalista però carregat de bellesa i poesia.

 NO FICCIÓ

1. Mossèn Joan Abarcat i Bosch. Un tortosí a Castellar del Vallès. L'escriptor Jacint Torrents ha redescobert la figura de mossèn Joan Abarcat amb aquesta biografia que recorre el trajecte vital d'un sacerdot humanista i activista cultural que va viure en el transcurs del segle XIX al XX. Nascut a Tortosa, de jove es va traslladar a Castellar del Vallès, on hi va exercir de mestre capellà. En aquesta població va composar diverses obres artístiques, tot destacant-hi la sarsuela 'Els pastorets cantaires de Betlem', la qual encara es representa.

2. El rebost perfecte. La cuina de Miquel Barrera. El llibre culinari que obre la sèrie Maior de la col·lecció La Teca està destinat a posar en valor la cuina de proximitat i els productes de les comarques de Castelló a través de l'ànima gastronòmica d'una estrella Michelin, la de Miquel Barrera i el seu restaurant Cal Paradís, a la Vall d'Alba. Joan Garí ha concebut una obra de qualitat i gamma alta , que li ha valgut un doble premi Gourmand: el de millor llibre de cuina local i millor llibre de cuiner en català-valencià.

3. Històries de cuina. Plats i relats. L'obra guanyadora del III Premi de Llibre Gastronòmic Ciutat de Benicarló ha estat una de les obres més mediàtiques d'aquest mes que conclou. Just la setmana següent a la gala literària benicarlanda, els autors Òscar Gómez i Lluís Rey van presentar el receptari a Barcelona, amb una càlida acollida per part del públic. Una trentena de propostes culinàries que busquen alternar la innovació amb la cuina mediterrània de sempre.

4. El tortosí del Baix Ebre i l'estàndard. Aquest ha estat un dels títols més destacats de l'any en clau territorial, una obra magna composada pel filòleg Carles M. Castellà, en la qual exposa i estudia totes les claus que caracteritzen la variant tortosina de la llengua. Compta amb un extens treball de camp per al qual ha comptat amb informadors de totes les poblacions de la comarca del Baix Ebre. El llibre, a més, aconsegueix trobar l'equilibri entre el rigor científic i l'amenitat de l'assaig, fet que explica l'interès del públic.

 5. La cuina de la gent de la mar. La de Juanjo Roda és una obra premiada per triplicat: el Ciutat de Benicarló de Llibre Gastronòmic, el Gourmand i finalment, el Millor Llibre Editat de la Generalitat Valenciana. Sens dubte, és una immillorable carta de presentació per aquest volum que combina equilibradament el receptari gastronòmic i l'estudi etnològic, tot al voltant d'una pràctica en vies d'extinció: la cuina a bord de les barques, els coneguts com 'ranxos'.