La memòria com a retrat d’un temps i d’una societat

L'Informatiu

Per Manel Alonso i Català
En aquest país sense memòria, en el qual des d’algunes instàncies se’ns diu que el passat està millor oblidat en un racó de les golfes, perquè obrir el bagul en què es guarda potser seria com obrir la caixa de Pandora; en aquest país dels valencians que alguns afirmen que no existix i balafien moltes energies perquè així siga i on altres practiquen l’esport de fer el peix davant del televisor, i encara altres el de pescar amb la canya de la fal·làcia i la demagògia en el banc de peixos desmemoriats i sense consciència de tindre un passat; en aquest país, dic, uns pocs encara practiquen (practiquem) la literatura anomenada de la memòria, i la veritat és que aquesta pràctica en el nostre país ha donat i dóna de tant en tant petites joies a la impremta, com ara Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, o Àmbit perdurable, de Rafael Ventura-Melià, per citar-ne només un parell de títols que a mi em van sobtar quan vaig llegir-los.

Quan ens posem a recordar –i ho dic citant paraules del poeta saguntí Rafael Català, que acaba d’editar el llibre de poesia Memòria endins, en el qual reflexiona profundament sobre el tema- «sabem que hem transitat per la vida» ... «i en evocar noms i presències la veu del somni tensa la corda del desig que venç la realitat»– o, dit d’una altra manera, quan evoquem la vida, per molt fidels que intentem ser-hi, el resultat sempre és fal·laç, ja que no és sinó una recreació subjectiva d’aquella realitat que vam viure. Així i tot, els llibres de memòries, en la majoria dels casos, són un retrat magnífic i en primera persona d’un temps i d’una societat.

Un dels escriptors valencians més prolífics en aquest camp, i també en altres, és el cullerot Manel Joan i Arinyó, qui en una primera trilogia ens va parlar de la seua infantesa: Com la flor blanca, Les nits perfumades i Na desconeguda, per a després continuar amb la recreació del seu passat més pròxim: la seua trajectòria com a escriptor amb obres com ara Fem un trio, El fascinant món de la ploma i L’atzucac del perdedor.

Arinyó, encara que tendix a retratar-se com si ell mateix fóra un personatge d’algunes de les seues novel·les, i també a narrar amb eixe to que l’acosta a la caricatura amb una atmosfera exagerada quan no depravada, aconseguix amb una gran definició plasmar una fotografia de com ha anat fent –perquè no es pot dir viure ni tan sols sobreviure– un individu que amb molta tenacitat s’ha entestat a voler ser escriptor en la llengua del país, un país on els índexs de lectura estan per terra, on les polítiques de promoció de la lectura i de promoció i ús social de la llengua pròpia són ridícules, i on s’han anat creant, a mesura que aquest autor i altres de la seua generació maduraven, una petita indústria editorial plena de mancances que els impossibilita arribar al gran públic.

D’alguna manera, l’atzucac del qual parla el títol del seu darrer llibre és aquest país i els perdedors són tots els que s’encaparren a buscar la bellesa a través de la paraula escrita. I així estem amb ja unes quantes generacions de lletraferits valencians, alguns dels quals són homologables als escriptors de qualsevol literatura, i que són sacrificats a una comunitat cultural –no sé si conscient d’això o no– que és feliç sense memòria.