Antoni Rovira ha publicat una més que completa ressenya del recull de contes de Manel Alonso, "Els somriures de la pena". Una tria, segons explica, en les dates que van assenyalar els maies, "per fer més agradables aquests darrers dies de penalitats i tribulacions".
El llibre d'Alonso, que va arribar a les prestatgeries fa cosa de dos anys, es composa d'un seguit de relats breus que tenen lloc a Pouet, l'indret creat per l'autor a partir del seu Puçol natal. Relats breus que es divideixen en tres grans etapes: Qui no té tall rosega els ossos, Memòries sense cistell? Té les plantes al clatell i Maleïda la gent que es menja la sement.
En el primer, la mort és la protagonista, a partir de les vivències d'un seguit de personatges povetans. Ací Alonso, hi reflexiona al voltant de com arriba el final: "Després d'una vida de fatigues i de renúncies, la pau esdevé l'únic bé que poden gaudir els morts, les enyorances de tota una vida són d'una importància cabdal a l'hora de formular les últimes voluntats i el fet de no tenir-les en compte és el major dels pecats", apunta Rovira.
A la segona secció, el puçolenc se serveix de la seua pròpia biografia, dels seus records d'infantesa i primera joventut, per traslladar-nos a mitjans del segle passat, en un seguit d'escenes costumistes: "Un recorregut de trenta anys que va des de la postguerra a l'adolescència de l'autor, on es reflecteix la transició d'un passat totalitari, d'una autoritat fonamentada en principis restrictius i repressors que es resistia a desaparèixer. Un període de canvis que exigia noves metes i l'assumpció de responsabilitats, una recerca contínua de descobertes on la il·lusió, la innocència i l'esperança reiventen els paràmetres personals de la veu narrativa."
Per concloure, la tercera part, més propera cronològicament als nostres dies, i a l'igual que l'anterior, farcida dels records personals de Manel Alonso, ja endinsat en el món de les lletres. "I, sense perdre temps ens recorda com va ser d'estrambòtica, surrealista i esbojarrada la seua primera presentació com a editor. Aquesta vergonya, però, només fou la primera d'una llista ben farcida, perquè quan la fanfarroneria t'obliga a resoldre promeses incomplides d'altri, sempre acaben escurant-te la butxaca".
La ressenya sencera d'Antoni Rovira sobre "Els somriures de la pena" es pot llegir tot clicant ací.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada