Assegurava Richard Hamilton que no s’entén res en un quadre aïllat. “Només quan les coses s’ajunten i es relacionen com a seqüències d’idees, comencen a adquirir sentit.” La llarga quimera de pensar que l’art ens pot ajudar a entendre el món. Andy Warhol i aquelles llaunes de la sopa Campbell. L’esmentat Hamilton i la seua torradora de pa amb disseny alemany. L’obstinada quimera de pensar que l’art pot transformar el món. L’antimilitarisme de l’Equip Crònica. La reivindicació feminista d’Isabel Oliver i d’Eulàlia Grau. Les vidrieres virolades de Chus García-Fraile. El Banksy més subversiu i el més integrat. Les interactives ampolles de detergent que col·lecciona l’altra Eulàlia, Valldosera. Les vanitas de la societat de consum en les miniatures de Gurt Swanenberg. La vigilància activa dels estereotips i dels tòpics publicitaris de Yolanda Domínguez. Mirar l’art i voler entendre el món. Mirar l’art i desitjar que puga transformar la vida. Les nostres vides.
Quan tot açò de publicar llibres va començar no sospitava, ni de lluny, que acabaria sent l’autora d’una trilogia sobre les marques en la societat contemporània. El primer fou Les marques ONGD. Del relat de la culpa al relat del consum i la redempció (2016). Era i serà sempre un llibre acadèmic. El segon es va titular (Tot) el que encara no saps sobre les marques (2016). Parlava dels relats i dels contrarelats de marca. El va publicar Onada en aquesta mateixa col·lecció. De Warhol a @yodominguez. Mirar l’art i veure el món (2020) tanca la trilogia. Em pareix molt diferent als dos anteriors, i me n’alegro. No té massa sentit tornar a fer el que ja has fet, veritat? La intenció no era cap altra que mirar el món a través de l’art. O és a l’inrevés?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada