Apunta't al Club Lector

dimecres, 30 de novembre de 2016

Joan Gari: “L’assaig és un gènere literari que mereix un major respecte”

Joan Garí. Guanyador del Premi Memorialística dels Premis Literaris Ciutat de Benicarló 2016 el passat 4 de novembre amb L’única passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país” . Edita: Onada edicions.



Joan Gari: “L’assaig és un gènere literari que mereix un major respecte”







alícia coscollano

El País Valencià com a assaig. Un assaig narrat amb verb àgil, tendrament irònic, colpidorament clarivident. Un assaig narrat des del ‘jo’ per a contar i enumerar retalls de país cosits amb agulla de sac, fragments aïllats que s’uneixen en l’últim moment com a satèl·lits, figurants en una operació de interessos contradictoris i sempre a cel obert. Aquesta és la proposta. Amb una visió quirúrgica del territori, el borrianenc Joan Garí ha estat el guanyador del Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló amb el fascinant L’única passió noble.Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. Garí efectua el retrat del nostre territori pintat amb espàtula. Un paisatge social que trasllada a una interlocutora seguint les pautes narratives de Montaigne. Un país d’arteries desconnectades i amb vasos comunicants obstruïts verticalment i horitzontal. Un país que és, en realitat, una constel·lació de nom incòmode. Garí el disecciona per oferir-nos el regal del seu magnífic últim treball: un essai, un país i una passió. Michel de Montaigne, Joan Fuster i madame Mähler-Besse, tres peces d’un mateix engranatge que serveix per explicar el nostre món. Una pulsió plena de noblesa i d’una honestedat captivadores. Entre les pàgines, Garí ens deixa una confessió, “mentre hi haja hòmens, hi haurà assaig. Perque l’assaig és la literatura de la humanitat inconclosa”.


Vols reivindicar l’assaig en el seu concepte original, sorgit del “jo”, a l’estil de Montaigne. Actualment, està molt desvirtuat?
  Totalment. Hem arribat al punt que s’etiqueta com a assaig qualsevol llibre que no siga ni un poemari, ni una obra de teatre ni una novel·la. Fins i tot els premis d’”Assaig” (així s’etiqueten) més importants del nostre territori (el Carles Rahola de Girona, el Josep Vallverdú de Lleida i el Joan Fuster de València) es concedeixen, el noranta per cent de les vegades, a llibres tècnics (resums de tesis doctorals o semblants), no a assajos, és a dir, a un gènere literari que mereixeria un major respecte. Un assaig autèntic és l’obra d’un escriptor, amb un treball literari previ, i no té res a veure amb la producció acadèmica.

Situes a la mateixa obra a Joan Fuster i a Michel de Montaigne, dos figures en un tauler d’escacs que conté un gran d’atractiu.
  Per a mi Fuster és la baula que em porta fins Montaigne. Abans de llegir Montaigne, jo vaig llegir Fuster. És a través d’ell que vaig conèixer Montaigne. Aquest és el sentit de la connexió.





La conversa amb Madame Mähler-Besse és l’espina dorsal. Parteixes d’un fet real, la visita  a la torre de Montaigne, al Périgord. Madame és un ésser imaginari?
Cécile Mähler-Besse és un personatge real. Era la propietària del castell on s’alberga la torre original de Montaigne (va morir l’any 2012). Jo la vaig conèixer l’any 2008 i a partir d’aquell encontre he imaginat una conversa que és l’origen del llibre.

L’admiració per Montaigne queda palesa en el llibre, i condueix a una reflexió: com sobreviu un assagista a la visió d’un món contínuament fragmentat, incomplet?
Precisament el fragment és un concepte íntimament unit a l’assaig. L’assaig és tempteig, divagació, fragmentarisme. La pròpia paraula ho diu: s’assaja allò que no té una forma definitiva, allò que no té un dibuix acabat. Això dóna una gran llibertat artística i literària.

Parlant de territori, en el pròleg del llibre indiques que ser valencià potser l’adhesió a un paisatge, a una manera de viure. La màtria també pot ser un carrer... o la llengua, a la manera de Pessoa. Els valencians tenim ferit el sentiment de pàtria?
 El concepte de pàtria, al País Valencià, és de pronòstic reservat. La lluita entre catalanistes i anticatalanistes s’ha resolt amb una certa sensació d’orfenesa. Potser caldria començar pel principi i oferir a la ciutadania un projecte de país que fora atractiu per ell mateix. El model podria ser Navarra: allí no abjuren de la relació cultural i lingüística amb el País Basc, però tenen clar que el país polític és estrictament navarrès.

Es pot constatar una poètica tràgica quan apuntes “fer de la desesperança una pàtria, mols valencians estem avesats”. Creus i que és un sentiment molt compartit pels valencians? Com es pot gestionar una societat amb aquest nivell d’ autoestima?
 Els valencians, pel que siga, no hem sabut estimar el nostre país, la nostra cultura o la nostra llengua. Si no canvi això, estem condemnats a la inanició. Si no t’estimes a tu mateix no pots estimar ningú, o qualsevol relació que establisques amb els altres serà malaltissa.  Això és una evidència.

Una altra frase d’una contundència ferotge és l’afirmació de que “hem guanyat les aules però hem perdut els patis”. Què s’ha planificat malament?
 Això ho va dir un pedagog referint-se a la situació actual del català. Ara s’ensenya a les escoles –quan jo feia BUP no vaig rebre ni una sola classe en la meua llengua- però els alumnes es relacionen entre ells en castellà. Els motius no els sé, però em sembla un mal símptoma.

Al País Valencià ha existit una relació caïnita respecte a la llengua. En principi, Catalunya ha tingut els criteris de preservació lingüística molt més clars. Les comparacions, són odioses?
  No, les comparacions poden ser útils. El que passa és que és evident que la societat valenciana és molt diferent de la catalana. Així i tot, a Barcelona es parla tant o més castellà com a València...

A l’obra destaques la grisor de la denominació ‘Comunitat Valenciana’, fruit d’una lluita fratricida, un “no nom”, una penitència. El proppassat 9 d’Octubre el mateix Francesc Mira plantejava la possibilitat de pensar en recuperar el terme País Valencià. Creus que la denominació d’un territori, ajudaria a canviar la percepció del seus habitants?
  Sóc pessimista en el tema del nom. Els polítics no són valents en aquests temes. Només són valents en allò que suscita un gran consens, com preservar les balenes o reivindicar les dones contra el maltractament. No veig ara cap polític valencià de pes defensant la denominació País Valencià. Ara, el futur no està escrit...

Pots fer un apunt sobre per què el nacionalisme i la religió comparteixen un mateix problema?
 Només cal llegir Harari, l’autor de Sàpiens i Homo Deus. Allí explica amb molta claredat com la religió és un invent de l’Homo Sàpiens per a enfortir el lligam col·lectiu de la tribu. I el nacionalisme és una derivació d’això. Harari arriba a considerar “religions” el liberalisme, el socialisme i el nazisme. També diu que la religió, els imperis i els diners són els invents més poderosos de la humanitat.

Què contenen de mite i de realitat els Països catalans?
  A mi el concepte de Països Catalans m’agradava perquè era un projecte basat en una llengua i una cultura, no tenia una dimensió política intensa (tot i que n’hi ha que preconitzava fer-ne una nació convencional, amb exèrcit, moneda i fronteres comunes, m’imagine). Sempre he considerat el terme un poc com els francesos consideren la francofonia. Jo tinc més en comú amb Joan Daniel Bezsonoff, que escriu en català a Perpinyà (i és bon amic, per cert) que amb un veí del meu barri castellanoparlant o araboparlant. Això és així. No crec que els Països Catalans foren un mite. Durant la Transició, però, alguna cosa van fer malament els seus partidaris a València, perquè en van generar uns anticossos ferotges. O potser no van fer res malament i el que va passar era inevitable. Això és difícil d’interpretar.

El poble valencià es un poble que viu amb por.  Vivim aferrats al concepte d’Espanya per seguretat?
  Espanya és un concepte que soluciona molts problemes als valencians. És una identitat segura i estable. Estalvia maldecaps identitaris, salvaguarda una certa consciència regional (folclòrica i superficial, com som els valencians) i dóna una seguretat política i emocional. Jo no estic en contra d’Espanya com a concepte –l’Estat espanyol- sempre i quan s’assegure la plurinacionalitat i pluriculturalitat com a estat. Crec que el País Valencià, si es respecta la seua identitat, pot estar còmode dins d’Espanya. Però això d’”Ofrenar noves glòries...” Hem de canviar el xip!

El progressisme valencià, llavors, pot convertir-se en un miratge?
  No, jo el que dic és que hi havia el mite que els valencians érem progressistes, perquè hi havia la tradició de Blasco Ibáñez que enllaçava amb l’hegemonia del PSPV als anys 80. Jo pense que en el fons el poble valencià és conservador, però això no té res a veure amb el resultat electoral de cada moment.

Creus que al nostre territori està funcionant realment l’opció de diferenciar la “nació política” de la “nació cultural”?
  Això era una proposta de Joan F. Mira per solucionar el problema del “catalanisme”. Mira diu que el País Valencià és una nació política i després els Països Catalans serien la nació cultural (simplificant molt). No és una mala solució.

Tornant a Fuster, què destacaries de la relació entre l’autor suecà i la burgesia catalana en el seu context històric?
  Fuster va a Barcelona, als anys 50, i enlluerna. Per això li obrin les portes. Sense Barcelona ell no hauria sigut res. A València s’hauria mort de fàstic.

A la cara més fosca entre la relació del País Valencià amb Fuster, se situaria el menfotisme valencià?(Penso en la seua llar, desposseïda de mobles).
 Fuster és un luxe per als valencians. Si haguera nascut en un país francòfon o anglòfon seria una figura internacional –com Sartre o Russell. Però va nàixer a Sueca i hi va morir. No va voler anar-se’n del seu país. Això és una lliçó per al qui vulga entendre-la.

El gest immemorial de Fuster –la mà al vol contra la finestra- se suma a una descripció amatent, i a la rúbrica d’un fracàs, però també a l’apunt sobre el seu orgull intel·lectual. Continua vigent el seu pensament?
  El gest a què fas referència és la manera despectiva amb què es referia a “ells” (els anticatalanistes) des del seu despatx de la Facultat de Filologia de València, on jo el visitava sovint. Ell no va abjurar mai de les seues teories però això no vol dir que per a nosaltres hagen de ser paraula de Déu. Crec que hem de llegir Fuster de manera intel·ligent, que és com ell mateix hauria volgut que ho férem.

Afirmes que la literatura és l’única alternativa a la religió. Fuster seria un gran mestre de cerimònies?
  La literatura de Fuster és laica i la seua idea de nació també. Per això va fracassar, supose...

A “L’única passió noble” parles de l’assagista suecà com d’un gran escriptor en llengua castellana. Creus que existeix una certa resistència quan a reconèixer la vàlua literària d’El País Valenciano?
  El País Valenciano és un dels seus millors llibres i el va escriure originalment en castellà... És el que et deia abans. Escrivint en castellà Fuster hauria sigut un Azorín, un Baroja, un Unamuno. Però no va voler. Ara, era un idioma que dominava a la perfecció.

La descripció que elabores de les tertúlies a l’Hotel Anglès és antològica. Es cert que tot s’explica a partir d’aquest “laboratori”?
 Recomane llegir el meu llibre per entendre la transcendència del laboratori de l’Hotel Anglès de València. Allí ens reuníem catalanistes i anticatalanistes (hi van passar María Consuelo Reyna, González Lizondo, Josep Vicent Marqués...) i per primera vegada parlàvem sense intermediaris. Per a un xaval de vint anys com era jo allò va ser un xoc. Va ser una experiència determinant en la meua formació.

Creus que han existit claudicacions amb els conceptes “valencià” i “català” en aquests últims temps per part de partits nacionalistes? En cas afirmatiu, han estat claudicacions necessàries, o positives?
La política de totes els partits amb voluntat majoritària –incloent-hi Compromís- ha sigut rellegar el terme “català”. No dic que no haja sigut inevitable, perquè el conflicte havia arribat a ser massa en carn viva a l’entorn de la polèmica identitària, però en el futur s’haurà de recuperar la normalitat, crec.

Valencians i catalans, un poble separat per el mateix idioma. Sona dur, tot i la certesa.
  És exactament així, com es va dir al seu moment entre Gran Bretanya i els Estats Units.

De les teues paraules es desprèn què amb “L’única passió noble” pretenies, si no ordenar, sí indagar en emocions complexes al voltant del fet de ser valencià. Creus que ho has aconseguit?
  Això ho han de decidir els meus lectors. Passa que la lectura de la literalitat d’un llibre és essencial: ni el que diga jo ni el que digues tu poden substituir-la! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada