"Història de la Catalunya que no sap castellà". Vilaweb parla de "El castellà a la Catalunya contemporània"

El periodista Andreu Barnils publica a Vilaweb el reportatge "Història de la Catalunya que no sap castellà", en el qual parla del llançament del nou llibre dels lingüistes Francesc Bernat, Mireia Galindo i Carles de Rosselló "El castellà a la Catalunya contemporània: història d'una bilingüització". L'obra es basa en un estudi a testimonis catalanoparlants de més de 90 anys per determinar com el castellà es va introduir en les classes populars catalanes en el tombant dels segles XIX i XX. Deixem un fragment de l'article: 

 

El castellà no es parla de manera generalitzada a Catalunya per la major part de la població fins a principi o mitjan segle XX. Aquesta és la tesi principal del llibre El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització (Onada Edicions), de Mireia Galindo (1976), Francesc Bernat (1964) i Carles de Rosselló (1972). Tots tres doctors en filologia catalana han volgut entendre i narrar l’origen i desenvolupament del castellà a Catalunya. Una llengua que avui dia gairebé tothom sap, però que no fa pas gaire poca gent parlava. Per explicar aquesta tesi, han coordinat les entrevistes a noranta catalans de més de noranta anys que encara són vius i que els han contat la seva història en relació amb el castellà, la dels seus pares i la dels seus avis, tot complementat amb una explicació sòlida del context.

El llibre abasta tres generacions: la dels avis –nascuts entre el 1850 i el 1870–, que, segons els seus néts ara entrevistats, eren bàsicament monolingües catalans; la dels pares –nascuts entre el 1880 i el 1890–, que, segons els entrevistats, tenien coneixements rudimentaris del castellà i el feien servir molt poc, amb entrebancs; i la dels entrevistats –nascuts entre el 1912 i el 1927–, que van aprendre el castellà a l’escola i el van començar a parlar a fora.

“Molta gent se’n sorprendrà, perquè molts estan convençuts que aquí parlem castellà d’ençà dels Reis Catòlics. I aquest llibre demostra que no és cert. És molt recent”, explica Francesc Bernat, un dels tres autors. I és molt recent perquè el castellà arriba a través de l’escola, però a l’escola hi anava molt poca gent durant els segles XVIII, XIX, i principi del XX. Per tant, no l’aprenien. A final del segle XIX, més del 60% dels catalans eren analfabets. El 1910, el 42%; i el 1920, el 29%. Però, a més, una cosa és aprendre una llengua a l’escola, i una altra, parlar-la al carrer. “Si hem après alguna cosa de la generació de principi del segle XX, és que amb el castellà a l’escola no en van tenir prou. No van llançar-se a parlar-lo fins que no van trobar gent que el fes servir habitualment”, diu Mireia Galindo. És a dir, quan arriben les onades migratòries dels anys quaranta i cinquanta.

“Bilingües, els anys vint i trenta, molts ja ho eren, però no ho són gairebé tots fins els quaranta o cinquanta, en ple franquisme, quan s’uneixen diversos fenòmens: hi ha molt poca gent que no vagi a l’escola, que és solament en castellà, com els mitjans de comunicació que entren a les cases; arriba immigració en massa en castellà; i parlar en català amb desconeguts és perillós –pot ser un policia franquista–, cosa que fa que un catalanoparlant s’adreci al desconegut en castellà, per si de cas”, diu Francesc Bernat. “Els informants”, explica el llibre, “recorden casos d’indefensió als jutjats, d’insults i d’agressions físiques pel fet d’usar el català.”

Podeu llegir l'article sencer tot clicant ací.