L'escriptora Marta Tena torna aquesta primavera amb "Una lluna a la finestra", una nova novel·la que conjuga crim, secrets i memòria històrica, ambientada en la Tinença de Benifassà. Parlem amb l'autora de la Sénia sobre les claus d'aquesta narrativa.
D’on sorgeix el projecte de “Una lluna a la finestra”?
La idea surt arran de l'interès d'anar descobrint i de donar a conèixer la nostra història local i el nostre territori més enllà de les nostres comarques i, fins i tot, a lectors i lectores de la nostra zona que ho desconeixen perquè, sovint, ens hem preocupat més del que passa i ha passat a centenars o milers de quilòmetres i, en canvi, ignorem què van viure els nostres avis o rebesavis.
L’ambient de postguerra, els maquis…Què et duu a novel·lar la memòria històrica?
És molt important que no oblidem o que ignorem qui som i d'on venim. No solament per no cometre els mateixos errors, com se sol dir, sinó també perquè som qui som i com som perquè ens hem forjat per uns gens, amb una adaptació a l'entorn i als esdeveniments que ens han colpit. Però no he volgut que fos una novel·la històrica en estat pur sinó que ho he volgut vincular al nostre present per mostrar com el passat continua formant part de les nostres vides, que no podem fer com si no hagués succeït. Al menys una generació ho ha hagut de fer, com es veu a la novel·la, per por i/o per patiment. Ara és obligació de les noves generacions destapar allò que ha estat ocult durant dècades, per restaurar la dignitat dels que ho van patir i fer justícia encara que només sigui amb el nostre reconeixement i la nostra admiració.
Què t’ha inspirat per crear la protagonista, la Jana? Creus que el fet que siga una mossa d’esquadra reivindica el paper de la dona investigadora en la narrativa?
Tradicionalment, en la novel·la negra els protagonistes han estat homes, tot i que en els darrers anys podem trobar també figures femenines. Estem en una societat que la dona està demostrant que és tan vàlida o més que l'home. No m'ho vaig plantejar per fer-ne cap reivindicació, sinó que el personatge va sortir així, de forma natural.
El que sí que té en comú amb la major part dels investigadors d'aquest gènere és que és un personatge ferit, amb un trauma que li resulta impossible de superar, fins al punt de plantejar-li una crisi professional, però, quan una persona viu la seva feina amb vocació, és incapaç d'escapar i encara més si hi ha una implicació afectiva i familiar.
I com ha estat el treball en el gènere de la novel·la de crims i investigació?
Sempre que escrius hi ha una recerca: d'espais, de procediments en la forma d'actuar davant d'un fet, d'esdeveniments històrics... En aquest cas, s'ha afegit també la del comportament d'una policia que, a més a més, ha d'anar amb molta cura perquè està fora de la seva jurisdicció i el cos que sí que hi està no sembla molt disposat a col·laborar en la investigació.
No volia fer una novel·la de sang i fetge, per tant, m'he estalviat haver de cercar detalls sobre procediments d'autòpsia, per exemple. No era aquesta la finalitat. La investigació del crim ha estat el pretext per redescobrir la nostra gent, la nostra història i el nostre territori.
A què s’hi deu ambientar la novel·la en la Tinença de Benifassà? Consideres que el territori suposa un valor afegit a la història?
La idea inicial era centrar la trama al monestir de Benifassà. Vaig llegir els dos volums dels Annals (Onada edicions) per trobar alguna cosa que em portés a desenvolupar la trama. I sí que hi vaig trobar un detall que em va inspirar una part, un element que ajuda la Jana a arribar a fons a la causa del crim. A partir d'això, la resta de la trama havia d'estar lligada al territori més proper (La Pobla de Benifassà), però també he intentat anar una mica més enllà i recórrer llocs que estimo i que conec perquè hi he passat molt bons moments (La Sénia, el pantà, Vinaròs, Morella, Benicarló...).
Com has afrontat la novel·lització d’aquesta comarca amb una idiosincràsia tan forta?
Quan et poses a llegir bibliografia sobre la història de la Tinença, com els Annals, "El puño que golpeó el franquismo" o "Maquis i masovers" te n'adones del patiment dels seus habitants, que han hagut de lluitar contra unes condicions geogràfiques i climatològiques dures, però sobretot contra la crueltat de l'home contra l'home, especialment en les guerres carlistes i durant i després de la guerra civil. Trobar arguments per a una o moltes novel·les no és gens difícil amb tot això.
“Una lluna en la finestra” s’ha basat en episodis reals ocorreguts després de la Guerra Civil. Com ha estat el procés de documentació? Hi ha detalls que has descobert i que no hi apareixen en el llibre?
A part de la lectura de bibliografia especialitzada en aquesta època i en aquesta zona en concret, també he parlat amb persones que ho van viure en primera persona, quan eren un xiquets, i han callat durant anys per por i per no remoure el dolor. Hi ha hagut algunes dades que he considerat millor guardar.
Serà un relat singular o contemples més novel·les amb aquests personatges, principalment la Jana?
Inicialment, es va gestar com un relat singular, però una vegada acabat i tenint en compte que a la Jana li han agradat les nostres terres no descarto que es trobi en alguna situació més en què calgui treure la pols de la història, fins i tot a la més recent.
Malgrat la Covid-19, “Una lluna a la finestra” duu unes setmanes en els aparadors. Com ha estat la reacció dels primers lectors i lectores?
No hi ha virus que acabi amb l'escriptura ni amb la lectura. Ha estat més difícil contactar amb els lectors, però ho hem substituït per presentacions virtuals, anuncis a les xarxes... Ens ha faltat el contacte directe amb els lectors, escoltar les seves impressions, respondre a les seves preguntes... però tot arribarà, i amb més ganes!
Sí que hi ha lectores i lectors que m'han enviat els seus comentaris, en els quals coincideixin en què els enganxa molt la trama i la satisfacció que senten en retrobar-se amb la seua gent i els llocs tan coneguts i estimats.
Finalment, en qualitat d’autora arrelada al territori i on ambienta les seues obres, com valores el paper de la literatura ebrenca en l’actualitat?
Per sort, escriure no només m'ha ajudat a fer-me sentir millor amb mi mateixa deixant aflorar la meua creativitat, sinó que m'ha permès contactar amb moltes altres lletraferits que gaudeixen llegint i/o escrivint. Som molts els que hem fet de l'escriptura la nostra afició i, com que no hi ha competitivitat professional, gaudim compartim els nostres projectes i obres i ens admirem mútuament. A les Terres de l'Ebre i al Maestrat podem estar molt orgullós de l'activitat cultural que tenim i gaudim i que no hem d'envejar per a res a zones urbanes. Igual que defensem i promovem els productes de quilòmetre 0 també ho hem de fer amb la cultura i, concretament, la literatura, perquè tenim molt a dir i a gaudir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada