Una nota de premsa em fa saber que Manel Joan Arinyó ha guanyat el quinzé premi Enric Valor de Novel·la amb l’obra L’atzucac del perdedor.
Com ja va entrant en edat, Arinyó sembla que comença a sentir-se
nostàlgic i té necessitat d’escriure les memòries. El relat conta les
seues aventures com autor des del 1988 fins al 2008. Com que el llibre
promet, perquè està ple d’anècdotes sucoses d’altres escriptors i d’ell
mateix, l’espere amb impaciència. El que no sabia, però, és que aquest
llibre tenia una primera part: Fem un trio. El fascinant món de la ploma,
que també va guanyar un premi, en aquest cas el de narrativa de la
Ciutat de Sagunt i que ara ha vist la llum (Onada Edicions).
Manel és
molt amable i me’l porta a la faena. El llig en una vesprada gaudint,
sobretot, de les vivències compartides amb altres escriptors de la
nostra literatura. M’agrada la perspectiva, el punt de vista de
l’escriptor que és diu el més alt del que ell anomena la gloriosa
Generació del Metre seixanta. Ja sabeu: Baulenas, Cucarella, Torrent, Hernández Chulvi, Vicent Borràs...
Jo, que també sóc baixet no me’n vull riure, perquè com diu Arinyó el
món no es veu igual des d’un metre i mig que des de més amunt. Malgrat
la seua poca alçada
Arinyó conta que el 3 de gener de 1980 va complir la
tasca que li havien encomanat de fer de guardaespatles de Joan Fuster. A Cullera s’inaugurava la llibreria Tres en ratlla i Fuster havia d’assistir-hi. Els encarregats d’anar-lo a buscar van ser Joan Bolufer,
que conduïa, i Joan Arinyó, que actuava de segurata. Sembla que el
mantenidor, amb un discurs marxista-leninista-estalinista, va proclamar
gairebé —ai! Rus— la III República. En tornar a Sueca, Fuster s’estava
pixant, però Arinyó es va oposar a parar perquè estava segur que un
cotxe els seguia. La mania persecutòria no impedí que arribaren a Sueca
sense rastre dels perseguidors. Per guanyar temps, Fuster, que no es
podia aguantar, va obrir la porta del cotxe abans que s’aturara. I quan
parà de tot, baixà ràpidament. Arinyó, no volia quedar-se ressagat i
intentà baixar també, però es va dur una portada en tot el nas. Va haver
de recórrer a urgències, però no va poder evitar de gaudir per a la
posteritat d’una “nàpia acarxofada i més torta que un ganxo”.
(LEVANTE 24 d'abril de 2010)
Voro Vendrell
http://columnadepaper.blogspot.com/2010/04/fem-un-trio.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada