"Els dies gloriosos" és el nou llibre de Josep San Abdón, un dietari que recupera la premsa setmanal de l’actualitat cultural des de finals de març del 2001 fins al 31 de desembre del 2016.
Josep San Abdón, nascut a Benicarló, és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València i ha estat professor de Llengua i Literatura a l’ensenyament secundari. Mai no ha parat d’escriure i reflexionar sobre la cultura dels nostres dies i així ho demostra la seva obra literària.
El llibre no s’adreça a cap tipus de lector en especial. Ara bé, parla sobretot de cine, de música i de llibres. També hi ha altres reflexions sobre diversos temes, política, educació, exposicions... Per tant interessarà sobretot a qui estiga interessat per aquestes qüestions.
Quins criteris has seguit a l’hora de seleccionar els articles per al dietari?
El llibre és una selecció del que he anat publicant en el setmanari La Veu de Benicarló des de l’any 2001. El criteri, a l’hora de fer la selecció, ha estat triar aquells articles que amb el pas dels anys he pensat que encara podien tenir un valor per als lectors. He deixat de banda aquells que corresponien a temes molts relacionats amb l’actualitat del moment, però de poc interés una vegada passat el temps.
El llibre aborda diferents disciplines de gran interés cultural. Sempre t’has sentit atret per la cultura en totes les seues formes?
Sí, sempre m’he sentit atret per la cultura, sobretot per la literatura. M’agrada molt llegir i poder difondre les meues opinions sobre els llibres. Això fa més de quaranta anys que ho faig. També m’agrada molt escriure, encara que per qüestions laborals no li he dedicat, fins ara, el temps que era volgut. El cine i el teatre són les altres dues passions culturals. També m’interessen molt la música i la pintura, però per a mi són dues arts més complexes on de vegades em costa més entrar.
Si hagueres d’elegir un article entre tots els que conté el dietari, quin elegiries?
Em resulta difícil contestar aquesta pregunta, però una cosa que et podria dir és que m’ha agradat escriure sobre moltes pel·lícules antigues. Dissortadament moltes només les he pogut vore per televisió o en vídeo, crec que el lloc per a vore cine, són les sales de cinema. I així com en tots els pobles hi acostuma a haver una biblioteca més o menys ben assortida, vore pel·lícules antigues en un cinema només es pot fer en ciutats com Barcelona, Madrid o València a través de la Filmoteca. És una desgràcia que això no arribe als pobles.
Però si m’obligues a elegir un article, triaria el del 3 de gener de 2003, on ja advertia de l’aparició dels anomenats partits populistes.
El llibre recull l’actualitat cultural al llarg de quinze anys. Ha canviat molt la manera de produir i difondre cultura?
El canvi més important ha estat la generalització de l’ús d’Internet i la cultura de que tot ha de ser gratuït. Això ha afectat sobretot la premsa, que encara està buscant ressituar-se davant la nova situació, i el món de la música, on els músics deixen de guanyar molts diners a causa de la pirateria. D’altra banda, les grans plataformes televisives tipus Netflix estan allunyant la gent de les sales de cine, tot i que per als professionals els deu d’anar bé perquè contínuament estan fent-se noves sèries i pel·lícules, encara que correm el perill que aquestes grans corporacions tinguen el monopoli de la producció cultural. Tot i que sempre hi haurà gent que anirà produint productes culturals de tot tipus al marge del sistema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada