divendres, 2 d’agost de 2013

" Crec que encara hem d'aprendre molt, de la memòria dels setanta". Entrevista a Josep Usó, autor de "Una història amb sol i ombres"

Amb "Una història amb sol i ombres", Josep Usó s'apuntava el Premi Vila de Puçol 2012 amb un relat al voltant de la memòria històrica a la passada dècada dels 70, tant ací com a Xile. En un lloc s'eixia d'una dictadura, mentre a l'altre tot just acabava de començar.

Que et porta a novel·lar dos fets aparentment desconnectats com la Transició al País Valencià i la dictadura de Pinochet a Xile?

Quan passaren els fets de la novel·la, jo era un xiquet. Només després, quan he anat veient el que ha sigut la veritable transición, he vist que hi ha coses que perduren. De tota manera, la idea d'un assassí a sou amb consciència m'atreia. Per això cree a Patricio Gálvez. Després, ell sol es busca uns companys de viatge estranys, com el capellà. Certament, un capellà que només siga un sant baró, no era atractiu com a personatge; però en els deu manaments, no mataràs tan sols és el cinqué. I, a més, si un es penedeix del que ha fet, siga el que siga i ho confessa, ho té tot perdonat. Això em resulta fascinant. Sempre i quan un tinga consciència, és clar. 

D'altra banda, la possibilitat de fer debutar en una història meua a un personatge real, com Augusto Pinochet, era un repte. I també fer-lo quedar malament en poques paraules. De fet, les dues històries es van enllaçar gairebé soles, quasi sense voler-ho. Jo vaig començar per la de Patricio, com a personatge envoltat d'una aura de misteri de poble i gairebé de seguida, aparegué el capellà. I, de retruc, la resta de personatges.

Fins quin punt de realitat hi ha “Una història amb sol i ombres”?

Una història amb sol i ombres és una història inventada. L'únic personatge real és el propi Augusto Pinochet. Però es veu que està prou ben feta, perquè molta gent m'ha demanat si he conegut al capellà, al propi borratxo o, fins i tot, si he sabut d'algun cas concret de xilé torturat durant la dictadura. La veritat és que no. Si que recorde que, quan jo era xiquet, els meus pares i jo eixiem a la fresca, a l'estiu. Aquella tradició només es trenca quan la gent deixa de viure en cases i se'n va a viure a pisos. Només aquest canvi de manera de viure, ja trenca el concepte tradicional de veïnat. 

També recorde que, quan jo anava a l'institut, teniem religió catòlica obligatòria i ens la explicava un capellà que ens feia aprendre un llibre de memòria sense que fera falta entendre res. Era molt poc engrescador. Com a anècdota de com era el personatge, una vesprada li demanarem eixir uns minuts abans perquè a Vila-real es feia l'etapa pròleg de la "vuelta ciclista a levante". I just aquell dia, ens va fer eixir un quart d'hora més tard. Només per fotre. Era així, l'home. I, per aquella època, de fet un poc més tard, vaig saber de la mort de Víctor Jara. Jo havia escoltat "Et recorde Amanda" cantada per Raimón. Però del que de veritat es veu que va passar a l'estadio nacional de Santiago de Xile, no vaig saber res fins molts anys després.

Com creus que s’està tractant la “memòria històrica” de la dècada dels anys 70.

Fins ara, la memòria d'aquests anys, s'ha tractat d'una manera idílica. Quasi com si tothom, des d'abans de morir-se Franco, s'hagin posat d'acord per iniciar una democràcia modèlica exemple per a tot el món. Ara es va veient que, en realitat, les coses anaren d'una altra manera. Un prova d'això, és la situació de Catalunya. En els setanta, la demanda era "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". Ara mateix, després de mes de trenta anys, és "independència".  

Personalment crec que encara ens falta saber molt sobre què va passar realment en aquells anys. Jo, per exemple, recorde que el 23 F el vaig viure a Burjassot, que jo estudiava cinqué de carrera i vivia allà. Pel cantó de casa passaven els tancs, que jo només n'havia vist a les pel·lícules. Aquella nit, realment, vam passar por. Però a partir de l'endemà, semblava que tots estaven d'acord en que tot anés rodat i quasi semblava que tot anava bé; però ara s'està veient que n'hi havia molta brutícia amagada sota les catifes, casos de corrupció, continua sense dimitir ningú (bé, quasi ningú, que la senyora de Miguel sí que ha dimitit), s'han furtat quantitats ingents de diners, s'ha estafat als vellets i se'ls han furtat els estalvis... Crec que encara hem d'aprendre molt, de la memòria dels setanta.

Què és el que et queda, després d’haver finalizat el relat?

Quan vaig acabar la història, em vaig quedar tranquil. En primer lloc perquè sempre que comence una novel·la, no l'acabe. Només de vegades els personantges tenen prou força, o són prou versemblants com per arribar fins al desenllaç. Ara, després d'haver guanyat un premi, d'haver-la vista publicada i d'estar un temps fent presentacions, em queda la satisfacció que a mi em sembla una història versemblant i també que les persones que l'han llegida m'han dit que els ha agradat. 
 D'alguns, es pot pensar que ho diuen per quedar bé, però n'hi ha d'altres que són de confiança i quan no els agrada una cosa m'ho diuen amb sinceritat. Finalment, em queda la satisfacció d'haver sigut capaç de recrear una acció situada en el final de la meua pròpia infància i principi de la meua adolescència i que no siga en absolut una història d'adolescents.

Quin dels personatges hi destaques?

Realment, destacar un personatge és difícil. Molt difícil. I mes, en aquest cas. Pot ser, per destacar-ne dos, serien dues dones: Natàlia Tena i Gladys Ardiles. Totes dues es veuran arrossegades a situacions límit i amb l'agreujant de ser dones, que sempre té un plus d'incomprensió. Dels seus atzucacs n'eixiran de manera diferent, perquè el seu lloc d'orige i la seua situació personal influeixen en les seues vides; però totes dues representen un fet que cada vegada em sembla més inqüestionable. I és que, gairebé sempre, les dones són el element més important en les societats. Per això, pense, a totes les guerres, des de l'antiguitat fins ara mateix, la violació sempres s'ha utilitzat com a arma de guerra. Em resulta molt poc versemblant la situació oposada. Com també una situació d'acosament sexual en el treball en el que la víctima fora un home. Tot i això, aquest darrer fet l'he novel·lat a "La Plaça del Gall". En qualsevol cas, destacar un personatge es, per a mi com a autor, quasi una ofensa als personatges que no seleccione. Pobres. Ells també tenen el seu paper fonamental en la història.

Com ha estat la valoració dels lectors i lectores?

Ho he dit abans. Els lectors i les lectores, en general m'han fet arribar opinions favorables. Tot i que, en determinats casos, m'han fet notar la cruesa d'algunes situacions descrites sense amgar res; però és que jo pense que la violència i la maldat cal descriure-les tal com són. En això no s'hi val a fer broma, a banalitzar-les de cap manera. Si un és un assassí despietat, cal que el veiem com a tal. Més enllà d'allò que al nostre país s'acostuma a fer tant: "jo no la volia matar, senyor jutge. En realitat, no sabia el que em feia perquè estava begut (o drogat, o embogit o ves a saber)". Però tornant a la pregunta, els lectors m'han expressat opinions favorables. I he hagut d'explicar més de una vegada que aquesta no és una novel·la històrica. No pretenc descriure aquells anys, ni ací ni a Xile, tal com realment foren. Només he pretés contar una història creïble. I sembla que he reeixit.

Tens cap nou projecte a la vista?

Això d'escriure, és addictiu. De manera que quan es comença, no es pot parar. Al menys, en el meu cas. Per descomptat, que tinc, no un, sinó diferents projectes en marxa. Jo quasi sempre estic escrivint més d'una cosa a la vegada, de manera que ara tinc pràcticament enllestida un parell d'històries molt actuals i un parell més que tornen a tocar els anys de la guerra civil. 
Es veu que, per alguna raó (pot ser per la edat, perquè jo vaig nèixer l'any cinquanta-nou del segle passat) aquesta època em resulta molt fascinant. També pot ser perquè ja fa molt temps, d'allò. I és més fàcil distanciar-se i escriure sense prendre un partit molt clar entre els "bons" i els "dolents" entesos de la manera com sempre es presenten. 
De manera doncs, que espere que prompte podré publicar alguna altra novel·la. D'altra banda, pel que jo sé, "Una història amb sol i ombres" està funcionant prou bé i també, tant Onada Edicions com jo mateix, volem que arribe a la més gent possible i per això no escatimem esforços. De manera que confiem que us animeu a llegir-la. Al capdavall, us convidem a passar una bona estona. De veritat. 


Us recordem que podeu adquirir aquest llibre a onadaedicions.com sense despeses d'enviament (consulteu condicions)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada