La crònica de la trobada "Una història amb sol i ombres" de Josep Usó amb l'alumnat de Secundària

Cada vegada és més freqüent que un escriptor visite les aules per trobar-se al davant del seu públic lector, amb trobades estimulants per les dues bandes i que permeten a l'alumnat conèixer més sobre el llibre que han treballat i sobre la persona que ha creat eixa història. Això és que ha ocorregut amb Josep Usó, qui ha xarrat amb el grup de segon d'ESO a l'IES Miquel Peris del Grau de Castelló. Ho han fet de "Una història amb sol i ombres", una novel·la que recupera la memòria històrica dels anys 70 en dos escenaris, Xile i el País Valencià, i amb la qual el vila-realenc va obtindre el Premi de Narrativa Vila de Puçol.

Usó, a partir d'aquesta experiència, ha publicat una crònica al seu blog, Des de la Plana, en la qual hi reflexiona sobre el diàleg que s'ha establert en l'aula. "Escoltar les preguntes, molt nombroses, dels alumnes. Aquest és un privilegi que he tingut gràcies al meu ofici d’escriptor. Perquè els alumnes eren molt joves. I és molt enriquidor, parlar amb ells, escoltar què és el que els interessa i què el que els ha cridat l’atenció". I també aborda la diferència de visió entre un autor adult i un lector juvenil. "He pogut comprovar que els alumnes de l’institut del Grau de Castelló són això: joves de catorze o quinze anys. I que estan preocupats pels seus problemes. Que en bona part jo també compartisc, però que n’hi ha que són nous. Al capdavall ells són adolescents, mentre que jo la meua adolescència la recorde ja llunyana", hi afegeix Josep Usó.

La conversa ha segut amena, llarga i profitosa. Estic segur que jo he après molt més d’ells que ells de mi. I, en qualsevol cas, jo m’ho he passat molt bé. Això, sense comptar el fet que s’han llegit o es llegiran una novel·la que jo vaig escriure amb la il·lusió que algú acabara enganxat amb una història plena de situacions difícils. I ara, després d’haver escoltat les seues preguntes i d’haver-les intentat respondre, estic segur que més d’un s’identificarà amb Gladys Ardiles. O tal vegada prendran consciència de conèixer algú que els recorde a Manuel Sebastia, o al propi Patricio Gálvez. Si, de passada, només un d’ells arribara a escriure una història, per curta que fora, ja hauria acomplert amb escreix les meues majors aspiracions amb la visita. 

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.