L'escriptor vilafranquí Fèlix Edo ha estat entrevistat per la periodista Violeta Tena amb motiu del llançament de la seua nova novel·la "Lluny de qualsevol altre lloc". Us deixem un fragment de la conversa, publicada a la revista El Temps.
D'on naix Lluny de qualsevol altre lloc?
És una novel·la que està connectada amb El guardià de les trufes, però que alhora n'és molt diferent. Mentre en El guardià de les trufes vaig voler retratar el món dels masos dels Ports i del Maestrat, una realitat que avui en dia agonitza, Lluny de qualsevol altre lloc està ambientada en el present i en una zona urbana com és Castelló. Em resulta difícil explicar d'on naix un projecte d'aquest tipus, però sí que tinc clar que volia retratar la situació urbana en el segle XXI i sobretot com és la relació entre les zones rurals i les urbanes en aquest moment de transició que estem vivint. El camp pateix una greu crisi d'abandonament, però les ciutats també viuen les seues particulars dificultats, sobretot certa descomposició urbana que pot arribar a una degradació aguda si no s'atura quan toca. Quant a això, Castelló és un municipi amb un passat agrícola que no s'ha sabut integrar en la societat moderna. Moltes escenes de la novel·la les ambiento en els marges d'aquesta ciutat, en l'extraradi, on hi ha antics camps de tarongers que no es treballen perquè no ix a compte, bancals d'horta erms o séquies que han deixat d'estar en ús. A hores d'ara només queden les restes d'un naufragi que resta allí avergonyit, i que ha patit una gran pressió urbanística sense cap mena de control. Trobo que ens ha mancat tenir més respecte per aquell passat. També vull deixar clar que tampoc no he volgut fer una postal nostàlgica. El passat va ser dur i difícil, també injust i desesperançador, però penso que ens hauríem de sentir vinculats a unes arrels.
Lluny de qualsevol altre lloc és un recorregut vital, però també literalment espacial. Fa que el lector recórrega els camins a través dels ulls i les experiències de Joan. Què perseguia amb això?
Aquesta és una novel·la totalment lineal basada en els vagabundejos de Joan. El fet que el personatge principal camine tant és tota una declaració d'intencions. En contra dels itineraris i els recorreguts en cotxe, és a dir, en contra de la velocitat, vull reivindicar aquesta altra forma de transitar per la vida. Perquè és a través d'aquest caminar com els personatges descobreixen el camp i la ciutat, i, sobretot, com aquestes dues realitats s'interrelacionen. També és la manera com es descobreix la història de la ciutat i els traumes del seu passat. En la meua visió de la literatura, la història queda reflectida en la matèria, en l'espai. D'alguna manera, el passat esdevé la pols d'aquella alqueria que s'està solsint o d'aquell camp que s'està ermant i que tapa tots els objectes amb una escorça fina. Literalment, aquest espai esdevé un bocí de temps, és a dir, de memòria. I vull que siga a través d'aquesta memòria material com s'entenga la història que vull contar.
L'urbanisme és un element essencial de la novel·la, especialment en la primera part, però també en la segona.
La novel·la té dues parts, una que està ambientada a Castelló i una altra ambientada a Vilafranca. No he volgut presentar-les com dues parts contraposades o tòpiques. No presento Vilafranca com un lloc idíl·lic per a viure, ni Castelló com un lloc estressant i contaminat; o al revés, el poble com un lloc endarrerit i la ciutat com el lloc on s'ha d'anar a aprofitar les oportunitats. En lloc d'això he volgut presentar aquestes dues realitats de tal manera que puguen establir-se ressonàncies i concomitàncies. He volgut establir ponts. Igual que presento Castelló com una ciutat amb un passat agrari i amb molts problemes amb relació al sector primari (per exemple, els pescadors tradicionals del Grau que no poden competir amb la pesca industrial), descric Vilafranca com un poble que, tot i que ja perdia població a principis del segle XXI, es va veure immers en les barbaritats urbanístiques de la bombolla immobiliària. S'hi van iniciar cinc o sis projectes urbanístics que no es van acabar, i el que ha quedat són les restes en les quals s'acumula porqueria i són uns espais cada dia més degradats. I ningú mai no ha donat cap explicació. Com una persona es pot sentir orgullós del seu poble amb aquesta manera de fer? Per tant, són problemàtiques que associem al món urbà, però que també van tenir lloc al món rural, en aquest cas a un poble d'interior i de muntanya com és Vilafranca.
Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.
