dimarts, 15 de febrer del 2011

'L'atzucac del perdedor' a 'Els papers de Can Perla'


Els papers de Can Perla, de Manel Alonso

El corpus literari de Manel Joan i Arinyó és tan divers com extens, ja que, per una banda, el de Cullera és un home a qui li agrada diversificar-se en el conreu de gèneres i subgèneres literaris i, per una altra, és un individu que gaudix d’una manera sexual fabulant i treballa com un boig sense aturador possible.
Dins d’aquest corpus, al llarg dels anys, ha anat creant un apartat dedicat a la literatura de la memòria, on es troben alguns dels seus millors llibres. Aquest apartat el va obrir amb la publicació de la trilogia de records de la seua infantesa, que inclou les novel·les Com la flor blanca, Les nits perfumades i Na Desconeguda; i l’ha continuat amb la publicació a Onada Edicions de Fem un trio. El fascinant món de la ploma i L’atzucac del perdedor, centrades les dues en la seua trajectòria com a escriptor.
Però el lector que s’acoste a aquesta part de l’obra d’Arinyó ha de tindre en compte que ell no té vocació de notari, vull dir d’escriptor que a través dels seus textos intenta alçar acta notarial d’un temps, d’un país o d’una vida anodina. La narrativa d’Arinyó tendix a la caricatura dels personatges, a la creació d’atmosferes perverses i a posar tot allò que es conta al servei de la narració amb l’objectiu que aquesta no perda en cap moment força i magnetisme. Però Arinyó, en les obres que conformen aquest apartat, s’ha contingut sense arribar a perdre el seu segell personal, la seua peculiar manera de narrar. Encara que en L’atzucac del perdedor (XV Premi Enric Valor de Novel·la) ha alçat una mica el peu.
Arinyó parla en aquest llibre d’ell mateix com si fóra un més dels personatges, de fet –i això pense que ell mai no ha deixat almenys d’intentar-ho–, aprofita l’avinentesa per a continuar construint-se un personatge, el de Manel Joan i Arinyó escriptor, un seductor, un vividor, un Bukowski de la Ribera Baixa, esteta i sobiranista, que s’entesta malgrat tots els entrebancs a continuar exercint d’escriptor d’una llengua minoritària i minoritzada.
Encetem el llibre com a continuació de l’anterior, Fem un trio. El fascinant món de la ploma (Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2009), i a poc a poc anem ensopegant amb anècdotes i situacions divertides quan no grotesques, escenes on apareixen amb el seu nom i cognom personatges importants de la nostra literatura i altres individus que pareixen trets d’un còmic.
L’atmosfera que crea es va enrarint fins que cap al final tens la sensació que més que immers en la memòria de l’autor has fet un salt dins del seu cervell i te n’has anat al sector on és la seua fantasia, i podeu creure’m, lectors, la fantasia d’Arinyó no és gens edulcorada.
La mirada d’Arinyó sobre el seu passat té això, que ensopega amb la seua fecunda imaginació plena de pervertits, de monstres i de perdedors. Ara, com a avís per a navegants, afegiré que entre línies trobaran que, malgrat la fantasia, sí que hi ha un rastre veraç de transcripció de la vivència i de vegades es troba allà on el lector menys s’ho espera.

divendres, 11 de febrer del 2011

Manel Alonso ens parla de 'Després del silenci' d'Enric Lluch

Manel Alonso: "Després del silenci, un llibre que paga la pena llegir".


(Saó, núm. 356)

'El rastre dels dies' de Josep Igual

Enric Balaguer en el seu bloc A tall d'invocació en fa una anàlisi.

Sota el format de dietari no deixen d'aparèixer obres ben innovadores que són tota una sorpresa. Parle, ara, del cas de Josep Igual i el seu El rastre dels dies, publicat el 2004 (Onada edicions, Benicarló) i que m'ha arribat a les mans de manera fortuïta. Tot un goig, la seua lectura. Es tracta d'un dietari sense dates, format per anotacions breus que semblen pensaments agafats al vol. Poden ser imatges reveladores, anècdotes amb ingredients humorístics, pensaments esbossats, minirelats significatius...
Formen una caravana d'idees singulars i divertides. Sempre brillants. I ací tenim un punt a criticar: de vegades cansa tant brillantor perquè crea unes expectatives ansioses, un exercici desafiant, amb un balafiament d'enginy constant. Aquesta proposta cansa (lavorare estanca, que deia Pavese) perquè sovint no hi ha preàmbul, els textos són només els resultats concisos del pensament. Massa molles de pa, sense crosta, ni cantons. No obstant això, cal reconèixer la força d'alguns pensaments, l'espurneig temàticament variat, l'escletxament de tòpics. I l'amenitat, l'humor, la inventiva incansable... (n'hi ha més)

Els textos estan impregnats de molta opinió literària i de moltes al·lusions --algunes desaforades-- al sexe. Una de les màximes singularitats prové de l'origen geogràfic de l'autor: una comarca a mig camí de Catalunya i el País Valencià, amb les conseqüències que té això per a la llengua, la recepció cultural, els contactes personals...

Una petita antologia:


+ Difícil de trobar en la vida de cada dia un pensament que no siga sospitós d'estar contaminat pels paranys televisius.

+ Soldados de Salaminade Javier Cercas, m'ha reconciliat amb la novel·la; entre altres coses, suposo, perquè no ho és del tot.

+ ...Conec els meus límits: només sóc un contador d'històries modest en una literatura acorralada, amb els canals d'expansió gairebé desactivats i una llengua assetjada per poderosos enemics externs i interns.

+ Tenia una núvia tan pulcra que cada cop que li entraven ganes de pixar l'havia de tornar a sa casa. Avui, que li han receptat diürètics, l'han recordada.

+ Una mentida televisiva, repetida molts cops, en forma d'anunci, per exemple, esdevé un costum que aboleix la intel·ligència còsmica en un singlot o infart bestialista.

+ Metrònom
Solfejava una partitura de l'examen amb el meu membre a la mà. Ara, m'han dit que viu a Girona amb un percussionista afrocubà.

+ He acudit a una manifestació on el que resta de consciència de classe es podia encabir a dins un monovolum.

+ I, a tocant de la mort, com quasi sempre, si m'hi fixo, l'erotisme regalat: el tanga platejat de la jove venedora de souvenirs que s'ajup a mostrar les peces a uns turistes alemanys passats de vinassa.

+ Em fumo uns cigarrets de marihuana que m'han regalat els penúltims subversius que m'han acollit sense fer-me gaires preguntes. La força sedant de l'herba és innegable, ho ablana tot, li trau ferro a les cabòires fins propiciar veure-les com la ridiculesa que són. L'herba allargassa el temps, esborra ansietats i minimitza l'ego...

Sobre 'Els somriures de la pena'

Posdata (Levante, 4 de febrer de 2011)

Morvedre.info
Ajuntament de Puçol