Els Annals de Benifassà de Joaquín Chavalera, un patrimoni a descobrir

Durant segles, el Reial Convent i Monestir de Santa Maria de Benifassà va ser el punt de referència religiosa al nord del Regne de València. Enclavat entre les muntanyes del massís dels Ports, va donar peu a la Tinença, les terres sota el comandament dels abats cistercencs, articulades en un seguit de xicotets pobles, com la Pobla, el Boixar, el Coratxar, el Bellestar, Bel, Castell de Cabres i Fredes.

A l’inici del segle XVII, l’arxiver, i posterior abat, Gisbert va fer la vista enrere i va compilar la història del Convent en un llibre, conegut com els Annals.

La tasca seria reempresa dos-cents anys després per un altre bibliotecari, Joaquin Chavalera, qui tradueix els primers Annals al castellà i els prossigueix fins 1820, sent ella ara l’abat de Benifassà. Amb tot, els dos Annals sumen un recorregut històric de 587 anys, gairebé sis segles, d’aquest punt de frontera. O de frontissa, segons l’alcalde de Vallibona, Juan José Palomo.

Història des de dins

Suposa, per tant, una història des de dins, on tant Gisbert com Chavalera parlen dels grans esdeveniments, però també de la quotidianitat d’una institució que “va donar identitat a un territori”, com apunta el coordinador del llibre, Josep Manuel Andreu.

Donada la importància d’aquestos volums, la Fundació Rei Jaume I va promoure la seua publicació i difusió. Sandra Escamilla, llicenciada en Humanitats, va ser l’encarregada de transcriure els originals, corregits per la filòloga Tere Izquierdo. La primera part, els Annals de Gisbert, veien la llum al desembre de 2010. Ara, al gener de 2012, arriba la segona part, els Annals de Chavalera, editats per Onada dins la col•lecció Biblioteca Taula del Sénia.

Un gran coneixedor de l’Arxiu

Joaquín Chavalera (Alcanar, 1757) va ingressar amb 27 anys al Convent de Benifassà, i dos anys després esdevé monjo, mentre era abat el seu familiar Joan Baptista Gil. Nomenat arxiver i bibliotecari, hi dedica grans feines a ordenar i catalogar l’extensa documentació del Monestir. D’aquesta manera hi té coneixement de l’existència dels Annals de Gisbert, que suposen el punt de partida de la seua obra. Al 1815, després de la Guerra del Francés, hi va ser escollit com a nou abat. Serien els darrers anys de monjos cistercencs a Benifassà, que va patir les guerres carlines i la desamortització de Mendizábal.

Dels seus Annals, el llibre arranca amb el capítol XXXI, amb la mort de l’abat Gisbert i la seua successió per Jaume Talarn, tortosí, qui només va estar al capdavant de Benifassà 2 mesos i 8 dies. Chavalera organitza els textos en capítols que abasten períodes de vint anys, adaptant-se a l’elecció quatriennal dels abats.

Els textos estan il•lustrats amb una àmplia varietat de fotografies, antigues i actuals, gravats o pintures relacionades amb el Convent i Monestir de Benifassà. A banda de la tasca d’Escamilla (Thionville, 1980) a la transcripció dels originals (ubicats a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid i al Col•legi de Jesuïtes de Sarrià), l’obra ha comptat amb la participació de Josep Manuel Andreu (La Sénia, 1946), estudiós del territori, i d’Arturo Zaragozà (València, 1951), doctor arquitecte i inspector de Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana.