"És senzillament, o complicadament, literatura, i res més que literatura". Parlem amb Francesc Mompó, autor de "Prosceni blau"

El pròxim dimecres 2 de desembre, Francesc Mompó estrena la seua novel·la a la llibreria Fan Set de València. "Prosceni blau" és una obra molt personal, narrada com una espècie de memòries d'un personatge -possible transsumpte de l'autor- ubicat a la València de la segona meitat del segle XX. Parlem amb l'escriptor de l'Olleria sobre aquest llançament literari enmig d'uns temps complicats.

Què us porta a escriure “Prosceni blau”?

Supose que en realitat, res i tot. Feia temps que no escrivia prosa creativa i una vesprada vaig asseure davant de l’ordinador, vaig preparar un whisky, vaig posar blues i vaig començar a pensar, tot utilitzant-me; i m’hi vaig posar a escriure. La música m’hi va acompanyar al llarg de les intenses hores que generaren aquest text; des de l’inici fins al final. Possiblement em calia acarar amb un text més llarg del que és un poema.

Quant hi ha d’autobiografia real i quant d’autobiografia ficcionada? Podem parlar d’unes memòries?

És una de les preguntes claus sobre la novel·la i que m’agradaria deixar ben clar. Aquest text no té intenció d’inventariar notarialment ni la vida de l’autor, ni la cronologia d’una època. És senzillament, o complicadament, literatura, i res més que literatura. Cert és també que m’utilitze en els records per poar magma i compondre’l. Però tots sabem que els records sempre estan cernuts pel present que ens acompanya. 

A més, com que hi ha una intenció clara des del principi de fer literatura, els fets s’ajusten i es deformen en funció de la intenció ètica i estètica. Tant és així que no hi ha una línia temporal que els hi ordene, ni un inventari que deixe constància dels fets més significatius de la història. De fet, després d’haver-la enllestida, m’he dit a mi mateix que podria haver escrit sobre tal o qual fet o personatge. L’obra va anar eixint a ritme de blues, de whisky i de literatura. En algun moment del text, el personatge diu que juraria que tot el que hi ha escrit és cert, i que també juraria tot seguit que tot el que hi ha escrit és fals. No, no hi ha intenció notarial de l’autor. Tot el que s'hi diu li ocorre al personatge.

Per què opteu per l’estil autonarratiu?

El tractament gramatical que el narrador fa del personatge és en segona persona. Això permet a l’autor una major objectivació per conduir-lo allà on els carrerons literaris que estime oportuns en cada moment; siga per estètica, siga ètica; o siga per decisions literàries. Com a autor, m’hi vaig llançar a fer un text agosarat amb un enfocament absolutament lliure. 

No hi ha una ortodòxia de plantejament, nus i desenllaç; sinó que és una veu que va caòticament d’uns estímuls a uns altres sense cap solució ni intenció de continuïtat. Ara és una música, ara un pensament ètic; així passa per la lletra d’una cançó, un record, un pessic filosòfic, la visió d’una passant, un ambient concret, real o imaginat, o el que siga. És un pensament lliure de tot condicionant extern. De fet la durada de la novel·la es pot comptar per les cerveses que s’hi beu aquesta mena d’antiheroi que és el personatge.

El blau surt al títol, a la coberta… quin és el simbolisme d’aquest color en la novel·la?

Sí, aquesta pregunta és senzilla de respondre. Des del Modernisme de Darío que el color blau queda fixat en poesia com a símbol del misteri. I quin misteri més gran que el de la vida. A més a més manté una homofonia alta amb el mot blues. Si aquesta adjectivació la sostenim amb el substantiu "prosceni" que és eixa llotgeta que fica el nas pràcticament dins de l’escenari, ja tenim el sintagma que obre perfectament el pany de la narrativitat de l’obra: un tall de pensament lliure des de la posició privilegiada del narrador.

“Prosceni blau” també és un retrat personal de la València de la segona meitat del segle XX. Què en queda d’aquells ambients pels quals volta la novel·la?

L’ambient el fan i el desfan les persones; en la mesura que s’hi narren fets dels quals han transcorregut moltes dècades, és de deduir que sobre els vells ambients se n’han superposat de nous diverses vegades i en cal fer arqueologia sociològica per trobar-ne restes. A València queden llocs, no tots, és clar, on la gent d’edat suficient s’hi veurà reflectit. D’altres, senzillament han desaparegut. Però València és una ciutat ben proteica i sempre sap donar al visitant que cerca, allò que li cal; des de la memòria de qualsevol enfocament. Fa temps, vaig fer un llibre de poemes titulat "55 maneres de mirar València" en què tracte justament aquesta qualitat proteica de la ciutat.

L’obra és farcida de referències culturals, cinematogràfiques i, sobretot, musicals. Quin paper juga aquest bagatge en el trajecte del protagonista?

Li són necessaris. El protagonista s’autoconstrueix al ritme de la novel·la. O si bé és vol, la novel·la s’autoconstrueix al ritme del protagonista. I tot això en un tall de sincronia diacrònica en què ocorregueren moltíssimes coses, ben intenses, i que calia situar-s’hi. Hi fou el final del franquisme, la represa cultural que ens empentava des d’Europa i el maig del 68, la mal anomenada transició, el menja-te-la de la corona, l’OTAN d’entrada NO, la necessitat d’autoafirmació nacional en els Països Catalans, la Nova Cançó, els viatges enllà dels Pirineus… i un llarguíssim etcètera que ens determinava d’estar-ne al corrent. Tot això havia de ser necessàriament matèria nutritiva per al protagonista.

Com espereu que siga rebuda la novel·la?

La novel·la és el que és: una peça de literatura i així caldria prendre-la. Tanmateix, sóc conscient que en la mesura en què s’hi narren susoïts històrics o en què apareixen personatges reals al costat d’altres imaginaris, sempre hi haurà algú a qui no li farà massa el pes; però això ja són figues d’un altre paner fora del literari.