Apunta't al Club Lector

divendres, 22 de febrer de 2019

"El nostre país és molt donat a no reconèixer els grans". Amàlia Roig és entrevistada per La Calamanda

Fa un parell de mesos Amàlia Roig va recollir el Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló pel treball "Alfred Giner Sorolla. La passió i la lucidesa". No és una biografia a l'ús del científic i humanista valencià, en el centenari del seu naixement, sinó un híbrid literari entre la narrativa, l'assaig i el periple vital. Com exposa la periodista Alícia Coscollano, "Roig s’endinsa, també amb passió i lucidesa, en la figura del científic i poeta vinarossenc efectuant, al temps, reflexions sobre l’art, la ciència, l’existència, el vertigen d’aquesta existència i on es troben camins com el de la poesia i la ciència. L’art, en definitiva, com a consol d’una existència efímer".

Aquesta declaració encapçala l'entrevista que Coscollano ha realitzat a l'autora per al digital La Calamanda. En la conversa, Amàlia Roig explica la primera trobada que va tindre amb Giner Sorolla, un fet que obre precisament el llibre. "Va ser poètica, tendra, bonica, una mica trista", hi recorda, "un home vellet en un dia de sol, d’hivern, acatxant-se i alçant-se amb dificultat per plegar pedretes a la vora de l’aigua", una visió que després ha explicat com una metàfora vital d'una persona que encara no coneixia; tot i ser de la mateixa població hi havia una distància generacional.

L'entrevista, com el llibre, fa un recorregut cronològic de la vida de Giner Sorolla: els estudis a Benicarló durant la República, l'impacte de la Guerra Civil, la formació universitària i "l'exili científic" per investigar per tot el món, especialment als Estats Units. "Estimava profundament el país, la llengua, el seu poble, el Maestrat, el Montsià, com es pot llegir en el llibre. Per això durant aquesta etapa s’enyorava molt. Per això escrivia versos, per a contradir la tristesa". I és que a banda de la ciència, Giner Sorolla també conreava les humanitats i la literatura, i va publicar diversos poemaris i assajos, com "Arran de mar. L'escala de la incertesa".

Si sóc sincera he de dir que quan vaig començar amb ell m’atreia; ara l’estimo. Amb els defectes, que en tenia uns quants, i amb les virtuts que eren moltes. La prova més clara que no és prou conegut és que aquesta obra és la primera que s’escriu sobre el poeta, sobre el científic. El nostre país és molt donat a no reconèixer els grans. Haurien de ser patrimoni de tots i en canvi gairebé ningú no en fa cabal. 

Podeu llegir l'entrevista sencera tot clicant ací.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada