Apunta't al Club Lector

divendres, 18 de gener de 2019

Entrevista a Josep San Abdón pel dietari "Els dies gloriosos"














"Els dies gloriosos" és el nou llibre de Josep San Abdón, un dietari que recupera la premsa setmanal de l’actualitat cultural des de finals de març del 2001 fins al 31 de desembre del 2016.
Josep San Abdón, nascut a Benicarló, és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València i ha estat professor de Llengua i Literatura a l’ensenyament secundari. Mai no ha parat d’escriure i reflexionar sobre la cultura dels nostres dies i així ho demostra la seva obra literària.



A qui s’adreça el llibre?

El llibre no s’adreça a cap tipus de lector en especial. Ara bé, parla sobretot de cine, de música i de llibres. També hi ha altres reflexions sobre diversos temes, política, educació, exposicions... Per tant interessarà sobretot a qui estiga interessat per aquestes qüestions.



Quins criteris has seguit a l’hora de seleccionar els articles per al dietari?


El llibre és una selecció del que he anat publicat en el setmanari La Veu de Benicarló des de l’any 2001. El criteri, a l’hora de fer la selecció, ha estat triar aquells articles que amb el pas dels anys he pensat que encara podien tenir un valor per als lectors. He deixat de banda aquells que corresponien a temes molts relacionats amb l’actualitat del moment, però de poc interés una vegada passat el temps.



El llibre aborda diferents disciplines de gran interés cultural. Sempre t’has sentit atret per la cultura en totes les seues formes?


Sí, sempre m’he sentit atret per la cultura, sobretot per la literatura. M’agrada molt llegir i poder difondre les meues opinions sobre els llibres. Això fa més de quaranta anys que ho faig. També m’agrada molt escriure, encara que per qüestions laborals no li he dedicat, fins ara, el temps que era volgut. El cine i el teatre són les altres dues passions culturals. També m’interessen molt la música i la pintura, però per a mi són dues arts més complexes on de vegades em costa més entrar.



Si hagueres d’elegir un article entre tots els que conté el dietari, quin elegiries?


Em resulta difícil contestar aquesta pregunta, però una cosa que et podria dir és que m’ha agradat escriure sobre moltes pel·lícules antigues. Dissortadament moltes només les he pogut vore per televisió o en vídeo, crec que el lloc per a vore cine, són les sales de cinema. I així com en tots els pobles hi acostuma a haver una biblioteca més o menys ben assortida, vore pel·lícules antigues en un cinema només es pot fer en ciutats com Barcelona, Madrid o València a través de la Filmoteca. És una desgràcia que això no arribe als pobles.

Però si m’obligues a elegir un article, triaria el del 3 de gener de 2003, on ja advertia de l’aparició dels anomenats partits populistes.



El llibre recull l’actualitat cultural al llarg de quinze anys. Ha canviat molt la manera de produir i difondre cultura?


El canvi més important ha estat la generalització de l’ús d’Internet i la cultura de que tot ha de ser gratuït. Això ha afectat sobretot la premsa, que encara està buscant ressituar-se davant la nova situació, i el món de la música, on els músics deixen de guanyar molts diners a causa de la pirateria. D’altra banda, les grans plataformes televisives tipus Netflix estan allunyant la gent de les sales de cine, tot i que per als professionals els deu d’anar bé perquè contínuament estan fent-se noves sèries i pel·lícules, encara que correm el perill que aquestes grans corporacions tinguen el monopoli de la producció cultural. Tot i que sempre hi haurà gent que anirà produint productes culturals de tot tipus al marge del sistema.

dijous, 10 de gener de 2019

"Saber identificar i comunicar les emocions des de ben petits ens ajuda a conèixer-nos i a ubicar-nos en aquest món"

El nou llibre de Laia Carrera (Barcelona, 1982), "Quan arriba la por", proposa tractar el sentiment de la por des de ben petits. El llibre ha estat premiat en la tercera edició dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló, amb la categoria d'Àlbum Infantil Il·lustrat.

A continuació, Laia ens parla sobre la literatura infantil, la il·lustració i la importància d'aquestes dues per a contribuir de manera directa en la formació de les noves generacions.



Per què penses que hem de llegir la teva obra?


Considero interessant i, en molts casos necessari, llegir qualsevol obra que ens faciliti i ens ajudi a ser una mica més conscients de qui som i què sentim, un terreny al qual potser no se li dedica gaire atenció actualment. Proporcionar més espai a aquestes qüestions potser ens fa adonar-nos que hi ha, entre nosaltres, moltes més coses que ens uneixen que no pas que ens separen.



Esperaves que tingués tant d’èxit la teva obra i guanyares el Premi Internacional d’Àlbum Il·lustrat?

Sincerament, no. Des d’un principi he sabut que “Quan arriba la por” no era una obra gaire atractiva comercialment parlant. La temàtica de l’àlbum, l’escassetat en la gamma de colors, la tècnica emprada i la senzillesa del text no encaixen en el que molts esperen d’un conte per a infants. No obstant, a mi em resultava molt atractiu i coherent realitzar-lo d’aquesta manera i amb tots aquests elements aparentment dissonants. Ha estat una grata sorpresa que el jurat es decantés per la meva obra i em sento molt agraïda per aquest reconeixement.


El teu llibre parla sobre un sentiment molt comú i necessari com és la por. Creus que és important parlar obertament d’aquest sentiment des de ben petits?


Crec que és important, primer de tot, identificar qualsevol tipus d’emoció. El sol fet de saber-la identificar ja ens permet observar-la d’una forma diferent, més assossegada i més integradora. Saber identificar i comunicar les emocions des de ben petits ens ajuda a conèixer-nos i a ubicar-nos en aquest món. I com que tots i totes estem fets més o menys de la mateixa pasta, ràpidament ens n’adonem que el trajecte i les conseqü.ncies de qualsevol emoció són, generalment, universals i atemporals i tots i totes n’estem exposats. 

D’alguna manera aquest descobriment ens ajuda a transitar les emocions amb molta més acceptació i sense desbordar-nos. Almenys a mi, saber que, en el fons la meva por és també la teva por i viceversa, em fa sentir més acompanyada i protegida, a la vegada que em permet relativitzar i copsar els aprenentatges amb més serenor. De fet, el missatge últim del conte no és un altre que “fixa’t, tots i totes avancem per la vida amb un munt d’emocions i tots i totes les experienciem de la millor forma que sabem. Així que, no estàs sol en aquest viatge!” 


És un llibre guardonat en la categoria d’Àlbum Infantil Il·lustrat. A banda de tractar-se d’un llibre adreçat a un públic infantil, és també un llibre adreçat a un públic adult?


Sí. “Quan arriba la por”, així com totes les meves obres estan adreçades a tots els públics. Sempre he tingut reticències en estipular franges d’edats en l’art i la creativitat i, de fet, em costaria horrors haver de pensar en aquest factor quan creo. Els més menuts comprenen molt més dels que ens pensem i sovint d’una forma molt més orgànica on integren imatge, paraula, colors i detalls que als adults ens passen desapercebuts. I de la mateixa manera, molts adults necessitem retornar al llenguatge visual “infantil” per a reconnectar amb quelcom perdut mentre creixiem. 
En tot cas, “Quan arriba la por” és apte per a tots els públics ja sigui per a la seva lectura textual o per una altra més simbòlica i metafòrica. 


Pel que respecta al món dels adults. Penses que es parla suficient sobre aquests tipus de sentiments que passen un poc desapercebuts en el dia a dia? 


Els adults ens compliquem la vida d’una forma innecessària a conseqüència de tot un seguit de creences que tenim gravades a foc a la nostra pell. I el terreny emocional és un dels que en surt més mal parat. No ens comuniquem , no expressem el que sentim, ens fem els valents, projectem el que ens agradaria ser però que no som i no ens sabem mirar als ulls, reconèixer-nos i acompanyar-nos amb la mà al cor.

Anem per la vida amb presses, viatgem, coneixem món però no ens coneixem a nosaltres mateixos ni a les nostres emocions. Ens avergonyim de sentir por, culpa, ràbia, enuig... i com que no ens mostrem tal i com som ni expressem aquests sentiments, ens sentim uns monstres o uns bitxos “raros” per experimentar-los. Tot és més senzill, simplifiquem: aturem-nos, observem-nos, identifiquem emocions, experimentem-les, expressem-les i ajudem-nos els uns als altres. 


Quina tècnica utilitzes per a elaborar les il·lustracions? 


Les il·lustracions de “Quan arriba la por” estan fetes amb una tècnica que ni jo mateixa coneixia abans de començar el llibre: la transferència. Abans de trobar aquesta tècnica vaig provar-ne moltes d’altres amb les que ja estava acostumada a treballar però no m’encaixaven ja que no m’interessava fer una altre treball des del control i la formalitat. 

Així que vaig començar a experimentar, amb por però des d’una coherència més integral. Vaig començar a provar la transferència, sense saber que tenia aquest nom. No controlava el resultat final, havia de donar un espai a l’atzar i havia d’aprendre a apreciar la “brutícia” màgica que obtenia amb aquesta tècnica i aquest traç tant imprecís que sovint sembla executat per un nen petit. Tots aquests factors que al principi em esultaven tan incòmodes, es van convertir en el llenguatge visual ideal per aquesta obra i puc dir que, superada la por, vaig poder-la gaudir molt. Haig de dir que ni tan sols sé si aquesta tècnica es realitza de la manera que jo l’he aplicat i demano disculpes anticipades a tots aquells il·lustradors que dominin aquesta tècnica ja que, en el meu cas, tot ha sortit fruit de l’experimentació. 

A part de la transferència, també utilitzo collage amb la cinta de pintor i tinta xinesa per a plasmar el monstre de la por. 


Has abastat disciplines molt diverses pel que respecta a la teva formació: art, música i educació. Ha estat decisiu tindre aquesta base cultural per a produir aquest llibre? 


Tinc la gran sort i a la vegada la gran responsabilitat de tenir tres vocacions i d’haver pogut treballar i gaudir de les tres. En el fons, les tres professions tenen en comú el compromís i la creativitat. Els anys que he treballat d’educadora social han configurat el que sóc ara pel que fa als meus principis, els meus valors, la meva implicació social i la meva mirada crítica. 

Per una altra banda, la música m’ha aportat disciplina i rigorositat mentre l’estudiava i molta felicitat i alegria mentre la creava i feia projectes i concerts amb els meus companys. Per mi, el motor que m’empeny a contribuir per a fer del món un lloc millor i més just mitjançant l’educació, el que em mou a composar cançons i el que em permet explicar històries que considero importants mitjançant els contes, és el mateix, simplement que es manifesta de formes diferents. Sóc molt afortunada. La il·lustració és el canal d’expressió amb el qual ara em sento més còmode i feliç per expressar-me. 


Recentment s’han publicat altres llibres infantils que també tracten les emocions per als més petits. Creus que està havent-hi un “boom” o que, al contrari, encara queda molt de treball a fer? 


La meva opinió és que queda molt treball per fer si realment volem abordar aquest tema des de la profunditat i la importància que hauria de tenir. Hauria de ser un treball prioritari i obligatori des de moltes institucions ja que els il·lustradors tan sols configurem una petita part molt sovint ignorada. M’alegra saber que algunes obres fabuloses de companys i companyes de professió que tracten temes relacionats amb les emocions han tingut el reconeixement que es mereixen, però m’alegra molt més saber que aquestes obres estan sent utilitzades per pares i mares, escoles, centres de menors,... i poden contribuir a una millor gestió emocional d’infants i adults. 

També és cert que, com també està passant amb el tema de gènere i feminisme, existeix molt d’oportunisme i qualsevol se suma al carro de fer contes sobre emocions sense tenir un mínim de noció sobre el tema o, si més no sense el compromís necessari, simplement generant productes amb moralines atraients i superficials. Però això no és nou, la societat acostuma a bellugar-se per modes musicals, estètiques, etc i la il·lustració no està exempta d’aquestes modes. Jo confio molt en els lectors i el seu criteri d’elecció. 


Per què escrius literatura infantil? 


Fer contes em permet simplificar la vida i prioritzar allò que considero important. És un exercici brutal d’humilitat, senzillesa i sinceritat. Em connecta directament amb una part molt essencial meva que te moltes coses a dir i moltes ganes de compartir aquestes coses. Ara mateix no trobo una altra manera que em permeti expressar-me millor. La senzillesa de les imatges te un impacte sovint molt més gran que un discurs de 3 hores, per molt ben estructurat i argumentat que estigui. Si aquestes imatges estan acompanyades d’un bon text (al meu parer com més concís millor) i entre aquets dos elements es genera un tercer espai on el lector pot imaginar, crear i ser, esdevé la màgia dels conte! 

Per una altra banda, apostar per la creació de literatura infantil de qualitat (tan editorials com il·lustradors i escriptors) és contribuir de forma directa en la formació de les noves generacions o el “despertar” de la generació adulta. És tan necessari que, personalment, com a artista, no puc ni vull desvincular-me d’aquesta responsabilitat.


Estàs treballant en l'actualitat en altres projectes?


Sí. A banda de treballar en altres projectes editorials on se m'encarreguen les il·lustracions i altres projectes puntuals, estic fent un nou àlbum que espero que pugui veure la llum aviat. Tracta de tot aquest soroll intern que ens corca el cervell i no ens permet escoltar el silenci, un soroll que tots i totes coneixem però que sovint el tenim tan integrat que ni ens n'adonem que ens fa la guitza constantment. Espero que surti un álbum ben bonic i que pugui remoure una miqueta a les persones.