Miquel López Crespí, entrevistat a la revista El Mirall

L'autor de sa Pobla ha estat entrevistat al darrer número de la revista El Mirall, corresponent al seu número 230, de gener-febrer d'enguany. El prolífic escriptor, qui va publicar l'any passat "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" amb Onada Edicions, ha comentat tant temes de l'actualitat cultural mallorquina, com dels seus inicis en el món literari o del seu parer al voltant dels premis literaris en català. L'entrevista sencera de la revista d'Obra Cultura Balear també es pot llegir al bloc de Miquel López Crespí, tot clicant ací.

La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l'escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d'entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d'un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novel·listes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre... Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la d’un senyor en particular.

"Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" a Llibertat.cat

El portal Llibertat.cat s'ha fet ressò, en el seu apartat literari, de la publicació de la darrera obra de l'autor mallorquí Miquel López Crespí, un retorn a la Palma dels anys de l'esclat de la Guerra Civil vist des dels ulls de Llorenç Villalonga, transmutat en Salvador Orlan. Crespí, que hi pretén confeccionar una trilogia que traga a la llum el paper del creador de "Bearn" durant aquells anys, quan hi va actuar de la mà dels falangistes i els anticatalanistes, assenyala que "li seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar Villalonga".

"Les vertaderes memòries de Salvador Orlan", en clara alusió a aquelles "Falses memòries" que hi va publicar Villalonga al 1967, és la segona part d'aquesta trilogia, on l'escriptor és el ple protagonista. La novel·la ha estat guardonada amb el Vila d'Almassora.

 L'article sencer a Llibertat.cat es pot llegir tot clicant ací.

Les vertaderes memòries de Llorenç Villalonga

Coneixem Llorenç Villalonga per les seues obres literàries, especialment per “Bearn o la sala de les nines” (1956), una novel·la cabdal en les lletres catalanes de mitjans del segle passat. Però, més enllà, què en sabem de la figura de Villalonga? De tarannà falangista i anticatalanista en els temps de la II República i la Guerra Civil, la seua ideologia ha estat suavitzada pels estaments culturals arran del seu èxit editorial, i per ell mateix en l’autobiogràfica “Les falses memòries de Salvador Orlan” (1967). 

Gairebé mig segle després, un altre escriptor mallorquí, en Miquel Lopez Crespí, col·loca l’altra part del mirall a “Les vertaderes memòries de Salvador Orlan” per narrar el que va succeir a l’entorn de Llorenç Villalonga durant els períodes immediates al cop d’estat franquista, que a Mallorca hi va triomfar. Com en una biografia ficcionalitzada, Crespí pren prestat de Villalonga el malnom de Salvador Orlan, i l’ubica al bell mig dels quadres falangistes que dominaven Palma, junt el seu germà Miquel, càrrec de la Comandància Militar de les Balears, Alfonso Zayas, cap de la Falange, el coronell Tamarit o Francesc Barrado, cap de policia que va reprimir els elements d’esquerres a Mallorca. Un Villalonga-Orlan admirador de Primo de Rivera, que compon versos als franquistes i que menystè el català com a llengua literària. 

Tot i això, “Les vertaderes memòries de Salvador Orlan” ens mostren, també, a un Villalonga cansat de Palma, que anhela retirar-se al camp, al seu Bearn, per poder dedicar-se plenament a la literatura, lluny del manicomi on prestava servei i des d’on escoltava les execucions al cementiri palmesà. “M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca”, assenyala López Crespí, qui qualifica la figura de Villalonga de “cínica i oportunista”. 

El centre d’una trilogia 

“Les vertaderes memòries de Salvador Orlan” és el segon llibre de la trilogia que l’autor de sa Pobla treballa al voltant de la controvertida ombra villalonguiana, que es va encetar amb “Una arcàdia feliç”. Guanyador del darrer Vila d’Almassora de Narrativa, l’obra de López Crespí no només ens despulla a un dels grans de les lletres catalanes, sinó que també ens mostra que hi ocorria als carrers de Palma els mesos posteriors a l’alçament falangista a Mallorca.

"Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" a l'Última Hora

"Un personatge novel·lístic impressionant que et permet fabular molt". Així defineix Miquel López Crespí a Llorenç Villalonga, escriptor convertit en personatge en la seua darrera novel·la, "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan", a les pàgines de l'Última Hora, on M.A. Antich li dedica un article.

En el text també s'hi destaca la visió de "cínic i oportunista" que López Crespí hi té de l'autor de Bearn, i que l'ha motivat per composar una trilogia al voltant del paper de Villalonga en els primers moments de la Guerra Civil, del qual aquest llibres n'és la segona part, reconeguda amb el Vila d'Almassora de Narrativa.

El de sa Pobla, però, apunta que el seu objectiu "no és jutjar" sinó "posar-se en la seua pell" i "explicar l'ambient de Palma des de la perspectiva dels guanyadors".

L'article sencer de l'Última Hora es pot llegir tot seguit:

"Desmitificar un personatge és difícil, siga el Rei o Villalonga". Miquel López Crespí a El Mundo

Fa 45 anys, al 1967, l'escriptor Llorenç Villalonga publicava Les falses memòries Salvador Orlan, una espècie d'autobiografia en la qual, segons Miquel López Crespí, l'autor de Bearn volia "maquillar" la seua relació amb els falangistes durant la Guerra Civil. Precisament, López Crespí ha triat una referència a aquell llibre per abordar la segona part de la seua trilogia de deconstrucció de Villalonga: Les verdaderes memòries de Salvador Orlan busquen, a través d'històries reals ficcionalitzades, "desmuntar la visió idílica d'un dels escriptors mallorquins més reconeguts", tal i com reconeix el de Sa Pobla a l'article que Laura Jurado publica a El Mundo.

Com apunta el titular, "Desmitificar un personatge és difícil, siga el Rei o Villalonga", però López Crespí s'hi apropa amb una novel·la que ens retorna als convulsos moments al voltant del Movimiento a Mallorca, quan Llorenç Villalonga no se'n va fer marxa enrere dels seus suports als colpistes i hi va col·laborar força: "Villalonga mai no se'n va penedir de la seua adhesió al falangisme ni d'haver donat suport al genocidi", apunta a l'article.

Tot i això, a les pàgines de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, guanyadora del darrer Premi Vila d'Almassora, López Crespí ha dibuixat un Villalonga molt més humanitzat: "sempre m'han dit que hi era algú sense sentiments, un cínic", conclou Miquel López Crespí.

L'article d'El Mundo es pot llegir tot seguit.

"Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" a L'Espiral-Diari de Balears

Sebastià Bennassar ha entrevistat Miquel López Crespí, qui amb "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" ha abordat la controvertida figura de Llorenç Villalonga durant l'esclat de la Guerra Civil i la seua directa relació amb el falangisme i l'anticatalanisme mallorquí.

La conversa ha estat publicada a L'Espiral, el suplement cultural del Diari de Balears i en ella, López Crespí i Bennassar no només parlen de Villalonga, sinó també de les dificultats editorials en l'àmbit catalanoparlant, que ha conduit a l'autor palmesà a partir en tres trossos la seua deconstrucció del creador de "Bearn o la casa de nines". Aquestes vertaderes memòries són la segona part, i van guanyar el Premi Vila d'Almassora de Narrativa 2011.

El que fascina i sedueix és el fet que és un personatge absolutament camaleònica que s’adapta a tot. Jo crec que no el tract gens malament a la novel·la, simplement he volgut aprofundir psicològicament en la ment d’un home que vol ser escriptor per damunt de tot i que en el moment previ a la Guerra Civil sap que els catalanistes de la Nostra Terra li feien ombra i ell se veu totalment perdut. Molt després arribarà l’operació del catalanisme a través del matrimoni Sales i de Jaume Vidal Alcover i se va ordint un altre Villalonga, se va transformant i conta les seva història les falses memòries de Salvador Orlan. Jo ara explico les vertaderes.

L'entrevista sencera es pot llegir al bloc de Miquel López Crespí.

El Diario de Mallorca recomana "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan"

El llibre de Miquel López Crespí, "Les verdades memòries de Salvador Orlan", és el títol recomanat de la setmana al Diario de Mallorca. 

Com assenyala l'apunt, és la segona part d'una trilogia que es va encetar amb "Una arcàdia feliç" i que suposen la deconstrucció d'un personatge de les lletres mallorquines del segle passat, en Llorenç Villalonga, durant l'esclat de la Guerra Civil.

"Miquel López Crespí replica a Villalonga". Article de Raphel Pherrer

Revisitar la figura històrica de Llorenç Villalonga. Aquest és l'objectiu de Miquel López Crespí amb la seua trilogia, de la qual ha publicat enguany la segona part, "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan", Premi Vila d'Almassora de Narrativa 2011. El palmesà retorna als anys de la Guerra Cívil i "se centra en l'autor de Bearn i el considera una de les pedres angulars del feixisme mallorquí i també 'digne representant d'un món de professionals de classe mitjana amb somnis d'aristocràcia'", tal i com recull l'article que el polifacètic Raphel Pherrer li ha dedicat al Diari de Balears.

Com bé expressa el títol del text, López Crespí "replica a Villalonga" i el mostra com un personatge carregat de contradiccions, tant a l'apartat literari com humà, feroç anticatalanista i actiu falangista en els temps de República i primers moments de la Guerra Cívil, però que posteriorment, quan es aclamat per Bearn a Catalunya, "falsejava i dissimulava tan bé com podria el seu passat reaccionari", com fa al llibres Les falses memòries de Salvador Orlan (1967), que López Crespí contraposa amb la seua darrera obra.

Polèmica

Com el mateix López Crespí hi reconeix a l'article de Pherrer, aquest abordament sobre Llorenç Villalonga "aixecarà polèmica" entre els sectors que minimitzen el paper falangista i anticatalà de l'autor de Bearn. L'article sencer es pot llegir tot seguit.

Miquel López Crespí parla de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" (5a part)

Quan vaig acabar les primeres versions de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" i "Una Arcàdia feliç" la vaig enviar a alguns especialistes en el tema villalonguià. Record que sempre trobava els mateixos entrebancs, idèntiques paraules. “L’obra està ben feta, és un bon aprofundiment literari a la Mallorca dels anys trenta, però són sobreres tantes referències a les relacions de Villalonga amb els caps de la repressió contra el catalanisme i l’esquerra”. I, també, l’acostumat comentari: “El falangisme de Villalonga és quelcom ocasional, sense importància, no té cap relació ni amb el passat ni amb el posterior futur de l’autor de Bearn”. Semblava que volien desanimar-me. Notava que no els havia agradat la meva provatura literària de novel·lar els anys de la guerra, les amistats de Villalonga en aquell estiu ferest del trenta-sis, el seu univers cultural reaccionari, el cinisme que sempre el caracteritzà, la forma amb que, juntament amb el seu germà Miquel, feren callar els col·laboradors de la revista La Nostra Terra, tots els que signaren la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals del Principat adreçat als mallorquins. 

Altres estudioses del fet villalonguià i determinats escriptors amics feren tot el contrari: m’animaren i felicitaren per la feina feta. Fins i tot alguns em feren encertats suggeriments per a millorar els originals que els havia deixat llegir. Però els que m’encoratjaren per haver escrit "Una Arcàdia feliç" i "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" varen ser una minoria. La majoria dels intel·lectuals consultats m’aconsellaven que el més prudent era no furgar en el passat falangista, de col·laboració amb el règim franquista, de Llorenç Villalonga. 

Ara, una vegada guardonades les obres "Les vertaderes memòries de Salvaor Orlan" i "Una Arcàdia feliç" m’adon de la situació. Sembla que alguns estudiosos de la vida de Villalonga volen amagar, dissimular sigui com sigui aquesta estreta relació de Vilallonga amb els sectors més reaccionaris de la nostra societat. Han escrit (i cobrat molt per fer aquestes afirmacions!) que el pretès falangisme i anticatalanisme de Llorenç Villalonga era cosa de l’estiu del trenta-sis. Que després, en anar a viure amb Teresa Gelabert a Binissalem, es deslliurà de la seva relació amb Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Els articles de Llorenç Villalonga per a Ràdio Mallorca són obviats. I pensem que són escrits i radiats enmig de la més sangonosa repressió que es recorda contra el poble mallorquí d’ençà la guerra de les Germanies. 

Si ho pensam amb deteniment, no és gens estrany aquest passar per alt aquesta època tan important de la vida de Villalonga. La confusió regna arreu. Alguns no s’han interessat a aprofundir en els anys de la guerra civil. Record que no fa gaire un dels especialistes més importants en l’obra villalonguiana, un dels seus més eminents correctors d’estil i de faltes d’ortografia, em digué que mai no li havia interessat la situació política en la qual es trobà immers Llorenç Villalonga l’any 1936 i posteriors. Afegí davant la meva sorpresa, que “mai no havia llegit els articles contra el catalanisme publicats en el llibre Centro” i que “mai m’he interessat per anar a cercar els articles de la guerra civil publicats en El Día”. Tot plegat ho trobava anecdòtic, sense importància. Davant aquesta evident manca d’interès cultural, d’ignorància refermada públicament, no vaig poder estar amb la boca callada i li vaig demanar si el seu interès sobre l’obra villalonguiana es reduïa a les faltes d’ortografia que feia l’autor de "Bearn". Desvià la conversa i començà a parlar d’altres qüestions.

Però la confusió sobre determinats fets de la vida de Llorenç Villalonga és produïda pel mateix escriptor. Villalonga era prou intel·ligent per a deixar pistes falses al seu darrere. Ell mateix se’n va cuidar prou bé d’escriure llibres, per exemple "Falses memòries de Salvador Orlan", on, com el calamar que amolla tinta per amagar el seu rastre, Villalonga amagava i dissimulava tan bé com podia el seu passat reaccionari. Pensem que "Falses memòries de Salvador Orlan" es publica a Barcelona l’any 1967, just en el moment que el nom del nostre autor és promocionat a fons per Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i l’editor Joan Sales. És una “operació” cultural d’alta volada. En aquells moments encara no ha sorgit el que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. Encara no s’han publicat els primers llibres de Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Miquel A. Riera, Carme Riera, Gabriel Tomàs, Pau Faner, Biel Mesquida, Jaume Santandreu, Antoni Vidal Ferrando, Guillem Frontera, Llorenç Capellà o de qui signa aquest article. Manca una narrativa moderna. És per això que els intel·lectuals abans esmentats proven de recuperar per a la cultura catalana un autor, Llorenç Villalonga, que ha volgut triomfar en castellà i no ho ha aconseguit. Villalonga ha tengut sempre una relació problemàtica amb la nostra cultura. Però quan a Barcelona el comencen a publicar i, més que res, quan "Bearn" és consagrada com una de les “grans novel·les del segle”, l’autor canvia d’opinió. Aconsellat per Joan Sales, Villalonga comença a fer declaracions, a escriure pròlegs on es referma en un catalanisme que mai no ha sentit profundament. Escriu "Falses memòries de Salvador Orlan" amb la intenció de donar suport a les tesis que fan servir els seus valedors per a introduir-lo al Principat.

En un llibre de Damià Ferrà-Ponç titulat "Escrits sobre Llorenç Villalonga" (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1997) s’hi troba el capítol “Notes autobiogràfiques de Llorenç Villalonga recollides per Damià Ferrà-Ponç” (vegeu pàgines 99-157) on podem trobar aquestes afirmacions de Villalonga justificant el seu passat falangista: “Els liberals érem esperits crítics, dubitatius i socràtics. Però no vaig poder evitar l’afiliació a Falange. M’hi vaig limitar a tasques d’assistència mèdica –per cert mai no vaig haver d’assistir ningú-, a escriure algun article i donar unes xerrades radiofòniques, tot plegat amb cap entusiasme i motivat per les circumstàncies”. 

Aquesta és la versió “oficial” sobre el passat falangista i col·laboració amb el franquisme que perdura fins al present i que la redacció de les meves novel·les "Una Arcàdia feliç" i "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" semblava posar en qüestió. Per això els “amables consells” de “oblidar” aquest projecte “sense cap ni peus”, arribà a dir-me un dels assenyats “consellers” al qual li havia fet arribar originals de les dues novel·les.

Analitzant el material que s’ha anat publicant aquests darrers anys, rellegint "Falses memòries de Salvador Orlan", constatam com Villalonga, a poc a poc, seguint la seva intuïció i els assenyats consells que li donava l’editor Joan Sales, es va anar construint una biografia que té molt poc a veure amb la realitat d’un intel·lectual mallorquí enemic de la normalització del català. Basta llegir els articles que recull el llibre Centro; cal anar al número 33 de Randa i llegir els articles a favor de Franco i el feixisme que llegeix per Ràdio Mallorca.

Però som a mitjans dels anys seixanta i, recuperant "Mort de dama", que era una crítica aferrissada als membres de l’Escola Mallorca (i per això mateix un ampli sector de la cultura catalana de Mallorca mai no ha perdonat Llorenç Villalonga), es promociona "Bearn". Entre tots, autor i valedors, es va bastint la “nova personalitat villalonguiana” que ha d’”anar bé” en aquesta nova situació cultural. Es tracta de fer veure al lector de mitjans dels anys seixanta que no hi ha tanta veritat en el pretès falangisme de l’autor de Bearn, que tot plegat va ser un simple “pecat de joventut” sense gaire importància. S’oblida intencionadament, no solament el parer anticatalanista de Villalonga i del seu germà Miquel en els anys trenta, sinó el paper repressor dels dos germans en temps de la guerra civil. Recordem que si Llorenç Villalonga parla per la ràdio contra l’esquerra i el catalanisme en el moment més àlgid de la repressió, és a dir, l’estiu i l’hivern del trenta-sis, Miquel, el germà, és aleshores cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de les Balears. La Comandància Militar és un dels màxims organismes de repressió establerts a les Illes per militars sublevats i falangistes que els hi donen suport. 

"Una Arcàdia feliç" i "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" volen novel·lar la vida d’un personatge tan suggestiu com Llorenç Villalonga i, sobretot, els anys més conflictius i problemàtics de l’autor de "Bearn": els anys de la guerra civil. Una època, no oblidem, en què no solament ataca la Generalitat de Catalunya, els intel·lectuals catalans del Principat i de Mallorca, els partits d’esquerra, les idees de llibertat i progrés que representava la República, sinó que dedica poemes a aquests escamots d’execució. Recordem el poema Falange publicat a El Día el 15 de novembre de 1936, en el moment de la màxima repressió i assassinats de mallorquins i mallorquines d’esquerra. Els assassins són descrits en aquest poema com “Arcángeles morenos con correajes de cuero; / la piel de queratina impregnada de aceite.../ ...Las flechas apretadas en un haz / tenían el sentido mitológico / del dios niño y audaz / ... Cara al sol, con la camisa nueva / que tú bordaste en rojo ayer...”. I quant a la repressió i als crims, hi ha uns versos d’aquest mateix poema summament suggeridors. La compara amb els versos de Paul Valéry, Homer i la Ilíada! No té desperdici. Qui sap si algun dels falangistes que encara romanen amagats, disfressats, per les cloaques de l’estat espanyol, la voldrien posar damunt les fosses comunes on romanen els ossos dels nostres morts. Diu el poema parlant d’aquesta repressió sagnant: “Dijo Paul Valéry que la luz es oscura / y el viejo mar de Homero es fosco en la Iliada. / Parecerá inclemente la mano que nos cura / sin opio ni poción edulcorada”. Té raó Villalonga: “La mano que nos cura” no actuava amb “opio ni poción edulcorada”. Actuava amb bales i trets al cap.

Miquel López Crespí és l'autor de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan", Premi de Narrativa Vila d'Almassora 2011, publicat per Onada al març d'enguany.

Raimond Aguiló i Miquel López Crespí reben els guardons del XI Vila d'Almassora

El 20 d'abril, la Casa de la Música d'Almassora va acollir l'acte de lliurament dels premis Vila d'Almassora, que va servir per a presentar la publicació dels guanyadors del certamen, "Kalenda d'hivern" de Raimond Aguiló en poesia i "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" de Miquel López Crespí en narrativa. La secció de divulgació històrica va quedar deserta.

Els organitzadors hi van destacar el creixement i consolidació de la cita almassorina, convertida, després d'onze edicions, en un dels referents quant a guardons literaris a les comarques de la Plana. Dos fets que ho demostren són, d'una banda, el rècord d'originals rebuts i d'altra, la procedència dels mateixos, d'arreu del domini lingüístic: Aguiló és de Falset i López Crespí de Mallorca.

La crònica de l'acte es pot llegir a la notícia que ha penjat El Periòdic.com, tot clicant ací.

Miquel López Crespí parla de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" (4a part)

Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Miquel López Crespí és l'autor de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan", Premi de Narrativa Vila d'Almassora 2011, publicat per Onada al març d'enguany.

"Villalonga és un autèntic personatge de novel·la". Maria de la Pau Janer entrevista Miquel López Crespí

L'escriptor de sa Pobla ha estat entrevistat per Maria de la Pau Janer en la secció "A vueltas con la vida", dins del diari Última Hora. En la conversa, arran de la publicació de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan", Miquel López Crespí aprofundeix en la història personal d'un dels autors mallorquins més destacats del segle XX, en Llorenç Villalonga, i la seua participació en la Guerra Civil, a qui qualifica com una persona "cínica, covarda i egoísta" i un escriptor "amb dues novel·les molt interessants. 'Bearn' i 'Mort de dama', i altres que no són tan excelses".

Miquel López Crespí acaba de publicar 'Les vertaderes memòries de Salvador Orlan', la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar las miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de 'Bearn'.

- ¿De dónde surge el título de su último libro?

Se titula Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40… En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y premio Pere Colom 2010.

- ¿Por qué esa primera parte se titular 'Una Arcadia feliz'?

La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre de 1936, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes

-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil y la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo.

- Un personaje ciertamente complejo.

- Me lnteresan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltalre... Recordemos que el protagonista de Bearn, don Toni, que era un alter ego suyo, porque representaba quien hubiese querido ser realmente, también leía a esos mismos autores. A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le 'descubren' algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep Maria Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Habia muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.

Reproducció de part de l'entrevista publicada al diari Última Hora.

Miquel López Crespí parla de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" (3a part)

Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades.

En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117).

Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants – culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.

Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca.

En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”. En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones. 'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa... 'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Tampoc no hauríem d’oblidar el redactor del diari El Día, el socialista Simó Fullana Font, assassinat a començament de la guerra juntament amb Joan Avila,, Ramon Fuster i Vicenç Forniers. També va ser empresonat el periodista, crític d’art i dibuixant Miquel Àngel Colomar i durant més de vint anys no pogués tornar a col·laborar als diaris de Mallorca. Va morir l’any 1970 després d’haver patit nombroses penalitats sota el franquisme. Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres.

Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles. Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

Miquel López Crespí és l'autor de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan", Premi de Narrativa Vila d'Almassora 2011, publicat per Onada al març d'enguany.

Miquel López Crespí parla de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan" (1a part)

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República.

Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la. Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí?

Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta.

Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí. Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Miquel López Crespí és l'autor de "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan", Premi de Narrativa Vila d'Almassora 2011, publicat per Onada al març d'enguany.

Preparant novetats: "Les vertaderes memòries de Salvador Orlan", de Miquel López Crespí

La violència em feia por! Em demanava si, per servar la cultura d’una societat, els bons costums, tot el que existia d’amable i bell sota el cel hauríem de recórrer a l’espasa i el fuet com a Itàlia i Alemanya. Al Teatre Líric havia vist documentals i em feien fàstic aquells primitius italians i alemanys apallissant sindicalistes, jueus i persones d’esquerra. Mirava espaordit les immenses fogueres de llibres on cremaven Darwin, Marx, D’Alembert, Diderot, Heine, Voltaire, Remarque, Tolstoi...

Marx i Engels m’eren indiferents. Mai no he volgut aprofundir en les ximpleries de Karl Marx. Però m’indignava l’odi vers Voltaire, a qui havia llegit quan estudiava a Saragossa. Era necessari portar a les fogueres una part del saber universal? El preu per garantir els nostres privilegis era cremar un nombre indeterminat d’homes i llibres? Hem de tornar als anys de la Inquisició, bastir un nou autoritarisme? La necessitat de la militarització de la societat, com havia dit en les meues conferències de suport al Moviment en temps de la guerra?

Ho recordo de memòria. Era quan sonaven els trets dels escamots d’extermini per tota l’illa.

Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la nova novel·la de Miquel López Crespí, guanyadora del Vila d'Almassora 2011. Una història en la Mallorca dels temps de la Guerra Civil, que arribarà en breu a les llibreries.