"‘Seidia’, un poema èpic valencià, de Joaquim Garcia Girona". Article de Salvador Vendrell

El crític literari Salvador Vendrell parla a La Veu dels Llibres de la nova edició del clàssic poema èpic "Seidia" de Joaquim Garcia Girona, adaptat per Ramon París i Òscar Pérez en l'any del seu centenari. Us deixem un fragment de l'article.

Seidia amb el preludi, tretze cants i un epíleg és una narració èpica en vers que comprén el període històric relatat per Jaume I al Llibre dels fets, que abraça des de la presa d’Ares i Morella fins al setge i conquesta de Borriana. En el llibre es conten les gestes del rei Jaume I i d’en Balasc d’Alagó i els seus exèrcits. Sobretot, però és una tràgica història d’amor d’origen llegendari entre el jove cavaller cristià Artal, fill d’en Balasc d’Alagó i l’heroïna, la bellíssima musulmana Seidia, la qual desconeix els seus autèntics orígens paterns i religiosos. Aquesta introducció de personatges llegendaris de la tradició oral no entrebanca el desenvolupament dels fets reals, els quals segueixen l’ordre temporal marcat per la Crònica. Mai no es perd la versemblança gràcies a la utilització de recursos com ara l’adaptació de passatges de la Crònica, però també amb el recurs d’un narrador omniscient que introdueix el punt de vista de les dues cultures, la cristiana i la musulmana. 

No són, però, El llibre dels feits i les llegendes orals les úniques fonts de Seidia. Óscar Pérez explica que, al costa de la Crònica de Jaume I, per tapar els buits que aquesta deixa, cal esmentar altres fonts historiogràfiques consultades, com són la Crònica de Ramon Muntaner i la de Pere Antoni Beuter o també les obres d’Escolano, així com treballs històrics de conterranis, la majoria capellans erudits. Són fonamentals també les fonts literàries com ara l’Atlàntida, però sobretot Canigó, de Jacint Verdaguer. Les darreres investigacions assenyalen que la influència de Canigó és major en el vessant amorós de la trama que en altres aspectes. Com diu Carles Lluch «El personatge d’Artal, fill de Blasco d’Alagó que s’enamora de la bella Seidia i traeix per aquest motiu llurs obligacions militars en el bàndol cristià, guarda molts paral·lelismes amb el Gentil de Verdaguer, encisat d’amor per Flordeneu.» Lluch veu que la unió entre poble i religió també és un tret compartit pels dos poemes èpics. Hi ha, però, una diferència important: «el sentit de Canigó cal entendre’l en el context d’un veritable programa de restauració catalanista que hi posava en joc les arrels cristianes de Catalunya. En canvi, al País Valencià d’inicis del segle xx res d’això era encara possible. Mentre que l’obra de Verdaguer posseeix, entre d’altres, una finalitat política al servei de l’anomenat programa del catalanisme catòlic de la Renaixença.» L’objectiu de recuperació nacional per la via política no era un objectiu de l’autor valencià. Manuel Carceller veu també una altra font d’inspiració: la de l’escriptor italià Torquato Tasso: La Gerusalemme Liberata (1581), que descriu la conquesta de Jerusalem pels cristians durant la primera croada. Carceller hi troba relacions intertextuals. Com que es tracta d’un poema que va tenir un procés d’elaboració llarg en el temps —almenys una quinzena d’anys— hi ha, com diuen els editors, «els naturals dubtes i revisions que deriven de deixar reposar una producció en el calaix», per seguir el «degoteig dels consells dels amics» i per incorporar matèria de noves lectures.

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.