'El rastre dels dies' de Josep Igual

Enric Balaguer en el seu bloc A tall d'invocació en fa una anàlisi.

Sota el format de dietari no deixen d'aparèixer obres ben innovadores que són tota una sorpresa. Parle, ara, del cas de Josep Igual i el seu El rastre dels dies, publicat el 2004 (Onada edicions, Benicarló) i que m'ha arribat a les mans de manera fortuïta. Tot un goig, la seua lectura. Es tracta d'un dietari sense dates, format per anotacions breus que semblen pensaments agafats al vol. Poden ser imatges reveladores, anècdotes amb ingredients humorístics, pensaments esbossats, minirelats significatius...
Formen una caravana d'idees singulars i divertides. Sempre brillants. I ací tenim un punt a criticar: de vegades cansa tant brillantor perquè crea unes expectatives ansioses, un exercici desafiant, amb un balafiament d'enginy constant. Aquesta proposta cansa (lavorare estanca, que deia Pavese) perquè sovint no hi ha preàmbul, els textos són només els resultats concisos del pensament. Massa molles de pa, sense crosta, ni cantons. No obstant això, cal reconèixer la força d'alguns pensaments, l'espurneig temàticament variat, l'escletxament de tòpics. I l'amenitat, l'humor, la inventiva incansable... (n'hi ha més)

Els textos estan impregnats de molta opinió literària i de moltes al·lusions --algunes desaforades-- al sexe. Una de les màximes singularitats prové de l'origen geogràfic de l'autor: una comarca a mig camí de Catalunya i el País Valencià, amb les conseqüències que té això per a la llengua, la recepció cultural, els contactes personals...

Una petita antologia:

+ Difícil de trobar en la vida de cada dia un pensament que no siga sospitós d'estar contaminat pels paranys televisius.

+ Soldados de Salaminade Javier Cercas, m'ha reconciliat amb la novel·la; entre altres coses, suposo, perquè no ho és del tot.

+ ...Conec els meus límits: només sóc un contador d'històries modest en una literatura acorralada, amb els canals d'expansió gairebé desactivats i una llengua assetjada per poderosos enemics externs i interns.

+ Tenia una núvia tan pulcra que cada cop que li entraven ganes de pixar l'havia de tornar a sa casa. Avui, que li han receptat diürètics, l'han recordada.

+ Una mentida televisiva, repetida molts cops, en forma d'anunci, per exemple, esdevé un costum que aboleix la intel·ligència còsmica en un singlot o infart bestialista.

+ Metrònom
Solfejava una partitura de l'examen amb el meu membre a la mà. Ara, m'han dit que viu a Girona amb un percussionista afrocubà.

+ He acudit a una manifestació on el que resta de consciència de classe es podia encabir a dins un monovolum.

+ I, a tocant de la mort, com quasi sempre, si m'hi fixo, l'erotisme regalat: el tanga platejat de la jove venedora de souvenirs que s'ajup a mostrar les peces a uns turistes alemanys passats de vinassa.

+ Em fumo uns cigarrets de marihuana que m'han regalat els penúltims subversius que m'han acollit sense fer-me gaires preguntes. La força sedant de l'herba és innegable, ho ablana tot, li trau ferro a les cabòires fins propiciar veure-les com la ridiculesa que són. L'herba allargassa el temps, esborra ansietats i minimitza l'ego...