El crític Josep Meseguer-Carbó ha publicat a les fulles de la revista Saó l'article "Com es recuperà la pregària en valencià en 1922", en el qual ressenya el nou títol de l'investigador literari Òscar Pérez Silvestre, "La Breu instrucció de la doctrina cristiana de Carles Salvador i Mn. Eloi Ferrer (1922)", una obra que ha obtingut el Premi Miquel Egual d'Investigació Local i Comarcal Vila d'Almassora. Us deixem un fragment del text.
Òscar Pérez Silvestre és l’autor de La Breu instrucció de la doctrina cristiana de Carles Salvador i Mn. Eloi Ferrer (1922), amb el qual ha guanyat el darrer Premi Miquel Egual d’Assaig i Investigació d’Almassora. Amb aquesta nova obra demostra una vegada més ser un investigador fi i pacient, que sap unir els fils solts i que no desespera, com Job, perquè confia a trobar les dades i l’enfocament adequats per publicar un treball de mitja vida. Dic això perquè fa vint-i-cinc anys que va començar a reunir peces d’un trencaclosques de silencis, i ha esmerçat deu anys de reelaboracions i complecions fins arribar a l’estudi que teniu a les mans. La labor calmada li ha permés capir bé un personatge desconegut i fer-lo parlar, aproximar-lo als lectors perquè les mudeses dels temps no foren una barrera per restaurar el personatge de Mn. Eloi Ferrer Cadroy (1894-1936), que al costat de Carles Salvador es va comprometre en la normalització del català al País Valencià en l’àmbit religiós durant el primer terç del segle xx.
La investigació es divideix en dues parts; una primera, de marcada voluntat divulgativa, que aproxima a un lector general la figura de Mn. Eloi Ferrer; i, l’altra, amb una finalitat més analítica i dirigida a un lector especialista, aprofundeix en el context i en les característiques estructurals i filològiques del text. La primera part és una reconstrucció literària de la veu del capellà a través d’unes memòries espúries que se sostenen en fets reals i documentats: mossén Eloi Ferrer, en una primera persona molt ben resolta gràcies a la tria adequada de la llengua habitual entre els literats de l’època, explica les vivències apassionants dels anys vint i trenta, la tradició en què s’emmarquen els textos religiosos en valencià i la recepció que tingué la seua publicació. Un joc literari de reconstrucció que resulta reeixit amb escreix perquè l’investigador també té una coneixença àmplia de la xarxa intel·lectual benassalenca i de les accions i relacions valencianistes de la primera meitat del segle xx.
En la segona part, amb el to objectiu propi d’una recerca, un curador que s’amaga darrere de l’autor analitza totes les referències directes i indirectes que ha pogut compilar sobre Mn. Eloi Ferrer i sobre la primera etapa de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana (1921-1923), l’entitat que, ara fa cent anys, va editar el petit catecisme que corria de mà en mà entre els xiquets de la Plana i del Maestrat. Tot seguit, se centra en la història externa de la Breu instrucció, de manera que presta atenció a la formació i als assoliments més notables dels clergues de la diòcesi de Tortosa que treballaren per la salvaguarda de la llengua i la cultura. En aquest mateix apartat, descriu àmpliament els àmbits de conreu cultural dels eclesiàstics compromesos, cosa que li permet equiparar les aïllades manifestacions literàries i erudites de religiosos i laics. Es tracta d’un posicionament crític i alhora il·luminador envers les aproximacions historiogràfiques que no han aprofundit en aquest valencianisme incipient d’arrel cristiana.
Podeu llegir la ressenya sencera tot clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada