Apunta't al Club Lector

dimarts, 31 de gener de 2012

Presentació de la segona part dels Annals, aquest dijous al matí a Benicarló

La Fundació Rei Jaume I i Onada Edicions presenten el llibre "Els Annals del monestir i convent de Benifassà, por Joaquín Chavalera"

L'acte serà a l'Edifici Gòtic (antic ajuntament) de Benicarló el dijous 2 de febrer, a les 11 hores.

Hi participaran Marcelino Domingo, alcalde de la ciutat i president de la Fundació, així com representants d'Onada.

Més informació a http://www.tauladelsenia.org/

Vi, sexe i literatura. Antoni Zaragozà ressenya el "Vitis vinifera cataloniae"

El vi, la literatura i l'erotisme són tres vèrtexs sobre els quals s'ha desenvolupat i consolidat un triangle que es remunta segles enrere. Antoni Zaragozà aprofundeix en aquesta unió en la ressenya que ha dedicat a "Vitis vinifera cataloniae. Relats eròtics per a amants del vi", el llibre de contes eno-eròtics de Vicent Palatsí.

En el text, publicat al Posdata, el suplement cultural de Levante-EMV, Saragossà retrocedeix fins la Grècia clàssica per parlar-nos de Dionís, el semi-déu inventor del vi, si fem cas dels mites hel·lènics i avança per les successives civilitzacions que van posar el ferment del raïm i el sexe en la mateixa capsa. Posteriorment, s'uneix la tercera pota, amb la plèiade de literats que d'una manera o altra ajuntaran les lletres amb el vi: "Escriptors de l'Olimp literari, com Scott Fitzgerald, Hemingway, Faulkner, Malcolm Lowry, Ezra Pound, Pessoa o Dashiel Hammet, entre d'altres, han transcendit l'èxtasi embriac, ritual, en obres mestres literàries difícilment repetibles."

En definitiva, són huit contes i un epíleg que conformen aquest llibre, un exercici que rebla el «clau», una gosadia que fa del vi, el sexe i la literatura un trio d'asos orgiàstic, que ni el déu més repelat mai haguera imaginat.

La ressenya sencera d'Antoni Zaragozà es pot llegir a Llibresvalencians.com. D'altra banda, per conèixer més el "Vitis vinifera cataloniae", l'autor i el periodista Joan Oleaque hi presenten l'obra aquest divendres al vespre a l'Edifici Octubre de València.

dijous, 26 de gener de 2012

Coneix la pedra en sec del nostre territori. Aquest dissabte a la Sénia

Aquest dissabte al vespre, el Centre Obrer de la Sénia hi acull l'acte "Coneix la pedra en sec del nostre territori", dedicat a difondre aquest tipus de construcció que hi combina arquitectura, tradició i història i que és ben present a les nostres comarques.

L'acte consistirà en el passi d'un audiovisual sobre la pedra en sec i la presentació de dos llibres que aborden a fons aquesta temàtica. Un d'ells és "La pedra en sec a les comarques del Baix Ebre i Montsià", un volum conformat per diversos autors on exploren com la construcció sense unió s'extén al llarg i ample del sud català.

El segon llibre és "Piedra sobre piedra. Las casetas de la Iglesuela del Cid". Se centra en el paper que la pedra en sec ha jugat en la història d'aquest poble del Maestrazgo aragonés, especialment en les conegudes com "casetas", refugis de pastors i ramaders que han donat forma al paisatge de l'Anglesola i que ara han esdevingut un dels seus símbols de referència i d'atracció turística.

L'acte serà a partir de les 19 hores del dissabte 28 de gener, al Centre Obrer. Organitza l'Antena del Coneixement de la URV a la Sénia i el Centre d'Estudis Seniencs. Hi col·laboren el Centre Obrer de la Sénia i Onada Edicions.

Vídeo de la presentació a Càlig de "José Vicente Borrás. Memorias de un maestro republicano"

A les acaballes del 2011, el Centre de Cultura de Càlig acollia la presentació del llibre "Jose Vicente Borrás. Memorias de un maestro republicano", la història d'aquest mestre calijó que va ser condemnat dues vegades a mort durant la posguerra i que ha estat recuperada per Ángel Rodríguez de Mier i José Borràs Fenollosa, fill del repressaliat.

L'acte va ser tot un èxit i com va apuntar Ernestina Borràs, batllessa de la vila, mai no s'havia omplert fins la bandera aquella sala. Posteriorment, els autors van fer cinc cèntims de la vida i les penúries que hi va passar José Vicente Borràs, així com es van transformar les seues memòries manuscrites en un llibre. Tot això es pot veure en estos dos vídeos que recullen la presentació de l'obra.




dimecres, 25 de gener de 2012

Es presenta "La pastisseria i la cuina de la garrofa" a la Fundació Alícia


La Fundació Alícia i Onada Edicions es complauen a convidar-vos a l’acte de presentació del llibre

"La pastisseria i la cuina de la garrofa"

Hi intervindran:

Jaume Biarnés, investigador de la Fundació Alícia

Toni Massanés, director de la Fundació Alícia

Xavier Cort, Comercial Garrofa SCCL

Juanjo Roda, director de la col·lecció La Teca

Miquel Àngel Pradilla, representant d’Onada Edicions


L’acte tindrà lloc el divendres 27 de gener a les 12 hores a l'Auditori de la Fundació Alícia (Sant Fruitós de Bages)

dimarts, 24 de gener de 2012

Algunes imatges de la presentació de "La nana de Sara" a Tortosa

A principis d'aquest mes, la llibreria Viladrich va acollir la presentació del llibre infantil "La nana de Sara", la cançó de bressol il·lustrada escrita per Josep Maria Franquet amb dibuixos de Jordi Alfonso. L'acte va comptar amb la participació de Carme Alcoverro, mestra d'infantil, i de Marisa Valls, mestra de música.





A més a més, la presentació a la Viladrich es pot veure en aquest vídeo.

dilluns, 23 de gener de 2012

Quimo Panisello entrevistat a Primera columna

L'autor de "La vida tortosina (1939-1979)" hi va acudir davant les càmeres del programa Primera columna per explicar la seua obra i com havia dut a terme aquest complet recorregut gràfic i històric pels comerços, entitats i associacions de la Tortosa del segle XX, fruit d'una extensa documentació i més de dues-centes entrevistes personals.

El que es presenta ara és el primer volum d'una col·lecció que es completarà amb el segon lliurament per a inicis de primavera, tal i com es pot llegir a La Marfanta.

divendres, 20 de gener de 2012

Presentació a València del "Vitis vinifera cataloniae"

Els relats eròtics per a amants del vi arriben a València. El proper 3 de febrer, l'Octubre Centre de Cultura Contemporània acull la presentació del "Vitis vinifera cataloniae", de Vicent Palatsí.

A l'acte, que tindrà lloc a partir de les 19 hores, hi participaran l'autor, el periodista Joan Oleaque i Avel·lí G. Mateu, de l'Associació Enològica de Castelló i encarregat del tast de vins que acompanyarà la vesprada literària.

dijous, 19 de gener de 2012

Un tastet de "La pastisseria i la cuina de la garrofa"

Aquest és un tast per partida doble: tastet literari i tastet gastronòmic. La garrofa és la base d'un seguit de receptes que prestigiosos cuiners i pastissers catalans i valencians, junt el personal de la Fundació Alícia, han inclòs en el nou llibre "La pastisseria i la cuina de la garrofa", novetat d'aquest mes de gener.



A més a més, recordem que "La pastisseria i la cuina de la garrofa" es presenta en societat aquest proper divendres 27 de gener, a les 12 hores a les instal·lacions de la Fundació Alícia (ubicades a Món Sant Benet, Sant Fruitós de Bages). Hi comptarà amb la participació dels membres de la Fundació Jaume Biarnés i Antoni Massané, el cuiner i director de la col·lecció La Teca, Juanjo Roda i l'editor Miquel Àngel Pradilla.

Els Annals de Benifassà de Joaquín Chavalera, un patrimoni a descobrir

Durant segles, el Reial Convent i Monestir de Santa Maria de Benifassà va ser el punt de referència religiosa al nord del Regne de València. Enclavat entre les muntanyes del massís dels Ports, va donar peu a la Tinença, les terres sota el comandament dels abats cistercencs, articulades en un seguit de xicotets pobles, com la Pobla, el Boixar, el Coratxar, el Bellestar, Bel, Castell de Cabres i Fredes.

A l’inici del segle XVII, l’arxiver, i posterior abat, Gisbert va fer la vista enrere i va compilar la història del Convent en un llibre, conegut com els Annals.

La tasca seria reempresa dos-cents anys després per un altre bibliotecari, Joaquin Chavalera, qui tradueix els primers Annals al castellà i els prossigueix fins 1820, sent ella ara l’abat de Benifassà. Amb tot, els dos Annals sumen un recorregut històric de 587 anys, gairebé sis segles, d’aquest punt de frontera. O de frontissa, segons l’alcalde de Vallibona, Juan José Palomo.

Història des de dins

Suposa, per tant, una història des de dins, on tant Gisbert com Chavalera parlen dels grans esdeveniments, però també de la quotidianitat d’una institució que “va donar identitat a un territori”, com apunta el coordinador del llibre, Josep Manuel Andreu.

Donada la importància d’aquestos volums, la Fundació Rei Jaume I va promoure la seua publicació i difusió. Sandra Escamilla, llicenciada en Humanitats, va ser l’encarregada de transcriure els originals, corregits per la filòloga Tere Izquierdo. La primera part, els Annals de Gisbert, veien la llum al desembre de 2010. Ara, al gener de 2012, arriba la segona part, els Annals de Chavalera, editats per Onada dins la col•lecció Biblioteca Taula del Sénia.

Un gran coneixedor de l’Arxiu

Joaquín Chavalera (Alcanar, 1757) va ingressar amb 27 anys al Convent de Benifassà, i dos anys després esdevé monjo, mentre era abat el seu familiar Joan Baptista Gil. Nomenat arxiver i bibliotecari, hi dedica grans feines a ordenar i catalogar l’extensa documentació del Monestir. D’aquesta manera hi té coneixement de l’existència dels Annals de Gisbert, que suposen el punt de partida de la seua obra. Al 1815, després de la Guerra del Francés, hi va ser escollit com a nou abat. Serien els darrers anys de monjos cistercencs a Benifassà, que va patir les guerres carlines i la desamortització de Mendizábal.

Dels seus Annals, el llibre arranca amb el capítol XXXI, amb la mort de l’abat Gisbert i la seua successió per Jaume Talarn, tortosí, qui només va estar al capdavant de Benifassà 2 mesos i 8 dies. Chavalera organitza els textos en capítols que abasten períodes de vint anys, adaptant-se a l’elecció quatriennal dels abats.

Els textos estan il•lustrats amb una àmplia varietat de fotografies, antigues i actuals, gravats o pintures relacionades amb el Convent i Monestir de Benifassà. A banda de la tasca d’Escamilla (Thionville, 1980) a la transcripció dels originals (ubicats a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid i al Col•legi de Jesuïtes de Sarrià), l’obra ha comptat amb la participació de Josep Manuel Andreu (La Sénia, 1946), estudiós del territori, i d’Arturo Zaragozà (València, 1951), doctor arquitecte i inspector de Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana.

dimecres, 18 de gener de 2012

Un poema de diumenge. Laura Dalmau tria uns versos del "Tres estrelles Michelin"

La malenconia creix amb la tarda,
que no vol morir.

Amb aquestos versos comença Malenconia de gener, el poema que Laura Dalmau ha escollit per il·lustrar el seu bloc, És l'hora d'hissar els somnis. La poetessa del Masnou fa referència en aquest article al poemari "Tres estrelles Michelin", de Joan Adell, guanyador del Ciutat de Sagunt 2011 i publicat passat novembre.

El poema sencer es pot llegir tot clicant ací.

dimarts, 17 de gener de 2012

Un tastet de "Annals del monestir i convent de Benifassà, de Joaquín Chavalera"

Us oferim un tast d'una de les primeres novetats del 2012. "Els Annals del monestir i convent de Benifassà, de Joaquín Chavalera" és la recuperació d'un dels documents històrics més important de les nostres comarques, escrit al principi del segle XIX. Parla del recorregut que el convent de Benifassà ha dut a terme des dels seus inicis fins el moment contemporani de l'autor, i complementa els anterior Annals, de Miquel Joan Gisbert.


Reintepretando la fisicalidad de los cuerpos. Manuel García Pérez ressenya "Si em parles del desig"

El poemari de Manel Alonso continua despertant reaccions en els lectors i lectores. La darrera ressenya ens arriba des de l'extrem sud del territori, el Baix Segura, on el poeta d'Oriola Manuel García Pérez desgrana l'essència de "Si em parles del desig", el llibre amb el qual l'autor de Puçol hi va guanyar l'Antoni Matutano d'Almassora 2010.

En l'article, publicat al diari digital Minuto Cero, García Pérez parla del paper del cos com a objecte poètic dins d'un espai de temàtica eròtica: "el poemario evoluciona desde una aprehensión del cuerpo como lugar indómito y virginal hasta la máxima exaltación del deseo cuando el clímax de su encuentro posibilita que el poeta transgreda lo incomunicable y las metáforas ocupen el espacio de las palabras y la fijación de las lascivas miradas", assenyala l'autor.

No importa el acontecimiento o la acción de las cosas en el mundo, sino la propia mismidad del cuerpo, su adherencia a un espacio intemporal, sin nombre, sin memoria.

La ressenya sencera es pot llegir tot clicant ací.

Manuel García Pérez (Oriola, 1976) és doctor en Filologia Hispànica per la Universitat de Múrcia. Com escriptor ha publicat Terra d'esperits (Brosquil, 2008) i La memoria del cuervo (Códex, 2011). També ha publicat diversos materials docents i acadèmics en el camp de la filologia i la lingüística.

dilluns, 16 de gener de 2012

"Quan més avançava en la transcripció, més ganes tenia de continuar per saber que va ocórrer". Entrevistem Sandra Escamilla, transcriptora dels Annals

Sandra Escamilla (Thionville, 1980), llicenciada en Humanitats per l'UJI, ha estat l'encarregada de transcriure els Annals del Monestir i Convent de Benifassà, tant el de Joan Miquel Gisbert, publicat al 2010, com el de Joaquín Chavalera, que ha arribat este mes a les prestatgeries. Parlem amb ella per conèixer una mica més del que hi amaguen estos documents, autèntics patrimonis de les nostres comarques.

En què consisteixen els Annals del Monestir i Convent de Benifassà?

Els Annals són el testimoni escrit de la vida quotidiana que envolta el Convent de Santa Maria de Benifassà. Per tant, en aquests documents apareix tota l'evolució històrica des de l'any 1229 en el que es funda el Monestir, fins l'any 1808 on finalitzen la redacció d'aquests fets.

Es tracta d'una descripció minuciosa del que va ócorrer als territoris del Maestrat, Tortosa, Senyoriu de Morella i batlia d'Ulldecona, on sobretot resaltaria els següents temes: Les dades econòmiques rellevants, que reflexen molt bé les èpoques de fam i les de riquesa, les relacions dels senyors amb els seus vassalls, les disputes per les terres entre els senyiorius de Morella i els de la Tinença, que van durar segles, a més les jerarquies de poder dins del convent i com es triaven els abats, i com no tota l'evolució arquitectònica del convent.

Quina és la importància -històrica, social, cultural- del Annals?

Divulgar aquests textos és d'una rellevància màxima per a tots els que actualment integrem els territoris que conformen el nord de Castelló i el sud de Tarragona, ja que es tracta de la nostra història i de com estava conformada la nostra societat a començaments de l'edat mitjana i la seua evolució a l'edat moderna, com han canviat els llindars d'aquests territoris i els topònims que actualment coneixem.

Com ha estat la feinada de transcriure estos textos?

La tasca ha consistit en la transcripció de documents. Aquesta va durar nou mesos i vaig disposar dels documents en format digital i fotocopiat. A més, per qualsevol dubte, comptava amb l'ajuda de Manolo Andreu, co-autor del llibre. Ha sigut una feina molt gratificant, sobretot el fet que quan més avançava en la transcripció, més ganes tenia de continuar per saber que va ocórrer, i pense que als lectors d'aquests llibres els passarà el mateix.

Amb quins material hi vas treballar?

Els materials utilitzats van ser fotocòpies dels documents i una còpia digitalitzada.

Hi ha detalls interessants dels originals que s'han quedat fora de l'edició, com ara gravats o dibuixos?

Si, com es tracta de documents manuscrits els detalls són sobretot les lletres capitals utilitzades al començament de cada capítol i dibuixos que apareixen al final d'algun capítol. I al costat de la data de defunció d'algun prior o abat també apareixen creus. S'ha de destacar els escuts del Convent de Benifassà, el de l'abat Joan Miquel Gisbert i la signatura del rei Jaume I, tots aquestos han sigut reproduïts en el llibre de Gisbert.

Quin ha estat més complicat de treballar-hi, el de Gisbert o el de Chavalera?

Jo diria que el de Gisbert, ja que el de Chavalera tenia una lletra més curada i no existien taques d'òxid o tinta com en els textos de Gisbert.

Hi ha moltes diferències entre ambdòs, quant a estil?

No hi ha gaire diferències quant a l'estil, són molt semblants, els dos utilitzen un vocabulari curat i directe en el que expliquen amb claredat tot el que ocorria durant el dia a dia dels diferents abadiats.

T'has trobat amb curiositats a l'hora d'actualitzar els Annals?

Clar que m'he trobat amb curiositats, dins d'un ampli recorregut cronològic es descriuen guerres lliurades al voltant del monestir, canvis de poder polític rellevants, estudis econòmics, etc. Una anècdota que recorde és que durant una batalla contra els musulmans es van detindre alguns soldats enemics que van ser esclaus al monestir per a treballar en una de les reformes arquitectòniques fins que van escapar. Però hi ha moltíssimes més interessants.

Per què caldria llegir els Annals del Monestir i Convent de Benifassà?

Perquè pense que es fonamental conéixer una història que ens pertany, que a vegades oblidem i que ens farà assolir major consciència geogràfica, històrica, cultural i social dels nostres territoris.

Vicent Palatsí i Juanjo Roda parlen del "Vitis vinifera cataloniae"

Al mes de desembre, l'autor Vicent Palatsí va presentar el seu llibre "Vitis vinifera cataloniae" pel Baix Maestrat, en segles actes a Benicarló i a Vinaròs, on es van agermanar l'enologia, l'erotisme i la literatura.

A la cita a Vinaròs, celebrada en el Café Mandràgora, hi vam parlar amb Palatsí sobre la rebuda que està rebent la seua obra. També hi coneixem l'opinió del cuiner Juanjo Roda, qui ha fet de presentador en aquestes trobades. Precisament, Roda és el director de la col·lecció de llibres de cuina "La Teca", la qual va estrenar nou títol la setmana passada, "La pastisseria i cuina de garrofa".

divendres, 13 de gener de 2012

El bibliotecari immers en una novel·la negra

Corbera, un poble a les faldes d’una muntanya. Un poble com qualsevol altre, amb veïns i veïnes que tafanegen i jutgen sense pietat. L’Artemi Boix es coneix molt bé aquest xicotet ecosistema: és el bibliotecari de la vila, que veurà com la seua insípida existència es desfà a partir d’un crim del qual n’és l’únic testimoni. I l’únic sospitós.

Aquest és el punt de partida de la darrera novel·la de Màrius Moneo (Berga, 1964), “La mort, a l’ombra del bibliotecari”. Amb aquesta història, l’autor va captivar el jurat dels Premis Ciutat de Sagunt, lliurats passat mes d’abril. En la tradició del gènere negre, Moneo incorpora els ingredients clàssics (la vídua, la mare protectora, l’estada a la garjola...) amb punts d’humor. I és que l’Artemi és més aviat un antiheroi en tota regla, sovint un simple ninot en mà dels que l’envolten.

“La mort, a l’ombra del bibliotecari” agafa un posat que ens recorda a una pel·lícula, amb una lectura àgil i amena que continua en el bon moment pel qual hi passa la novel·la negra en la literatura en català. Set mesos després de rebre el premi a la capital morvedrina, la història arriba a les llibreries de la mà d’Onada, sent una de les apostes de l’editorial benicarlanda de cara al 2012.

El quart premi, el quart llibre

Les peripècies de l’Artemi Boix suposen la quarta publicació de Màrius Moneo, professor de secundària al Berguedà. La seua carrera es va encetar el 2004 amb “L’educació del bon lladre”, obra guanyadora del Premi d’Humor i Sàtira Jaume Maspons. Els seus següents reconeixements arriben des del País Valencià: primer el Ciutat de Gandia de Teatre i després el Carmesina de Narrativa Infantil, tots dos al 2010 i que donarien peu a “El nèguit de Màrsies” i “Un pirata tocat del cacau”. Una ratxa que ha proseguit enguany amb el Ciutat de Sagunt.

"Una novel·la digníssima, perfectament estructurada i treballada". Carles Lluch ressenya "Després del silenci"

El crític publica al seu bloc, Els exilis, i al setmanari La Veu de Benicarló, la seua ressenya al voltant de la novel·la d'Enric Lluch, guardonada amb el Ciutat de Sagunt 2010. En el text, el blocaire hi destaca con l'escriptor d'Algemesí aborda una difícil i amagada història familiar que s'allarga per tres generacions, combinant la història de l'avi, Manel Font, durant els anys 30 i la immediata posguerra, i del nét, Joan Queralt Font, en l'actualitat. Tot gira al voltant de la baula intermitja, la filla i mare, Natàlia Font, acabada de traspassar.

De manera mil·limètrica i meticulosa, l'autor alterna els dos plans temporals que es complementen de manera impecable. Com és preceptiu en una novel·la d'aquestes característiques argumentals, el factor sorprenent és essencial. Amb una sàvia dosificació, i també sense escarafalls ni efectes especials, l'obra ens va oferint les peces que conformen el passat de la família Queralt Font, avançant en aquest doble pla temporal.

El Lluch blocaire també apunta com el Lluch autor pren un tema espinós com són els anys de la II República, la guerra i la dictadura, "sense judicis ideològics ni preses de partit prèvies", des "d'una perspectiva honesta". Per una altra banda, la ressenya agraeix el gran nivell lingüístic assolit a "Després del silenci".

La ressenya sencera es pot llegir tot clicant ací.

dijous, 12 de gener de 2012

"La cuina del mercat de Vinaròs", ressenyada al Racó del llepafils

El receptari de Juanjo Roda i Dani Miralles continua donant que parlar a la Xarxa, un any després de la seua publicació. El darrer bloc en fer referència a "La cuina del mercat de Vinaròs" ha estat El racó del llepafils, on han aprofitat l'avinentesa per a defensar els productes del mercat de poble o de barri, davant de la industrialització.

L'obra és la plena afirmació que no és el mateix una tomata de penjar criada sota llum i condicions ambientals artificials que una altra criada amb amor, mesquita natural i paciència de pagès, que fa créixer les seues plantes com si fossen criatures, encara que després sigue un pessetero i les venge per quatre duros al mercat. És llei de vida.

L'article, que es pot llegir tot clicant ací, apunta a més a més que "La cuina del mercat de Vinaròs" és "una apologia al producte de proximitat" i un bon aparador dels productes i les receptes provinents del Baix Maestrat.

Recomanació al bloc Tot món

L'obra de Juanjo Roda i Dani Miralles també ha estat assenyalada en altres blocs les darreres setmanes. És el cas de Comercio Justo - Tot Món, qui el més passat va recomanar el llibre tot destacant la combinació entre tradició i modernitat. Es pot llegir fent clic ací.

dimecres, 11 de gener de 2012

Un nou llibre de cuina que explora les possibilitats de la garrofa

El 2012 s'enceta a Onada amb una proposta gastronòmica protagonitzada per un element ben nostrat: la garrofa. A "La pastisseria i la cuina de la garrofa", nombrosos cuiners i els membres de la prestigiosa Fundació Alícia dediquen la seua atenció a aquest ingredient, amb la intenció de recuperar-lo, revitalitzar-lo i dignificar-lo.



Amb tot, el llibre incorpora 14 idees provinents de la Fundació Alícia (algunes tan suggeridores com croissants o gelats de garrofa), seguides d'altres 13 receptes ideades per cuiners i cuineres d'arreu del territori, des de Vinaròs fins Olot, passant per Cambrils, Barcelona i el Vendrell. Són propostes que combinen la tradició de la garrofa amb l'elegància dels nous valors culinaris, això sí, a l'abast de qualsevol amant dels fogons: una coca de farina de garrofa d'albergínia, llagostins i oli de pernil, un rèmol salvatge amb garrofa i chutney o un tastarrofes són algunes de les idees de "La pastisseria i la cuina de la garrofa".

Junt la llista de cuiners i cuineres i la Fundació Alícia, cal destacar el paper de David Brull, impulsor del projecte, de Jaume Fàbrega, autor gastronòmic que hi posa el pròleg i de Paül Peralta, autor de les fotografies que il·lustren les receptes.

dimarts, 10 de gener de 2012

Arriba la segona part dels Annals del Monestir de Benifassà

La primera novetat de l'any ja hi és al carrer. Després dels Annals de Joan Miquel Gisbert, la Biblioteca Taula del Sénia es complementa amb la transcripció dels Anales d'un altre abat de Benifassà, en Joaquín Chavalera. Amb tot, sumen una narració que abasta sis segles del Monestir i Convent de la Tinença.

La transcripció ha estat obra de Sandra Escamilla, i s'ha enriquit el text amb gairebé un centenar d'imatges, entre d'elles, les fotografies d'Arturo Zaragozà i de Josep Manuel Andreu.

Més informació a la fitxa de "Els annals del monestir i convent de Benifassà, de Joaquín Chavalera" a Onadaedicions.com

"De la fusta a l'aigua" i "Tres estrelles Michelin" acudiran a la convocatòria dels Cavall Verd

Els dos poemaris publicats per Onada el passat 2011 optaran als Premis Cavall Verd, en concret dins la modalitat Josep Maria Llompart de poesia, la qual reconeix les millors obres en llengua catalana. Els volums presentats són "De la fusta a l'aigua", de Francesc Mompó, guardonat amb el Vila de Puçol, i "Tres estrelles Michelin", de Joan Adell, qui a la seua vegada es va endur el Ciutat de Sagunt. Dos llibres, doncs, avalats per dos dels certamens valencians més consolidats.

Els guanyadors es donaran a conèixer amb l'arribada de la primavera. Convocats per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, els Cavall Verd tenen la seua base a Mallorca, i des de 1984, han pres el pols a les millors rimes en llengua pròpia, tant original com la traduïda. En el seu palmarés s'hi poden trobar noms com Joan Perucho, Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol, entre d'altres, que es poden consultar en la pàgina de l'AELC.

dilluns, 9 de gener de 2012

"Els lectors haurien de deixar de llegir best-sellers i aprofitar més el teatre". Parlem amb Orland Verdú, autor de "Diàlegs de Dalt i de Baix"

Orland Verdú (Petrer, 1982) és el darrer guanyador del Ciutat de Sagunt en modalitat de Teatre, un guardó que va rebre passat abril amb "Diàlegs de Dalt i de Baix", publicat al novembre per Onada. Filòleg per la Universitat d'Alacant, hi té una sòl·lida relació amb els escenaris, com a autor i com a director.

Per que caldria llegir Diàlegs de Dalt i de Baix?

Perquè els Diàlegs renoven el text dramàtic actual i s’allunyen de les dramatúrgies contemporànies per explorar les possibilitats del símbol i del teatre de l’inquietant sense renunciar als motllos clàssics de la tragèdia o la comèdia, passats pel meu filtre, és clar. Cada peça dels Diàlegs és un experiment dramàtic diferent. Hi ha una tragèdia, un thriller psicològic, un drama i una comèdia. En tots he intentat crear una cosa així com un teatre “metafísic” on plasme una visió de la realitat aparentment dual. Les coses mai no semblen ser el que són. Hi ha una realitat essencial que escapa a la forma, i hi ha una forma que remet a la font original, tot i l’aparent imperfecció exterior.

Per a mi, el teatre de debò no ha de ser un exercici formal. Un text dramàtic ha de suggerir l’essència del conflicte a molts nivells i bandejar l’obvietat realista per abraçar el camp simbòlic. Així, els textos (i el subtext subjacent) guanyen en profunditat. El realisme que avui dia regna als teatres assassina sistemàticament la imaginació i les possibilitats creatives. De les quatre peces recollides, només una és realista; la resta són experiments d’escriptura pensada per a la representació (que com a actor tinc molt present a l’hora d’escriure). La primera peça és un bon exemple de la inversemblança poètica: un vell Filòsof escriu un llibre enmig d’un camp de batalla infestat de caragols mentre un Soldat poruc s’aproxima apuntant-li al cap.

Quin és el nexe d'unió entre les quatre històries?

Les quatre peces funcionen independentment, com era la meua intenció des del principi per tal de facilitar la difusió de l’obra entre companyies amb possibilitats econòmiques diverses, perquè puguen muntar les peces que més els interessen. Els nexes d’unió, però, hi són. Hi ha idees, metàfores i imatges que es repeteixen i hi donen cohesió. Per exemple, les constants al·lusions a Dalt i Baix, que no indiquen només situació, sinó tota una realitat simbòlica i metafísica oberta a interpretacions. O la imatge del llop i el seu correlat filosòfic amb la tesi de Hobbes, que subratlla la voracitat de l’ésser humà, la seua cobdícia. També els matisos de la posada en escena, com ara la il·luminació de l’espai i la creació acurada d’una atmosfera inquietant i
poètica (elements de cohesió escènica). Finalment, a nivell tècnic, l’augment de la tensió, el suspens i el misteri, així com la presència constant de dos personatges (cada peça és un duo). El diàleg resultant esdevé sempre un xoc, una lluita on només cap la mort o la transformació dels personatges.

Inspirada originàriament en els Diàlegs de Plató i l’obra Orgia de Passolini, l’obra tracta una temàtica filosòfica distinta en cada peça. La guerra, la felicitat, l’amor i el destí, són els temes, les idees, soterrats a sota dels conflictes dramàtics.

A què es refereix quan assenyala que hi ha un Dalt i un Baix?

La referència a Dalt i Baix és constant a l’obra. Constitueix el substrat filosòfic, metafísic, des del qual parteix el text. El món físic que veiem (el món de Baix) és una representació d’un món a priori (el món de Dalt), i obeeix a un sentit intern, a un vincle religiós amb el Ser, o la naturalesa primordial que ens habita. Tot allò que succeeix a la vida és una mostra d’una elecció interna que es fa a priori, i que, en certa forma, obeeix a una verticalitat. A una llei o idea superior (però no en el sentit intel·lectual). Un pot parlar de Déu, d’arquetips, d’inconscient, de coincidències, de destí, o posar-li el nom que vulga, tot té a veure amb la mateixa idea (d’aquí prove la influència neoplatònica). La realitat no és atzarosa, i si ho és, necessita ser dotada de sentit. Al món de Baix (exterior), l’home ha de donar sentit a la vida que ve de Dalt (interior), com a forma de destí. Com? Hi ha una veritat íntima que vol ser escoltada a dins nostre i que la ment acalla contínuament per por a la transformació, a la dissolució de les formes.

El conflicte dramàtic –i els conflictes a la nostra vida– són la manifestació del diàleg intern i exterior entre el que és i el que no som (i som també, ja que res no pot no ser), un conflicte que implica morir i viure en un procés etern entre l’essència immanent del que és i les formes de Baix que adopta aquesta força a través de la persona. El conflicte intern, doncs, permet el diàleg entre l’home i Déu, i el seu reconeixement. La vida està per estimar el que està sent en nosaltres i tenir-ne consciència, cosa que ens diferencia dels animals. I conste que no parle de cap religió en concret, sinó de l’instint religiós de l’ésser humà.

Quin dels Diàlegs li ha aportat més? N’hi ha cap que li haja costat especialment de composar?

El que més em sorprén quan algú llegeix els Diàlegs és que les opinions sobre la peça més valorada són sempre distintes. Quin m’ha aportat més? Difícil... Diria que depén del moment personal pel qual travesse. Ara com ara, “Sobre la Guerra”, perquè parla de la guerra interna amb nosaltres mateixos, i de la guerra externa com un reflex d’aquesta mateixa lluita. La guerra en la seua forma extrema és una fugida o un intent de representació de la lluita de Dalt, de la nostra particular croada. Vivim una crucifixió en vida fins que exterminem una part de nosaltres en favor d’una altra, o acceptem el que som, la qual cosa implica sempre una mort i un renaixement.

Els Diàlegs han estat un repte molt interessant. “Sobre la Guerra” va ser el primer text que vaig escriure, i hi vaig tractar de plasmar el que havia aprés com a actor al Laboratori Escola d’Expressió Corporal Dramàtica de Barcelona, si més no tot creant una estètica molt semblant. Quant a text dramàtic, el meu preferit és “Sobre l’amor”: està inspirat en la dramatúrgia d’Strindberg i acaba amb un final potent i senzill alhora. De totes, la peça que més em va costar d’escriure fou “Sobre la Felicitat”. Vaig haver de refer-la un parell de cops per ajustar el suspens i crear un drama creïble en una societat futura governada per dones neocapitalistes. Davant d’això, la peça més agraïda d’escriure, i la més divertida, va ser “Sobre el Destí”, que vaig començar en una parada de metro (d’aquí la inspiració dels trens i l’Estimada).

Confia a veure els Diàlegs interpretats a escena? A quin actor i actriu s'imaginaria per als diversos personatges del llibre?

El somni de tot dramaturg és veure el seu text encarnat per l’actor (i observeu que dic encarnat i no interpretat; interpretació és una paraula que em crea un cert rebuig). L’ofici d’actor té una qualitat molt particular. A través del text i del personatge, l’actor té la possibilitat de revelar-se a si mateix: mostrar i reconéixer de forma directa i viva trossos d’una veritat anímica pròpia, oculta i present en tots nosaltres. L’actor ens retorna a la nostra imatge veritable, a la realitat fonamental de la nostra espècie. Per moltes màscares que portem, l’actor “il·luminat”, com en deia Grotowsky, és capaç de fer caure la careta al públic, de connectar-hi íntimament a través d’una entrega total i absoluta al que és, a la seua veritat última. I tot això a través d’un personatge.

Sense vida, la tècnica –la interpretació– és buida. (Talment com les nostres estructures polítiques, val a dir, on només queda la forma.) Així les coses, trobe imprescindible reclamar i construir un tipus de teatre nou, que retorne a l’actor el seu veritable art: l’habilitat tècnica per comunicar les imatges anímiques i estar present a l’escenari. El text n’és l’excusa (i ho diu un dramaturg!) per l’entrega de l’actor a allò col·lectiu.

D’actors escolliria els meus genials companys del Laboratori Escola d’Expressió Corporal Dramàtica de la directora Jessica Walker, amb qui hem muntat recentment una versió experimental del clàssic de Shakespeare: Hamleti, presentada a Barcelona i Bilbao. I també als meus amics i col·laboradors de l’espai de recerca d’Antropologia Teatral, inspirat en les tècniques d’Eugenio Barba i Jerzi Grotowsky. Donaré un únic nom d’actriu: Palma Morena Greco, una jove intèrpret que em va sorprendre molt amb el seu espectacle Yo piedra que quiere ser agua, una mostra subtil de poesia i performance sobre l’angoixa existencial de la dona contemporània.

El gènere teatral té dificultats per deixar-se veure en el món editorial d'avui en dia. Què hi creu que pot aportar llegir teatre als lectors i lectores?

El teatre és un gènere literari més, sovint més pensat per a la lectura que per a la representació (cosa que diu molt del perfil “literat” dels dramaturgs, malauradament). Tant és el funest gir occidental cap a la literarietat del text dramàtic, que les obres solen tendir a la paraula (i no a l’acció a través de la paraula). Avui dia, la major part del teatre representat és literatura, no hi ha dubte! Fa segles que ho és! I mostra la realitat social i política del seu temps tan fidedignament com la novel·la (mireu Shakespeare, per exemple).

Personalment crec que els lectors haurien de deixar de llegir best-sellers i aprofitar més el teatre. És un gènere molt agraït de llegir. A mi m’agrada molt per la seua agilitat. Les novel·les em costen d’acabar i perd el fil amb els entrebancs laborals; el teatre (o el conte) són directes i encertats. En teatre un pot “respirar” els personatges, sentir com pensen, senten i es mouen a través de les paraules i les accions. En la novel·la, la recreació del personatge té molt de dependent del narrador. És indirecta.

Això a banda, com a recurs didàctic, els professors d’escola i institut podrien recórrer més al teatre per tal d’explicar història, filosofia o ensenyar llengua. Com a docent, sovint use textos teatrals en les classes de català. I funciona! Fins i tot amb alumnes que els costa molt la lectura! És la màgia del teatre: enganxa. Per què? Perquè a través dels personatges, el lector viu una altra vida i té la llibertat d’abandonar la seua màscara. Juga i aprén. El teatre pot ser un mètode didàctic molt atractiu perquè, a més, permet desenvolupar d’altres habilitats: socialitzar i desinhibir-se, i a la llarga crear un grup d’alumnes cohesionat i responsable.

La Santantonada arriba un any més al Forcall

Forcall es prepara per a una nova celebració de la seua festivitat més característica, la Santantonada, que com cada gener, ompli els carrers de la vila dels Ports de foc, festa, màgia i tradició. Enguany a més a més, compta amb un al·licient afegit: des de la setmana passada és Bé d'Interés Cultural, un reconeixement atorgat pel Consell i que obre les portes a obtindre la categoria de Patrimoni de la Humanitat.

La festa ja ha començat

Si bé encara resten quatre dies abans de l'encesa de les tronques, la Santantonà ja es respira per la vila. Res més passar els Reis d'Orient, les forcallanes van posar-se mà a l'obra en la Pastà de les Rotlletes, les coquetes de mitja lliura que hi posen la part gastronòmica a la festa. Mentre, els forcallans van retornar al bosc per a la Tallà de la llenya, la qual abillarà la barraca de Sant Antoni.

Amb les coques i la llenya preparada, la Santantonada del 2012 s'encetarà a la mitjanit del divendres, i s'estendrà fins el matí del dilluns, quan la Missa dels difunts pose el punt i final a la festivitat. Pel mig, un intens cap de setmana protagonitzat per personatges i costums provinents de les tradicions profana i sacra: les botargues, el maio, els Sants, l'Esquellot, el Despullat... elements que fan possible que la Santantonà forcallana siga un espectacle únic entre els gairebé tres-cents indrets on s'hi fa festa per Sant Antoni Abat. Una breu i bona descripció dels passos de la Festa es pot llegir en aquest article de Vilaweb, mentre que el programa d'activitats es pot consultar en la pàgina de l'Ajuntament de Forcall.

"La Santantonada de Forcall. Festa medieval del foc"

A més a més del BIC, la Santantonà d'enguany compta amb un altre element que complementa i enriqueix aquesta antiga tradició, els origens de la qual es perden en el temps. Publicat al passat mes d'abril, el llibre "La Santantonada de Forcall. Festa medieval del foc" és un recorregut literari i gràfic per una celebració que Víctor Amela titlla de "ànima de Forcall" al pròleg.

Juan Manuel Segura signa els textos de l'obra, tot explorant les diverses parts: els preparatius, el maio, les menjades, la santantonà pròpiament dita, la processó dels matxos i conclou amb la Diada de Sant Antoni i els Botets. Per a il·lustrar-ho, s'ha comptat amb la participació de dos fotògrafs que han sabut captar l'esperit de la festa del foc, José Ramon Gil Querol i Francisco Ramon Chervet Royo. Aquest últim és precisament l'autor del cartell d'enguany.

dijous, 5 de gener de 2012

Quimo Panisello ens explica "La vida tortosina (1939-1979)"

Passat 23 de desembre, la Cambra de Comerç de Tortosa es va omplir de gom a gom per a la presentació del primer volum de "La vida tortosina (1939-1979)". El seu autor, Quimo Panisello, ens va fer cinc cèntims de l'obra, un projecte en el qual hi ha treballat més de cinc anys.


Miquel Lòpez Crespí i Raimond Aguiló guanyen els XI Premis Literaris Vila d'Almassora

Aquesta setmana s'han conegut els noms dels guanyadors del Vila d'Almassora, els premis literaris atorgats a aquesta població de la Plana Alta. En aquesta onzena edició, Miquel Lòpez Crespí ha guanyat la narrativa, mentre que la poesia ha anat per a Raimond Aguiló. Per la seua banda, l'apartat d'investigació ha quedat desert.

D'entre les deu propostes al Vila d'Almassora de Novel·la, el jurat s'ha decantat per l'obra “Les vertaderes memòries de Salvador Orlan”, de Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946). Lòpez Crespí és un dels autors més prolífics i premiats de les lletres catalanes: una seixantena de publicacions i una cinquantena de guardons al seu haver, en quasi 40 anys de trajectòria literària.

També el guanyador de l'Antoni Matutano de Poesia és d'enfora del País Valencià, concretament de Falset, al Priorat. Raimond Aguiló (1950) es va imposar amb "Kalendas d'hivern" sobre els altres catorze poemaris arribats a Almassora. Tot i que el seu primer llibre publicat data de 1971, ha estat els dos darrers anys quan la poesia d'Aguiló s'ha vist reconeguda: ha tancat el 2011 amb dos llibres, dues col·laboracions i el 9 d'Octubre de Sant Vicent del Raspeig.

Finalment, quant al Premi d'Investigació local i comarcal, el jurat no ha considerat l'única proposta presentada i ha decidit declarar-lo desert. Amb tot, aquesta XI edició ha arreplegat un total de vint-i-sis originals, tres més que en l'anterior edició del 2009, indicador de la consolidació d'aquestos guardons, que hi tornaran d'ací dos anys.

Onada ha publicat els dos darrers Vila d'Almassora

El certamen almassorí i l'editorial Onada han treballat conjuntment en les dues últimes convocatòries, en les quals s'han publicat els guanyadors de cadascuna de les tres modalitats, tret d'aquelles declarades desertes. D'aquesta manera, les novel·les "La senda llarga", de Josep Usó, i "Set narracions curtes per a una setmana llarga", de Joan Andrés Sorribes, el poemari "Si em parles del desig", de Manel Alonso, i l'assaig "Agroecologia per a un paisatge en extinció", de Francesca Pérez, han arribat a les prestatgeries arran de guanyar els Vila d'Almassora.

dimecres, 4 de gener de 2012

Un tastet de "Aixa arriba a l'escola"

Us oferim les primeres pàgines d'una de les darreres propostes literàries dirigides al public infantil-juvenil, concretament per als xiquets d'entre 10 i 12 anys, l'últim cicle de Primària. "Aixa arriba a l'escola" pren un tema d'actualitat, com és l'arribada d'una xiqueta a l'aula, l'Aixa, provinent d'una família magribina, i l'expectació que la notícia alça en els que seran els seus futurs companys.

"Aixa arriba a l'escola" és obra de Joaquina Barba. L'escriptora d'Oliva ha esdevingut una de les referències valencianes en literatura infantil i juvenil, sobretot en llibres dirigits a ser tractats en classe, atès que tracta qüestions que afecten l'alumnat i el professorat.

La presentació del "José Vicente Borrás" al Crònica de Benicarló

El periòdic Crònica de Benicarló es va fer ressó, al número de desembre-gener, de l'acte de presentació del llibre "José Vicente Borrás. Memorias de un maestro republicano", d'Àngel Rodríguez de Mier, que va tindre lloc farà cosa d'un mes a a la benicarlanda Penya Setrill.

"Pornografia i vi". Ramon Francàs ressenya el "Vitis vinifera cataloniae"

A poc a poc, el llibre de Vicent Palatsí va recorrent la intensa i extensa xarxa de blocs amb temàtica enològica. El darrer cas el trobem a Vi-Franc, l'espai de l'articulista expert en vins Ramon Francàs, qui obri l'any nou amb una valoració del "Vitis vinifera cataloniae". L'autor reconeix que no li ha agradat l'obra, al seu judici més pornogràfica que eròtica, i considera que la part enològica del llibre és secundària front la sexual: "El llibre no m'ha agradat ja que considero que el vi no és més que una excusa, un afegit enmig de relats porno", assenyala.

D'altra banda, en Francàs fa esment de la quantitat de vins i cellers que hi apareixen d'arreu de les contrades catalanoparlants, des de la Catalunya Nord fins el País Valencià i de la Franja a l'Alguer.

"També hi desfilen vins de la Catalunya Nord, del Baix Aragó tocant de ben a la vora a Catalunya, de Mallorca, d'Andorra o una bona colla de productes del País Valencià que, tret del l'alacantí Casta Diva Cosecha Miel de Bodegas Gutiérrez de la Vega, haig de reconèixer que no coneixia".

La ressenya sencera es pot llegir tot clicant ací.

dimarts, 3 de gener de 2012

Quimo Panisello parla de "La vida tortosina (1939-1979)" a Surtdecasa.cat

L'autor de "La vida tortosina (1939-1979)" ha estat entrevistat pel periodista Oriol Gracià, en una entrevista publicada al conegut portal ebrenc surtdecasa.cat. En la conversa, duta a terme abans de la presentació del llibre que va tindre lloc passat 23 de desembre, en Quimo Panisello en parla del curiós origen del projecte, com a partir d'una enganxina s'ha arribat un complet recorregut per la Tortosa quotidiana dels anys del franquisme.

Com a bon dissenyador gràfic, Panisello exposa la importància que hi juga la imatge en "La vida tortosina". Fins i tot, més que el text. Com explica l'autor, en alguns casos ha deixat fora un establiment per no disposar-ne de material gràfic que il·lustrara la història, siguen fotografies, anuncis, cartelleria, etiquetatge o qualsevol altra cosa que recupere la memòria d'aquells anys, rencents i allunyats al mateix temps.

Una mena de mecanoscrit de paraules, imatges i records de la gent que va viure l'època, complementat amb les seues fotos i un compendi de productes que es van comercialitzar el període que comença la nit del 12 de gener de 1939, quan els últims soldats republicans van abandonar la castigada ciutat de Tortosa, fins a la primavera del 1979, quan es van convocar les primeres eleccions municipals democràtiques.

Aquest és el primer volum dels dos que hi componen "La vida tortosina". El segon està previst que es publique als volts de Sant Jordi d'enguany. L'entrevista sencera a Quimo Panisello es pot llegir tot clicant ací.

Ximo Caffarena i "Ara, Estellés", seleccionats per als premis Enderrock del públic

El CD que acompanya el llibre "Ara, Estellés" ha estat preseleccionat de cara als premis del públic Enderrock, que recull les preferències dels internautes pel que fa a l'any musical que deixem enrere.

Es pot votar en el formulari allotjat en aquesta pàgina web. Concretament, l'àlbum composat per Ximo Caffarena s'ha ubicat a l'apartat de "Cançó d'autor".


Des de "He aixecat el cap" fins a "Cançó de bressol", en Ximo Caffarena agafa una selecció de versos estellesians i els combina amb ritmes tradicionals valencians, com ara el pasdoble, el bolero, les albaes, etc. Per a l'enregistrament del disc, ha comptat amb la participació de reconeguts musics. És el cas de Vicent Torrent (Al Tall) o Teresa Segarra, així com de molts altres que han introduit els sons de guitarres, guitarrons, postisses o violins. Al mateix llibre hi ha un breu recull fotogràfic que mostra diversos moments dels enregistraments.

Si encara no l'heu escoltat, en podeu fer un tastet en aquest vídeo de la presentació de l'"Ara, Estellés" a Benicarló.


dilluns, 2 de gener de 2012

"La nana de Sara" es presenta avui dilluns a Tortosa

El conte - cançó de bressol de Josep Maria Franquet, il·lustrada per Jordi Alfonso, es presenta a Tortosa, concretament a la Llibreria La 2 de Viladrich, ubicada al carrer de Cristòfol Despuig.

Serà avui dilluns a les 19.30 hores, i junt l'autor hi participaran Carme Alcoverro, mestra d'infantil, i Marisa Valls, mestra de música.

Podeu trobar tota la informació a la pàgina web de la Llibreria La 2 de Viladrich.

El "Piedra sobre piedra" apareix a la Revista Digital de la Pedra Seca de desembre

La monografia de Carlos Julián Rochela ha estat ressenyada al darrer Butlletí que edita la Coordinadora d'Entitats per la Pedra Seca, corresponent a desembre de 2011. En l'article, ubicat a la pàgina 10, es parla de les característiques que composen "Piedra sobre piedra. Las casetas de la Iglesuela del Cid", un recorregut pel paisatge, les construccions i els constructors d'una vila, l'Anglesola, al Maestrazgo aragonés, amb un gran patrimoni arquitectònic tradicional i que ha sabut reconvertir les "casetas", fonamentals del sector agrari, en punts d'atracció turística.

El Butlletí Digital de la Pedra Seca es pot llegir sencer a continuació.

El més consultat a Onadaedicions.com durant desembre

Els següents títols van ser els més vistos a la pàgina web d'Onadaedicions.com al llarg del passat mes de desembre, tant en ficció com en no ficció.

FICCIÓ

1. Emergència al país de la màgia. El conte nadalenc de Cinta Arasa i Cristina Girol va encapçalar les visites al portal durant desembre. Tot i ser un títol de 2010, aquesta contalla ha esdevingut de nou un regal ben assenyat per a introduir els més menuts a la lectura, de la mà dels personatges més tradicions d'aquestes festes.

2. Vitis vinifera cataloniae. Els relats eròtics per a amants del vi ideats pel castellonenc Vicent Palatsí (2011) s'han col·locat de nou en els llibres més sol·licitats, en part gràcies a les diverses presentacions que s'han dut a terme al llarg d'aquestes setmanes en diversos indrets de les nostres comarques.

3. El regal en la mirada. Una altra novetat de les darreries del 2011, presentada quan s'encetava desembre. En Joan-Baptista Campos (2011) ens aporta la seua visió del Perú, en una novel·la de viatges que recòrre el país dels Andes durant tres setmanes, en un relat que ens transporta per espais com Lima, el Machu Picchu o l'Amaçones.

4. Tres estrelles Michelin. La poesia continua gaudint d'un public fidel que agrada de fruir del gènere. I la producció literària en llengua pròpia ajuda amb un alt nivell, com ara aquest poemari de Joan Adell (2011), amb el qual va guanyar el Ciutat de Sagunt de l'ara ja any passat. Rimes que parlen de temes universals, com el pas del temps o la nostàlgia.

5. Set narracions curtes per a una setmana llarga. Tanca la llista de ficció un altre recull de contes. Al 2010, en Joan Andrés Sorribes guanyava el Vila d'Almassora amb una curiosa col·lecció d'històries curtes que continuen interessant al públic gairebé dos anys després de la seua publicació.

NO FICCIÓ

1. José Vicente Borrás. Memorias de un maestro republicano. Les presentacions dels textos del mestre republicà José Vicente Borràs Castell han prosseguit amb gran èxit al llarg del mes de desembre, i han contribuit a donar a conèixer al públic les vivències d'aquest veí de Càlig, en una obra impulsada per Ángel Rodríguez de Mier (2011) i que ens descobreix una de les tantes històries personals que es van viure a les nostres comarques durant els dificils anys de guerra i posguerra.

2. Ara, Estellés. 12 poemes, 12 cançons a Benicarló. Un autor universal com Vicent Andrés Estellés i la seua herència cultural en camps com la literatura o la música són una de les bases d'aquest complet llibre-CD que hi posa la cirereta a les Jornades Estellesianes celebrades a Benicarló al 2010. Francesc Delcastillo, Carme Alonso, Pepa Àlvarez i Òscar Coll, junt al treball de Ximo Caffarena en el cançoner (2011) són els artífexs d'una de les obres més originals en abordar la vida i l'obra del de Burjassot.

3. La vida tortosina. Volum I. Tot just s'han complert els deu dies des de la seua exitosa presentació a Tortosa i ja ha esdevingut una de les obres més sol·licitades. El public ha reconegut la feinada de Quimo Panisello (2011) a l'hora de recopilar ingent i acurada informació, tant visual com escrita, sobre les empreses, comerços i entitats que van conformar, durant la meitat del segle XX, la Tortosa quotidiana que coneixem avui.

4. Josep Anton Baixeras, literatura i acció cívica. Diversos estudiosos, coordinats per Magí Sunyer (2011) aborden aspectes de la tasca cultural i intel·lectual d'aquest tarragoní, qui va destacat com a escriptor, traductor i activista durant la segona meitat del segle passat.

5. La cuina del mercat de Vinaròs. El cuiner Juanjo Roda (2010) ens porta una selecció de receptes configurades amb ingredients que podem trobar en un mercat tradicional, com en aquest cas, el de Vinaròs. Des dels entrants a les postres, l'autor combina la cuina cassolana amb innovacions a l'abast de tothom. En Dani Miralles posa les imatges que il·lustren el receptari.