dimarts, 5 de setembre del 2023

"La Cinta Cagadubtes", el segon volum d'Estiracordetes, s'estrena a La Setmana del Llibre en Català

Aquest dissabte 9 de setembre, les autores Gema Ciuró i Núria Colom signen el nou conte de la col·lecció Estiracordetes, "La Cinta Cagadubtes", a La Setmana del Llibre en Català. Serà a partir de les 12 hores al mòdul 1 de la fira literària del Moll de la Fusta de Barcelona. 
 

Després de la gran acollida de "En Joan Somiatruites", Ciuró i Colom ens presenten ara les aventures de la Cinta, una nena tan indecisa i rumiadora que tothom la coneix per la Cagadubtes. És un mot compost en risc de desús que Ciuró i Colom reivindiquen i rescaten, i que serveix de pretext per bastir una divertida aventura que transmet valors als infants.

Aquest és, precisament, l’esperit del projecte Estiracordetes: promoure la riquesa dels mots compostos en la llengua catalana, un veritable patrimoni de la imaginació llegada per generacions de parlants que han creat noves paraules, sovint amb certa ironia.

Gema Ciuró i Núria Colom són bibliotecàries a Blanes i Olesa de Montserrat, respectivament. Per a Ciuró, Estiracordetes és l'estrena en la literatura infantil. És la creadora de Bibliopedagogia.es, un projecte per posar en valor el paper educatiu de la biblioteca. Per la seua banda, Colom ha col·laborat en diverses publicacions infantils, com ara les revistes Cavall Fort i El Tatano.

divendres, 1 de setembre del 2023

Una Setmana del Llibre en Català carregada de novetats d'Onada

La Setmana del Llibre en Català, que aquest any se celebra del 8 al 17 de setembre al Moll de la Fusta de Barcelona, s'ha consolidat com l'aparador de les novetats literàries en català per a les mesos de la tardor i de l'hivern. I entre les quals hi haurà les propostes que ofereix Onada Edicions als dos estands col·lectius on hi participa: el de l'Associació d'Editorials dels País Valencià i el dels Llibres Ebrencs. Unes novetats que inclouen el llibre infantil, el juvenil, la narrativa, el teatre, l'assaig o la no-ficció, tot un reflex de l'ample ventall de gèneres que treballa l'editorial. 
 

Àlbums per als més petits

El segell Onada Imagina, destinat a la publicació d'àlbums infantils il·lustrats, creix amb dos nous títols que estaran presents a la Setmana. "La Cinta Cagadubtes" és el segon títol de la sèrie Estiracordetes, que impulsen les bibliotecàries Gema Ciuró (autora del text) i Núria Colom (il·lustració). Conta la història de la Cinta, una nena indecisa i que es rumia massa les coses, fins a poder dir que és una autèntica cagadubtes. L'esperit dels Estiracordetes és explicar històries divertides protagonitzades per infants que posen en valor la riquesa dels mots compostos en català i difondre'n el seu ús. I per la seua banda, Anna Fonollosa publica "Enrenou a la cuina", el llibre que li va valdre el Premi Internacional d'Àlbum Infantil Il·lustrat Ciutat de Benicarló. Amb molt d'humor, Fonollosa ens porta a una caòtica trattoria en la qual la xef i els dos peculiars ajudants provaran de fer uns espaguetis amb tomata. Gema Ciuró i Núria Colom signen el 9 de setembre a migdia, i Anna Fonollosa ho farà el divendres 15 a les 19 hores.

Les biografies de grans dones artistes i intel·lectuals

"El foc i la cendra. Dones creadores i tràgiques" és el nou títol del periodista i escriptor Antoni Gómez. Amb un estil molt personal, aquest assaig recorre les intenses vides de personatges imprescindibles de les arts i del pensament dels segles XX i XXI: Simone Weil, Rita Hayworth, Janis Joplin, Lucia Berlin, Susan Sontag, Amy Winehouse… El nexe en comú d'aquestes dones és que van estar dotades d'un gran geni creatiu i, a la vegada, la seua història està marcada per la infelicitat i l'autodestrucció, víctimes de la repressió, el masclisme i la incomprensió social de cada època. Gómez participarà a La Setmana el diumenge 10 de setembre, dins de la jornada Contem i Comptem dedicat a la literatura feta al País Valencià. 
 

La narrativa de ficció: ciència-ficció, frikis, relats i més

Pel que fa a la novel·la, l'escriptor tarragoní Àngel-O. Brunet estrena "El collons de gat!", en la qual torna a visitar el terreny de l'humor sobrenatural, els personatges absurds i les trames a tota velocitat. Ara, el protagonista, un aspirant a cineasta que passa els dies com a administratiu d'un hospital, es veu immers en un joc de xantatges quan el sinistre zelador del mortuori li proposa compartir un bitllet de loteria. El llibre ha estat reconegut amb el Premi Ciutat de Sagunt.

"L'amagatall d'Evan", de Lluís Ortega, és un projecte transmèdia que inclou una novel·la que hibrida text i fotografia, audiovisuals, xarxes socials i cançons. Aquest univers narratiu està encapçalat per l'Evan, un home de quaranta anys obsessionat per la cultura popular dels anys 80 i 90: des d'Indiana Jones i He-Man fins al Pac-Man i els jocs retro. Però darrere d'una personalitat i d'una aparença del tot extravagant hi ha un misteri: unes paraules que se li repeteixen mentalment sovint. Ortega signarà exemplars el 10 de setembre a les 18 hores.

També hi visita La Setmana l'escriptor barceloní Josep Masanés. Serà el diumenge 17 a migdia amb el seu nou llibre "Funes, el meu nom és Toni Funes". Aquesta obra, guanyadora del Premi Terra de Fang de Deltebre, és un llarg monòleg en el qual el narrador, un vell escriptor, veu com el seu món s'ensorra, físicament i mental però que, malgrat tot, no deixa d'escriure sobre el passat, el present i el futur amb una certa alegria.

La llista de novetats en clau narrativa es completa amb dues obres vingudes del País Valencià. "Amb mal peu" (Premi Vila de Puçol), de Manel Joan i Arinyó, són una sort d'esbojarrades memòries de joventut de l'autor, qui evoca l'efervescència política i cultural en clau valencianista i d'esquerres dels anys 60 i 70. Ben diferent és "Una casa qualsevol" (Premi Vila d'Almassora), de Salvador Lauder, un aplec d'històries ambientades per tot el món que parteixen d'objectes quotidians que hom pot trobar a la llar, des d'una samarreta a un calendari.

Llegir el teatre

El gènere de la dramatúrgia també compta amb novetats. "Galilea Glam", de la barcelonina Sílvia Navarro, ens trasllada al poble de Galilea, a l'interior de Mallorca, on s'aixeca un bon enrenou quan la Laia, una nena de nou anys, diu que ha rebut una telefonada (literal) de Déu a la cabina del poble. Miracles, desarrelaments i atractius turístics s'hi donen la mà en aquesta obra guanyadora del Premi Ciutat de Sagunt de Teatre. S'hi suma a "El Moviment", del prestigiós dramaturg valencià Manuel Molins, una peça de teatre destinat als joves que serveix de reflexió sobre l'adveniment dels nous feixismes.

Una editorial de terres de cruïlla

Com a editorial de referència a les Terres de l'Ebre i el nord del País Valencià, Onada també porta a La Setmana del Llibre en Català una mostra de la producció editorial en clau territorial. Entre les novetats ebrenques hi ha "Lo Pas de l'Ebre", la memòria autobiogràfica de Josep Bertomeu, més conegut com Polet, una vida sencera al delta que evoca des de la quotidianitat de la postguerra, un món ja extint, a la lluita per la protecció d'aquest ric patrimoni natural. També en clau de nostàlgia hi ha "Discoteca Contacto. La història oficial", de Marina Pallás i Quimo Panisello, on es rememora l'ambient i l'impacte de la mítica sala de festes Contacto, un veritable punt de trobada de la joventut de les poblacions a banda i banda del riu Sénia a les dècades dels 80 i els 90. Finalment, en llibre pràctic hi tenim "Què passa amb les meves dades personals?" de Laura Aragonés i Manuel Castilleja, un manual divulgatiu en format de còmic per apropar el lector a la protecció de les dades personals i la privacitat amb un llenguatge comprensible.

dissabte, 26 d’agost del 2023

Òscar Meseguer parla de "La petjada d'El Rubio" al Vinaròs News

Òscar Meseguer va presentar "La petjada d'El Rubio. L'últim company de la Pastora" a Vallibona, localitat en la qual s'hi van moure les partides dels maquis a les quals hi van pertànyer els dos coneguts maquis, bandolers solitaris més tard. A l'acte celebrat a la Carbonera hi havia el digital Vinaròs News, qui ha publicat aquesta intervenció de Meseguer tot explicant el seu llibre d'investigació periodística i de memòria històrica.

dissabte, 12 d’agost del 2023

Els editors Ramon París i Miquel Àngel Pradilla, entrevistats al Canal 21 Ebre

Enguany, Onada fa vint anys. I ho fa com l'editorial de referència de les comarques de les Terres de l'Ebre, el Maestrat i els Ports, amb una producció en clau territorial que sobrepassa els tres-cents títols, de tota mena de gèneres literaris. Per aquesta efemèride, Canal 21 Ebre ha entrevistat els fundadors i editors Ramon París i Miquel Àngel Pradilla, qui han fet memòria d'aquestes dues dècades amb el periodista i conductor del programa Gustau Moreno.

divendres, 21 de juliol del 2023

"Un viatge a una altra temporalitat". "El cant de les granotes" a La Veu dels Llibres

El crític literari Enric Gil ha publicat a La Veu dels Llibres un article dedicat a "El cant de les granotes", el dietari amb què Sergi Durbà va obtindre el Premi de Narrativa Vila d'Almassora. Parla de tot un any a un poble de la Lapònia espanyola, un desert demogràfic vist des dels ulls d'un valencià de ciutat. Us deixem un fragment de la ressenya.

Un professor té vida més enllà de les aules. Amb això no m’estic referint, òbviament, a la vida privada, sinó a un tipus de vida o activitats que, d’una manera o altra, es poden relacionar, o s’haurien de poder relacionar, amb el treball docent. En el cas de l’autor del llibre que ens ocupa, Sergi Durbà, el seu treball docent té a veure amb la llengua i la literatura, i aquesta altra vida més enllà de les aules, també: més concretament, amb aquesta orfebreria de la llengua que és la literatura, l’escriptura literària. I si alguna cosa tenen en comú aquests dos tipus de vida, la que transcorre a les aules i aquesta altra que transcorre més enllà d’elles (i ací és on volia anar a parar), és que es tracta, en ambdós casos, d’un tipus de treball intel·lectual. Perquè ja fa massa temps que se’ns oblida, o ens volen fer oblidar, que un professor no és un buròcrata, ni un policia, ni un treballador social: un professor és una persona que, com a transmissor de la cultura i el coneixement, treballa amb l’intel·lecte, i això ho pot fer tant dins com fora de les aules. És obvi que tant qui escriu com qui llig un llibre treballa amb l’intel·lecte, és a dir, pensa. En aquest sentit, és oportú recordar ara les reflexions que en una ocasió es plantejava Joan Fuster quan es referia al «llibre» tot definint-lo com una «màquina per a pensar». És a dir, en aquest plantejament fusterià el «llibre» no seria un simple objecte físic, sinó que es tractaria d’un artefacte espiritual que tindria la virtut d’estimular el nostre pensament: d’aquesta manera, un llibre que no ens fera pensar no seria un «llibre». El cant de les granotes sí que és un «llibre», en l’accepció fusteriana del mot. Però cada «llibre» és un món, i per això ens hem de preguntar de quina manera concreta ha dissenyat Durbà la seua particular «màquina per a pensar». Açò ens confronta amb la qüestió del tipus de text que és El cant de les granotes, o amb el tema del gènere o subgènere literari a què pertany. Dit d’una altra manera: com ens pot fer pensar un «llibre»? És a dir, com pot un llibre ser un «llibre»?

Ací tenim diverses possibilitats. La primera, de segur aquella a la qual tots hi estem més acostumats, és a través de la narració d’una història: en aquesta mena d’obres narratives, serien els actes i els personatges que els protagonitzen els elements que ens convidarien a pensar. No és aquest el cas de l’obra que ens ocupa, si més no si entenem que narració és sinònim de molta acció: com a molt, en El cant de les granotes trobaríem una multitud de micronarracions, gens espectaculars però amb un significat profund, i si hi una acció o argument general aquest és més aviat espiritual, no físic, com més endavant comentarem. Una altra manera de fer-nos pensar, segurament la més explícita, és la d’aquells escrits que ens presenten anàlisis de conceptes o arguments: ens mouríem ací en el terreny de l’assaig d’idees o de la filosofia, però no és aquest tampoc el camí que pren Durbà, ja que en el seu «llibre», si hi ha reflexió, que la hi ha, aquesta es presenta d’una altra forma. Perquè, en efecte, El cant de les granotes no és predominantment ni una obra narrativa ni filosòfica, sinó de prosa poètica descriptiva. Que és prosa està clar perquè no està escrit en vers; que és poètica és també evident quan ens encarem amb qualsevol de les seues pàgines, ja que la importància del treball sobre el llenguatge, de la forma, a l’hora de descriure situacions, atmosferes o estats d’ànims, és present en tot moment; i que aquesta prosa poètica és predominantment descriptiva també ho podem copsar fàcilment si recordem que no ens trobem amb narracions d’accions o d’esdeveniments espectaculars, ni amb disquisicions abstractes. Més concretament, allò que trobem, en línies generals, és la descripció d’un viatge, o dels efectes d’un viatge, un viatge que és, alhora, físic i espiritual, com mirarem d’explicar a continuació. 

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

divendres, 14 de juliol del 2023

"Un monòleg per reflexionar". El diari Menorca s'hi fixa en la narrativa "Funes, el meu nom és Toni Funes"

El crític Lluís Vergés publica al diari Menorca una ressenya al voltant de la nova narrativa de Josep Masanés, "Funes, el meu nom és Toni Funes", el monòleg d'un vell escriptor que al final de la vida vol parlar de tot el que sent, pensa i viu. L'obra va obtindre el premi Terra de Fang de Deltebre. Reproduïm un fragment de l'article de Vergés a continuació.

Un veterà escriptor que comença a perdre la memòria es proposa parlar de tot el que pensa i creu, abans que la seva ment s’ensorri en l’oblit total. Aquest home és el narrador de Funes, el meu nom és Toni Funes, la darrera novel·la de Josep Masanés.

El llibre és un monòleg irònic en el qual hi trobem diverses referències literàries començant pel títol. Funes ens evoca la figura de «Funes el memorioso», aquell conte de Jorge Luis Borges en el qual el protagonista es incapaç d’oblidar res. Però, en canvi, el Funes de Masanés és una mica desmemoriat i prescindeix dels noms i cognoms quan ens parla, per exemple, del «colombià bigotut» per referir-se a García Márquez o del «polonès que va visitar l’illa gran», per esmentar Chopin.

Funes, que sembla a vegades una mica empipat, escriu i opina de tot confiant que ningú el llegirà «perquè no es pot llegir un paper escrit amb una cinta mecanogràfica que gairebé té tants anys com jo». Tanmateix, no es pot estar de donar les seves opinions per sentir-se viu.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

dilluns, 26 de juny del 2023

Jaume C. Pons Alorda parla del poemari "Motor de sang" de Nati Soler

El crític literari Jaume C. Pons Alorda ha publicat a La Veu dels Llibres una ressenya sobre el poemari "Motor de sang" de Nati Soler, obra guanyadora del Premi de Poesia Vila d'Almassora. Us en deixem un fragment. 

He parlat, en anteriors ocasions, de noms a casa nostra que, malgrat haver aconseguit construir trajectòries sòlides, fins i tot prolífiques i amb premis reconeguts a les espatlles, no acaben de trobar l’encaix en el nostre sistema literari per raons tan complexes que ocuparien tot un assaig. El resultat? S’enfronten cara a cara amb silencis desoladors, aclaparadors. Una de les formes que adopta el caos quan s’imposa en aquesta nostra societat líquida cada cop més desmemoriada i més cruel amb els llegats que ens han precedit. Si hi afegim qüestions relacionades amb el masclisme, la misogínia i l’heteropatriarcat doncs el panorama encara empitjora més. 

El món és, en efecte, darwinià en aquesta lluita incansable de valoració i confrontació de forces, i no ha estat gaire just amb la poeta, narradora i dramaturga Nati Soler Alcaide (Llorenç del Penedès, 1959), que amb els anys ha aconseguit guardons prestigiosos com ara el Premi Màrius Torres amb La lentitud del ramat (Pagès Editors, 2014) i que, any rere any, continua publicant nous volums. Un dels darrers és el poderós i descarnat Motor de sang, obra amb què va merèixer el 16è Premi de poesia Antoni Matutano de la Vila d’Almassora. 

Hi ha instants decisius en què insistir és duríssim, gairebé una tasca titànica per culpa de les diferents adversitats que es presenten. Ja ho va deixar escrit, en una de les seves composicions més cèlebres, Andreu Vidal: “Estranya guerra, / la d’aquell que batalla solitari, / sense exèrcit ni amic, sense recer.” En el seu llibre, Nati Soler Alcaide escriu “Camino sola, sense basarda”. La poeta, infatigable, dedica el seu volum sanguini a les persones que no han volgut defallir: tota una declaració d’intencions. En aquest sentit, tenc el convenciment que el que escrivim acaba configurant el nostre millor autoretrat. 

En paraules de la prologuista, Anna Ruiz Mestres, es tracta d’un volum construït a partir de la constatació d’un empoderament amarat de voluntat i plena consciència, amb convicció: “El jo de l’autora udola com un llop ferit al costat d’una policromia de jos que es van superposant i així poden construir un ésser nou i una poesia única”. També afegeix que “No és un llibre de versos altisonants, sinó que és un recull de versos on la dona es va fent amb valentia a ella mateixa.”

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

divendres, 16 de juny del 2023

"El carrer de terra" de Josep Usó, vist per Joan Garí al Diari La Veu

El crític literari Joan Garí ha publicat al Diari La Veu una ressenya de "El carrer era de terra", la novel·la de Josep Usó guanyadora del Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt. Us deixem un fragment.

Es tracta d’una novel·la coral que retrata els anys de la postguerra al Barranquet, un barri perifèric de Vila-real. La portada del volum ens mostra una foto del propi autor a molt poca edat a bord d’un cotxet a pedals, talment el tractor de la meua infància. La connexió emocional ha sigut instantània. 

El carrer era de terra és un llibre extraordinari en el que té de retrat de vides molt ordinàries, personatges de classe baixa habitant un món cruel i miserable –el dels vencedors-, les vides grises dels servidors de la terra. El relat alterna l’escenari vila-realenc amb el de les comarques dels Ports i el Maestrat, on els masovers es veien sota el foc creuat entre maquis i Guàrdia Civil. 

Josep Usó té la gràcia de bastir un model de llengua senzill però versemblant, el vehicle perfecte per a informar un costumisme amable i uns actors entranyables en un drama que els depassa. Tots els qui van viure la postguerra se sentiran al·ludits en aquest text.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

dijous, 27 d’abril del 2023

“'El cant de les granotes', una estada a l’Espanya buidada". Josep San Abdón ressenya el dietari de Sergi Durbà

El crític literari Josep San Abdón parla a El Diari Online del nou llibre de Sergi Durbà. "El cant de les granotes" és el dietari de l'autor del Camp de Morvedre durant l'any que va residir, amb la seua família, a un poble de la Castella buidada, enmig del desert demogràfic que es coneix com la Lapònia espanyola. Durbà, des de la valencianitat mediterrània, fa una mirada en la vida, l'entorn i les persones que els acullen al llarg de quatre estacions. Us deixem un fragment de la ressenya.

Sergi Durbà, professor de secundària, l’any 2020 va deixar temporalment la seua feina i va marxar uns mesos a viure a un dels poblets d’aquest territori, que ell ha volgut que reste en l’anonimat, però que es fàcil detectar per la toponímia a la que fa referència. Durant aquest temps va escriure un dietari on expressava els seus sentiments davant la nova situació en què es trobava, que li va valdre guanyar el 17è Premi de Narrativa Vila d’Almassora.

El dietari abasta les quatre estacions de l’any, cada entrada porta un títol sobre el tema de que tracta i a partir d’ací va desenvolupant les seues impressions sobre les qüestions que li van cridant l’atenció. El setembre de 2020 comença la nova vida amb l’arribada al poble, amb la curiositat que desperten en els veïns la presència de nous habitants forasters. Gel i Fred són dos de les entrades d’aquesta estació en què veiem la preocupació davant d’aquests fenòmens meteorològics.

L’apartat dedicat a l’hivern és el més extens, porta el significatiu subtítol de temps aturat. En ell l’autor ens anirà referint l’experiència d’aquests mesos en un xicotet poble de temperatures sovint de molts graus sota zero; les nevades, l’aigua que es congela a les canonades, el treball de fer llenya per a la llar…tot i que sempre hi ha qui diu que per a fred el que feia abans.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.

dimecres, 26 d’abril del 2023

"El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització" rep el Premi Modest Reixach de Sociolingüística

L'obra "El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització" ha estat guardonada per la Societat Catalana de Sociolingüística amb el Premi Modest Reixach, que s'atorga als treballs de recerca o d'assaig en l'àmbit de sociolingüística.


El llibre publicat pels filòlegs i lingüistes Francesc Bernat, Mireia Galindo i Carles de Rosselló vol respondre a la qüestió de des de quan els catalans saben parlar castellà i, en concret, la bilingüització de la majoria de la població, la gent normal que suposa el gruix del cos demogràfic. Per aquest motiu es va entrevistar a una seixantena de persones catalanoparlants de més de 90 anys, que apoten un testimoni clau per entendre el procés d'extensió del castellà entre les classes populars catalanes en el tombant dels segles XIX i XX.

divendres, 14 d’abril del 2023

"Formar una ciutadania crítica i compromesa amb la transformació social i ecològica". Ressenya de "Educar per al col·lapse" per Paula Simó

Paula Simó ha ressenyat a Va de Llibres l'assaig de Jordi Marín "Educar per al col·lapse. Reflexions des de l'aula", una obra que vol fer una descripció de les situacions de múltiples crisis que afrontem com a societat i d'algunes respostes que caldria-les, especialment en la vista posada a les noves generacions. Us deixem un fragment del text.

Jordi Marín (Ares del Maestrat, 1974), autor, analista i professor d’educació secundària, en el seu llibre Educar per al col·lapse. Reflexions des de l’aula adverteix que cavalquem cap al col·lapse i ens proposa canvis en el sistema educatiu per a formar una ciutadania crítica i compromesa amb la transformació social i ecològica. 

Segons Marín, el model educatiu actual està dissenyat per a formar individus orientats a l’èxit individual i al creixement econòmic il·limitat, sense tindre en compte les conseqüències ambientals i socials d’aquest model. Així, defensa una educació orientada al desenvolupament d’habilitats i valors com l’empatia, la col·laboració, la solidaritat i la resiliència, que permeta enfrontar les crisis que s’acosten des de la perspectiva de la col·lectivitat.

El llibre aborda temes com el canvi climàtic, la crisi energètica, la pèrdua de biodiversitat i l’esgotament de recursos naturals, i mostra com aquests fenòmens afecten la nostra forma de vida i la nostra relació entre nosaltres i amb el planeta. Marín ofereix eines pràctiques per a incorporar la perspectiva del decreixement i la cooperació en l’educació, i proposa una sèrie de canvis en el sistema educatiu per a formar una ciutadania crítica i compromesa.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.

divendres, 7 d’abril del 2023

"Un indret antic i noble". Josep San Abdón parla de la "Guia sentimental del Maestrat" a Saó

El crític literari Josep San Abdón ha publicat a la revista Saó l'article "Un indret antic i noble" que ressenya la "Guia sentimental del Maestrat" d'Amàlia Roig. Us deixem un fragment.

Un indret antic i noble: d’aquesta manera qualifica Amàlia Roig la comarca del Maestrat, sobre la qual ha escrit recentment un llibre força interessant, Guia sentimental del Maestrat (Onada Edicions). Tot i ser la comarca més extensa del País Valencià, no se n’havia escrit fins ara cap guia.

L’obra és a la vegada descriptiva i reflexiva, té com a finalitat ser útil a tota classe de lectors, a aquells que simplement volen gaudir amb la lectura del llibre com a aquells que el poden tenir com a manual per viatjar i conèixer millor la comarca. La guia porta l’adjectiu sentimental perquè diu l’escriptora que «és un llibre d’autora, té voluntat d’estil i fa una mirada personal i una interpretació d’allò que veu». En efecte, Amàlia Roig fixa la seua mirada en els espais i en els temps que han passat pels llocs i les reflexions que se’n deriven. És una mirada al passat, però també al present.

L’autora, preguntant la gent, s’ha trobat que el Maestrat és un lloc bastant desconegut; n’hi ha qui li parla de Morella, que no és del Maestrat; del líder carlí, Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, que no va nàixer al Maestrat; o de l’oli, que és excel·lent, però tan bo com el de les comarques veïnes del Montsià o del Baix Ebre, a la veïna Catalunya. Per aclarir conceptes, en el primer capítol ens parla dels orígens del Maestrat històric.

Tot i això, en ser una guia sentimental, l’autora s’ha permès alguna llicència, com ara incloure quatre pobles dels Ports, comarca molt vinculada al Maestrat, perquè tots el que hi vivim sentim Morella com a lloc molt proper, hi hem viatjat moltes vegades i hem gaudit de la seua història, paisatge, festes o gastronomia. També inclou la Tinença de Benifassà, un espai natural d’extraordinària bellesa, que actualment es considera subcomarca del Baix Maestrat.

Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.


diumenge, 12 de febrer del 2023

"Paraules senzilles i tendres". La revista Caràcters parla de "Com t'ho podria dir?" de Clara Gil

L'escriptora Clara Gil torna a la literatura juvenil amb "Com t'ho podria dir?", un aplec de relats que parlen d'emocions i de temors, amb personatges que senten neguits enfront de petits reptes que els procura la vida. L'autora vila-realenca, a més, vincula cada conte a una cançó en català, que juga un paper en la història i que es pot escoltar fàcilment gràcies a un codi QR. 

De "Com t'ho podria dir?" també parla la crítica. Imma Monlleó ha publicat una ressenya a la revista literària Caràcters, de la Universitat de València. Reproduïm un fragment.


L’habilitat de teixir amb les paraules està tendrament ornamentada amb un fil guspirejant de música, que li dona alhora consistència i ales. Clara Gil aconsegueix endinsar-te des de la primera línia en cadascuna de les histories, amb «paraules senzilles i tendres», com la cançó de Serrat. I amb aquesta sentència ens hem atrevit a emular l’autora. Hem triat el fragment d’una cançó en la nostra llengua, per incloure-la en el text i que cobre vida literària, com Gil fa en cadascun dels seus contes.

Cada relat va enllaçat a una cançó que el lector es pot descarregar mitjançant un codi QR per llegir-lo mentre s’escolta de fons eixa melodia, o per fer-ho després de llegir-lo, prenent-li així un poc més de temps a la vida.

Llegir amb música de fons és un plaer multiplicat, però en aquest cas, no només és un acompanyament. L’autora assoleix la fita de fer que la música que tria siga un personatge més, si més no, un element clau de la història.

Usa les cançons de diverses formes: com a part d’un diàleg, com un poema amb el que es pot jugar bescanviant-li paraules, com a un record, com una excusa per enllaçar diverses històries, per recordar grans erudits en la nostra llengua com Ausiàs March, per agullonar-nos posant-nos al davant temes tan compromesos com l’assetjament. També veiem en la seua escriptura que de tant en tant aguaiten lliçons per a viure: «Que l’aire es torna vent, vent que mou el temps, temps que passa ràpid i fa empentes al present…».

Podeu llegir la crítica sencera tot clicant ací.

divendres, 10 de febrer del 2023

Josep Maria Franquet i "Ramon l'immortal", al Més 324 de TV3

L'escriptor i professor tortosí Josep Maria Franquet acaba de publicar la novel·la "Ramon l'immortal", una història humanista i d'amor al coneixement protagonitzada pel Ramon Berenguer, un jove poeta reflexiu i introspectiu que fuig a la muntanya per tal d'assolir la immortalitat. Amb motiu d'aquesta novetat literària, Franquet ha estat entrevistat al programa Més 324 que dirigeix Xavier Graset a Televisió de Catalunya.

divendres, 27 de gener del 2023

"Jordi Marín: 'Contra el col·lapse, no hi ha cap més opció que decréixer, i aquest verb és un tabú'". Esperança Camps entrevista a Vilaweb a l'autor de "Educar per al col·lapse"

La periodista Esperança Camps ha publicat a Vilaweb una extensa entrevista a Jordi Marín, professor i autor de l'assaig "Educar per al col·lapse", en el qual el maestratenc desenvolupa la situació de crisis superposades a les quals s'enfronta la societat actual: la climàtica, l'energètica, la digital, la social o l'alimentària, i proposa actuacions a prendre des de l'àmbit de l'educació en un sentit ample: a les aules, però també a les llars. Us deixem un fragment de la conversa.

Educar per al col·lapse. Reflexions des de l’aula (Onada Edicions, 2022) és un llibre del professor de secundària Jordi Marín i Monfort. Diu l’autor que és un llibre optimista, tot i el títol i que bona part de les pàgines les ompli descrivint les crisis que han forjat la tempesta perfecta per on transitem. De la tempesta al col·lapse hi ha un espai molt curt i estret que és, segons Marín, el que s’ha d’aprofitar per a capgirar tot allò que es puga, per a repensar el futur. Per a decréixer, que diu que és el verb tabú i, sobretot, per a demanar perdó a les generacions més joves. Perdó per haver crescut d’una manera tan descontrolada i haver originat un excés de recursos insostenible.

A banda “decreixement”, el mot que més pronuncia Marín durant aquesta entrevista és “inviable”. La vam fer telèfon dilluns, el dia que començava l’onada de fred. A Cinctorres, als Ports, encara no havia començat a nevar i a la redacció de VilaWeb a València se n’anà la llum una estona. Una pregunta que Jordi Marín fa als seus alumnes és: “Què passarà si un dia se’n va la llum i ja no torna?”

A la conversa que hem tingut abans de començar l’entrevista hem parlat de l’oratge, del canvi en el règim de pluges, de la manca de fred… Encara hi ha gent que diu que això és normal i que sempre ha passat?

Encara hi ha negacionisme climàtic. Però cada vegada menys. A Mesura que passa el temps, les evidències són més flagrants.

La portada del vostre llibre té en lletres ben grosses el verb “educar”. A les aules, la gent jove ja és més conscient que els majors? 

A vegades perdem de vista que l’alumnat que ara fa segon de batxillerat va nàixer l’any 2005. Quan ells van nàixer, ja hi havia tot el peix venut quant a canvi climàtic. La seua memòria de fa deu o dotze anys ja és el que tenim ara. I ells et diuen: “Sempre ha fet calor.” O quan fa una mica de fred a l’hivern, els sembla que fa moltíssim de fred, i això no hauria de ser normal. Però quan els dónes una mica de perspectiva s’adonen que això no va bé i estan oberts al debat. Potser és a la nostra generació que ens costa una mica més.

S’explica bé, a les escoles, l’emergència climàtica? 

[Riu.] És complicat i no puc parlar per tothom. Crec que falta una mica de consciència. Sí que es parla del canvi climàtic, però això no s’acompanya d’una acció coherent. Per exemple, celebrem el Dia de la Terra, el Dia del Clima, totes aquestes coses de fer bonic, però, per exemple, quan s’ha de programar el viatge de final de curs no hi ha un criteri climàtic a l’hora de decidir on anem. Si s’ha d’agafar un avió per a viatjar a Itàlia, l’agafem. Tampoc no ens plantegem de reduir la nostra empremta ecològica a l’hora de fe el viatge. O, per exemple, no abaixem un grau la calefacció del centre.

Aquest llibre, Educar per al col·lapse, és la descripció de tot de crisis que, juntes, ens duen al col·lapse. Sense remei. 

A mi m’interessa el verb “educar”, per això apareix en tipografia més grossa. Però a l’hora d’argumentar eixe col·lapse em vaig trobar obligat a descriure’n mínimament els motius. I això és la superposició d’una colla de crisis que ocorren de manera simultània i que es retroalimenten. Són els símptomes de la fallida d’un sistema econòmic que és devorador de recursos i que ens ha dut on ens ha dut. Devorador de recursos i generador de residus. I una part d’aquests residus, en forma de CO₂ o de gasos d’efecte hivernacle són els que originen el canvi climàtic Tot això ens duu a una situació de col·lapse. Estem consumint tot de recursos energètics i materials que el planeta no és capaç de subministrar eternament. I, encara que en fos capaç, hauríem de gestionar-ne els residus.

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.