dimarts, 10 de desembre de 2019

"Cada poema dona compte de la seua visió i vivència del món". Saó ressenya "Claror dels marges" de Manuel Bellver

L'escriptor Manel Rodríguez-Castelló ha publicat en Saó la ressenya "Només el rou matinal" al voltant del nou llibre de Manuel Bellver, "Claror dels marges", el poemari guanyador del Premi Vila de Puçol. L'article, líric i complet, posa de manifest la influència creuada de les dos disciplines artístiques que treballa el poeta saguntí: l'art plàstic i la poesia. Així, Rodríguez-Castelló obre tot exposant que "per a Bellver l'art o la poesia és un camí d'experiència i d'experimentació, una recerca constant, un dubte que encén la flama de la creació, mai una certesa indeleble, una porta tancada, una obra que s'emmiralla en la seua completesa, natura morta", la qual cosa comporta que "cada poema dona compte de la seua visió i vivència del món, és un organisme viu, obert, en perpetu moviment de quietud, en el trànsit d'un pensament que es dissol en el no-res per tornar a buscar el batec del sentit."

El crític s'hi fixa en tres motors de la literatura bellveriana: "home, llenguatge, natura", els quals "en el seu moviment d'expansió i retracció tendeix a fondre en una única realitat, en un tot harmònic". En "Claror dels marges", aquest conjunt aprofundeix des del propi títol en la coberta, on els marges, "les vores dels camins, espais limítrofs on de vegades ens menen les passes, foraviats d'altres centres, potser procurant el propi centre, el marge constituït com a centre del marge", mentre que la claror "ens obri la visió de les coses, una llum que també i sobretot il·lumina per dins, tot acceptant que dins i fora són convencions del llenguatge que ací no sempre funcionen".

El marge, el límit de les coses, allò que dona perfil al que és i on alhora allò que és deixa de ser-ho, on se situa la claror, el coneixement, la possibilitat de distinció dels matisos de la realitat. És quan es pot captar la claror dels marges que aquesta poesia de la meditació, aquest diàleg sostingut en soledat amb un mateix, sempre enmig de la natura essencial que som, pot fructificar, com en la bellíssima metàfora «exili d'espores» que tan bé pot resumir el sentit últim de la poesia de Manuel Bellver. 

Podeu llegir la ressenya de la revista Saó tot clicant ací.

Cap comentari:

Publica un comentari