Apunta't al Club Lector

dilluns, 13 de juliol de 2015

"El meu interès estava en com arribar a qualsevol lector tot i que mai hagués estat al Maestrat". Parlem amb Joan Besalduch, autor de "Dotze campanades"

Pic a pic, Joan Besalduch ens retorna dècades enrere a "Dotze campanades", la novel·la que va estrenar la passada primavera. A partir dels seus records, l'autor de Sant Mateu exposa el paisatge humà i social que va marcar a tota una generació que encara pateix les ferides de la Guerra Civil espanyola. Parlem amb l'autor.

Què us va dur a escriure aquesta novel·la?
Fa cinc o sis anys vaig llegir el llibre de l’escriptor francés Pierre Bergounioux "Un poco de azul en el paisaje" que parlava de la seua infància a la regió francesa de la Haute-Corrèze. Tot i que jo mai havia estat en eixa regió, aquella narració escrita en una prosa molt expressiva i molt treballada estilísticament m’agradava tant que interiorment vaig pensar: “tan de bo pogués escriure d’aquesta manera del meu poble i del Maestrat”. Evidentment de seguida ho vaig descartar perquè era una idea impossible de realitzar. Però fa un parell d’anys vaig voler intentar-ho i finalment el resultat ha estat la narració de les “Dotze campanades”.

Què hi trobarà el lector en “Dotze campanades”?
Bé, aquesta és una pregunta interessant perquè per a mi el lector té un paper principal en la narració. En diferents ocasions em dirigeixo a ell com a interlocutor buscant la seua complicitat. De fet l’última frase del llibre és una interpel·lació directa al lector. Mentre escrivia era conscient de que era fàcil dirigir-me a un lector local. Però el meu interès estava en com arribar a qualsevol lector tot i que mai hagués estat al Maestrat, tal com em va passar a mi amb el llibre de Bergounioux. 

Sent jo mateix un autor desconegut, vaig tindre ben clar que literàriament el llibre tenia que estar molt ben escrit i que tenia que defensar-se per sí mateix, especialment si es tracta d’un llibre que busca impactar a través dels sentiments i de reflexions que són universals. Per això la narració té una gran càrrega emocional. Així s’esdevé amb els temes de la infància, l’amistat, la indefensió davant la mort, la reflexió sobre la naturalesa i el paisatge, la vulnerabilitat de les dones en l’aïllament dels pobles o víctimes de la guerra, la precarietat dels emigrants, el compromís amb la pròpia llengua. Aquests són espais en que tots ens sentim representats.

Hi havia la necessitat de recopilar la memòria recent del poble?
Home, crec que sí. Però aquesta recopilació no és a la manera d’un historiador, en el meu cas la memòria sempre està passada pel sedàs de la literatura. El cert és que per mi era una veritable necessitat començar la narració amb la memòria històrica del poble. Al poble ha estat de sempre un tema tabú parlar dels perdedors de la guerra civil i de la postguerra. Les guerres, especialment les civils, no s’acaben amb la proclamació de la victòria dels uns i de la derrota dels altres. Els que van guanyar van treure pit durant 40 anys, van tindre privilegis, i els noms dels seus morts van aparèixer en plaques de marbre. Les famílies dels perdedors es van quedar, silenciades i ignorades, amb una mà davant i una altra darrere, els homes desapareguts, morts, o a la presó, les dones tenien que recomençar soles amb els xiquets. Si s’esborra la memòria, les generacions posteriors quedaran orfes. 

Un dels problemes de la nostra generació és que els grans –segurament per protegir-nos- no ens van explicar el que va passar. I per tant nosaltres estàvem abocats a la ignorància, la confusió i l’error, a prendre decisions equivocades. Hem de reconèixer que varem ser una generació amnèsica. Amb una amnèsia induïda pel règim franquista en tots els que van néixer abans de la mort del Dictador, abans del 1975. I una societat amnèsica és fàcilment manipulable. Això és el que no volem per als nostres fills que han nascut en temps democràtics. Per això hem de donar veu al silenci de les víctimes si volem que el futur sigui millor que el passat i que els errors no es tornin a repetir. Contra el silenci del poder i de l’oblit els escriptors hem de fer servir el contrapoder de la paraula. Com diu l’escriptor italià Erri de Luca, per alguns de nosaltres, més que un dret es tracta d’un deure.

Com veu el panorama del llibre valencià i en valencià?
Fa poc mesos, vaig llegir que l’Associació d’Editors del País Valencià i el Gremi de Llibreters, situa a la Comunitat Valenciana en el lloc dècim en lectors de llibres per darrere de Madrid, Cantabria, País Vasc, Aragó, Navarra, Catalunya, La Rioja, les Illes i Canaries, en aquest mateix ordre. També altres fonts senyalen que estem a la cua de les comunitats de llibres comprats en la llengua pròpia (2%), darrere dels catalans (28%), dels habitants de les Illes (12’4%), dels bascos (5’1%), dels gallecs (4’9%), i dels navarresos (2’1%). Però tot i aquestes dates descoratjadores, que poc a poc hem de millorar, i tot i els entrebancs que ens ha posat el partit nacionalista espanyol per antonomàsia que ha governat la Comunitat Valenciana amb majoria absoluta fins ara mateix, no puc deixar de veure el futur amb esperança, perquè tinc la seguretat que aquells que estem compromesos amb la nostra llengua i amb la nostra identitat “som més dels que ells volen i diuen”. 

En aquest sentit crec que és important que el territori compti amb una editorial que estimi i doni veu els escriptors de la terra i a les seues obres i que actuí amb força com un dinamitzador cultural. És cert que hi ha qui creu que si no publiques a les grans editorials no ets ningú. Però dono fe de que publicant en una editorial del teu territori sents un orgull íntim. Aquesta és la meua experiència personal.

La novel·la es basa en fets reals. Hi ha algunes pinzellades de ficció?
Evidentment. La prova és que ja a la primera campanada utilitzo la paràbola del fill pròdig que retorna a casa desprès de molts anys d’ignorar-la. Narro la meua infància, però amb plena consciència de que no la descric de forma realista, no la retrato tal com era llavors. Sinó vista des del present, quan ja he acumulat una cultura i una experiència d’home adult, quan he perdut aquella ingenuïtat i innocència. La memòria és una continua invenció. Per això, tot lo recordat és una ficció. O el que és el mateix, tal com ara es diu, una autoficció. 

Per un altre costat, i des del principi, el narrador és la meua pròpia consciència que és dirigeix a mi i em parla en segona persona. Aquest és un procediment literari que em permet distanciar-me de mi, veure’m com si fos un altre, amb uns altres ulls. Com si jo mateix no fos sinó un personatge de ficció. La consciència està connectada a l’ànima i descric l’ànima del meu poble, a través de la meua. No informo, ni faig una descripció exterior. Conto lo que passava dintre meu, cóm ho vivia i què significava. Així per exemple, em pregunto que representa per a mi la banda de música tocant a la plaça del poble. I dono una resposta a través de l’escriptura que no és una descripció, sinó que la arranco del meu interior. De cap manera es tracta d’una postal, o d’una descripció idíl·lica i de lloances del poble. El lector que vulgui trobar un llibre completament amable, ensucrat, no el trobarà. Eixe seria un llibre banal. L’autenticitat i la coherència han de ser característiques de l’escriptura.

Recordo que René Magritte dibuixa un pipa i a sota escriu “aixó no és una pipa”. És, ras i curt, un dibuix, no l’objecte de fumar en sí. També jo, amb aquests dispositius literaris, al lector li estic dient: “això no és la realitat, això és alguna cosa més fonda, és literatura”. Finalment m’agradaria dir que en les novel·les autobiogràfiques dels escriptors famosos importa el “qui”. Però en el meu cas, l’autor –un desconegut- no és important, o ho és en tant que es tracta d’una persona que va néixer i viure la infantesa al poble. Una infantesa amb unes circumstàncies, vivències, sentiments i emocions comuns als altres veïns.

A quin tipus de lector aniria adreçat el llibre?
Com a autor confio en tots els lectors. Però crec que agradarà especialment a aquells a qui els agrada sentir-se íntima i personalment interpel·lats i involucrats en el que estan llegint. 

Teniu cap altre projecte a la vista?
Ara mateix estic en espera. Per escriure, he de tenir alguna cosa que dir als lectors. I ho he de viure com una necessitat. Escriure per escriure, o per publicar “x” llibres no em serveix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada