El crític literari Josep San Abdón ha entrevistat Joan Garí amb motiu del llançament del seu nou llibre "Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món", un aplec de reportatges periodístics internacionals, captats també amb l'objectiu fotogràfic de Ramon Usó. Us deixem un fragment de l'entrevista.
Per què el llibre porta com a subtítol Una mirada valenciana al món?
Perquè l’única manera honesta de viatjar pretenent conèixer altres cultures és fer-ho a partir de la pròpia.
L’any 2008 viatgeu a l’antiga Alemanya Democràtica a indagar en la memòria dels totalitarismes. Què és el que vau trobar?
Va ser un viatge molt impactant perquè vaig anar, per exemple, a Weimar. Allí et trobes, en pocs quilòmetres, la casa-museu de Goethe (l’autor emblemàtic de la cultura germànica) i el camp de concentració nazi de Buchenwald. I la ciutat, a més, va viure dècades sota el control de les autoritats comunistes. Un còctel que porta a la reflexió i que va originar la matèria central del reportatge que hi vaig dedicar.
Al llegir el text dedicat a Holanda tinc la impressió que vivim en una mena de banalitat turística, es visita el famós barri de les prostitutes, el Barri Roig, amb el mateix ànim que la casa d’Anna Frank.
El més curiós és que és la pròpia societat holandesa la que posa al mateix nivell el Barri Roig i la casa d’Anna Frank. Vull dir que la prostitució allí és totalment legal i les prostitutes cotitzen a la Seguretat Social (cosa que em sembla perfectament raonable) i, per tant, un matrimoni de mitjana edat amb els seus fills pot anar al matí a visitar el museu d’Anna Frank i a poca nit eixir a fer una passejada a veure les novetats als aparadors del Barri Roig (tal qual!). A mi em sembla tot molt civilitzat, perquè mai he sigut un purità en matèria sexual (a pesar d’estudiar durant 13 anys en un col·legi Salesià, o precisament per això…) i sóc partidari de legalitzar tant la prostitució com el consum de drogues, per eliminar així l’activitat de les màfies que ara s’hi lucren.
A l’Havana vau trobar un gran paral·lelisme amb el barri del Cabanyal de València.
Sí, és un dels textos centrals del llibre, un llarg assaig que busca la relació entre el barri del Cabanyal i l’Havana. No dic que siguen iguals, sinó que s’assemblen estèticament, i això em va donar un cert joc literari.
Un dels viatges més emotius és el que vau fer a Orà per a rememorar el viatge de l’ Stanbrook, l’últim vaixell de la República.
Això va ser una oportunitat única, poder acompanyar l’expedició valenciana que anava a inaugurar un monòlit a Orà per commemorar la gesta del Stanbrook. Hi vaig viure moments molt emotius. M’acompanyava el professor de la Universitat d’Alacant Enric Balaguer, que va ser un gran company de viatge. I després cal destacar el paper d’un altre vell amic, el llibreter Rafa Arnal, que va ser l’ànima de l’expedició. Crec que és un dels reportatges més colpidors del llibre, per al seua càrrega emocional. Ens hi vam trobar amb fills i néts dels passatgers del Stanbrook, els últims republicans que van poder fugir d’Espanya abans de l’adveniment de la dictadura de Franco.
De la visita a Txernòbil dius que és un dels llocs més estranys que has visitat mai.
Totalment, Se suposa que allí no pot viure res, perquè alguns dels elements radioactius del vessament tenen una vida, en algun cas, de milers d’anys… però allò està ple de gent, i conté una fauna i flora considerables. És un lloc tremendament estrany. Damunt, amb la invasió de Putin, vaig llegir que els russos que van ocupar Txernòbil van acampar en un dels llocs més contaminats, i n’han eixit malparats…
I a Txernòbil vau trobar a Ivan i Maria dues persones de vuitanta anys, que viuen en la zona prohibida, i mengen del que conreen al seu camp, i els animals que es crien, i la radiació no els ha matat.
Exacte, és tot molt misteriós. Sembla que això de la radiació va per zones, perquè Ivan i Maria tenen uns camps de conreu i no els ha afectat per a res. Però no és que jo estiga desconcertat: és que a hores d’ara encara no hi ha estadístiques oficials ni de quanta gent va morir en els mesos posteriors a l’accident nuclear. Als efectes, és com si Ucraïna visquera encara en l’època soviètica.
Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada