El crític literari Adrià Arboix ha ressenyat a la revista digital Emporion la narrativa de Fèlix Edo "Lluny de qualsevol altre lloc". Us en deixem un fragment de l'article.
Fèlix Edo Tena (Vilafranca, Alt Maestrat, 1981) és escriptor i professor de literatura en un institut públic. Col·labora habitualment a les revistes Serra d’Or, Debats, Núvol i la Llança.
L’escriptor dedica la seva darrera novel·la Lluny de qualsevol altre lloc als seus fills amb una dedicatòria on textualment hi llegim: “perquè encara tingueu l’oportunitat de conèixer literalment, un altre món”.
El protagonista que es diu Joan, és un professor que ha tallat amb els seus vincles familiars i decideix abandonar-ho tot i tornar sol, al vell mas de la família, aïllat i llunyà, i des de fa molts anys tancat enmig de les muntanyes. Fa el viatge a peu des de la ciutat i com un explorador va explicant tot el que veu i experimenta al seu pas en aquest itinerari.
La narració, amb una prosa tensa i segura, comença, doncs, en el món urbà post-industrial contemporani i fa una clara reivindicació de certs valors perduts en el temps i és una clara reflexió, tal com ho diu l’escriptor Martí Domínguez, “de la rapacitat humana, de l’allau de vulgaritat i cobdícia que caracteritzen aquests temps, de com tot (o quasi tot) es prostitueix sota l’única regla que mana, la de la llei de l’oferta i la demanda”.
Ambientada als voltants de Castelló de la Plana, i referenciant indrets com el poblet de Vilafranca, el llom del Penyagolosa, o el riu Montlleó, s’hi descriu un univers pervers on la desfeta i la cobdícia suren en la ciutat, absorbida per la trama omnívora de l’especulació constructiva i com el món rural se l’està matant per totes bandes. L’horta s’hi dibuixa arrabassada, els vells horts asfaltats amb urbanitzacions vulgars i horribles, amb grans polígons industrials i grans superfícies comercials. I també hi creixen com bolets les cases unifamiliars, totes amb un jardinet ridícul, amb una palmera tropical i gespa artificial. Perquè “Ara este país s’ha convertit en un negoci. Tots volen vendre’s la terra, construir-hi i fer-se rics”. Els diners sempre han marcat el rumb del món, però potser mai com ara, diu Domínguez. I la verdura que consumeix la gran ciutat arriba paradoxalment de centenars o milers de quilòmetres a conseqüència de la globalització.
L’autor retrata, de manera agra i directa, pobles com el nucli antic de Vilafranca que resta com un eixam de cases buides pel progressiu despoblament dels habitatges del centre i del nucli antic. Amb un paisatge abandonat amb restes de corrals, de molins, de cases de pastor i de masos sencers que ningú més no ocupa i on moltes bestioles van a extingir-se per culpa de la falta d’aigua i per l’efecte devastador dels pesticides.
Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.
