Aplecs, manifestacions, eleccions, música i Joan Fuster. En els convulsos anys del final del franquisme i de la Transició, l'objectiu de Manuel Linares captava l'ambient que es respirava a les comarques valencianes. Dècades després, el llibre "L'ull compromés" recupera una selecció d'aquesta memòria fotogràfica del país. Parlem amb els dos prologuistes de l'obra, Xavier Serra i Salvador Vendrell.
Com sorgeix el projecte de L’ull compromés?
Coneixíem des de feia anys el fabulós arxiu fotogràfic de Manuel Linares, perquè de tant en tant ell ens enviava alguna fotografia al mòbil. I no calia ser molt llest per adonar-se que eren molt sovint fotografies d’un enorme interès documental. Per exemple, les fotografies que havia fet en alguns dels Aplecs de la Joventut del País Valencià que tingueren lloc al llarg dels anys setanta o un reportatge completíssim sobre les primeres manifestacions de l’1 de maig. Eren fotos que et remetien a un món efervescent políticament. Un món molt atractiu.
Quin reflex del final de la dictadura i la Transició creieu que ofereix aquest llibre? Creieu que es pot parlar d’una “Transició valenciana” particular respecte la resta de l’Estat?
El final de la dictadura de Franco i l’estafa d’això que tots hem acceptat que s’anomene “Transició” –i que no va ser sinó perpetuació dels franquistes en el poder– va ser molt semblant arreu dels Països Catalans: els estudiants, i els joves en general, van protagonitzar el moviment de protesta. I això es veu clarament en les fotografies de l’època. Són els joves els qui porten les pancartes en les manifestacions o criden en els mítings. Al final, però, Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa i tots els franquistes que hi havia instal·lats en les diputacions, ajuntaments i en tota la resta d’organismes oficials van controlar la situació i ens van vendre la burra que anàvem a viure en una democràcia de veritat –perquè, recordem-ho, el franquisme també s’autodefinia com una “democràcia orgànica”. Si fa no fa, la mateixa estafa que encara continua vigent avui.
Com definiríeu el valor documental i artístic del treball de Manuel Linares?
En les seues fotografies aquestes dues vessants van estretament unides. O almenys per a nosaltres. Bona part del plaer estètic que ens produeix mirar-les i remirar-les és degut al valor que tenen com a document d’una època. I més concretament: com a document de la joventut nacionalista d’esquerres, que al País Valencià va ser l’única que va sortir al carrer i es va jugar la pell per a reclamar totes les llibertats, des de la llibertat sindical fins a la llibertat sexual. És com mirar un Novecento valencià. No són fotografies que deixen indiferent, almenys a qui tinga alguna cosa al cap i algun sentiment de justícia social a dins del cos.
Amb quin criteri es va dur a terme la selecció de les fotografies?
Manuel Linares tenia molt ben ordenat i molt ben cuidat el seu arxiu fotogràfic. Diverses persones li havien sol·licitat reiteradament que fes una exposició fotogràfica. Però la solució de la publicació d’un bon recull en un llibre era millor. Primer, perquè les exposicions són temporals i, en canvi, el llibre sempre queda i, segon, perquè el llibre permetia mostrar moltes més fotografies que no una exposició. Per tant, una vegada convençut Linares que aquest era el millor sistema, trià les fotos seguint un fil diguem-ne narratiu: calia mostrar en una sèrie de capítols com va ser la lluita social en aquella època, des de les reunions a casa de Joan Fuster fins a les primeres eleccions. L’editorial oferí un format que permetia mostrar moltes fotografies en un sol llibre, que d’això es tractava, i Linares ho va saber aprofitar.
Considereu que s’ha perdut la memòria d’aquella època? Què ha quedat d’aquells moviments en ebullició?
No s’ha perdut la memòria. Contínuament es publiquen llibres sobre l’època, tant estudis acadèmics com escrits memorialístics. El que és absolutament inusual és el testimoni gràfic. No tenim tantes fotos o pel·lícules documentals com voldríem. Ni tantes com necessitaríem, perquè cal reivindicar les lluites d’aquella època. I continuar-les. L’Estat espanyol continua sent un Estat opressor i corrupte i, en definitiva, una merda colossal.
Què en penseu del retrat fotogràfic que fa L’ull compromés de la figura de Joan Fuster?
Les fotos de Fuster a casa seua, concretament, envoltat de joves escoltant-lo, són úniques, absolutament singulars. De fotografies de Fuster, se n’han publicat una pila, però mai com aquestes, que presenten un Fuster en plena acció, desinhibit, relaxat, explicant les seues idees en una reunió amb una desena de joves que se l’escolten. El reportatge sobre els efectes dels explosius amb què van intentar matar-lo també té un gran valor, perquè hi ha fotografies inèdites i perquè mostren la passivitat amb què s’ho mirava la policia.
"L’ull compromés" ja duu un any a les llibreries. Com valoreu l’acollida dels lectors i lectores?
Coneguem públic jove, de vint anys o menys, que en veure les fotografies de Manuel Linares ha quedat molt sorprès perquè el tòpic sobre la passivitat política dels valencians, simplement, se li n’ha anat a terra. No hem estat un poble dòcil amb el poder de l’Estat. No tots. El moviment reivindicatiu valencià té una llarga trajectòria.
Penseu que és possible un segon volum de l’obra fotogràfica de Manuel Linares?
Segur, el seu arxiu és extensíssim i no ha fet sinó destapar la caixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada