"Tinc la sensació de que es tracta d'un llibre "diesel", de començar a poc a poc, però ha d'arribar molt lluny". Parlem amb Jordi Santasusagna, autor de "La lluna de Praga"

A principis d'enguany, Jordi Santasusagna publicava en Maremàgnum "La lluna de Praga", una trepidant història de misteri i aventures que viu un professor a la recerca d'una alumna perduda durant un viatge escolar a la capital txeca.

Quin és l’origen del projecte?

L'origen és, diguem-ne, no gaire original: un viatge de cinc dies a Praga amb la meva dona, al 2010, en un moment en que la meva creativitat tenia la porta argumental oberta. Cercava alguna trama que m'atrapés per posar-me a escriure el més aviat possible el que havia de ser la meva segona novel·la. El que sí que puc dir, és que l'espurna que va encendre l'argument, una tensa situació al Pont Carles de la capital txeca, és la mateixa que encén l'acció en la història. Vaig intentar clonar les sensacions que em van envair en aquell moment i, a partir d'aquí, vaig teixir la resta de l'argument.

Què aporta la ciutat de Praga per esdevindre escenari-protagonista de l’obra? Podem dir que l’altra part, Manresa, hi és a l’alçada?

Praga és una ciutat meravellosa, que em va captivar profundament. Des de sempre m'han atret les ciutat centreeuropees, i m'agrada haver trepitjat els escenaris de les meves novel·les. No és que decidís fer el viatge a Praga per cercar-hi una història per explicar, sinó que me l'hi vaig trobar. Potser el meu subconscient anava més predisposat…Manresa, en canvi, fa de contrapunt. El contrast d'una ciutat normal, ni gran ni petita, sense cap atractiu especial, amb una meravella turística coneguda al mon sencer.

Hi ha hagut una tasca de documentació al darrere, tant pel que fa a les ambientacions com al tema d’actualitat que sobrevola la trama?

Les ambientacions les vaig copsar durant el viatge i, més que documentació va ser treball de camp. Com he dit abans, vaig intentar enregistrar a la meva ment l'ambient del centre de Praga, però també la realitat dels suburbis quan te n'allunyes, que no hi té res a veure. Però un cop a casa, escrivint, vaig haver de recórrer a recursos a la xarxa per recuperar el que pas dels mesos havia anat esborrant. I pel que fa al tema d'actualitat que sobrevola la trama (i que no descobrirem per no fer cap "spoiler") podria dir que feia temps que el seguia, perquè al començar-se'n a parlar m'havia commogut per colpidor.

Considereu que “La lluna de Praga” és una novel·la juvenil o bé va ser escrita tot pensant en tots els públics?

Sincerament, va ser escrita per a públic adult. Tot i així, de totes les editorials que s'hi havien interessat, tres la van considerar com a juvenil. L'edat i l'ambient dels protagonistes hi té molt a veure, suposo. De fet, l'estan llegint joves de 13 o 14 anys, i avis de 80, i ningú m'ha dit " no és per a mi", ans al contrari: els joves se la fan seva, i els grans em diuen que "de juvenil, res de res". La directora d'una biblioteca em va dir que es podia considerar "crossover".

Després de quasi mig any a les llibreries, com valoreu la rebuda del públic?

Molt positiva. Si bé es cert que no ha tingut un llançament sonat, em consta que l'ha llegit molta gent i que alguns instituts l'han inclòs com a lectures obligatòries per al proper curs. Tot i així, tinc la sensació de que es tracta d'un llibre "diesel", de començar a poc a poc, però ha d'arribar molt lluny.

Teniu cap altra projecte a la vista?

Projectes, molts. Fan cua. Però el 2014 és un any intens, i en el meu cas han aparegut dues novel·les gairebé simultànies, al mateix temps que engegava un projecte teatral molt interessant. Abans d'entrar en un nou repte literari, vull esprémer tant com pugui la producció d'aquest any. Tot i així, escriure és molt addictiu i el síndrome d'abstinència ja fa dies que truca a la porta reclamant la seva dosi de noves trames, personatges i escenaris per imaginar.