Apunta't al Club Lector

divendres, 14 de juny de 2019

Raquel Díez i Blanca Jovaní signen exemplars dels seus llibres aquest cap de setmana a la Fira de Madrid

Aquest cap de setmana del 15 i 16 de juny toca a la seua fi l'edició d'enguany de la Fira del Llibre de Madrid, que s'estén pel parc del Retiro. Per primer cop, Onada hi disposa d'un estand, compartit amb altres quatre editorials valencianes, a la cita madrilenya. En concret, és el número 157 i els pròxims dies acollirà a dues autores per a que signen exemplars dels seus llibres.

Així, demà dissabte 15, a partir de les 18 hores, Raquel Díez signarà exemplars de "El príncipe Serafín", l'àlbum infantil escrit per ella i il·lustrat per Mónica Carretero.


I a l'endemà diumenge, també en horari de vesprada, serà el torn per la poesia de la mà de la benicarlanda Blanca Jovaní i el seu primer llibre "Locura para el alma", versos d'ajuda basats en les seues experiències personals.

 

dimarts, 11 de juny de 2019

"Relació entre maquis i masovers". Saó parla del llibre de l'historiador Raül González Devís

La Revista Saó dedica una ressenya a "Maquis i masovers", el reeixit assaig històric del castellonenc Raül González Devís, en el qual se centra, tal com assenyala el títol, en la col·laboració entre els guerrillers de l'Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, l'AGLA, i els habitants dels masos disseminats per les muntanyes de les comarques de Castelló i Terol, especialment.

L'article, signat pel crític Josep San Abdón, aborda l'orígen de l'AGLA, passada la guerra civil i entrada la dècada dels 40, com una estratègia del PCE per combatre el règim franquista des de l'interior. També hi apunta el perfil del guerriller, al principi excombatents republicans vinguts de França i posteriorment "persones amb pocs horitzons laborals o amb problemes d’integració en la societat".

Quant a la relació amb les veïns del territori, San Abdón recull les paraules de l'autor quan diu "que és molt complex fer un estudi quantitatiu de la col·laboració de la població civil, i dels masovers en particular, amb la guerrilla, però no hi ha dubte que la col·laboració va existir i que va convertir els masovers en els principals col·laboradors, tot i que la col·laboració va ser diversa i variada: una gran part va voler mantenir-se al marge o va tenir una implicació forçosa, d’altres van col·laborar per parentesc o veïnatge, forçadament o moguts per factors econòmics". Per concloure, tracta la decadència i final de l'AGLA degut a un increment de la virulència repressiva del règim que també va afectar de sobremanera els propis masovers, "fet que va decantar una bona part del món rural cap a una inhibició envers les partides i una major cooperació amb la Guàrdia Civil".

Podeu llegir l'article sencer de Saó tot clicant ací.

diumenge, 9 de juny de 2019

"Tant de bo fóssiu aquí!" de Fede Cortés al Club de Lectura de la Biblioteca de Falset

La temporada del Club de Lectura de la Biblioteca de Falset ha tancat amb un escriptor de proximitat, Fede Cortés, i la seua darrera obra, "Tant de bo fóssiu aquí!", l'obra guanyadora del Premi de Narrativa Breu Ciutat d'Amposta. Els participants del Club de la capital del Priorat van gaudir d'aquesta història a cavall entre finals dels 70 i principis dels 80 protagonitzada per un grup de joves amics a punt de canviar el rumb de les seues vides.

Tal com apunta la sinopsi, "Tant de bo fóssiu aquí!", títol d'arrels pinkfloydianes que de seguida ubica el context del relat, "És una història sobre la joventut i l’amistat. Perquè els amics de l’adolescència són amics per sempre, encara que després s’hi perdi el contacte o fins i tot no els tornis a veure mai més. Perquè hi ha un determinat moment de la joventut en què s’ajunten l’amistat, la passió per la vida i per l’art, el descobriment de l’amor i el sexe, les ganes de fer la revolució… I quan es perd queda un regust amarg per a tota la vida, perquè mai es pot recuperar aquell moment màgic".

dijous, 6 de juny de 2019

Vídeo de Canal 21 de la presentació de "Papa, no vull que et tanquin a la presó"

El passat 10 de maig, la Biblioteca d'Alcanar acollia l'estrena del nou llibre de Robert García Pano, el poemari visual "Papa, no vull que et tanquin a la presó", un cant als sentiments i a l'amor amb els fets de l'1 d'Octubre encara presents. La televisió comarcal Canal 21 va realitzar un reportatge de l'esdeveniment, que es pot veure a continuació.

dimarts, 30 d’abril de 2019

Blanca Jovaní i Nieves Salvador van presentar els seus poemaris a la Fira del Llibre de Castelló

El passat dilluns 29 d'abril, la Fira del Llibre de Castelló es va omplir de poesia amb sabor benicarlando. Dues autores que han estrenat llibre en el 2018 van compartir escenari literari: Blanca Jovaní amb "Locura para el alma" i Nieves Salvador amb "La tercera rosa", ambdòs títols publicats en la col·lecció Alamar d'Onada.

L'acte poètic va omplir de versos l'envelat de la fira que se celebra a la cèntrica plaça de Santa Clara de la capital de la Plana, amb una notable participació del públic assistent, còmplices amb Jovaní i Salvador, les quals han composat uns llibres de forta inspiració personal.

Televisió d'Ulldecona es va desplaçar a Castelló i ha publicat el següent reportatge de l'esdeveniment.

dissabte, 27 d’abril de 2019

Pep Calero i Manuel Bellver van presentar les obres guanyadores dels Premis Vila de Puçol



En la setmana de les lletres per excel·lència, Puçol va celebrar aquest divendres 26 l'acte de presentació de les obres guanyadores dels seus premis literaris. Així, si a finals de l'any passat vam conèixer que Pep Calero i Manuel Bellver havien estat els guardonats, ara hi comptaven amb la seua obra impresa, disposada a recórrer les llibreries de tot el país.

En primer lloc hi va intervindre Manuel Bellver, guanyador del 22è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, amb el seu llibre "Claror dels marges". Va parlar de la seua vessant poètica i de les inspiracions literàries que l'han dut a composar "aquesta poesia de la meditació, aquest diàleg sostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la natura essencial que som".

Posteriorment va ser el torn de Pep Calero. El de Benigànim ha obtingut el 34è Premi de Narrativa Vila de Puçol amb "Hitchcock al sofà": onze relats de ficció basats, en major o menor mesura, en onze pel·lícules clàssiques del mestre cineasta britànic. L'acte es va tancar amb la música d'Eva Dénia i Merxe Martínez.

Foto: Sabín (Ajuntament de Puçol)

divendres, 26 d’abril de 2019

Ignasi Garcia Barba va presentar "Treball de recerca" a Manresa

Amb "Treball de recerca", el dramaturg Ignasi Garcia Barba ha guanyat el darrer Premi Pepe Alba Ciutat de Sagunt de Teatre. És una història protagonitzada per l'Andrea, una estudiant de batxillerat que inicia una investigació per saber què se'n va fer d'un grup d'exiliats de la guerra civil del seu poble, i que destaparà tota una sèrie de vells secrets i les resistències perquè es difonga la memòria històrica.

Garcia Barba, conegut guionista televisiu, ha realitzat en aquesta setmana de Sant Jordi diverses presentacions de "Treball de recerca". Una d'elles va tindre lloc el passat dijous 25 d'abril a la Llibreria Parcir de Manresa, i com apunten en el seu blog, l'autor va exposar que "es tracta d’una obra inspirada en el treball de recerca de les alumnes del Pius, Ariadna Moyano i Alejandra Ibarra, que va donar lloc a la col·locació de les llambordes Stolpersteinen, en record dels manresans deportats als camps nazis".

divendres, 29 de març de 2019

Entrevista a Nieves Salvador: "La poesía tiene el poder de trasformar la soledad en compañía"

La tercera rosa es el último poemario de Nieves Salvador, donde trata la poesía amorosa y realiza un recorrido desde el yo poético hasta la figura del amado. Gracias al verso libre, la autora expresa con libertad una fuente de sentimientos que se transmiten en cada verso del poemario.

El poemario cuenta con 87 poemas en los cuales se experimenta un recorrido desde el yo poético que siente la ausencia del amado, avanza con la aparición de la figura del amado y finaliza, en los últimos poemas, con la figura del amado como inspirador de su poesía.

Por su parte, este no es el primer poemario de Nieves Salvador, que ha escrito obras como Anillos de voz o Palpitación de las horas (finalista del Premio de la Crítica Valenciana, 2003).

¿A quién se dirige el poemario?
El poemario se dirige hacia el otro ser que representa la configuración de la ofrenda del amor, hacía el amor.

¿Qué significa el título La tercera rosa?
La tercera rosa son los seres que han invadido mi esencia con su perfume, dándome con su mirada el calor íntimo a mi alma.

De todos los poemas que contiene el libro, ¿hay alguno al que le tengas especial afecto?
Hay unos cuantos poemas que los he vivido con más intensidad, y los saboreo desde el balcón de mis manos.

¿Qué proceso sigues para escribir un poema?
Los poemas surgen sin control, es como respirar pausadamente, y a la vez se aceleran las pulsaciones, las palabras ladran y a la vez silencian.

¿Qué significa para ti la poesía?
La poesía tiene el poder de trasformar la soledad en compañía. La poesía tiene los pies en la frente, te mira y camina guiada por una luz de tinta que brilla en la carne del poemario, resucitando al poeta.

Josep Maria Pérez Suñé: "vàrem pensar que estaven davant de la major obra d'enginyeria militar mai escomesa a Catalunya"

La línia del Cinca a la guerra civil: Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938) es una obra plural duta a terme per Josep Maria Pérez Suñé, David Tormo Benavent, Pere Rams Folch i Miquel Sunyer Sunyer. En aquesta ocasió entrevistem a Josep Maria Pérez Suñé (Barcelona, 1957), llicenciat en Geografia i His-tòria (especialitat de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia) i format com a investigador en el Centre per a l’Estudi de la Interdependència Provincial a l’Antiguitat Clàssica (CEIPAC-Universitat de Barcelona). Aquest arqueòleg de professió compagina el seu treball amb la col·laboració en publicacions especialitzades i de divulgació, a més de ser coautor de diverses monografies.

Què et va portar a escriure La línia del Cinca a la guerra civil
La investigació que ha conduït a escriure La línia del Cinca a la guerra civil ha estat un llarg procés que vàrem iniciar fa més de dues dècades, atrets per la història i l'arqueologia, visitant les restes enderrocades de casamates de formigó que es troben disperses en els tossals boscosos de la comarca de la Terra Alta. Amb el pas del temps, vàrem passar de només interessar-nos a voler conèixer per què, quan i qui havia construït aquelles obres defensives. Trobades les respostes a aquestes qüestions, vàrem pensar que estaven davant de la major obra d'enginyeria militar mai escomesa a Catalunya, la qual havia estat projectada, finançada i executada per la Generalitat de Catalunya; un fet històric desconegut que devíem difondre en forma de publicació monogràfica.

Què ens pot aportar aquest llibre?

L'estudi de La línia del Cinca a la guerra civil ha permès posar de manifest diversos aspectes que adquireixen més rellevància en períodes històrics com els de la més recent actualitat. Un és l'evidència material que les institucions polítiques d'un país sense estat propi, com és el cas de Catalunya, pot crear i posar en funcionament en poques setmanes veritables estructures d'estat amb voluntat de fer front a una agressió externa, que l'any 1936 representava l'avanç, des del front d'Aragó vers Catalunya, de les tropes dels militars que s'havien revoltat contra la República.

Un altre és la capacitat organitzativa i de mobilització de recursos humans, materials i tècnics de la conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya per construir unilateralment, sense el suport del govern central republicà, i en pocs mesos la segona millor línia defensiva, darrere del Cinturó de Ferro de Bilbao, de tota la guerra civil que s'estenia des del Pirineu d'Osca fins els Ports de Tortosa-Beseit; un sistema defensiu que fins i tot provocà admiració entre els militars franquistes.

Un tercer aspecte a destacar és l'absolut desinterès per la defensa de Catalunya i del nul reconeixement de la important contribució catalana a l'esforç de guerra demostrada pels caps militars i polítics republicans traslladats a València.

Per últim, però no el menys important, és la gran activitat d'espionatge a favor dels franquistes que en tot moment els hi va permetre tenir informació fidedigna de l'estat d'aquest conjunt d'obres defensives.

Com d'importants van ser les fortificacions catalanes a la rereguarda del front aragonès per al desenvolupament de la Guerra Civil?

Els diferents serveis d'espionatge militar franquistes van informar puntual i detalladament de la situació i entitat de les posicions que conformaven el traçat de la Línia del Cinca, la qual descrivien com un sòlid sistema defensiu de Catalunya a rereguarda del front d'Aragó. Un conjunt d'informació sensible que fou valorat per l'Estat Major del general Franco a l'hora de planificar les possibles ofensives vers territori català, fins al punt d'assolir un cert potencial intimidador que condicionà el moment i la direcció dels atacs arran de la caiguda del front d'Aragó. No obstant això, es va donar la paradoxa que mentre els franquistes van tenir cura de no atacar frontalment el terreny defensat per les posicions de la Línia del Cinca, els militars republicans la van ignorar completament, prescindint d'armar-la i de destinar-hi contingents de tropes per organitzar una resistència activa. Al llarg de tota la Línia, durant les ofensives contra Catalunya només hi ha documentades algunes accions aïllades de resistència en alguna de les posicions.

Què té de diferent aquest llibre?

L'estudi monogràfic de La línia del Cinca a la guerra civil, representa un punt de vista inèdit de la guerra civil, el de l'organització militar de la rereguarda del front de batalla que, per la fallida i ensorrament del govern republicà de Madrid, va haver d'assumir unilateralment la Generalitat de Catalunya posant en funcionament les necessàries estructures d'estat per construir una línia defensiva per frenar l'avanç franquista vers el territori de Catalunya. Un fet inèdit que exposem de manera rigorosa però amb una clara voluntat divulgadora per posar-lo a l'abast tant del lector especialitzat com del lector interessat en la temàtica de la guerra civil i la Generalitat republicana.

dijous, 28 de març de 2019

Parlem amb Lluís Gimeno sobre el seu últim títol: "El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística"



El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística té l'objectiu d'explicar històricament les llengües conegudes que van ser parlades en aquest espai geogràfic. Podem dir que l’obra ofereix un gran estudi sobre l’evolució del valencià parlat a les comarques del Maestrat i els Ports de Morella al llarg de la història. 


Lluís Gimeno Betí (Castelló de la Plana, 1948) compta amb una llarga carrera professional, és doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, catedràtic jubilat de la Universitat Jaume I, membre de la Societat Castellonenca de Cultura i acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. La seua tasca com a investigador i divulgador s’ha centrat en tres eixos: la història de la llengua catalana, la geolingüística i l’edició de textos antics.


A qui s’adreça El Maestrat i els Ports de Morella: una història lingüística?
Doncs, en un principi, la intenció era fer un llibre de divulgació sobre les llengües conegudes històricament i parlades durant algun temps en aquest territori i que servís de davantal per a exposar els estadis evolutius que van dur el llatí parlat o quotidià al naixement de la nostra, trasplantada ací a partir del segle XIII i ocupant la major part del treball. Tot i que potser hi puguen aparéixer dubtes en aquest sentit, continuem pensant en aquesta idea, perquè el llibre es basa en treballs ja publicats i és important que la recerca no quede reclosa dins els ambients, diguem-ne, acadèmics.


D’on sorgeix la voluntat d’estudiar el territori des d’un punt de vista lingüístic?
Era per a mi una necessitat de posar per escrit una allau d'informacions, a banda de donar a conéixer als habitants d'aquestes dues comarques la importància que han tingut i continuen tenint com a terres singulars dins el territori de la llengua des del punt de vista lingüístic i també històric. Era i és una manera de pujar l'autoestima a les persones que viuen actualment en el territori estudiat.


Com ha estat el procés de recerca d’informació?
Com ja he dit, i com mana l'ortodòxia acadèmica investigadora, hom havia de començar pels coneixements generals sobre el tema per a posteriorment davallar a qüestions més particulars, no tan generals. En definitiva, fer una bastida que permetés anar construint graó a graó l'edifici lingüístic del territori des dels inicis fins a l'actualitat.


En general, coneixem suficientment la història lingüística de les terres en què habitem?
Realment no, i fins i tot gosaria dir que gens. Ja sabem que aquesta mena de coneixement no és massa generalitzat entre les diverses capes socials. Per tant, aquesta era també una premissa que calia anar desenvolupant, obrir un camí, vull dir, perquè per a la globalització de la qual ara es parla tant, hi ha un punt de partença i aquest punt comença al lloc on hom viu. Conéixer la història en tots els sentits i després ja vindran les posicions internacionals o internacionalistes, o globalistes com es diu ara. Aquest punt de vista o partença és molt vell, l'han practicat tots aquells que han iniciat algun moviment cultural o científic però, darrerament, s'ha vist tergiversat per la posició contrària.



Què ens pot aportar aquest llibre?
Sobretot, molta informació detallada, si volem dir-ho així, respecte a la història de la nostra llengua parlada en aquestes comarques. Una altra aportació que se'n desprén és que la nostra llengua, posada al costat de les seues germanes romàniques, té un comportament singular que a voltes coincideix amb algunes llengües però, que vist així, mostra la normalitat històrica de la nostra. La llar romànica deixa en el seu lloc cadascuna de les llengües que provenen d'aquell llatí quotidià o parlat, altrament anomenat vulgar amb el sentit de comú, en contraposició de l'escrit, quan hi posem la mirada diacrònica, que ens fa entendre la personalitat de cada branca desenvolupada d'aquell llatí quotidià.

dimecres, 27 de març de 2019

"Posar-se a viure en valencià, sempre, en qualsevol circumstància." Parlem amb els autors de "Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació"

Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació és una proposta alhora ambiciosa i realista per a superar les desigualtats clamoroses en drets i espais d’ús lingüístics al País Valencià. Després de la presentació del seu llibre, aprofundim sobre aquest tema amb els autors Alfons Esteve i Gómez i Francesc Esteve i Gómez, lingüistes del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València. 


De cara a les futures lectores i lectors, podríeu fer-nos cinc cèntims del vostre llibre Igualtat lingüística?

És una proposta alhora ambiciosa i realista per a capgirar les desigualtats clamoroses en drets i espais d’ús lingüístics al País Valencià.


Proposa anar més enllà dels dos enfocaments principals amb què s’ha abordat la situació de la llengua: d’una banda, les reflexions teòriques, amb aportacions interessants, però amb poques concrecions pràctiques i programàtiques, i de l’altra, un programa polític difús, centrat en l’ensenyament i en la “promoció” i el voluntarisme com a mètodes. Constata, així mateix, el fracàs de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que ha permés greus retrocessos en el coneixement i l’ús i que s’ha revelat inútil per a arribar a una mínima normalitat, fins i tot en l’únic àmbit que la llei regula, l’educatiu.

Enfront d’això, proposem un model basat en la igualtat lingüística com a concepte clau: en el mètode i en els objectius que cal assolir en un termini curt i mitjà, amb equiparació en ús i drets efectius, seguint el camí de dues lleis rellevants, la de política lingüística de Catalunya i la d’igualtat de persones LGTBI recentment aprovada per les Corts Valencianes.

A quin públic va dirigida la vostra obra? Per què hauríem de llegir Igualtat lingüística?

És un llibre adreçat a tothom, que fuig de teoritzacions i que aborda molt directament aspectes pràctics i quotidians com els usos de la llengua i els drets que tenim. Per tant, no cal que el lector siga una persona especialitzada, sinó simplement algú que viu dia a dia en una societat, com el País Valencià, amb dues llengües formalment oficials, però on l’una té molts avantatges socials i legals sobre l’altra.

D’altra banda, el llibre té també uns altres destinataris molt clars: aquelles persones que estan o estaran en llocs claus de les administracions (Generalitat, diputacions, ajuntaments), partits polítics, sindicats, associacions cíviques i culturals, etc. i això tant des del punt de vista més polític com també des del més tècnic.

Perquè el llibre conté, com diem, un nou model, el que basem en la igualtat lingüística i per això proposem substituir l’actual Llei d’ús i ensenyament del valencià i aprovar una nova llei d’igualtat lingüística, llei que ha de servir, com diem en el subtítol, per a capgirar el desús i la subordinació. Alhora també hi fem la proposta d’un model de reglament municipal d’igualtat lingüística, adreçat als ajuntaments com a complement normatiu en l’àmbit més proper al ciutadà, que són els municipis.

Dintre del Nou Model que plantegeu al capítol quatre, creiem que és d'interès per al públic del carrer aquest apropament entre les capacitats pràctiques dels coneixements de les llengües, en aquest cas del valencià, i l'acreditació d'aquestes. En aquesta línia, com visualitzeu un canvi positiu en el futur pròxim?

En el domini d’una llengua l’important no és que s’ensenye, sinó que s’aprenga. No és que passes un curs o tingues un títol, sinó que la domines i l’uses. Si en la teua botiga o negoci llogues algú amb la condició que sàpiga parlar anglés o francés, l’important no és el titolet que diu que té. És si parla o no amb una competència igual o pròxima a la d’un natiu. Però això no ho apliquem a l’ensenyament ni a l’administració.

En el model actual estem tan abocats a demanar l’ensenyament i prou que sembla que amb això ja ho hem cobert tot. I nosaltres, que treballem en un servei de la Universitat de València per on passen milers de persones amb acreditacions, sabem que no són poques les que tenen el nivell C1 (l’antic nivell mitjà) que ni tan sols són capaces de parlar fluidament en valencià.

De fet, fins i tot en els àmbits com l’ensenyament, l’únic on és obligatori acreditar el coneixement de valencià, tot el sistema està orientat a fer-ne un pur requisit administratiu: un paperet oficial que es presenta per complir un tràmit burocràtic. La competència real no es mesura en cap fase. I si no hi ha competència, difícilment es traduirà en ús. De fet, tot el procés de les oposicions està dissenyat perquè es faça només en castellà: les acadèmies preparen només en castellà, els temaris són en castellà i els tribunals no valoren la competència real en les dues llengües oficials. Tot es fa en castellà i després es presenta el certificat de valencià i arreglat.

Algú pot dir: el coneixement ja s’ha demostrat amb el títol. Primer, ja sabem què demostren en molts casos els títols de llengua en aquest país siguen d’anglès o de català. Segon, tots els candidats presentats a una oposició també han aprovat un grau universitari. Cosa que no vol dir que tots siguen igualment competents en les matèries del grau en qüestió. I les oposicions han de mesurar la competència real: siga en didàctica, siga en llengua, siga el que siga. No el pes en grams dels títols presentats. I això que hem dit per a l’ensenyament, on el coneixement de valencià és obligatori, és igual o pitjor en la resta d’administracions públiques, en què el valencià no passa de ser un mèrit.

Si volem un canvi real, hem de passar del requisit lingüístic o siga, un pur tràmit burocràtic a la competència lingüística: unes habilitats que es demostren amb la pràctica real, que és l’única manera que es traduirà en ús. I això no sols faria que el nostre sistema educatiu o la nostra administració millorés amb les noves incorporacions de personal efectivament competent. A partir d’ací, els estudiants serien els primers interessats a ser competents i no sols a tenir un títol i a exigir aquesta competència del sistema educatiu, de les acadèmies de preparació, dels temaris que es preparen. I seria la millor demostració que dominar realment el valencià, com més millor, és determinant per al seu futur.

I això val també per a qualsevol matèria: les que no sols s’han de saber sinó que sobretot s’han d’aplicar. I això és el que proposem: en totes les oposicions, promocions i concursos la prova de coneixement de valencià no s’ha de resoldre amb un títol sinó amb un exercici pràctic de les tasques pròpies de la plaça fet en valencià.

Quan traslladem el contingut del llibre al dia a dia dels valencians i valencianes, quin seria una proposta de "primer pas" que la gent puga materialitzar en la seua comunitat i entorn més immediat?

El primer i més transformador a escala personal és portar la igualtat lingüística a la nostra vida quotidiana: posar-se a viure en valencià, sempre, en qualsevol circumstància, igual que ho fan els castellanoparlants no sols a les zones castellanoparlants, sinó molt sovint també fins i tot en pobles i ciutats mitjanes valencianoparlants. Ser conscients que tenim dret a viure al nostre país en la nostra llengua. Per a fer-ho, no cal cap actitud combativa ni reivindicativa: simplement, és la nostra llengua i és el nostre país. I saber que, usant-la, expressem normalitat i coherència amb nosaltres mateixos. Igual que allò que reclamen les dones amb el feminisme, volem ser tractats com a iguals i ser reconeguts en els nostres drets.

I si en algun cas algú per aquest motiu no ens tracta bé o ens exigeix que canviem de llengua, cal que sapiguem que tenim drets i que cal que els exercim. Així, per un costat, guanyarem en assertivitat personal i en autoestima. I, per un altre, contribuirem a fer normal i necessària la llengua, que així adquirirà el rang de llengua neutra i pública.

Ara, això no ens impedeix veure que en les qüestions més públiques i socials hi ha d’haver un suport legal ple i una acció de govern decidida, que no sols faça legal usar el valencià en l’ensenyament, en el sistema de salut, en totes les administracions, en els mitjans de comunicació i en els comerços i serveis, sinó que el faça normal i igual en la facilitat d’ús efectiva al que ara només té el castellà. I això és el que abordem en el llibre i que tractem de fer amb la llei: en contra del presumpte liberalisme lingüístic que és fictici, perquè les regles actuals, legals i socials, posen totes les facilitats al monolingüisme castellà i moltes traves al català, la proposta d’igualtat lingüística fixa actuacions públiques decidides i transformadores per a superar les desigualtats reals per a garantir-nos una vida normal en la nostra llengua en tots els àmbits: des del municipal (amb un reglament d’igualtat lingüística) als mitjans de comunicació (amb la recepció del tots els mitjans en català). Però també, cosa nova, en el món del comerç i els serveis, amb la garantia que almenys ens hauran d’atendre sense fer-nos canviar de llengua.

Quin és el paper, doncs, de les escoles i els mitjans de comunicació en aquesta societat, pel camí de la globalització, que encara vol preservar la cultura i revertir la situació de minorització de la nostra llengua?

Com hem dit, tots dos àmbits són absolutament determinants. L’escola és el primer lloc de socialització dels més joves i de transmissió de molts valors que la societat considera importants, començant per la llengua o les llengües. Per això resulta fonamental que des dels primers ensenyaments el valencià estiga present com a llengua vehicular. Això no és cap originalitat nostra. És simplement el que diuen tots els estudis, sense excepció, que s’han fet sobre aquesta matèria: l’única manera d’aconseguir un domini equitatiu de les dues llengües oficials és fer de la llengua minoritzada la llengua habitual de l’ensenyament. Cosa que, com també s’ha demostrat fefaentment, no repercuteix de manera negativa en el coneixement ni la qualitat del castellà.

A més, cal posar fi a l’exempció del valencià en els territoris castellanoparlants, que recordem-ho havia de ser provisional i que, després de 35 anys de la Llei d’ús, s’ha convertit en una exempció automàtica i general per a tots. Per què si als territoris de predomini lingüístic valencià s’ensenya el i en castellà, els de predomini lingüístic castellà no fan el mateix en justa igualtat i correspondència? Per què no s’aplica a cap altra assignatura i sí que s’aplica al valencià, llengua oficial? Què vol dir, doncs, que el valencià siga oficial i no s’ensenye en el currículum escolar?

I els mitjans de comunicació són, sense cap mena de dubte, un dels instruments públics més potents per a enfortir i generalitzar una llengua. Tenen tanta importància com l’ensenyament per a difondre-la i cobreixen àmbits on no arriba aquest: la diversió, els esports, la ficció, els ídols, els models d’actuació reals per a la vida adulta. Són una finestra al món i també una realitat alternativa i atractiva. I aporten una visió del país que pot ser subordinada a un altre centre o pot ser autocentrada en nosaltres mateixos. Això ho sabien bé els anteriors governs del PP, tant al País Valencià com a l’Estat, i per aquesta raó van fer desaparéixer l’únic mitjà que teníem, ni que fos parcialment, com era la Radiotelevisió Valenciana. I per això van tallar les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio.

En aquest sentit, ara és molt positiu que s’haja posat en marxa À Punt i que la programació siga de manera majoritària en valencià. Però també és absolutament necessari, per a una societat i una llengua com la nostra, la recepció de la totalitat dels mitjans de comunicació públics també els privats de la nostra comunitat lingüística, és a dir, tots els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, això és, TV3 i Catalunya Ràdio, com també els de les Illes Balears, IB3, tant de ràdio com de televisió. La proposta de llei conté tot un capítol on s’estableix la cooperació amb la resta de la comunitat lingüística i la recepció dels mitjans de comunicació en català, alhora que hi projectem els valencians.

Fem un reconeixement a la feina que s'ha fet i es continua fent a les Universitats de la Comunitat Valenciana per a arribar a la desitjada igualtat lingüística. Quina és la xarxa actual de col·laboració entre les universitats de la Comunitat Valenciana? Quines millores trobeu que es podrien dur a terme?

La col·laboració entre les universitats públiques valencianes ve de molt lluny, de final dels anys vuitanta del segle passat. En aquells moments es van coordinar moltes accions destinades a la promoció del valencià en tots els àmbits universitaris: la docència, la investigació i l’administració. Aquesta col·laboració s’ha mantingut al llarg d’aquests temps de manera constant i estable.

Un fet molt important i que nosaltres citem en el llibre, va ser l’elaboració de l’estudi Els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes, dirigit pels professors Artur Aparici i Rafael Castelló i publicat per l’Acadèmia Valenciana de la llengua. Aquest és un estudi molt complet que feia una radiografia molt acurada dels diferents usos lingüístics tant del professorat com del personal d’administració i serveis i dels estudiants de les cinc universitats públiques valencianes. Precisament en aquest estudi és on, per primera vegada, es defineix el concepte d’igualtat lingüística i on s’estableixen les pautes que cal seguir si es vol avançar en l’ús del valencià fins a assolir aquesta igualtat lingüística, molt especialment en el principal àmbit universitari: la docència.

La col·laboració, però, no s’ha centrat només entre les universitats públiques. Precisament per la potència de les universitats públiques també en matèria de llengua, el conveni es va ampliar i el 2015 s’hi van incorporar les dues principals universitats privades valencianes: la Universitat Catòlica de València i la Universitat Cardenal Herrera. I es va crear la CIEACOVA (Comissió Interuniversitària d’Estandardització d’Acreditacions de Coneixements de Valencià), que és l’entitat acreditadora de coneixements de valencià en el marc de les universitats, de manera similar a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.

I, a més, cal destacar que la cooperació entre universitats no se circumscriu al territori valencià. Des de 1994 existeix la Xarxa Vives d’Universitats, una plataforma que aplega universitats públiques i privades de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya del Nord, Andorra i Sardenya, amb un total de 22 universitats. La Xarxa Vives disposa d’un pla de política lingüística que recull els criteris generals de política lingüística i que conté polítiques d’ús, de formació i de qualitat en matèria de llengua.

Les millores respecte de les universitats haurien de venir de normatives de la Generalitat Valenciana que fixen increments d’uns mínims obligatoris de docència en valencià anuals, un model similar al que està aplicant la Universitat de València en l’actualitat amb excel·lents resultats. L’experiència ens demostra que és absolutament necessari establir un reglament dels usos lingüístics en la docència universitària com també en l’exigència de la competència lingüística per a les places dels professors i investigadors i per al personal d’administració i serveis.

Quin és el vostre següent pas en la lluita de la igualtat lingüística després de la publicació d'aquest llibre?

Creiem que el moll de l’os és aprovar i aplicar una llei d’igualtat lingüística i per això hem llançat una proposta ja redactada i explicada. Es tracta d’una proposta assumible, si es manté la situació i la correlació de forces actuals al País Valencià. Però també tècnicament viable. I assegurem que és viable perquè es basa precisament en dues lleis en vigor: la Llei de política lingüística de Catalunya (de 1998) i la Llei d’igualtat de les persones LGTBI de la Generalitat Valenciana de fa només uns mesos (novembre de 2018).

Per tant, el primer que volem fer és demostrar que, si els nostres representants tenen un compromís real amb la llengua i no volen deixar-la morir, ja no ens valen ni retòriques d’amor i la “promoció” amb una campanyeta de “Parlem valencià”. Ni ens valen tampoc receptes caduques que s’han revelat inútils, com la Llei d’ús i ensenyament i tots els programes basats en el “voluntarisme” i en la llei de l’oferta i la demanda en un mercat trucat i monopolitzat pel castellà. Les dades parlen clar: amb aquest model estem condemnats a perdre. En els darrers anys hem perdut centenars de milers de parlants, amb reculades d’ús alarmants.

Calen canvis profunds i transformacions que s’han d’aplicar sense més retard i amb un mínim de valentia. Per això llancem una proposta concreta, amb un articulat avalat per lleis anteriors. I ho fonamentem amb arguments i dades. I si algú té una alternativa millor, que la propose i que la raone i les confrontarem.

En la legislatura vinent s’hauria d’agafar la paella pel mànec començant per l’aprovació i l’aplicació de la llei. L’actual model ja hem vist que no pot donar més de si: ens porta ja a la marginalitat i, en poc de temps, a la desaparició. Només amb una acció decidida per la igualtat lingüística podrem capgirar el desús i la subordinació de la nostra llengua i de la nostra cultura com a poble. I convertir-nos en un país normal, segur i autocentrat en ell mateix. I, com ens ha demostrat la Universitat de València o el Pacte del Botànic amb la llei de les persones LGTBI, ho podem fer. Doncs, au! Que qui no s’embarca, la mar no passa.

dimecres, 20 de març de 2019

La Passió d'Ulldecona, "tota una lliçó de convivència"


Aquest dissabte 23 de març es presenta el nou llibre "La Passió d'Ulldecona. Seixanta-cinc anys d'història", un recorregut per aquest consolidat esdeveniment que aglutina teatre i religió. Parlem amb dos dues persones lligades al Patronat de La Passió, el seu president Jordi Carapuig i el membre de la Junta José Ramón Pedra.

Fem un viatge a la vostra infància, quin és el vostre primer record de La Passió?

J.C.- Jo devia tenir 7 o 8 anys i el meu pare feia de porter a La Passió, jo anava amb ell i em deixava en les dones que sortien a l'escenari i amb un vestit que em va fer la meva mare feia de "poble" i sortia a les escenes que hi havia molta gent, elecció dels apòstols, entrada triomfal...i ho recordo tot molt gran, molt majestuós.

Quin significat té La Passió per a vosaltres?

J.C.- Per a mi és una part més del poble, és una identitat, tota la meva vida a estat, no entenc Ulldecona sense la Passió, sortir del poble i dir que ets d'Ulldecona i tothom et diu La Passió. Penso que a estat qui a donat a conèixer Ulldecona.

JR.P.- A part de l'espectacle teatral que és brutal en tots els sentits: organització, preparatius, posada en escena... per a mi, el que més valoro són les relacions personals i el caliu que he rebut de la gent del patronat. Per altra banda, tenim el valor humà d'aquests 65 anys que ha fet possible que la Passió arribi viva fins als nostres dies i que no podem permetre que s'oblidi.

Com va sorgir l'idea de recopilar els seixanta-cinc anys d'història de La Passió?

J.C.- El fet d'estar al davant del Patronat de La Passió fa que hagis de parlar en molta gent, preguntar moltes coses que no saps i sempre acabes coneixent aquelles coses que han anat passant i que corrien el perill de quedar en l'oblit, tot el que teníem és el que de boca a orella ens transmetien els que encara queden dels fundadors i els que han anat després treballant per portar a La Passió al lloc actual. La millor manera de no perdre aquests records era plasmant-los en un llibre, de tota manera a estat difícil, perquè mes que per a un llibre, hi ha material per a una col·lecció.

JR.P.- Precisament, un vespre, comentant en Jordi Carapuig tot l'esforç que estàvem fent per a posar en marxa la Passió, des del punt de vista humà d'acudir als assajos, elaborar decorats, de posar a punt la maquinària, de quadrar la música, de preparar el vestuari, d'il·luminar l'escenari... vam fer un parèntesi, i per un moment, vam tornar arrere en el temps i ens vam adonar de tot l'esforç de totes les persones que havien passat per la passió i que cada any havien fet el mateix que nosaltres estàvem fent: preparar la temporada. Vam pensar que tot el que avui és la Passió era gràcies a tota aquesta gent, molts d'ells, ja, gent gran, però a la fi, memòria viva de la Passió. Vam pensar que aquesta memòria havia de quedar escrita, que no es podia perdre. És cert que no s'ha parlat en tots i que hi falta gent, però també és cert que escoltar el testimoni de tots els membres del Patronat hagués estat una tasca impossible. Per això s'ha fet una selecció que ha permès donar continuïtat a totes les seccions i que feren possible escriure el relat que queda plasmat al llibre.

Quin és el vostre paper dins del Patronat de La Passió d'Ulldecona i com enllacem aquesta feina amb la creació del llibre?

JR.P.- Jo sóc membre de la Junta i actualment el responsable de la secció de l'escola de teatre i els darrers quatre anys de la coordinació de l'equip de tramoies durant la funció. Com a coordinador de les tramoies, al llarg d'aquests sis anys que porto a l'entitat, hem hagut d'adaptar-nos als canvis que sorgeixen cada temporada. Hem portat la Passió al carrer i ens hem adaptat a les noves circumstàncies. Així és com ha nascut la Passió viatgera que donem testimoni al llibre. Per altra, al llarg d'aquests 4 anys que he estat organitzant l'equip de tramoies s'ha establert un sistema de treball i d'organització que s'explica al llibre.

J.C.- Jo actualment estic de president del Patronat de La Passió d'Ulldecona i d'actor, partint del coneixement real de la situació actual se'ns va ocórrer esbrinar com es va arribar on estem, per tant vam anar a buscar els orígens i les persones que ho van fer possible i després d'un seguit d'entrevistes hem aconseguit una creació, penso jo, molt emotiva i històrica.

Aquest és un llibre que recopila molta informació històrica d'una comunitat molt especial; com ha sigut l'experiència de connectar amb la gent del poble i fer-los partícips de la creació d'aquesta obra? Quanta gent ha participat en aquest projecte cultural?

J.C.- Hi ha unes sensacions i uns sentiments que no es poden explicar, pel davant nostre han passat unes 40 persones, la majoria dels orígens de l'entitat, gent que van tenir una idea i un somni i que el van dur a terme, les mirades perdudes recordant aquells temps, les risses pensant en les bogeries que van haver de fer, la il·lusió, alguna llàgrima d'emoció, tothom hi ha col·laborat aportant el millor de la seva vivència al Patronat i jo he viscut uns moments impagables. Veure el que és capaç de fer un poble si va unit a la recerca d'un objectiu a pesar de les moltes dificultats que tenien.

JR.P.- Aquest llibre no l'han fet dues persones o autors. Aquest llibre està fet a partir dels testimonis d'una cinquantena de persones que han aportat el seu granet d'arena en l'elaboració del llibre. Per una banda Manel Ollé, Mª Joana Minguet, Florenci Figueres, Víctor Vidal, Francesc La Vega, Joan Viscarro, Joan Martínez, Jordi Carapuig i jo, firmem els articles del llibre. Per altra part, tant Jordi Carapuig com jo, hem aportat la nostra visió en algun dels articles i a la part del llibre dedicada a la nostra gent només ens hem limitat a transcriure la veu dels testimonis i a donar-li cos a la història que hem escrit. Per tant, aquest llibre és un llibre fet per la gent que al llarg dels anys ha fet Passió.

La Passió d'Ulldecona és considerada una de les quatre Passions més importants de Catalunya. En aquesta línia, col·laboreu amb altres entitats que comparteixen els mateixos interessos?

J.C.- Documentalment La Passió d'Ulldecona és la segona més antiga de Catalunya, després de la de Cervera i considerada una de les quatre històriques del país, Cervera, Esparreguera, Olesa i Ulldecona. Des de fa uns anys, formem part de la Federació Catalana de Passions, que es va crear per unir al major nombre de passions del país i créixer conjuntament, cada una amb les seves singularitats, però compartint i treballant plegats, actualment hi ha 8 passions, penso que aquest any podrien entrar-ne un parell mes i La Passió d'Ulldecona té la vicepresidència de la Federació.

JR.P.- I tant. Estem dins de la federació de Passions de Catalunya. El nostre president, Sr. Jordi Carapuig és el vicepresident actual de la federació de Passions. El passat 23 de febrer a l'ermita de la Pietat d'Ulldecona va tenir lloc la presentació oficial de la temporada 2019 de passions de tota Catalunya, amb la presència del molt honorable president de la Generalitat de Catalunya el Sr. Joaquim Torra, i de la Consellera de cultura, la Sra. Laura Borràs, així com d'altres autoritats del territori.

A qui va destinat el llibre?

JR.P.- Aquest llibre va destinat a totes aquelles persones que han passat per l'entitat en aquests 65 anys d'història. També per a aquelles persones que coneixen la Passió, que l'han vista i que tenen curiositat per saber més sobre ella o simplement que volen tindre un testimoni gràfic d'aquesta.

J.C.- Aquest llibre va destinat a tothom, és un exemple del que és l'associacionisme i la cultura popular, qualsevol associació es pot veure reflectida. La lectura d'aquest llibre mostra les raïls d'un poble, els valors i la constància, mostra com un grup de gent de diferent ideologia, diferent estatus social, diferent religió, homes, dones, tots a una, poden ser capaços de crear alguna cosa més que una entitat cultural. És tota una lliçó de convivència.

Per què hauríem de llegir el llibre?

JR.P.-Perquè està ple d'anècdotes curioses i és història viva del nostre poble i de la nostra entitat. Creem, personalment, que és un llibre fàcil de llegir, atractiu i que pot portar al lector a recordar moments passats i presents. A més a més, perquè és un llibre fet per persones que han portat i porten la Passió al cor, escrit per a persones que valoren el patrimoni cultural i en especial el patrimoni del poble d'Ulldecona en un dels seus màxims exponents: La Passió.

Quin és el missatge que voleu transmetre?

J.C.- La capacitat i la força que tenim les persones si som capaços d'oblidar mos d'interessos partidistes i lluitem per un objectiu.
 
En el pas del temps, com ha anat canviat la vostra visió de La Passió i els vostres sentiments?

J.C.- La Passió ha anat adaptant-se als temps, ha sabut evolucionar i explicar una història que tothom sap de què va, actualitzant-la i modernitzant-la, aconseguint un espectacle transversal on creients i no creients que vénen a veure l'espectacle surten encantats del que és capaç de fer un nombrós grup de persones amateurs que gaudeixen de transmetre la nostra cultura popular, els nostres costums i les nostres tradicions.
Els sentiments no canvien, canvia l'espectacle, però no els sentiments, tothom que està o ha estat a La Passió la porta dins de per vida.

JR.P.- Jo fa poc de temps que estic a l'entitat, només porto sis anys. En aquests sis anys he conegut a moltíssima gent, he viscut grans moments i situacions complicades que sempre s'han superat amb l'ajut de tots. El dia que marxi de l'entitat, perquè tot té un inici i un final, la Passió quedarà aparcada, però les relacions personals que hem fet no passaran ni caducaran en el temps. Això és el que m'emportaré del meu pas per la Passió.

Quina reacció creieu que tindrà la comunitat d'Ulldecona davant del llibre, el producte final?

JR.P.- Esperem que la valoració global sigui bona, i ens perdonen les petites errades, si és que n'hi ha. S'ha fet un llibre pensant en les persones i per tant, confiem que l'acollida sigui bona.

J.C.- Estic convençut que tindrà una molt bona acollida, és un llibre on està tot el poble reflectit, un llibre que farà que molta gent s'emocioni en recordar vivències d'ells mateixos o dels seus avantpassats. La història d'un poble explicada per la gent del poble.

dilluns, 18 de març de 2019

L'historiador David Tormo: "La nostra és una ciència social, abocada a servir a la societat"



La línia del Cinca a la guerra civil: Les fortificacions de la Generalitat de Catalunya al front d’Aragó (1936-1938) es tracta d'una gran tasca de recerca i d'investigació que ha rebut la llum a finals del 2018. Una obra plural duta a terme per Josep Maria Pérez Suñé, David Tormo Benavent, Pere Rams Folch i Miquel Sunyer Sunyer.

Podem afirmar que es tracta del primer treball que aborda un dels projectes que va impulsar i gestionar la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya, que és el conjunt de fortificacions de l'anomenada Línia del Cinca a la rereguarda del front d'Aragó. Aquesta dada ja ens anticipa la novetat de l'obra. D'una altra banda, la cura en què està realitzada la recol·lecció bibliogràfica apropa a qualsevol lector que estiga interessat en la Guerra Civil, tal com ens comenta a continuació en l'entrevista David Tormo.

David Tormo Benavent (Barcelona, 1973) és Doctor en Història Contemporània, membre de l'equip tècnic del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre des de 2001, on actualment és coordinador tècnic del projecte. La Guerra Civil és un tema que domina i ha realitzat diverses monografies envers aquesta temàtica.




Què et va portar a escriure La línia del Cinca a la guerra civil


Tractant-se d'una obra col·lectiva, escrita a vuit mans, hi ha tantes motivacions com participants. En resum, podríem dir que la motivació principal va ser donar resposta a un seguit de qüestions sorgides a partir de l'observació del nostre territori. Els forts, com en diem a la Terra Alta, formen part del nostre paisatge quotidià, del paisatge agrícola d'una comarca eminentment pagesa. A tots quatre, més tard o més prompte, ens van assaltar preguntes que necessitàvem respondre: qui els va construir, per a què es van fer servir, qui els va destruir, etcètera. Una inquietud que va donar peu a la col·laboració per emprendre una recerca que, des del treball de camp de localització i prospecció dels forts, fins a la cerca de la documentació als arxius militars, s'ha allargat gairebé vint anys.



Què ens pot aportar aquest llibre? 


Mal ens està dir-ho, però és el primer treball que tracta sobre un dels projectes que va impulsar i gestionar la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya: el conjunt de fortificacions de l'anomenada Línia del Cinca a la rereguarda del front d'Aragó. 

Ens hi hem apropat des de dues vessants, amb una voluntat divulgativa. La primera és la més històrica, centrada en la gènesi del projecte i la seva execució, així com en la participació que van tenir les fortificacions en el marc de l'ofensiva d'Aragó. La segona és més una mena d'inventari patrimonial, repassant cadascuna de les posicions, sector a sector, amb la descripció dels elements que les conformaven i la seva ubicació en el context del territori que les acollia.



Com ha sigut el procés de documentació? 


Ha estat un procés complex, donat que no existia una sèrie documental específica sobre la matèria. Ha calgut anar estirant fils, deixar que una documentació, uns fons d'arxiu, ens dugués fins a un altre, de manera que ha estat un llarg recorregut que s'inicia a l'Archivo General Militar de Ávila, on localitzem el plànol de situació de totes les posicions de la línia, fins al Archivo General Militar de Guadalajara, cercant els expedients militars d'alguns dels protagonistes d'aquesta història, passant per l'Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca o l'Archivo Histórico Nacional de Madrid, entre d'altres. 



Com d’importants van ser les fortificacions catalanes a la rereguarda del front aragonès per al desenvolupament de la Guerra Civil? 


Des del plantejament teòric de la defensa del front aragonés, la línia fortificada havia de permetre la contenció d'una possible ofensiva franquista sobre aquell front tan extens. La realitat, però, amb una República en clar desavantatge militar davant l'enemic, va impedir que complís amb la funció per a la qual va ser planificada i dissenyada. En tot cas, cal tenir present que els comandaments franquistes, que coneixien l'existència de les fortificacions gràcies als seus serveis d'espionatge, van planificar l'ofensiva aragonesa tenint en compte el potencial d'aquestes posicions fortificades, dissenyant itineraris i línies de penetració per evitar-les o neutralitzar-les ràpidament. 



Què té de diferent aquest llibre? 


D'una banda, és el primer llibre que aborda aquesta qüestió, de manera que aquest és un tret diferencial clau, ser una primícia en la immensa bibliografia sobre la Guerra Civil. De l'altre, la voluntat divulgadora del projecte assumida per tot l'equip de redacció. Sovint els historiadors acabem escrivint per altres historiadors, per l'anomenat món acadèmic, i oblidem que la nostra és una ciència social, abocada a servir a la societat. Hem provat de traçar un discurs entenedor i proper per qualsevol lector interessat en la Guerra Civil, defugint l'academicisme i això, també és un tret diferencial a tenir en compte. 

dijous, 28 de febrer de 2019

Joan Francesc Peris: "L'amor és el sentiment més profund i més generós que tenim els humans"


Joan Francesc Peris i Garcia (1957) és professor de Geografia i Història en l’ensenyament secundari des de molt jove i ha compaginat la passió per la docència amb la seua tasca per defensar els drets socials, humans, dels animals i la preservació del territori que estima profundament. La seua lluita a favor de diferents causes sempre ha estat activa, fet que l'ha portat a càrrecs com el de regidor de l’Ajuntament de Gandia amb responsabilitats en l’àrea de medi ambient durant tres corporacions o a ser diputat a les Corts Valencianes.

Sempre és temps d’estimar és l'última obra de poesia que publica, després d'Amors de tardor (2015), on canta amb aparent senzillesa i musicalitat els versos entre anhels i desitjos. En aquest poemari l'autor es mostra nu i sincer, mostrant al lector els seus sentiments més profunds.




A qui s'adreça el poemari?

El poemari s'adreça a totes les persones que estimen la poesia i, en general, a tothom que llig en valencià. És una poesia de sentiments íntims, d'emocions i d'estimes que poden compatir moltíssimes persones.


T'has mogut en diversos camps, com és la política o la docència. Per què ara t'has decidit per la poesia?

La poesia ha estat per a mi un recer, un refugi personal, una passió íntima que m'ha acompanyat des de fa molts anys i feia i faig per a mi i per a les persones que vull. És part de la meua vida privada que des de la publicació per Onada Edicions del primer poemari Amors de tardor (2015) ara és també pública, com les altres vessants de la meua trajectòria que encara desenvolupe, tant la docència com la meua passió per la política.


Què t'aporta la poesia que no ho fan altres gèneres?

La poesia m'aporta llibertat d'expressió dels meus sentiments més íntims, més personals. Les emocions, en sentit ampli, per a mi, són l'objecte de la poesia.


L'amor és un tema constant durant el llibre. Què significa per a tu l'amor?

L'amor és el sentiment més profund i més generós que tenim els humans. Sempre és temps d'estimar no té solament el significat de que qualsevol edat és bona per estimar a una altra persona, que és un d'ells. Per a mi, també significa que sempre és moment d'estimar i mai d'odiar. L'amor és el que mou o hauria de moure el món, tant a les persones, com a la natura, a les cultures, al Planeta... L'empatia, la compassió, l'amor són els sentiments garants de la felicitat humana.


Tens estima especial per un poeta en concret?

Pregunta difícil, però si he de dir un nom, estic dubtós entre tres: Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit i Miquel Martí i Pol.

dijous, 21 de febrer de 2019

Ignasi Blanch: "És un llibre creat per a tothom que estimi la literatura, l'art i la natura"



El riu és l’últim títol d’Ignasi Blanch (Roquetes, 1964), una obra que té com a text el poema Parlo d'un riu mític i remorós de Gerard Vergés (Tortosa, 1931-2014), un dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle XX.
Ignasi Blanch ha dedicat tota la seua vida a dibuixar i ha demostrat que el talent i la bona gent, quan van de la mà, arriben sempre molt lluny. L'il·lustrador va ser l’únic espanyol que va pintar al mur de Berlín després de la seua caiguda i ha continuat la seua a carrera amb diversos projectes de caràcter internacional, l'últim una col·laboració amb la cantant Olivia Newton-John.
Les característiques il·lustracions d’Ignasi Blanch aconsegueixen en El riu transportar al lector a un paisatge càlid i tranquil, propi de les Terres de l’Ebre. 



A qui s'adreça El riu

Tractant-se d'un àlbum il·lustrat va adreçat a un públic molt ampli, des de nens i nenes petits que poden mirar-lo amb els seus pares fins a adults vora cent anys! És un llibre creat per a tothom que estimi la literatura, l'art i la natura. 



Quin és el propòsit de l'obra? 

El propòsit és fer arribar un dels poemes més coneguts i representatius de l'escriptor tortosí Gerard Vergés a tots els nens de Catalunya i també d'altres països. Una proposta presentada amb unes il·lustracions fetes amb molt d'amor a la terra que el poeta tan bé coneixia, el Delta de l'Ebre. És un cant a la vida i a la bellesa de petits instants. 



Per què Gerard Vergès? I, per què aquest poema en concret, Parlo d'un riu mític i remorós

És necessari compartir l'obra del poeta tortosí amb les noves generacions per a que quan siguin d'adults puguin gaudir dels seus poemes, de la mirada intel·ligent i de la seva obra poètica tan excel·lent i representativa d'un autor cabdal a les Terres de l'Ebre. El poema Parlo d'un riu mític i remorós ha estat musicat per diversos grups, es treballa a moltes escoles i calia un llibre amb unes il·lustracions de gran format i amb molts colors per fer-lo arribar encara a més lectors. És una metàfora de la vida a partir del riu i molts elements de la natura i animals del Delta de l'Ebre. 



El llibre té una gamma cromàtica molt determinada. En què et vas inspirar per a realitzar les il·lustracions? 

Em vaig inspirar en el mateix Delta de l'Ebre. Hi vaig anar tres vegades a diverses hores del dia. Hi ha moments de llum d'una bellesa extraordinària i això era molt difícil de representar. El llibre, però, vol incitar a anar-hi i gaudir d'aquest parc tan màgic i tan ple de racons bellíssims. També vaig escollir el flamenc com un animal representatiu de la zona i que aporta molt de color i molta alegria. El flamenc de color rosat surt a algunes pàgines del llibre i segur que molts nens i nenes el voldran dibuixar a partir d'ara! 



Què té de diferent aquest àlbum il·lustrat? 

Potser la gran diferència principal i que val la pena destacar és la trobada d'una editorial molt curosa amb els seus autors i amb la llengua, amb dos autors compromesos també amb la cultura i amb la seva terra d'origen. Per mi és un privilegi estar al costat de Gerard Vergés i amb una edició tan ben cuidada com la que ha proposat Onada Edicions.

El format és diferent a la majoria, és molt gran i està pensat com a llibre per a gaudir en família també. Es pot llegir el poema de Gerard Vergés i gaudir de cada pàgina amb una il·lustració gran i plena de colors.

dimecres, 13 de febrer de 2019

"Tota història té un poc de llegenda i tota llegenda té un poc d'història"


El Centre d'Estudis Mont-rogencs, després de dues exitoses sortides nocturnes on s'explicaven llegendes mont-rogenques, es va adonar que valia la pena realitzar una recopilació de les llegendes populars per tal que arribaren a tothom. Montserrat Salsench Toda, Joan Maria Martí Mendoza i M. Assumpció Pellicer Solé són els autors de Llegendes de Mont-roig del Camp, amb il·lustracions de Lluís Fongrau.
Aquesta obra es tracta d'un treball de recerca i d'investigació que difon llegendes del nostre poble, unes més conegudes i altres no tant. Tanmateix, totes recopilen fets singulars que ens transporten a altres temps i ens permeten conèixer un poquet més del nostre territori.



Què us va portar a escriure Llegendes de Mont-roig del Camp?

El Centre d'Estudis Mont-rogencs participa des de fa anys a les Jornades Europees de Patrimoni. 
L'any 2017 va organitzar dues sortides nocturnes explicant algunes llegendes del nostre poble. Ens vam adonar que el nombrós públic tenia molt interès en les llegendes i que participava relatant la seva versió de les llegendes i cançons.



Què ens pot aportar aquest llibre?

Preservar el patrimoni oral del municipi, ja que la societat evoluciona de manera tan ràpida que es poden perdre els relats que durant generacions han format part de totes les llars, essent transmeses de pares a fills i d'avis a nets. 



El llibre consta de deu llegendes. Quina és la vostra preferida? 

La nostra preferida és la número deu, la més original i poc coneguda i que dóna nom al gentilici dels mont-rogencs: xuts. Les dues primeres són les més conegudes i les que duen elements menys originals, ja que les trobem arran del territori català, tanmateix són les més explicades i publicades en revistes locals en versions un xic diferents. 



Continua vigent el costum de transmetre oralment històries?

Evidentment les llars i els costums han canviat molt, les noves tecnologies fan difícil que els relats orals es vagin mantenint. Des de l'escola es participa en un programa: Apadrina el nostre patrimoni, una iniciativa del Departament d'Ensenyament que ha impulsat la coneixença de l'entorn proper, incloses les llegendes. 



Què ens poden ensenyar les llegendes?

Les llegendes ens ensenyen una mica d'història i un molt de valors... com els contes a la vora del foc, valors que la mainada aprèn de manera més lúdica. 
No oblidem que tota història té un poc de llegenda i que tota llegenda té un poc d'història